diumenge, 27 de desembre del 2009

REFLEXIONS A LA VORA DEL FOC

Aquest Nadal no ha estat especialment alegre a casa, però ens hem aplegat un cop més al voltant de la taula parada. Avis, pares, fills, nebots, cosins, tiets. Cadascú de nosaltres hem arribat amb els nostre neguit personal, amb la nostra angoixa. Un cop a taula tot s'ha esvaït entre converses, l'olor d'escudella, torrons, neules, afecte sincer i rialles d'infants. No hi ha espai per la nostàlgia, ni per la tristor. Estar de nou plegats i compartir aquest moment és un regal senzill, però el millor regal que tenim per oferir-nos. Massa sovint el Nadal es perd entre llums i cintes de colors. Però l'autèntic Nadal és aquest. El de les mans càlides i els afectes que no demanen res a canvi. El de les veus estimades. El de reconèixer la nostra petitesa infinita mentre ens retrobem en la mirada il.lusionada dels nostres fills.

La festa té moments per a tot. També per preguntar-nos com serà el Nadal a les cases d'aquells que pateixen absències. D'aquells que no tenen el fill o el pare a taula. Et venen al cap les famílies dels tres cooperants que passen el Nadal en una terra llunyana sense saber quan tornaran a casa. Les dels bombers que van perdre la vida apagant un incendi devastador. Les de tantes altres famílies que tens a prop. També hem pensat en altres cases on no hi haurà alegria. On la injustícia sembla haver fet arrels. Aquests dies tots hem pogut llegir la sentència sobre el cas d'una mare que es va emportar la filla a Espanya des dels EEUU. Fa temps que seguim el cas pels diaris i mitjans informatius. No coneixo les raons de fons, ni les circumstàncies concretes. Tot i així, sempre penso que no cal saber els fets ni les lleis per poder veure on es troba la injustícia. Uns defensen el dret del pare. Altres la mare. A mi m'interessa el dret de la filla, perquè la menor és l'autèntica víctima innocent d'aquesta situació. 

 La reflexió de la Pilar Rahola avui a La Vanguardia és oportuna, perquè ella expressa molt millor que jo tot el que em fa sentir una notícia que em desconcerta com a mare. L'article de la Pilar Rahola posa damunt la taula els silencis i realitats que em deixen perplexe. Quina protecció ens dona l'Estat en aquestes situacions?.  Situacions que posen de manifest que alguns conceptes de la justícia s'han d'anar revisant constantment. Impartir justícia no pot suposar la condemna d'una mare i també la d'una filla. 14 anys de presó em semblen una pena extraordinàriament dura i cruel. Desproporcionada des de qualsevol punt de vista. Una pena inútil que no resoldrà el conflicte familiar. Més aviat l'empitjora. Una pena que ben segur tampoc dona resposta al pare. Com a mínim vull creure que no l'ompla de satisfacció. Em fan gràcia els que reclamen que els avis retornin la nena al pare. Quins avis farien això en la mateixa situació?. I qui pensa en la filla?. Què pensarà de la justícia i del seu país aquesta nena quan sigui gran?. Una nena obligada a viure lluny de pare i mare pels desafectes, la incomprensió, i la crueltat d'una justícia incapaç d'oferir solucions als conflictes més enllà de condemnar a una mare a la desesperació absoluta.    

dimecres, 23 de desembre del 2009

DES DE LA CÀMERA DEL PLE (I)


No vull tancar l’any sense el meu resum personal de l’últim ple del 2009. Un ple especial per la durada, per l’hora, i per moltes altres raons. En general, el ple va discórrer sense masses problemes. Algunes intervencions van estar molt interessants. Poques picabaralles, malgrat el que alguns tinguin interès a dir. Les justes, i per les coses de sempre. Ja sabem a que juga el PSC de Malgrat. Això sí, vaig notar a la Campoy molt mesurada. Serà l’esperit nadalenc. El ple hagués donat per molt més, però la voluntat de no allargar el debat més del necessari va impedir aprofundir en alguns punts interessants. Per exemple, es va passar de puntetes sobre el tema de la recollida orgànica (punt nº 12), i mira que el tema dona per una hora completa de comentaris sobre la negligència amb la que s’ha actuat fins arribar l’advertiment de l’Agència de Residus de Catalunya sobre possibles sancions.

1.Entre els punts a destacar, l’aprovació inicial del pressupost de l’exercici 2010. Sempre diem que el pressupost és el full de ruta de l’acció de govern per al proper any, el document que reflexa les propostes i prioritats del que governa. El pressupost del 2010 és de 24.933.100 euros, i el regidor d’hisenda el va exposar prèviament en una llarga intervenció que va avorrir les mosques. De fet, la seva exposició va ser al meu entendre massa tècnica i poc clara. Ens va marejar amb xifres. Va abocar molts números, però va explicar pocs continguts, i va definir encara menys quins projectes té aquest govern, en el supòsit que en tingui.


El pressupost preveu una retallada important dels ingressos de l’Estat (dels 3,5 mill. Euros previstos el 2009 als 2,9 mill. Euros del 2010). Preveu també la pujada de l’IVA a partir de juliol. Apunta una nova davallada de l’Impost de Construccions que ha passat dels 700.000 eruos previstos el 2008, i que l’any 2009 es van reduir un 64,29%, als 125.000 previstos pel 2010. Baixen els ingressos en llicències urbanístiques i els ingressos en llicències d’obertura d’establiments, un panorama que obeeix al context actual, però que també cal dir, demostra molt poca confiança per part d'aquest govern en les accions d’estímul al comerç i l’activitat econòmica que pensa dur a terme. De fet, ni el regidor d’hisenda, ni la responsable de comerç i turisme van dir res sobre que pensen fer per dinamitzar o, com a mínim, no acabar de matar l’activitat econòmica, el comerç i el turisme de Malgrat. Els preocupa més aviat poc el tema. La seva inquietud es limita a plorar per l’impost de construccions. També baixa la recaptació per IAE. A destacar el tema “MULTES”. Crida l’atenció que un any de dificultats econòmiques es preveu recaptar 375.000 euros en concepte de multes i 50.000 per infracció d’ordenances. Es veu que com més dificultats tenim els malgratencs més infraccions fem. O serà una altra cosa?.

Pel que fa a despeses és significativa la retallada general a totes les àrees. Baixa el capítol d’atencions protocolàries de 25.000 a 15.000 euros. Baixa també el capítol d’informació municipal de 12.000 a 9000 euros. Es veu que aprimarem els fulls del B.M.


Aparentment creix inserció laboral, perquè l'any 2009 algunes partides anaven camuflades a la llei de barris. Val a dir que pel cost que suposa l’àrea a nivell de personal, la dotació econòmica que rep és molt limitada (15.000 euros per activitats d’inserció laboral). Augment a Benestar Social, però només pel que fa al Servei d’Atenció Domiciliària i el teleassistència. Si anem als ajuts a famílies crida l’atenció la curta dotació econòmica en els moments actuals.


Pel que fa a política territorial no consta cap partida per l’accessibilitat del pas del Barri Palomeres Nord, i comença a resultar preocupant. És una veritable presa de pèl que tots els grups aprovin una moció a instàncies de CIU que demana fer accessible aquesta connexió, i que el pressupost ni en parli. Per contra, tenim una bona partida per fer la canalització de la riera al tram de Can Feliciano, i curiosament a partir d’un projecte molt més costós. Es nota que el concepte prioritats aquest govern no el té massa clar, oi?. No hauria estat millor començar pel tram 0 que és el veritablement urgent?.


Retallada total a l’àrea de cultura tot i presentar el flamant nou Pla d’Acció Cultural. Un Pla més aviat “justet” que s’aguanta amb pinces i que unit al pressupost del 2010 és un clar indicador de les inquietuds culturals de qui governa i el seu concepte de la cultura. Pel que fa a turisme i comerç més del mateix o més aviat menys. Retallada suprema a joventut. El regidor diu que s'haurà de fer servir la imaginació a falta de recursos. Bé, imaginació és compatible amb eficàcia i rigor, oi?. El que passa és que cal saber que coi es fa i cap on anem amb un mínim de coherència.


Pel que fa a inversions, destaco que a aquestes alçades sobta que ni el projecte estrella del PSC, és a dir, el flamant "NOU AJUNTAMENT" ni "l'aparcament soterrat de la Plaça Catalunya" es mencionin ni apareguin ni tan sols apuntats. Tampoc és una novetat, però pel que fa a l'aparcament soterrat ja comença a fer pena que només treguin la pols al projecte quan altres el posem damunt la taula. Pel que fa al nou Ajuntament queda clar que tot i portar tants anys a la cadira, el PSC encara no sap distingir les autèntiques prioritats de Malgrat. Que la gent faci un rèpàs i veurà qui va vendre fum la passada campanya electoral i qui va tocar de peus a terra. Qui va empastifar papers amb propostes tretes de la màniga,  i qui va prioritzar les autèntiques necessitats del poble fent un exercici de realisme. (A destacar que el Sr. Valentí va haver de buscar el programa i comprovar el que li deiem).  

En definitiva, un pressupost per "anar fent". Un pressupost retallat , però sense cap esforç de millora en la gestió ni cap optimització de recursos. Retallem d'aquí i d'allà de qualsevol manera i punt. Un pressupost que no pot comptar amb el recolzament del nostre grup. Primer perquè no és el pressupost idòni per Malgrat en aquests moments. Segòn, perquè no són els nostres pressupostos, ni hem notat la més mínima voluntat d'acostament. Tercer, perquè es pot entendre la contenció en el context, però no sense un veritable esforç de millora en la gestió.


Apunts: Bon discurs de la portaveu d'ERC, digne intervenció de la portaveu del PP que comença a entendre que no és normal que el PSC la faci callar, i decebedora rèplica del regidor d'hisenda que darrerament sembla haver perdut els papers i es dedica a fer "oposició de l'oposició" sense massa fortuna. Significatiu gest d'alguns regidors del PSC que per primera vegada, tot i els senyals autoritaris de la seva "cap" ordenant no respondre, no es van resignar a fer de mobles i van acceptar contestar les preguntes d'altres grups.(CONT)

BON NADAL. FELIÇ ANY NOU



Tot i les dificultats d'aquests temps que estem vivint desitjo que el Nadal ens ompli el cor d'il.lusió i esperança. Que trobem tots la força suficient per reprendre la feina i el camí de cada dia. Que disfrutem de les coses més senzilles. Que estimem molt. 

dilluns, 21 de desembre del 2009

SET POEMES D'ANIVERSARI

Fer anys és una sensació especial i emotiva. Tantes passes fetes des d'aquell desembre congelat del 63. Tants somriures. Tantes persones estimades. Tantes vivències. Tanta gent que has conegut. Tanta gent que queda per conèixer. Complir anys és progressar en el coneixement de la vida i  les persones. És adonar-te que encara hi ha coses que no pots entendre, que encara queda massa per aprendre, i molt per oferir. Regals? No imagino millor regal que la felicitació d'aquells que t'estimen. O un poema que parli d'obrir finestres.


"No t'ennueguis amb records. Set claus
barren set portes. Saps prou bé què hi ha
darrera cadascuna per tornar-hi
amb el pretext d'enyors o negligències.

No s'esmena la vida ja viscuda
i aquest crepuscle de balaix desvetlla
noves veus que vulneren tots els límits.

Guarda la trista borra dels secrets
al fons obscur de qualsevol butxaca.
Que no t'exclogui el vent dels seus combats
ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te
de nou la pell hauràs d'obrir finestres.


No sentis massa pietat de tu.
Llença les claus i aprèn-te més encara".

Miquel Martí i Pol. Set poemes d'aniversari


dilluns, 14 de desembre del 2009

13D2009

Avui escoltarem opinions per a tots els gustos. El que més es comentarà serà el percentatge de participació. La mateixa xifra serà per uns el senyal d'un caminar cap un nou horitzó, mentre que per altres indicarà tot el contrari. La xifra serà idèntica, però tindrà mil i una lectures. De fet, avui ja he pogut sentir algunes opinions ben curioses. D'una banda, la d'aquells que desmereixen el resultat per l'index de participació. És clar que aquesta visió topa frontalment amb la contundència de la pobre xifra de participació en altres consultes que han comptat amb l'aparell de propaganda de tots els partits, mitjans econòmics, espais de propaganda, altaveus televisius, etc. Tot per assolir el més aviat justet 40% de la consulta sobre la Constitució Europea, per exemple. Després venen les opinions dels que suposadament defensen les nostres ambicioses institucions. Un bon exemple és la "descafeinada amb sacarina" lectura del nostre president, o la cínica lectura del seu paladí bocamoll. És ben curiós la grima que senten aquests personatges per l'independentisme, quan precisament a saber on serien sense els independentistes que els van col.locar a la cadira on seuen avui. Després està també una colla de personatges curiosos. Així, trobes algún alcalde catapultat a la "fama" gràcies a una proposta que va impulsar un altre. Algún desesperat hipòcrita que només busca salvar els mobles ara que s'acosten eleccions. Els que critiquen i exclouen els partits, sense adonar-se que si no participen els partits és difícil mobilitzar la gent. Els que es barallen, els que posen pals a les rodes, els que sumen, els que diuen que això és dividir. En fi, un escenari engrescador.

Que tot això no es faci perdre de vista el més important: Qui ha de pendre nota del significat de la consulta ja ho ha fet, que participar en una consulta i deixar opinar a la gent és l'essència de la democràcia, que no s'ha de ten ir por, que els que afirmen que "no és vinculant" saben que no cal vincular per agafar força, que a Catalunya hi ha una remor de fons, que l'ànsia electoral  i massa pressa ens pot fer derrapar.   

dijous, 10 de desembre del 2009

EL PARLAMENT DEMANA UNA SOLUCIÓ PER AMINETU HAIDAR



COMUNICAT DELS GRUPS PARLAMENTARIS EN RELACIÓ AMB LA SITUACIÓ DE LA SENYORA AMINETU HAIDAR


El Parlament de Catalunya, ferm defensor dels drets humans, davant les condicions en les que es troba la senyora Aminetu Haidar, activista sahrauí en vaga de fam des del 15 de novembre, i amb la voluntat de contribuir a resoldre la situació d’acord amb el dret humanitari,


MANIFESTA

El Parlament de Catalunya demana el respecte als Drets Humans del poble sahrauí en compliment de la legislació internacional i la restitució dels drets fonamentals de la senyora Haidar.

Per aquesta raó demana que es realitzin les gestions oportunes per tal que el Govern del regne del Marroc admeti en el territori sahrauí a la senyora Aminetu Haidar sense condicions i d’acord amb la documentació que n’és titular i a la que té dret, respectant els acords dels Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics.

El Parlament de Catalunya demana que mentre Aminetu Haidar estigui en territori de l’Estat Espanyol, el Govern prengui les mesures adients per dispensar un tracte d’absolut respecte a la dignitat i la seguretat de l’activista sahrauí.

Per tot això, el Parlament de Catalunya se suma a les crides que ha fet la comunitat internacional en favor d’una resolució conforme amb els drets humans i dret humanitari de la situació de la senyora Aminetu Haidar.


Palau del Parlament, 9 de desembre de 2009





dimecres, 9 de desembre del 2009

PREGUNTES SOBRE ELS INFORMATIUS DE TV3


Des que va esclatar el cas Pretòria i veig els telenotícies que em faig algunes preguntes:

L'ex-alcalde de Santa Coloma empresonat i l'ex-regidor d'urbanisme són independents, del PSC, o d'un partit polític desconegut?.

Quin partit governa a Santa Coloma?

És normal que es parli a la mateixa notícia de forma reiterada "d'ex-alts-càrrecs convergents" i de "l'ex-alcalde de Santa Coloma" i "l'ex-regidor d'urbanisme"?.

No és massa evident que s'evita com sigui pronunciar les lletres "PSC"?

Llàstima no ser professional de la informació. Donaria alguna cosa per poder viure la preparació d'alguns telenotícies de la "nostra". Ha de ser si més no ben curiós. 

dimarts, 8 de desembre del 2009

QUÈ ENS DEIXARÀ EL TRIPARTIT?


Que aquest país ho té difícil ho sap tothom. El problema no és només la sentència de l'Estatut. També ho és l'acord de finançament que ens han volgut vendre com el remei definitiu, però que cada dia que passa permet constatar que no és així. Us recomano llegir l'article de R. Tremosa sobre la herència que ens deixarà el tripartit.

dilluns, 7 de desembre del 2009

QUÈ FER AMB AMINETU HAIDAR?


En aquests moments és el que ha d'estar pensant el govern espanyol. S'ha demostrat un cop més que Espanya és inútil per resoldre cap conflicte amb Marroc, i que sempre pesa més la balança comercial que els drets humans. Hi ha massa interessos en joc. El paper d'Espanya amb el poble sahrauí ha estat sempre ben penós. Ho dic per aquells que diuen sentir-se tan orgullosos del seu D.N.I.  Personalment no sento aquest orgull i tinc bastants motius. Em fa vergonya l'oblit històric i l'incompliment vers el poble sahrauí per part d'Espanya i governi qui governi. L'oblit i la hipocresia vers una gent que un dia van portar un D.N.I. com el meu. Ja veus. Millor que mai t'hagis de trobar en el cas, perquè està clar que davant la teva llibertat o la dels teus fills, primer serà la balança comercial i els interessos polítics.  Incompetents, hipòcrites, i ara manipuladors. Davant la seva incapacitat per plantar cara la nova estratègia és pressionar a l'activista saharauí. Un espectacle de finesa diplomàtica. Sempre és més fàcil pressionar una dona fràgil que porta dies fent vaga de fam que intentar recuperar la via diplomàtica amb Marroc sense arronsar-se. El problema és que aquesta no és una dona qualsevol. És una dona de mirada profunda i decidida. Una dona de fortes conviccions. Premiada de manera reiterada amb el Premi dels Drets Humans Robert F. Kennedy (2008), el Solidar Silver rose Award (2007), Premio al coraje civil (2009), nominada al Nobel de la Pau. Per això no saben que fer i ho tenen magre. Tot plegat, posa de manifest el fracàs dels discursos "d'aliança de civilitzacions", el fracàs del diàleg entre pobles i cultures, el fracàs de la política d'aparador del senyor Zapatero. Fer discursos amb belles paraules és fàcil, però després tornem al possibilisme de sempre. 

El problema d'Espanya amb Haidar és que no saben que fer, perquè no hi ha res més tossut que la consciència i les conviccions.

diumenge, 6 de desembre del 2009

PAREU EL MÓN, QUE AQUÍ JO BAIXO

Aquest matí el carrer feia olor de Festa Major. Arriba Sant Nicolau, punt de trobada d'un poble que s'aplega any rera any a l'entorn d'un escenari comú i compartit. La  sortida d'ofici, els gegants, el mercat de Sant Nicolau, els versots, el vermut, i un grapat d'actes que configuren una festa més cohesionadora que qualsevol gran muntatge que puguis contractar. Si em deixen escollir, jo sóc de les que aposta per la senzillesa de les coses tradicionals, i per sumar a les tradicions noves tradicions que van configurant una festa que evoluciona al ritme del mateix poble. Moltes imatges, molts rostres, moltes veus han fet d'aquest matí un record més que s'afegeix als que tinc ja endreçats a la memòria. Però de tot el que he escoltat, sentit i parlat avui vull anotar unes paraules.

No tinc per costum prendre nota dels sermons, però el d'avui m'ha semblat diferent. Potser perquè no sempre un sermó dominical comença a partir d'una cançó que has escoltat tantes vegades com "Pareu el món que jo baixo" de Gossos. Potser perquè fa dies que jo mateixa tinc ganes de cridar al món que pari, que vull baixar. No ho sé pas. Però les paraules del mosén avui m'han fet pensar en aquest "gran aparador sense ànima" que ell ha definit.

 A vegades, et venen ganes de cridar que tot s'aturi i et deixi temps per pensar. Quin món tenim?. Quin món volem fer?. La pregunta és un batec constant. Tenim un món que viu massa ràpid. Continuament enfrontats a emocions i aconteixements que no podem controlar ni aturar. Tot passa amb tanta rapidesa que no pots ni reflexionar. No pots digerir ni racionalitzar les coses. No et deixen aprofundir els sentiments, ni gaudir de les petites coses que fan feliç de veritat. Així, embogits, en una espiral de coses materials  ens convertim en protagonistes anònims d'un món que cada vegada sembla més un joc virtual. Un món en el que ens passem la vida lamentant que passin coses, però sense fer res per evitar que passin. Un món difícil de comprendre. En el que cada dia em costa més explicar o fer entendre als meus fills que allò realment important no es pot comprar.

Un món fet de discursos de bones intencions. Un món en el que els mateixos que parlen de caritat amb els que viuen a milers de quilòmetres de casa seva són incapaços de donar la ma al que tenen al costat. Un món en que només sabem veure la pobresa que tenim davant si surt per televisió. Un món on la gent surt al carrer per cridar qualsevol consigna, però  deixa agonitzar en un aeroport a una dona que només demana tornar a casa. Un món de gent massa adormida, massa acomodada, massa conformada. Un món en el que ens hem acostumat a col·laborar solidariament amb qualsevol causa per sentir-nos millor. Fem lo just per netejar-nos la consciència i dormir tranquils.

El problema és que aquest món que sembla un joc virtual és ben real. La mort és real. La gana és real. La pobresa és real. La mentida és real. La hipocresia és real. L'odi és real. Tot és ben real i palpable. Per sort, l'amor també és real i ens pot salvar.

Com diu la cançó, "un llarg camí, no hi ha drecera, no es fa tan llarg si algú t'espera". 

dissabte, 5 de desembre del 2009

HAN DEIXAT BEN CLAR QUE NO ENS VOLEN ALS PLENS

Ens trobem aquest matí. Tots dos fem cua per pagar a la botiga. Ens saludem. Li pregunto per les vacances que ha disfrutat fa poc amb la familia. Mig en broma em comenta que tindrem un ple llarg.

-Per què ho dius? - li pregunto.

-Han dit que es fa a les tres de la tarda pels punts que hi ha a l'ordre del dia.

El miro amb cara de sorpresa. És la segona persona que em diu el mateix aquest matí.

-Qui t'ho ha dit això?. Ho has entès malament. La raó de fons és més aviat  dificultar l'assistència d'alguns regidors/es i escarmentar-nos.

La cara del meu amic canvia de gest.

-Ostres, jo pensava que aquesta mena de canvis eren consensuats -diu.

-Ni es consulten.

Davant la seva cara de sorpresa li explico com es fan aquestes coses a Malgrat. De cop i volta es canvia el ple de dia, però sense concretar l'hora. La raó et diuen és no tenir a punt el pressupost, però això tots sabem que és fals i que l'autèntica raó és una altra que va anirà a la mateixa ordre del dia. De moment ja t'han capgirat l'agenda i la feina. Fita aconseguida. Uns s'enfaden amb raó, perquè el mateix matí han confirmat el dia del ple i han agafat vacances. Però tot el que puguis dir serà inútil. La màquina "esclafaconsens" del govern municipal ja s'ha posat en marxa i no té aturador. 

Després deixen passar uns dies. No diuen res. Et volen donar la sorpresa. Ja saps, arriba Nadal i és temps de regals. Quan ja t'has confiat, pam!. Sorpresa!. Canvi d'hora!. A les tres. Es podia haver consultat abans?. És clar que si. Si més no, per cortesia, però segons ells amb l'oposició no es pot parlar. Així que practiquen el diàleg a l'estil "si t'agrada bé i sinó també".  

El tema dels horaris ha estat un cavall de batalla aquesta legislatura. No és la primera vegada. El ple ja va passar de les nou del vespre a les set de la tarda sense establir cap mena de consens. Tota queixa va ser inútil. Això vol dir que quan s'afirma que amb l'oposició no es pot parlar no es diu la veritat. Encara ni havia començat a rodar la legislatura i ja anaven amb el mateix "ara veureu quin mana".

És el govern del "mando y ordeno". Fins i tot en els horaris. Ara a les tres de la tarda, i si demà volen a les tres del matí. Per què no?. Tens algún problema?.  Doncs, si el tens millor que millor. D'això es tracta.

Els regidors de CIU ens portem molt malament i mereixem un escarment. Què és això de fer propostes, mocions o presentar al·legacions?. A l'oposició mirar i callar. De tant en tant ja us convidem a alguna inauguració, oi?. Què més voleu?.  

Aquest gest no és un gest qualsevol. És un gest hostil i d'evident menyspreu pels regidors i els ciutadans en general. Ja em direu qui voleu que vingui a les tres de la tarda. Al pas que van es quedaran sols a la sala. Però el que més em molesta és la hipocresia que ve a continuació, quan diuen estar preocupats per la desafecció politica i demanen mesures contra la indiferència de la gent pels afers polítics. No sé, però penso que decisions com aquesta no ajuden gens i només confirmen la percepció de que la politica serà cada cop més elitista i professionalitzada. Ja els va bé. Com menys persones estiguin disposades a fer politica municipal millor. De fet, segons la feina que tinguis més val reflexionar dues vegades abans d'entrar a fer de regidor. Per molt dret que tinguis a unes hores de dedicació no totes les empreses estan disposades a fer canvis continuament de la teva jornada, i els teus companys o els teus superiors no sempre veuen amb bons ulls que deixis la feina sense avisar o que no puguis atendre allò que t'has compromés a fer fa setmanes.

 Al final tot acaba condicionant el perfil del ciutadà que pot fer politica, sobretot a nivell local. Només ho podran fer jubilats, els rics o els privilegiats que poden demanar permisos temporals. 

-Ho trobo desconsiderat -diu el meu amic, i em comenta que això ens passa perquè al govern hi ha poca gent que tingui una feina més enllà de ser regidor, i que els que ho fan no  treballen per una empresa petita, ni són comerciants, ni tenen negoci, que està clar que el perfil de regidor socialista ha canviat molt, i que mentre van tenir gent que havia de treballar sempre es va mantenir els plens a les nou del vespre.

Carrego les bosses i marxo. El meu amic es queda pensatiu i un pèl desconcertat. Potser té raó. La veritat és que hi ha coses que no s'entenen.  

dijous, 3 de desembre del 2009

3 DE DESEMBRE DIA INTERNACIONAL DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

Avui es celebra el Dia Internacional de les persones amb Discapacitat. M'ho van recordar dimarts a la reunió del patronat de la Fundació Marpi. És un dia per dir a la societat que encara existeixen barreres físiques que dificulten a les persones amb discapacitat portar una vida normalitzada i en igualtat de condicions que la resta de població.

Avui s'han programat activitats per commemorar aquest dia, i es faran discursos, però no perdem de vista que les paraules no són suficients, i que moltes entitats que treballen fa anys en la inserció laboral de persones amb discapacitat tenen actualment serioses dificultats per tirar endavant la seva tasca.



El Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat ( COCARMI) ha presentat un Manifest en motiu d'aquest dia, que reclama:


1. Aplicar un pla de xoc contra la progressiva destrucció de llocs de treball ocupats per persones amb discapacitat, un col·lectiu amb majors dificultats per a la seva reinserció laboral. Dades recents mostren com a Espanya, el 67% de la població amb discapacitat està inactiva laboralment.


2. Fomentar la contractació pública i socialment responsable com a element per afavorir la inclusió social. A Catalunya, l’índex d’atur de les persones amb discapacitat està per sobre del doble de la mitjana i l’Administració i les empreses poden i han de fer el primer pas per reduir aquestes dramàtiques xifres.


3. Tenir especialment en compte la situació de múltiple discriminació a l’hora de prendre mesures per combatre la crisi. Pensem, evidentment, en la situació de les dones amb discapacitat, doblement discriminades pel fet de ser dones i discapacitades, i que són les qui presenten una major vulnerabilitat als efectes d’una crisi econòmica. L’ocupació de les dones amb discapacitat amb prou feines supera el 25%.


4. Augmentar les dotacions pressupostàries destinades a les polítiques de discapacitat i a considerar les necessitats reals del sector a l’hora d’elaborar aquests pressupostos.


5. Implantar millores en la fiscalitat de les persones amb discapacitat. Aquestes persones han d’incórrer en costos elevats per arribar a un nivell de vida digne i adequat, derivant-se una menor capacitat contributiva que cal pal·liar amb la incorporació al sistema tributari de beneficis fiscals que afectin de manera directa o indirecta aquest col·lectiu.


Calen reformes de la regulació actual en funció de la capacitat normativa de la Generalitat pel que fa a l'impost sobre la renda de les persones físiques, l'impost sobre successions i donacions i l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats.


Mesures, en definitiva, que s’encaminen cap a un reconeixement definitiu del valor de la diversitat com a element indispensable en la construcció d’una societat inclusiva i respectuosa amb totes les persones.


diumenge, 29 de novembre del 2009

TENEN ELS NERVIS A FLOR DE PELL


Tenen els nervis a flor de pell i perden els papers amb facilitat. La política local t'acaba vacunant contra moltes coses, però aquesta setmana he viscut un nou episodi d'aquest panorama desolador en que alguns volen convertir la política malgratenca. Parlo del programa "Línia directa amb l'alcaldessa" del passat dijous, que la principal protagonista va convertir en un espectacle ridícul i grotesc. Després de demanar a la ràdio local una còpia de la gravació i comprovades les declaracions, és evident que no m'han agradat gaire. A ningú li pot agradar que tot argument polític es redueixi a les referències sobre suposats "traumes infantils" (que per sort no he patit mai), i fineses per l'estil. L'atac personal ha traspassat el límit de la raó i de tota lógica. Algunes de les afirmacions de la nostra màxima autoritat sorprenen per la seva violència extrema, però en el tema de les desqualificacions personals jo no hi entraré. Fins i tot disculpo a l'autora, perquè puc entendre el seu actual desori. És clar que són paraules fora de lloc, però darrera de les paraules s'intueix un desig de provocació evident, un atac frontal, i una voluntat de desprestigi personal. S'endevinen les ganes d'arrossegar-nos al fang, i la veritat, jo per ara no tinc necessitat de "rentar-me per dins i per fora" com ella per poder sortir al carrer. Jo procuro no embrutar-me, que és molt millor que haver de dur cada setmana la teva consciència a la tintoreria. 

Al darrera de tot plegat hi ha un intent molt clar de crear confusió. Aquests governants no s'aturen per res. Utilitzen la difamació i la mentida de qualsevol manera. Llencen missatges subliminals. Mostren una clara voluntat de transformar el debat polític en una confrontació pura i dura. La ferida política de la riera és molt profunda encara i no es tancarà facilment. Salta a la vista. El que passa és que ningú sap les conseqüències que a la llarga pot acabar produïnt a la vida política i institucional de Malgrat. Jo no les puc saber, però ells tampoc. El PSC i la seva màxima representant han de ser conscients de la seva part de responsabilitat en l'actual situació, i començar a pensar que aquest abocar sempre la culpa als altres no és raonable. Per tenir diàleg ha d'haver-hi gent disposada a dialogar, i ara per ara aquesta gent no l'he trobat al govern. Per això em resulta difícil entendre el seu victimisme i els exercicis desesperats d'autodefensa de la nostra alcaldessa el passat dijous. Les seves afirmacions incongruents. El seu demanar respecte per l'autoritat sense mostrar cap consideració per l'adversari posen sobre la taula una única realitat: tenen els nervis a flor de pell.

La legítima discrepància. La diferència de criteris sobre una proposta concreta no han de suposar per força la confrontació. Però hi ha gent que només es mou a gust en el terreny de l'ofensa o la desqualificació personal. Per silenciar l'adversari creuen que tot s'hi val. A falta d'arguments o de capacitat per oferir raonaments sòlids generen cridòria. Es fan les víctimes. Ridiculitzen l'adversari. Veuen fantasmes a cada cantonada. Inventen mocions de censura. Tothom està contra seu. Volen avorrir al ciutadà amb el ferm propòsit que només vagin a votar els del seu seguici. Suposo que dins d'aquesta estratègia s'inclouen coses tan infantils com enviar-me correus anònims per deixar clar que "mai seré alcaldessa" o que "ningú em vol" i altres tonteries per l'estil. Pobres.  

Però tot plegat no ens pot fer perdre de vista la raó de fons. Que presentar al·legacions contra una empresa turística creada d'esquenes a tothom no és res personal. No és confrontació ideològica o política. És una valoració de fets objectius, i un exercici legítim dels drets que la llei atorga a l'oposició i als ciutadans. Sembla que per alguns la democràcia s'acaba la mateixa nit electoral, quan s'instal·la a la cadira. A partir d'aquí volen que tota opinió, tota creativitat, tota idea o proposta sigui neutralitzada de forma contundent. No senyora. Nosaltres no caurem al parany. No deixarem als ciutadans que ens han escollit emmudits. Per respecte. Per responsabilitat.   

És ben trist haver de constatar cada dia que mentre alguns sommiem a sumar per avançar, per fer poble,  altres limiten qualsevol projecte de futur per Malgrat a "salvar els mobles".   

dissabte, 28 de novembre del 2009

REFLEXIÓ





"Tots els qui es consideren escollits
per Déu o per la història
(poble escollit, classe selecta,
damnats de la terra, artistes)
creuen que les instruccions i les normes
no van amb ells
si no és que se'ls adrecen
d'una manera específica".
V.Villatoro.L'espai inmens.Quaderns de Namíbia

dijous, 26 de novembre del 2009

LA DIGNITAT DE CATALUNYA
















 Una editorial històrica. Avui ens hem despertat amb una notícia insòlita. L'editorial conjunta d'uns mitjans de comunicació. Per trobar una experiència semblant ens hem de remuntar a la transició democràtica, és a dir, a fa més de 30 anys. Segurament portarà cua, però penso que és una expressió serena del que sentim molts catalans. Aquells que només entendrem una sentència que deixi intacte l'Estatut i la nostra dignitat. Els que només entenem la Dignitat i Nació amb majúscules. Felicito la iniciativa i m'hi sumo.

diumenge, 22 de novembre del 2009

LA RECEPTA DEL RAJOY CONTRA LA DESAFECCIÓ POLITICA NO S'APLICA A MALGRAT

El matí del diumenge m'agrada llegir els diaris amb calma. Avui llegeixo que el Sr. Rajoy demana un pacte anticorrupció, amb vocació que serveixi per encetar un diàleg que porti a les reformes legals necessàries per acabar amb pràctiques irregulars.. El document que Rajoy enviarà demà a la resta de partits presenta 50 propostes que diu estar disposat a negociar i que pensa fer arribar a bon port, perquè d'altra banda són idèntiques al projecte de reforma del Codi Penal aprovat el passat 13 de novembre pel Consell de Ministres. 

Que els polítics presentin propostes que facin millorar la política sempre està bé, però no deixa de sorpendre. Fins ara sempre he pensat que la majoria de polítics no necessiten que una llei els digui que vol dir ser honest i honrat, però Rajoy insisteix en que hi ha gent que fa el que no ha de fer i cal lluitar contra això. Suposo que ell n'ha de saber més que no pas jo d'aquestes coses. Entre les mesures que proposa, Rajoy demana que "un regidor de l'oposició" presideixi una comissió de vigilància de la contratació  a cada entitat local. No puc pas estar-hi més d'acord. Ara bé, demanar això i pensar en Malgrat, un municipi en el que demanes una documentació relativa a la "ciutat sanitària" -que aquesta mateixa setmana l'empresa propietària dels terrenys d'or ha entrat per registre- i et contesten que cap problema quan s'hagi esmenat (¿?), doncs no sé jo....

Però Rajoy fa més propostes. Per exemple, parla de bones pràctiques al món local i proposa "limitar a través d'un pacte entre els partits polítics el número de càrrecs públics i d'assessors, en atenció a criteris de proporció a la població i pressupost". Bona idea, no?. Però després de reflexionar una mica acabes pensant que el pobre Rajoy no coneix la situació de Malgrat. 

Rajoy no sap, o no vol saber, que a Malgrat tenim càrrecs de confiaça precisament del PP, que no han estat escollits pel poble, que no han passat cap prova d'aptitud que els avali per la feina encomenada, i que ocupen una plaça que qualsevol treballador laboral pot ocupar per mèrits propis. En podríem escriure un llibre del que passa a Malgrat, però no és el cas. Són les servituds de la política, oi?. Cert que no totes les persones que fan de càrrec de confiança es poden posar al mateix sac, perquè alguns són nomenats per raons d'experiència i professionalitat. No és el cas de Malgrat. I què passa quan el càrrec no va lligat a la professionalitat?. Què passa quan el càrrec és una contraprestació de serveis, un premi, o una amistat?. Doncs passa que això és decepcionant. Passa que es converteix en un espectacle vergonyós, i la gent és sensible per aquestes coses, sobretot ara, quan hi ha un índex d'atur com l'actual. De fet, noto que darrerament la gent està més vigilant que abans amb aquestes coses. Suposo que poca gent pot entendre que si hi ha tanta feina a una àrea no es faci una convocatòria per mèrits. Si a més ho comparem amb el número de vots obtingut pel PP les darreres eleccions municipals, i amb el pressupost real que gestiona actualment el PP, la conclusió no pot ser més nefasta.

Crec, sincerament, que abans de fer receptes, el sr. Rajoy haurà de començar per posar ordre a casa seva. Ànim!.


divendres, 20 de novembre del 2009

INDICADORS QUE FAN PENSAR

He trobat aquest post del diputat de CIU, Carles Puigdemont, molt interessant. El debat sobre l'energía apareix i desapareix, com el Guadiana, i en funció de l'oportunitat política. Jo tampoc sóc cap experta, però m'ho miro amb inquietud. Una inquietud que neix de la preocupació per la frivolitat en que massa sovint es planteja aquest tema. Es porta fer afirmacions aparentment ecològiques que no afronten amb seriositat el problema i que no aporten cap solució de futur. El paper del govern espanyol en aquesta matèria tampoc acaba de ser prou clar, i aquest és un tema urgent a resoldre o, com a mínim, que cal posar a debat amb un mínim de rigor.   

dimecres, 18 de novembre del 2009

"LA RIERA", NOVA SÈRIE DE TV3

Fa mesos que em vaig assabentar a través del Consell Comarcal del Maresme que TV3 posa fi al serial "El cor de la ciutat". El substituirà un nou serial que tindrà com escenari el Maresme. Això d'entrada em va agradar. És evident que es tracta d'una autèntica oportunitat de promoció per la comarca i els seus municipis. A més, a la seu del Consell Comarcal del Maresme tindrem treballant a la persona encarregada de buscar els escenaris naturals per la gravació. Què us hi jugueu a que surt el parc Francesc Macià, ninots inclosos?

De la nova sèrie no tinc massa informació. Només que va sobre una familia que obre un restaurant a una població fictícia del Maresme i que el rodatge comença el dia 20 de novembre. Tampoc sabia el títol de la sèrie, però ahir vaig llegir que es dirà "La riera". No es podia haver trobat un nom millor, oi?. Al Maresme sabem molt de rieres. A Malgrat també.  De fet, el culebrot juga amb el nom de la familia Riera que durà el restaurant i amb l'element geogràfic pròpi del Maresme. Ja es ben curiós que a Malgrat també poguem fer jocs de lletres entre cognoms, situacions polèmiques i accidents geogràfics, no?.

En fi, que trobarem càmeres pel carrer. Això em fa venir al cap algunes idees..........Pensem-hi!

diumenge, 15 de novembre del 2009

CANVI D'ESCENARI



Alguns ho diem fa temps. Avui ho diu el Rajoy a La Vanguardia. El PSC ho nega, però ja sabem que el Sr. Patxi López feia el mateix durant la campanya electoral a Euskadi, no?. Només cal buscar per internet un vídeo que corria per la xarxa després de les eleccions basques i el pacte PSE-PP. Què aquí no és el mateix? Està per veure!. A Malgrat funciona, i cada cop que les protagonistes fan balanç del pacte diuen estar més que satisfetes del resultat i amb ganes de repetir. M'ho deia una persona molt propera al PP local i habitual dels plens municipals, el pacte PSC-PP té futur i ja es parla del proper mandat a Malgrat. A la vista de com van les coses a nivell nacional no m'estranya gens ni mica. Si tu no hi vas ells tornen?. Ara sí. Més clar que mai.

divendres, 13 de novembre del 2009

QUÈ HI FAN AQUÍ?

La gent deixa al carrer de tot: matalassos, televisors, neveres i trastos vells. L'Ajuntament deixa cadires inútils que no s'ajusten a l'entorn i que només serveixen perquè els indrets singulars d'un pobre poble perdin la poca dignitat que els hi queda després d'una brutal intervenció. Un dia qualsevol, a les nou del matí, pots trobar un grapat de brutícia, restes de pizza, esclofies, llaunes, i un regalim estrany baixant pel nou asfaltat que algú ha batejat com a "color merda de gos". Algú em pot dir que hi fan aquí aquestes cadires absurdes?.




LA LLEI ELECTORAL: EL REMEI PER TOTS ELS MALS?


Hi ha plantes o herbes a les que des de sempre hem atribuït propietats medicinals, i pel que es veu la nova llei electoral entra dins aquesta categoria. Tot i el risc de ser políticament incorrecta, confesso que posar ara damunt la taula com a tema prioritari la llei electoral em desconcerta. No puc entendre tanta urgència per tenir una llei electoral pròpia quan no s'ha fet abans. No ho van fer els governs de CIU. Tampoc ho ha fet el tripartit ( i això que al document programàtic que justifica el pacte de govern ho van fer constar).

Sincerament, penso que a les acaballes d'un mandat és difícil trobar el consens suficient, i que tenim altres temes que requereixen més atenció. Em costa entendre que l'elevada abstenció i la desafecció política de molts ciutadans es puguin curar només amb una nova llei electoral. En tot cas ha de ser una llei màgica o curativa excepcional. Tampoc penso que ho sigui poder votar una llista oberta o tancada. La desafecció política del ciutadà té unes raons molt més profundes que no es curen amb paper, ni a cop de decret. El primer que cal fer per superar la distància entre la política i el ciutadà, és precisament obrir aquest debat d'una manera clara i transparent sense utilitzar-lo per distreure al personal. La política no es legitima fent més lleis. Es legitima canviant altres coses, sobretot es legitima assumint els ciutadans les nostres responsabilitats quan decidim marcar distància de la política i fem acusacions gratuites de brutícia. Ens agradi o no, des del moment que som ciutadans/nes amb drets i deures ens convertim en "polítics", i som les persones, només les persones, les que podem embrutar o no la política.

Catalunya és de les poques comunitats, o l'única, que encara no té llei electoral pròpia i ara tots a córrer. Ara bé, no he vist fins ara mass voluntat de consens. Ara mateix, hi ha una plataforma propera al PSC que impulsa una ILP sobre la llei electoral, i curiosament el primer que fa és parlar de "vots i número d'escons". Vots i escons. No em quedat que parlem de regeneració política?.  De veritat que això pot regenerar la política?. Jo crec que a banda de parlar de llistes obertes o de conèixer als diputats, també cal parlar de pactes "estranys", de com governen els partits menys votats del sistema, de com el sistema permet tombar projectes amb un sol vot i rebre a canvi sou i càrrec de confiança, de limitació de mandats, i tantes altres coses que el ciutadà veu en el dia a dia. No crec que una llei electoral pugui posar remei als mals del sistema i la desafecció. 

diumenge, 8 de novembre del 2009

DES DE LA CÀMERA DEL PLE


Dijous passat vam tenir sessió ordinària del Ple de l'Ajuntament, i si més no intentaré fer un mínim resum. Va ser un Ple mogudet per la surrealista situació creada entre la nostra alcaldessa i el ciutadà rebel que té prohibida l'entrada a l'Ajuntament. Amb uns petits retocs l'argument és digne d'una pel·lícula de Tarantino. De fet, el mateix dijous al matí, la portaveu d'ERC i una servidora van intentar fer un exercici de responsabilitat i diàleg parlant amb la màxima autoritat per trobar una sortida coherent al tema de la prohibició d'entrar als plens. Res. Cada cop és més complicat. La paraula diàleg ha desaparegut fa temps de l'agenda de l'equip de govern. De fet, des del primer minut de la reunió va quedar clar que intentar pacificar les coses és una empresa difícil a Malgrat. La Campoy no serà mai ambaixadora de l'ONU. Déu me'n guar!. Es triplicarien els conflictes armats. -Què demani perdó!, ens va dir, en una brillant demostració que la seva millor virtut és saber embolicar la troca. A continuación, ens va abocar les acusacions, retrets i mentides habituals......us ho  estalvio. No val ni la pena repetir-ho. Hi ha actituds que dolen. Actituds que no són pròpies de persones que ocupen càrrecs públics i diuen defensar l'interès general, quan en realitat sembla que posen per davant el seu orgull personal i la seva guerra interna. 


Amb aquests ànims, i a les set en punt, va començar el ple de novembre que va donar llum verda a les ordenances fiscals del 2010.  Aquest primer punt no va comptar amb el suport de cap grup de l'oposició, per bé que des de CIU vam optar per l'abstenció com a mostra de voluntat d'arribar a acords abans no s'hagin d'aprovar definitivament les ordenances. Tot i així, val a dir que enguany no hem vist cap gest que faci preveure voluntat de consens. De fet, el regidor d'hisenda ens va convocar a una reunió prévia on va quedar clar que poca cosa podrem aportar. Espero la seva resposta a qüestions que li vaig plantejar a la trobada, una resposta que sincerament penso que no ha arribat abans per simple descuit o indiferència. El que puguem aportar interessa poc. Precisament, vaig notar molt agressiu al regidor d'hisenda durant la seva intervenció al ple. Per ser un home que va de flema britànica i moderació, dijous fins i tot es va despentinar una mica. Bé, és una apreciació sense més importància. El regidor va començar de manera poètica amb la frase "com cada any a la tardor presentem les ordenances". Després va seguir amb el de sempre, que si no s'augmenten tots els impostos, que si cal tenir cura, que si ells pensen en la gent, ...res original. Es crea una nova taxa per obtenir el certificat d'arrelament, una taxa per utilització del camp de tir de la policia, es modifica el preu públic del transport escolar, s' actualitza la taxa per utilitzar el nou camp de futbol, i es manté el 15% de bonificació per obertura d'establiments. La proposta del govern és congelar, però si l'any passat es van apujar taxes i tributs un 4,5% en funció de l'IPC, i que aquest indicador des del març del 2009 és clarament negatiu, pensem que congelar no és suficient.

Des de CIU continuem apostant per ampliar el ventall de les bonificacions en els impostos i taxes per a les families en major grau de dificultat, que avui cal tenir en compte que són moltes més que fa tres anys. De fet, el nostre pas pel govern ja va suposar la rebaixa del tipus de l'IBI, del 0,92 al 0,86,  i l'aplicació per primer cop de la bonificació de l'IBI a les families nombroses. Eren mesures pensades per rebaixar la pressió fiscal i ajudar a les famílies. Mesures que ara el PSC aprofita per abanderar quan no sabía ni que era una bonificació.  La rèplica des del govern va ser la de sempre: s'ha de garantir la prestació de serveis. Nosaltres repetim també el de sempre, gastin menys, gastin millor, i els quedarà marge per fer més bonificacions. Els vaig posar un exemple pràctic, si l'Ajuntament pot fer front al pagament de 600.000 euros per adquirir una zona verda i enderrocar un magatzem simplement per obrir un carrer al costat del tram de riera pendent d'urbanitzar, hauríem de tenir capacitat per aplicar més bonificacions. Imagineu aquests diners posats a disposició de bonificacions o ajuts per famílies de Malgrat en dificultats?. Lluir superàvits comptables i després negar-se a oferir ajudes als ciutadans en temps de penúries no és gens coherent. Tampoc és coherent negar-se a fraccionar tributs. Tinc clar que ni el regidor sap el motiu de tanta negativa, però ho defensa a morir.

Des de CIU obrim la porta a votar sí quan s'hagin d'aprovar definitivament les ordenances i concretarem per escrit les propostes que vam desgranar al ple: fraccionament de rebuts, bonificació per famílies nombroses que viuen de lloguer i el propietari els repercuteix l'IBI, per families monoparentals, bonificació de la taxa d'escombraries per ús de la deixalleria, per subjectes passius de més de 65 anys, jubilats o pensionistes, o amb certificat de disminució igual o superior al 65%, entre d'altres. Sabem que els tributs deixen poc marge, però que les taxes tenen més recorregut per ampliar el ventall de mesures que ajudin a passar el temps de dificultats que vivim. Votació 9 a favor (PSC-PP) i 8 abstencions.

A continuació, tres punts d'aprovació de  préstecs i un d'acceptació de la subvenció del FEDER pel barri antic. Abstenció als tres punts primers, i aprovació del punt del FEDER.


Moció d'ERC que demana aplicació del nou títol de família monoparental en l'àmbit municipal. 9 (PSC-PP) a 8 (ERC-CIU-ICV-EUA). Es desestima. Què progressistes són els socialistes malgratencs, eh?.

Una de les mocions que més declaracions i debat van generar va ser la Moció de CIU demanant al govern espanyol que no faci efectiva la pujada de l'IVA. Apujar impostos en plena crisi és una idea equivocada. De fet, altres països que ja s'estan recuperant han fet just el contrari. La pujada d'impostos perjudicarà les famílies i empreses: menys consum, inversió i estalvi. L'únic que farà és allargar la crisi. Pensem que apujar l'IVA castiga de manera clara a les rendes mitjanes i baixes. A més, cal dir que els socialistes apujen impostos per pagar la festa. Pagar els errors que s'han fet amb mesures populistes i inútils com els 400 euros lineals independentment de la renda i que no ha servit per reactivar el consum. Avui llegeixo que el Gobierno de España vol justificar la pujada amb la llei de la dependència, però això és pura demagògia. Portem una política descontrolada de despesa sense ordre ni concert que suposadament ha de crear ocupació, i el que tenim és un atur que augmenta dia a dia. Falta austeritat i eficiència en la despesa pública. A Malgrat hem calculat que, tot i aplicar-se a partir del juliol a l'Ajuntament, si prenem com a referència el 2009 ens costarà passar del 16% al 18% pagar més de 100.000 euros més.

En aquest punt, l'alcaldessa s'anima a fer política de gran volada amb el discurs social i la llei de la dependència, però definitivament no té el dia o se l'ha llegit poc. El gobierno de España queda amb una defensa de pa sucat amb oli. Finalment, votacions: 9 a favor (CIU, ERC, ICV-EUA, PP) a 8 en contra (PSC-PSOE). S'aprova la moció i em fa fins i tot il·lusió, perquè el PP aquest cop vota amb coherència i ens dona suport. Anoto el comentari de pèssim gust de la Sra. Alcaldessa sobre "haver donat llibertat de vot al PP". Fidel a l'estil.

Moció de CIU per demanar consens sobre el FEIL 2010. Es va entrar inicialment com una petició i sense cap ànim de portar-ho a ple, però davant el silenci del govern es va optar per convertir l'escrit en una Moció. L'objectiu era aconseguir un mínim consens i convidar a la participació d'altres grups i consells municipals per establir quins projectes eren prioritaris a Malgrat i aptes per presentar a la convocatòria. De fet, per Junta de Govern del mateix dia del ple vam trobar un punt que parla de l'arxiu municipal i l'encàrrec del projecte, i això ja ens va dur a pensar que potser es vol prioritzar la solució de Can Serra. Confirmat des d'alcaldia aquest propòsit, i desestimada la nostra petició només queda que lamentar la falta de voluntat per explicar les coses. 9 a 8. Desestimada.

Moció conjunta d'ERC-CIU-ICV-EUA en defensa del dret a decidir i les consultes populars. Res de nou. Es va complir el pronòstic. 9 a 8. Anoto que la preocupació de la Sra. Campoy és que qualsevol entitat no pugui convertir la consulta en una enquesta encoberta. Mare de Déu!. Es veu que això no la deixa dormir, el que no deixa de ser un senyal curiós. 

Finalment, Moció conjunta ERC-CIU-ICV-EUA per instar a la conservació i posada en valor de La Pilona. La proposta va rebre el suport de tots els grups, i això és bonic de veure. Us aconsello donar un cop d'ull al llibre editat per l'Arxiu Municipal sobre les mines de Can Palomeres, que a banda d'informació interessant recull articles de premsa de l'any 98. Serveix per constatar les mentides i promeses que fan alguns i que mai s'arribin a complir. Un grapat d'anys governant, i ha de ser l'oposició qui demani la conservació d'un element tan emblemàtic de Malgrat?.   Parlar parlen molt, però fer el que es diu fer, no han fet mai res per posar en valor les mines i La Pilona.

Finalment, preguntes als regidors sobre diferents assumptes. Interessant la resposta de la regidora d'urbanisme a la pregunta sobre la situació del Càmping Kufert. Una altra que demana les preguntes per escrit. Al final suprimiran el Ple i ens haurem d'enviar mails els regidors. Resulta que ja ni preguntes es poden fer.

Abans d'acabar el Ple em vaig aixecar i marxar. Vull dir que assistirem sempre al Ple com a mostra de respecte i compromís amb els ciutadans de Malgrat, però considero un fet insòlit que no es deixi entrar una persona a un Ple. Una cosa és fer sortir algú que no es comporta, i l'altra impedir que algú pugui entrar. No he trobat cap resolució d'alcaldia ni cap document que ampari aquesta decisió i ja n'estic més que tipa de tanta arbritarietat i tanta prepotència. Que a sobre alguns ciutadans li riguin la gràcia és per llogar-hi cadires. No es pot confondre mai el respecte a l'autoritat amb aquestes formes feudals que es practiquen a Malgrat. A més, algú s'ha parat a pensar el cost que té la decisió de mantenir a la policia a la porta de l'Ajuntament a cada Ple per aquestes frivolitats?. Cal aplaudir l'actuació policial que no podía ser més respectuosa i professional, però penso que la policia s'ha d'utilitzar per coses necessàries i no per posar en pràctica decisions irresponsables de l'autoritat que no porten res de bó ni positiu.



dilluns, 2 de novembre del 2009

LA DESGRÀCIA DE SER PATRIMONI LOCAL A MALGRAT



Comencem la setmana amb un dia gris i entristit. Un dilluns d'aquells que sense els avis és complicat, perquè les escoles de Malgrat tenen el dia festiu. Un dia d'aquells que et fan reflexionar sobre la utopía de conciliar vida laboral i familiar.  Aprofito un descans del matí per donar novament un cop d'ull a l'informe emès pels Serveis Territorials del meu Ajuntament en data 19 d'octubre en relació al carrer dels Arcs i el canvi de pavimentació. Un informe fet a petició del grup municipal de Convergència i Unió, i que han tingut l'amabilitat de notificar-me personalment a casa.

Ja he manifestat que sento un cert recel respecte del paper del nostre consistori, en general, pel que fa a la protecció del patrimoni local. Tinc la percepció que tendeix a ser negligent en molts aspectes, o com a mínim poc curós. Són destralers de mena. Una ullada a les actuacions més recents, des de la polèmica Torre del Castell, a les escales del carrer Hug Descolomer, passant per la Torre de Can Serra, posen de manifest que el nivell de sensibilitat és més aviat justet. Penso que organitzar Matinals d'Història està molt bé i que és una magnífica tasca, però que no és suficient. Avui no cal ser massa lletrat per entendre que la memòria i la gestió del patrimoni és un recurs preciós pel desenvolupament local. Divulgar, conservar, gestionar, socialitzar el passat i el patrimoni ha de tenir espai propi a qualsevol agenda política local. Per això no acabo d'entendre aquestes actuacions. El consistori hauría d'haver aprés de l'experiència de la Torre i "el barret", una polèmica que va posar de manifest que l'Ajuntament també s'equivoca. El que passa és que quan no es volen reconèixer els errors no s'apren res de res.


Ara s'ha fet una "millora" de les escales de l'Hug Descolomer que s'ha convertit en un  nyap. Una actuació que salta a la vista ha comportat una pérdua significativa del valor de l'àmbit que el catàleg municipal de béns d'interès local va voler protegir.  Einstein va dir en un dels seus aforismes més coneguts que "només hi a dues coses infinites: l'Univers i l'estupidesa humana, i que l'Univers sigui infinit no és ben bé segur".  Això queda clar al carrer dels Arcs.

Anem a la cronologia dels fets. El dia 8 d'octubre la Junta de Govern Local aprova a correcuita canviar el paviment del carrer dels Arcs. Diu un informe que s'ha malmès amb les obres de l'escala, i curiosament, per comptes de demanar responsabilitats a l'autor de les obres com es faria a qualsevol obra, posen la directa i encarreguen aixecar el terra i posar asfalt color sauló que pel que sembla ningú sap quin color és. El dia 13 d'octubre CIU entra un escrit demanant un informe previ que justifiqui l'actuació i els materials que es poden emprar a un àmbit protegit, però en un exercici de celeritat sense precedent a l'administració municipal, el mateix dia a les 13 hores el paviment ja s'ha arrencat practicament del tot. El dia 19 d'octubre l'arquitecte Mas Arnijas a petició de l'Ajuntament redacta l'informe, és a dir, amb posterioritat.

L'informe diu textualment "el Passatge dels Arcs forma part del conjunt protegit urbanísticament pel Catàleg de Béns Protegits del POUM(C2Conjunt carrer dels Arcs/Passada i Hug Descolomer)" "La remodelació dels carrers inclosos dins conjunts protegits urbanísticament, ha de potenciar la contemplació dels béns protegits i ha de reforçar la conservació ambiental d'aquell espai, amb la qual cosa qualsevol intervenció ha de ser molt curosa i no pot desvirtuar la imatge del conjunt ambiental catalogat". Segons l'informe "el paviment retirat no aportava cap qualitat a l'entorn ambiental, més aviat el desqualificava, ja que imitava un paviment de pedra sense ser-ho realment. Ara es contempla aixecar aquest paviment i repavimentar amb paviment asfàltic color sauló. Es tracta d'una proposta amb paviment continu, modern, llis, flexible, amb molt bona planeïtat, i el color escollit similar a l'existent. Un paviment neutre que es diferencia dels materials tradicionals i que resalta les seves qualitats. Des del punt de vista de la imatge del conjunt és una solució adequada, donada la seva neutralitat, que reforça la imatge de l'entorn, similar a la què en origen devia haver en aquest espai acabat en terra".

L'informe es notifica el dia 20 d'octubre, i hores més tard pregunto directament a l'autor sobre alguns extrems de l'informe que em generen dubtes. Molt amablement m'explica el que li demano, fet que li agraeixo molt. Abans de res, deixo clar que respecto el criteri técnic de qui ha signat l'informe. De fet, és qui va redactar el Catàleg, i per ser justos val a dir que em va semblar que tenia força sensibilitat a l'hora de incloure alguns béns. Em tranquilitza bastant que em digui que l'acabat final ens agradarà (tot i que ara que el veig acabat em costa de creure, però faré l'esforç). Ara bé, em queda clar que hi havien altres possibilitats que ja no podré posar en valor, perquè les obres han finalitzat. També em queda clar que l'informe s'havia de redactar abans de fer l'obra i exposar les diferents possibilitats d'actuació. No s'ha fet. Em queda molt i molt clar que no s'ha actuat segons el que indica el Catàleg i que si l'Ajuntament no està disposat a complir les seves pròpies disposicions més val que no les faci. El més trist és que tinc la certesa que no s'ha actuat de mala fe. Senzillament, penso que ningú es va recordar del coi de Catàleg municipal. Com sempre. El més trist és que tot s'ha fet a correcuita per incloure el pressupost a la Llei de Barris, aquesta  llei que teòricament té l'objectiu de posar en valor els barris oblidats, i que en segons quines mans pot acabar convertint-se en un instrument ben perillós. Ja ho vaig dir, les pedres són testimoni de la història d'un poble. A Malgrat el formigó, i ara l'asfalt, també.

  

diumenge, 1 de novembre del 2009

REFLEXIONS


No sé ni per on començar, perquè la veritat és que aquests darrers dies no he tingut temps d'actualitzar massa el blog i han passat moltes coses. Seria fàcil dir que no tinc temps, que el dia a a dia em té totalment absorbida, però tot plegat es resumeix al fet que no he tingut ganes d'escriure.

Per una banda, vaig seguint l'actualitat amb molt interès, però també amb certa prevenció. No m'agrada que els temes judicials es tractin de la manera que es tracten als mitjans. Suposo que és deformació professional. Si el cas Millet va portar a veure coses esperpèntiques com una roda de premsa de fiscals i jutges criticant-se per programes radiofònics, no cal que us digui que penso del cas Pretòria i el  "super jutge" Garzón amb els seus furgons i la seva troupe de fotògrafs. Considero que la justícia ha de fer la seva feina sense tanta parafernalia i tanta càmera. Que es limiti a treballar i farà prou. No m'agraden els judicis al carrer. No m'agrada que es perdi el respecte als detinguts -siguin rics o pobres-. Per què exigim drets fonamentals si després no es respecten només per l'afany de notorietat d'alguns?. La justícia es fa als jutjats i no pas a la tele. Resulta penós veure imatges de gent detinguda i emmanillada per televisió, més quan has vist altres detinguts que no han sofert aquest tracte. Tot aquest escarni mediàtic sobra i comporta un risc. El risc que les sentències les acabi dictant l'audiència com al "Gran Hermano". El risc de condemnar a qui no és culpable. El risc que en aquest país s'imposi la demagògia i faci forat algún populisme "salvapàtries" que condueixi a l'aparició de personatges que després hem de lamentar com els "Gil" i coses per l'estil.

En fi, també he tingut la sorpresa de veure a la televisió, i després de molts anys, al meu professor de Dret Penal, Fermín Morales. Un professor magnífic de qui tinc molt bon record. El que són les coses.   

dilluns, 26 d’octubre del 2009

FI DE TRAJECTE. NO HI HA RES A FER

Un article interessant. "Fi de trajecte"

NI NADAL, NI SETMANA SANTA


Sembla que el Govern català estudia canviar el nom a les vacances escolars. Volen vacances amb nom laic. La proposta ha sortit d'una "comissió de savis" del Consell Escolar de Catalunya que a falta de feina i per matar el temps ha tingut la gran pensada de proposar que el Govern canviï la denominació dels períodes de vacances actuals substituint les vacances de Nadal per “vacances d’hivern” i les vacances de Setmana Santa per “vacances de primavera”. Segons els savis d'aquesta comissió la immigració i la multiculturalitat són les causes que aconsellen aquest canvi. Com si els immigrants tinguèssin la culpa de tanta bajanada.

Cal ser papanates -no trobo millor paraula per dir-ho- per fer propostes com aquesta. Sobretot, s'ha de tenir temps i poca feina. Com si aquesta fos la solució miraculosa als problemes del nostre sistema educatiu o un signe d'acolliment i integració dels nouvinguts. Si us plau!. Per comptes de fixar la mirada en les aules d'acollida i procurar que no es trobin saturades i amb pocs recursos es dediquen a fer propostes ridícules. Aquest país som únics.  Personalment, em sembla una forma més d'integrisme aquest voler que perdem els nostres orígens culturals i la nostra identitat. Penso que, en general, aquestes festes fa temps que són practicament laiques. Només cal veure com marxa la gent el primer dia de vacances, les cues per anar a esquiar, la gentada que envaeix les grans superfícies comercials. Més laiques no poden ser. Per anar a la Missa del Gall no cal demanar tanda, us ho asseguro. Avui, els entossudits a mantenir un mínim d'esperit i sentit religiós de la festa anem contracorrent.

El que em preocupa és que al darrera hauré de canviar el dia del meu Sant i el meu pare s'haurà de canviar el nom, perquè es diu Josep i  aquest és nom de sant. A casa som molt respectuosos i no voldríem ofendre ningú. I el que és pitjor, la revetlla de Sant Joan s'ha de dir revetlla de juny, i la fira de Sant Nicolau fira de desembre, i la Festa Major de Sant Roc festa d'agost. Després suposo que les festes d'altres religions també deixaran de sortir a TV3. No farem pessebres, ni castanyada, ni menjarem panellets, .....No posarem llums al carrer, no farem pastorets, ni farem cagar el tió (això si que m'emprenya), ni farem cavalgades de Reis que s'omplen de canalla, sobretot de nens i nenes fills d'immigrants, que troben en aquestes celebracions un element comú d'integració i les celebren amb el mateix entusiasme. Però el món no serà trist. No patiu. Tindrem festes de primavera, de tardor i d'hivern.  Festa Major d'Agost i Festa Major de la Constitució a Malgrat. Els nostàlgics de les nadales, les llums, i l'esperit nadalenc sempre podrem anar a Disneyland.

Només espero que entre tant papanata hi hagi alguna persona amb sentit comú i dos dits de front. No sé si és molt demanar, però no vull perdre l'esperança.





dissabte, 24 d’octubre del 2009

II PREMIS BLOCS DEL MARESME



Avui dissabte, 24 d'octubre, a l'auditori de Can Comas de Pineda de Mar s'ha fet l'acte de lliurament dels II Premi Blocs del Maresme, amb motiu del tercer aniversari de Diari Maresme.

Durant la trobada s'han fet públics els noms dels blocs guanyadors de cada categoria, a més d'un premi especial del jurat que ha estat pel Malgrat Confidencial de l'Albert Serrano i la Noemí Guillem.

Els premiats són "Maresme Medieval" en la categoria de blocs de societat; el "Bloc d'Ivan Aranda" en la categoria de blocs polítics; "L'home Cactus" en la categoria de blocs de cultura; i el "Bloc BTT de Sant Cebrià de Vallalta".

Els guardons han estat lliurats per l'alcalde de Pineda de Mar, Xavier Amor; l'editor de Diari Maresme, Albert Lladó, el seu director, Ramon Texidó, el Secretari General de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta, Josep Ritort, i el cap de màrqueting i publicitat de Caixa Laietana, Joan Herrero. 

A tots els premiats moltes felicitats.






dijous, 22 d’octubre del 2009

DELIRANT


Tot el circ a l'entorn del cas Millet comença a semblar delirant. Jutges enfrontats. Fiscals fent rodes de premsa. Debats televisius on tothom parla del que ni sap. Ombres de sospita tendencioses. Fotos de casaments, llistes de convidats. Tot s'hi val. Les coses van així, i cada dia tens una nova sorpresa. No ens enganyem. Això sembla que per alguns és la política. Mentre, les xifres d'atur juvenil arriben a nivells històrics d'un 39,2 % i doblen la mitjana europea. Mentres, moltes famílies fan cua als serveis socials per demanar ajuts i poder fer front a les necessitats més bàsiques, les empreses segueixen tancant i els bancs d'aliments no s'acaben la feina. I a qui l'interessa això?. Pel que es veu a poca gent. Ja ha deixat de ser notícia. La crisi ja no ven, i a la cantonada tenim eleccions. Ara ven intoxicar i parlar del tot i res.

Només faltava per veure a la justícia apuntant-se al festival. Veure jutges de tertúlia televisiva en tertúlia radiofònica. Què no tenen feina?. Trobo lamentable que s'apuntin aquest joc. No s'havia vist mai abans a la fiscalia fent una roda de premsa. De què s'han de defensar?. No entraré a valorar l'actuació de l'instructor del cas, però personalment trobo curiós aquest estirar-se dels cabells per les seves decisions. De veritat sorprenen algú?. És la primera vegada, potser, que un imputat està al carrer sense fiança?. Per què aquest cas ha de ser diferent que un altre? Per què ha d'instruir-se amb més celeritat?. Per què surt a més diaris?. Simplement s'ha d'instruir amb celeritat i prou. Com hauría de ser en tots els casos, no?. Si demanem justícia igual per tothom, que sigui per tothom igual.

Finalment, per posar la cirereta surt avui l'Iceta i afirma sense posar-se vermell "nosaltres quan necessitem diners anem a veure bancs". La diferència és quan hi anem els ciutadans ens fan retornar els diners i ens cobren interessos. Al PSC els hi condonen. La diferència és que el PSC els troba a l'Obra social, mentre d'altres entitats socials feina tenen a tirar endavant els seus projectes. Delirant.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

FINALITZA LA 10 A EDICIÓ DEL FIBM


La 10a edició del festival Internacional de Bandes de Música de Malgrat ha finalitzat amb un resultat prou positiu que allunyen alguns dubtes i interrogants oberts en la fluixa edició anterior. El Festival va començar a caminar ja fa 10 anys, però encara pateix d'un escàs ressó mediàtic i de certa dificultat per guanyar-se l'interès del públic i d'algunes veus crítiques.

Sincerament, crec que algunes decisions que es van adoptar des de la malaurada comissió de bandes de música -sorgida del Consell Municipal de Turisme- han contribuït de forma notable a redreçar un Festival mancat de personalitat i perfil propi. La decisió en cert moment era acabar de deixar morir el festival entre la indiferència de la gent, o apostar per mantenir un event que aporta un fort component desestacionalitzador de la temporada turística.  La decisió en cert moment d'obrir-nos, sortir i mantenir contactes amb la Federació Internacional va estar encertada i han permés donar un gir al festival que, poc a poc, va escapant del risc que tenia de estar massa exposat a certs interessos privats.  Es va optar per mantenir el format, però millorant la qualitat i apostant per completar la programació amb un festival de corals que des del principi es va dissenyar amb un format molt diferent que celebro es mantingui amb el mateix criteri.

El FIBM ha nedat sempre molt a contracorrent, sobretot al caure en alguns errors de pes i no  haver buscat des del principi la implicació de la gent. De fet, aquesta implicació només es va buscar durant un curt període de temps, perquè amb l'arribada d'aquest nou mandat i els canvis polítics que s'han produït al consistori s'ha tornat a capgirar el timó deixant al marge del festival qualsevol participació. Jo agraeixo sempre molt particularment el paper que va jugar alguna gent que de forma generosa es va implicar a la comissió de bandes i van ajudar a la presa de decisions. També lamento que per raons polítiques es vulgui menystenir la feina d'altres, però és el que hi ha.

La veritat és que amb independència dels gustos personals de cadascú, el FIBM de Malgrat és un bon recurs i em costa entendre certes crítiques. Alguns critiquen el cost. Bé, tampoc és un cost exagerat si es compara amb el cost mig que tenen esdeveniments d'aquest tipus. Si a sobre analitzem l'impacte econòmic que té a Malgrat la presència de les bandes crec que el promig és prou positiu. El que si és criticable, per exemple, és que quan es va fer l'obra de millora de l'entorn del pavelló Germans Margall, des de CIU es va demanar amb insistència que l'espai fos amb coberta per afavorir precisament la celebració d'aquest i altres tipus d'events. Les nostres al.legacions van ser desestimades i el resulta és que cada any hem de fer una despesa de més de 10.000 euros per posar una carpa. Un espai cobert no era cap obstacle a que fos una plaça esportiva i oberta als veïns, però la feia molt més versàtil i pràctica pel poble i pel barri. En fi, coses de la política de baixa volada. Hem acabat fent un aplaça com la que tenen els pobles veïns. Un standard i punt.

Altres crítiques són que no es tracta d'un event que promogui la nostra cultura. Una crítica absurda, perquè la nostra cultura la pots promocionar igualment a través del festival. Només cal tenir idees i anar per feina. El més curiós es que mai he vist cap proposta que arribi d'aquestes veus crítiques i, per contra, si he escoltat algunes coses sense gaire sentit. Per exemple, que les bandes de música són alienes a la nostra cultura, o que les majorettes i les bandes són de caire militar. Carai. He vist cabres desfilant amb soldats, però majorettes, francament, no n'he vist mai. És clar que jo tampoc acostumo a presenciar desfilades militars i em puc equivocar.

Cert que a Malgrat no tenim banda de música, però cert que tampoc tenim "castellers" i, a vegades, fins i tot ens costa fer "pinya".  Per contra, si anem a la web de la mateixa Generalitat que parla de Catalunya, de les costums i tradicions, resulta que inclou les bandes de música.(http://www.gencat.cat/catalunya/cat/cultura/cultura3.htm). Si anem a les terres de l'Ebre ni en parlem. Allà hi ha una forta tradició de societats musicals i bandes de música. Per tant, no és una tradició tan aliena a la cultura catalana. Aneu a la web de la Federació Catalana de Societats Musicals i doneu un cop d'ull.

No fa massa temps, durant la visita a l'exposició fotogràfica d'Antoni Poch, em va cridar particularment l'atenció constatar que a moltes imatges apareix una banda de música. He intentat buscar més informació al respecte a l'arxiu, però per ara no he trobat gran cosa. El que resulta indiscutible és que a les imatges apareixen músics desfilant en les festes populars i els instruments no semblen de cobla. En fi, només és una anécdota, però és curiós.

Com deia, celebro que enguany el festival hagi mostrat un bon estat de salut i que no caigui el teló. Penso que és una bona proposta i que encara té molt recorregut a fer. Això sí, sempre cal estar obert a noves propostes que tinguin com objectiu la promoció del poble i que permetin complementar i desestacionalitzar l’oferta turístic (i amb ella bona part de l’economia productiva del nostre poble).