Aquell era un d’aquells
dies que es sentia petita i difuminada. Massa petita per entendre un món tan
gran, injust i complicat. Es es va seure
a la vora de l’aigua per enfonsar les mans en aquella veu mullada i deixar
lliscar entre els seus dits un rastre líquid de paraules mai
dites. Aquella làmina cristal·lina i nodridora li va semblar el fil de tot
el que havia viscut. L’artèria íntima del seu món que conduïa els sentiments i
els somnis que habitaven dins seu per una espina dorsal imaginària.
L’ àvia Margarida sempre deia que l’aigua sanava i nodria l’ànima.
Ara el sol declinava suaument sobre els còdols i banyava d’ombres aquella font
inquieta. Va recordar tots els tresors ocults i fascinants que amb el pas del
temps i les batalles de la vida havia descobert al seu interior. Va revisar
mentalment cada pedra del mur que havia bastit per protegir el seu cor. Cada
pèrdua i cada engruna de felicitat viscuda va desfilar en processó per la
memòria. Llavors va sentir com una energia desconeguda pujava amb fúria des de
la terra per les seves cames com les bràctees d’una buguenvíl·lia vigorosa. Un
somriure es va dibuixar al seu rostre. Amb un gest va espolsar l’aigua que duia
a les mans i va alçar la mirada serena per buscar el blau d’un cel infinit
i transparent. Va tancar els ulls amb força. Quan els va tornar a
obrir aquella font minúscula li va semblar tot un mar per navegar.
