diumenge, 27 de desembre del 2009

REFLEXIONS A LA VORA DEL FOC

Aquest Nadal no ha estat especialment alegre a casa, però ens hem aplegat un cop més al voltant de la taula parada. Avis, pares, fills, nebots, cosins, tiets. Cadascú de nosaltres hem arribat amb els nostre neguit personal, amb la nostra angoixa. Un cop a taula tot s'ha esvaït entre converses, l'olor d'escudella, torrons, neules, afecte sincer i rialles d'infants. No hi ha espai per la nostàlgia, ni per la tristor. Estar de nou plegats i compartir aquest moment és un regal senzill, però el millor regal que tenim per oferir-nos. Massa sovint el Nadal es perd entre llums i cintes de colors. Però l'autèntic Nadal és aquest. El de les mans càlides i els afectes que no demanen res a canvi. El de les veus estimades. El de reconèixer la nostra petitesa infinita mentre ens retrobem en la mirada il.lusionada dels nostres fills.

La festa té moments per a tot. També per preguntar-nos com serà el Nadal a les cases d'aquells que pateixen absències. D'aquells que no tenen el fill o el pare a taula. Et venen al cap les famílies dels tres cooperants que passen el Nadal en una terra llunyana sense saber quan tornaran a casa. Les dels bombers que van perdre la vida apagant un incendi devastador. Les de tantes altres famílies que tens a prop. També hem pensat en altres cases on no hi haurà alegria. On la injustícia sembla haver fet arrels. Aquests dies tots hem pogut llegir la sentència sobre el cas d'una mare que es va emportar la filla a Espanya des dels EEUU. Fa temps que seguim el cas pels diaris i mitjans informatius. No coneixo les raons de fons, ni les circumstàncies concretes. Tot i així, sempre penso que no cal saber els fets ni les lleis per poder veure on es troba la injustícia. Uns defensen el dret del pare. Altres la mare. A mi m'interessa el dret de la filla, perquè la menor és l'autèntica víctima innocent d'aquesta situació. 

 La reflexió de la Pilar Rahola avui a La Vanguardia és oportuna, perquè ella expressa molt millor que jo tot el que em fa sentir una notícia que em desconcerta com a mare. L'article de la Pilar Rahola posa damunt la taula els silencis i realitats que em deixen perplexe. Quina protecció ens dona l'Estat en aquestes situacions?.  Situacions que posen de manifest que alguns conceptes de la justícia s'han d'anar revisant constantment. Impartir justícia no pot suposar la condemna d'una mare i també la d'una filla. 14 anys de presó em semblen una pena extraordinàriament dura i cruel. Desproporcionada des de qualsevol punt de vista. Una pena inútil que no resoldrà el conflicte familiar. Més aviat l'empitjora. Una pena que ben segur tampoc dona resposta al pare. Com a mínim vull creure que no l'ompla de satisfacció. Em fan gràcia els que reclamen que els avis retornin la nena al pare. Quins avis farien això en la mateixa situació?. I qui pensa en la filla?. Què pensarà de la justícia i del seu país aquesta nena quan sigui gran?. Una nena obligada a viure lluny de pare i mare pels desafectes, la incomprensió, i la crueltat d'una justícia incapaç d'oferir solucions als conflictes més enllà de condemnar a una mare a la desesperació absoluta.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada