dimarts, 23 d’abril del 2013

FELIÇ SANT JORDI, MAMA!





He tingut un somni estrany. Em sentia desorientada, sola, vulnerable. Obria els ulls pel matí i, per primer cop després de tants anys, no trobava aquella rosa vermella. Una rosa senzilla i perfecta, sense punxes. La rosa. Em quedava immòbil. No ploris, pensava. Queda’t ben quieta i només serà un malson. No pots plorar. Però quan al cor només hi queden cendres ja ni plores. Només sents aquesta buidor profunda que res pot omplir. Mires el mar i només veus onades, perquè l’absència et travessa l’ànima i saps que la felicitat és fugissera. 


Llavors, el mateix somni es feia més real fins el punt de deixar de ser un somni. Davant meu s’obria el camí improvisat d’una altra primavera. Un camí de mimoses i ametllers florits que vam recorre junts amb la motxilla a l’esquena i el sac de dormir. Va ser un cap de setmana de muntanya. Caminar i caminar, menjar mores, dormir amb tenda i passar el fred més intens de la meva vida. L’endemà ens va despertar un diumenge radiant de Sant Jordi. Contemplava asseguda al teu costat aquell horitzó de verds infinits que no s’acabava mai, mentre el vent sacsejava suaument les fulles d’uns arbres enormes. Parlàvem de la vida, i des d’allà dalt d’aquella muntanya tot semblava minúscul i relatiu. Tu i l’horitzó, vaig pensar. No em cal res més. De sobte vas treure una rosa de la motxilla. Pobre rosa!. Havia passejat dos dies per aquells camins entre carmanyoles i galetes. Ni vaig intentar dissimular la meva felicitat. Ostres!. Si eres el rei del mínim equipatge!. Realment, la rosa no estava gaire ufanosa, però això no té cap importància quan tens vint anys i estàs tant enamorada. Era la rosa perfecta. El pètal delicat de la tendresa. Certament, la felicitat la dona el gest més senzill.


Ara hi ha dies que els sentiments juguen amb mi. Em concentro a pensar que les coses no passen perquè sí, que només cal trobar un sentit a la pèrdua. Una  quimera. Ja no em refio ni dels somnis, però confesso que quan he obert els ulls aquest matí i m’he trobat el somriure del meu fill, he pensat per un instant que somniava. Feliç Sant Jordi, mama!. I t’he tornat a veure en els seus ulls, tant semblants als teus. La vida flueix d’aquesta manera. Hi ha res més pur que l’amor?. La rosa perfecta. Bellesa i felicitat. La vida és així. A vegades trobes la felicitat en el gest més senzill. Una felicitat que certifica que no em cal res més.