diumenge, 27 de desembre del 2009

REFLEXIONS A LA VORA DEL FOC

Aquest Nadal no ha estat especialment alegre a casa, però ens hem aplegat un cop més al voltant de la taula parada. Avis, pares, fills, nebots, cosins, tiets. Cadascú de nosaltres hem arribat amb els nostre neguit personal, amb la nostra angoixa. Un cop a taula tot s'ha esvaït entre converses, l'olor d'escudella, torrons, neules, afecte sincer i rialles d'infants. No hi ha espai per la nostàlgia, ni per la tristor. Estar de nou plegats i compartir aquest moment és un regal senzill, però el millor regal que tenim per oferir-nos. Massa sovint el Nadal es perd entre llums i cintes de colors. Però l'autèntic Nadal és aquest. El de les mans càlides i els afectes que no demanen res a canvi. El de les veus estimades. El de reconèixer la nostra petitesa infinita mentre ens retrobem en la mirada il.lusionada dels nostres fills.

La festa té moments per a tot. També per preguntar-nos com serà el Nadal a les cases d'aquells que pateixen absències. D'aquells que no tenen el fill o el pare a taula. Et venen al cap les famílies dels tres cooperants que passen el Nadal en una terra llunyana sense saber quan tornaran a casa. Les dels bombers que van perdre la vida apagant un incendi devastador. Les de tantes altres famílies que tens a prop. També hem pensat en altres cases on no hi haurà alegria. On la injustícia sembla haver fet arrels. Aquests dies tots hem pogut llegir la sentència sobre el cas d'una mare que es va emportar la filla a Espanya des dels EEUU. Fa temps que seguim el cas pels diaris i mitjans informatius. No coneixo les raons de fons, ni les circumstàncies concretes. Tot i així, sempre penso que no cal saber els fets ni les lleis per poder veure on es troba la injustícia. Uns defensen el dret del pare. Altres la mare. A mi m'interessa el dret de la filla, perquè la menor és l'autèntica víctima innocent d'aquesta situació. 

 La reflexió de la Pilar Rahola avui a La Vanguardia és oportuna, perquè ella expressa molt millor que jo tot el que em fa sentir una notícia que em desconcerta com a mare. L'article de la Pilar Rahola posa damunt la taula els silencis i realitats que em deixen perplexe. Quina protecció ens dona l'Estat en aquestes situacions?.  Situacions que posen de manifest que alguns conceptes de la justícia s'han d'anar revisant constantment. Impartir justícia no pot suposar la condemna d'una mare i també la d'una filla. 14 anys de presó em semblen una pena extraordinàriament dura i cruel. Desproporcionada des de qualsevol punt de vista. Una pena inútil que no resoldrà el conflicte familiar. Més aviat l'empitjora. Una pena que ben segur tampoc dona resposta al pare. Com a mínim vull creure que no l'ompla de satisfacció. Em fan gràcia els que reclamen que els avis retornin la nena al pare. Quins avis farien això en la mateixa situació?. I qui pensa en la filla?. Què pensarà de la justícia i del seu país aquesta nena quan sigui gran?. Una nena obligada a viure lluny de pare i mare pels desafectes, la incomprensió, i la crueltat d'una justícia incapaç d'oferir solucions als conflictes més enllà de condemnar a una mare a la desesperació absoluta.    

dimecres, 23 de desembre del 2009

DES DE LA CÀMERA DEL PLE (I)


No vull tancar l’any sense el meu resum personal de l’últim ple del 2009. Un ple especial per la durada, per l’hora, i per moltes altres raons. En general, el ple va discórrer sense masses problemes. Algunes intervencions van estar molt interessants. Poques picabaralles, malgrat el que alguns tinguin interès a dir. Les justes, i per les coses de sempre. Ja sabem a que juga el PSC de Malgrat. Això sí, vaig notar a la Campoy molt mesurada. Serà l’esperit nadalenc. El ple hagués donat per molt més, però la voluntat de no allargar el debat més del necessari va impedir aprofundir en alguns punts interessants. Per exemple, es va passar de puntetes sobre el tema de la recollida orgànica (punt nº 12), i mira que el tema dona per una hora completa de comentaris sobre la negligència amb la que s’ha actuat fins arribar l’advertiment de l’Agència de Residus de Catalunya sobre possibles sancions.

1.Entre els punts a destacar, l’aprovació inicial del pressupost de l’exercici 2010. Sempre diem que el pressupost és el full de ruta de l’acció de govern per al proper any, el document que reflexa les propostes i prioritats del que governa. El pressupost del 2010 és de 24.933.100 euros, i el regidor d’hisenda el va exposar prèviament en una llarga intervenció que va avorrir les mosques. De fet, la seva exposició va ser al meu entendre massa tècnica i poc clara. Ens va marejar amb xifres. Va abocar molts números, però va explicar pocs continguts, i va definir encara menys quins projectes té aquest govern, en el supòsit que en tingui.


El pressupost preveu una retallada important dels ingressos de l’Estat (dels 3,5 mill. Euros previstos el 2009 als 2,9 mill. Euros del 2010). Preveu també la pujada de l’IVA a partir de juliol. Apunta una nova davallada de l’Impost de Construccions que ha passat dels 700.000 eruos previstos el 2008, i que l’any 2009 es van reduir un 64,29%, als 125.000 previstos pel 2010. Baixen els ingressos en llicències urbanístiques i els ingressos en llicències d’obertura d’establiments, un panorama que obeeix al context actual, però que també cal dir, demostra molt poca confiança per part d'aquest govern en les accions d’estímul al comerç i l’activitat econòmica que pensa dur a terme. De fet, ni el regidor d’hisenda, ni la responsable de comerç i turisme van dir res sobre que pensen fer per dinamitzar o, com a mínim, no acabar de matar l’activitat econòmica, el comerç i el turisme de Malgrat. Els preocupa més aviat poc el tema. La seva inquietud es limita a plorar per l’impost de construccions. També baixa la recaptació per IAE. A destacar el tema “MULTES”. Crida l’atenció que un any de dificultats econòmiques es preveu recaptar 375.000 euros en concepte de multes i 50.000 per infracció d’ordenances. Es veu que com més dificultats tenim els malgratencs més infraccions fem. O serà una altra cosa?.

Pel que fa a despeses és significativa la retallada general a totes les àrees. Baixa el capítol d’atencions protocolàries de 25.000 a 15.000 euros. Baixa també el capítol d’informació municipal de 12.000 a 9000 euros. Es veu que aprimarem els fulls del B.M.


Aparentment creix inserció laboral, perquè l'any 2009 algunes partides anaven camuflades a la llei de barris. Val a dir que pel cost que suposa l’àrea a nivell de personal, la dotació econòmica que rep és molt limitada (15.000 euros per activitats d’inserció laboral). Augment a Benestar Social, però només pel que fa al Servei d’Atenció Domiciliària i el teleassistència. Si anem als ajuts a famílies crida l’atenció la curta dotació econòmica en els moments actuals.


Pel que fa a política territorial no consta cap partida per l’accessibilitat del pas del Barri Palomeres Nord, i comença a resultar preocupant. És una veritable presa de pèl que tots els grups aprovin una moció a instàncies de CIU que demana fer accessible aquesta connexió, i que el pressupost ni en parli. Per contra, tenim una bona partida per fer la canalització de la riera al tram de Can Feliciano, i curiosament a partir d’un projecte molt més costós. Es nota que el concepte prioritats aquest govern no el té massa clar, oi?. No hauria estat millor començar pel tram 0 que és el veritablement urgent?.


Retallada total a l’àrea de cultura tot i presentar el flamant nou Pla d’Acció Cultural. Un Pla més aviat “justet” que s’aguanta amb pinces i que unit al pressupost del 2010 és un clar indicador de les inquietuds culturals de qui governa i el seu concepte de la cultura. Pel que fa a turisme i comerç més del mateix o més aviat menys. Retallada suprema a joventut. El regidor diu que s'haurà de fer servir la imaginació a falta de recursos. Bé, imaginació és compatible amb eficàcia i rigor, oi?. El que passa és que cal saber que coi es fa i cap on anem amb un mínim de coherència.


Pel que fa a inversions, destaco que a aquestes alçades sobta que ni el projecte estrella del PSC, és a dir, el flamant "NOU AJUNTAMENT" ni "l'aparcament soterrat de la Plaça Catalunya" es mencionin ni apareguin ni tan sols apuntats. Tampoc és una novetat, però pel que fa a l'aparcament soterrat ja comença a fer pena que només treguin la pols al projecte quan altres el posem damunt la taula. Pel que fa al nou Ajuntament queda clar que tot i portar tants anys a la cadira, el PSC encara no sap distingir les autèntiques prioritats de Malgrat. Que la gent faci un rèpàs i veurà qui va vendre fum la passada campanya electoral i qui va tocar de peus a terra. Qui va empastifar papers amb propostes tretes de la màniga,  i qui va prioritzar les autèntiques necessitats del poble fent un exercici de realisme. (A destacar que el Sr. Valentí va haver de buscar el programa i comprovar el que li deiem).  

En definitiva, un pressupost per "anar fent". Un pressupost retallat , però sense cap esforç de millora en la gestió ni cap optimització de recursos. Retallem d'aquí i d'allà de qualsevol manera i punt. Un pressupost que no pot comptar amb el recolzament del nostre grup. Primer perquè no és el pressupost idòni per Malgrat en aquests moments. Segòn, perquè no són els nostres pressupostos, ni hem notat la més mínima voluntat d'acostament. Tercer, perquè es pot entendre la contenció en el context, però no sense un veritable esforç de millora en la gestió.


Apunts: Bon discurs de la portaveu d'ERC, digne intervenció de la portaveu del PP que comença a entendre que no és normal que el PSC la faci callar, i decebedora rèplica del regidor d'hisenda que darrerament sembla haver perdut els papers i es dedica a fer "oposició de l'oposició" sense massa fortuna. Significatiu gest d'alguns regidors del PSC que per primera vegada, tot i els senyals autoritaris de la seva "cap" ordenant no respondre, no es van resignar a fer de mobles i van acceptar contestar les preguntes d'altres grups.(CONT)

BON NADAL. FELIÇ ANY NOU



Tot i les dificultats d'aquests temps que estem vivint desitjo que el Nadal ens ompli el cor d'il.lusió i esperança. Que trobem tots la força suficient per reprendre la feina i el camí de cada dia. Que disfrutem de les coses més senzilles. Que estimem molt. 

dilluns, 21 de desembre del 2009

SET POEMES D'ANIVERSARI

Fer anys és una sensació especial i emotiva. Tantes passes fetes des d'aquell desembre congelat del 63. Tants somriures. Tantes persones estimades. Tantes vivències. Tanta gent que has conegut. Tanta gent que queda per conèixer. Complir anys és progressar en el coneixement de la vida i  les persones. És adonar-te que encara hi ha coses que no pots entendre, que encara queda massa per aprendre, i molt per oferir. Regals? No imagino millor regal que la felicitació d'aquells que t'estimen. O un poema que parli d'obrir finestres.


"No t'ennueguis amb records. Set claus
barren set portes. Saps prou bé què hi ha
darrera cadascuna per tornar-hi
amb el pretext d'enyors o negligències.

No s'esmena la vida ja viscuda
i aquest crepuscle de balaix desvetlla
noves veus que vulneren tots els límits.

Guarda la trista borra dels secrets
al fons obscur de qualsevol butxaca.
Que no t'exclogui el vent dels seus combats
ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te
de nou la pell hauràs d'obrir finestres.


No sentis massa pietat de tu.
Llença les claus i aprèn-te més encara".

Miquel Martí i Pol. Set poemes d'aniversari


dilluns, 14 de desembre del 2009

13D2009

Avui escoltarem opinions per a tots els gustos. El que més es comentarà serà el percentatge de participació. La mateixa xifra serà per uns el senyal d'un caminar cap un nou horitzó, mentre que per altres indicarà tot el contrari. La xifra serà idèntica, però tindrà mil i una lectures. De fet, avui ja he pogut sentir algunes opinions ben curioses. D'una banda, la d'aquells que desmereixen el resultat per l'index de participació. És clar que aquesta visió topa frontalment amb la contundència de la pobre xifra de participació en altres consultes que han comptat amb l'aparell de propaganda de tots els partits, mitjans econòmics, espais de propaganda, altaveus televisius, etc. Tot per assolir el més aviat justet 40% de la consulta sobre la Constitució Europea, per exemple. Després venen les opinions dels que suposadament defensen les nostres ambicioses institucions. Un bon exemple és la "descafeinada amb sacarina" lectura del nostre president, o la cínica lectura del seu paladí bocamoll. És ben curiós la grima que senten aquests personatges per l'independentisme, quan precisament a saber on serien sense els independentistes que els van col.locar a la cadira on seuen avui. Després està també una colla de personatges curiosos. Així, trobes algún alcalde catapultat a la "fama" gràcies a una proposta que va impulsar un altre. Algún desesperat hipòcrita que només busca salvar els mobles ara que s'acosten eleccions. Els que critiquen i exclouen els partits, sense adonar-se que si no participen els partits és difícil mobilitzar la gent. Els que es barallen, els que posen pals a les rodes, els que sumen, els que diuen que això és dividir. En fi, un escenari engrescador.

Que tot això no es faci perdre de vista el més important: Qui ha de pendre nota del significat de la consulta ja ho ha fet, que participar en una consulta i deixar opinar a la gent és l'essència de la democràcia, que no s'ha de ten ir por, que els que afirmen que "no és vinculant" saben que no cal vincular per agafar força, que a Catalunya hi ha una remor de fons, que l'ànsia electoral  i massa pressa ens pot fer derrapar.   

dijous, 10 de desembre del 2009

EL PARLAMENT DEMANA UNA SOLUCIÓ PER AMINETU HAIDAR



COMUNICAT DELS GRUPS PARLAMENTARIS EN RELACIÓ AMB LA SITUACIÓ DE LA SENYORA AMINETU HAIDAR


El Parlament de Catalunya, ferm defensor dels drets humans, davant les condicions en les que es troba la senyora Aminetu Haidar, activista sahrauí en vaga de fam des del 15 de novembre, i amb la voluntat de contribuir a resoldre la situació d’acord amb el dret humanitari,


MANIFESTA

El Parlament de Catalunya demana el respecte als Drets Humans del poble sahrauí en compliment de la legislació internacional i la restitució dels drets fonamentals de la senyora Haidar.

Per aquesta raó demana que es realitzin les gestions oportunes per tal que el Govern del regne del Marroc admeti en el territori sahrauí a la senyora Aminetu Haidar sense condicions i d’acord amb la documentació que n’és titular i a la que té dret, respectant els acords dels Pactes Internacionals de Drets Civils i Polítics.

El Parlament de Catalunya demana que mentre Aminetu Haidar estigui en territori de l’Estat Espanyol, el Govern prengui les mesures adients per dispensar un tracte d’absolut respecte a la dignitat i la seguretat de l’activista sahrauí.

Per tot això, el Parlament de Catalunya se suma a les crides que ha fet la comunitat internacional en favor d’una resolució conforme amb els drets humans i dret humanitari de la situació de la senyora Aminetu Haidar.


Palau del Parlament, 9 de desembre de 2009





dimecres, 9 de desembre del 2009

PREGUNTES SOBRE ELS INFORMATIUS DE TV3


Des que va esclatar el cas Pretòria i veig els telenotícies que em faig algunes preguntes:

L'ex-alcalde de Santa Coloma empresonat i l'ex-regidor d'urbanisme són independents, del PSC, o d'un partit polític desconegut?.

Quin partit governa a Santa Coloma?

És normal que es parli a la mateixa notícia de forma reiterada "d'ex-alts-càrrecs convergents" i de "l'ex-alcalde de Santa Coloma" i "l'ex-regidor d'urbanisme"?.

No és massa evident que s'evita com sigui pronunciar les lletres "PSC"?

Llàstima no ser professional de la informació. Donaria alguna cosa per poder viure la preparació d'alguns telenotícies de la "nostra". Ha de ser si més no ben curiós. 

dimarts, 8 de desembre del 2009

QUÈ ENS DEIXARÀ EL TRIPARTIT?


Que aquest país ho té difícil ho sap tothom. El problema no és només la sentència de l'Estatut. També ho és l'acord de finançament que ens han volgut vendre com el remei definitiu, però que cada dia que passa permet constatar que no és així. Us recomano llegir l'article de R. Tremosa sobre la herència que ens deixarà el tripartit.

dilluns, 7 de desembre del 2009

QUÈ FER AMB AMINETU HAIDAR?


En aquests moments és el que ha d'estar pensant el govern espanyol. S'ha demostrat un cop més que Espanya és inútil per resoldre cap conflicte amb Marroc, i que sempre pesa més la balança comercial que els drets humans. Hi ha massa interessos en joc. El paper d'Espanya amb el poble sahrauí ha estat sempre ben penós. Ho dic per aquells que diuen sentir-se tan orgullosos del seu D.N.I.  Personalment no sento aquest orgull i tinc bastants motius. Em fa vergonya l'oblit històric i l'incompliment vers el poble sahrauí per part d'Espanya i governi qui governi. L'oblit i la hipocresia vers una gent que un dia van portar un D.N.I. com el meu. Ja veus. Millor que mai t'hagis de trobar en el cas, perquè està clar que davant la teva llibertat o la dels teus fills, primer serà la balança comercial i els interessos polítics.  Incompetents, hipòcrites, i ara manipuladors. Davant la seva incapacitat per plantar cara la nova estratègia és pressionar a l'activista saharauí. Un espectacle de finesa diplomàtica. Sempre és més fàcil pressionar una dona fràgil que porta dies fent vaga de fam que intentar recuperar la via diplomàtica amb Marroc sense arronsar-se. El problema és que aquesta no és una dona qualsevol. És una dona de mirada profunda i decidida. Una dona de fortes conviccions. Premiada de manera reiterada amb el Premi dels Drets Humans Robert F. Kennedy (2008), el Solidar Silver rose Award (2007), Premio al coraje civil (2009), nominada al Nobel de la Pau. Per això no saben que fer i ho tenen magre. Tot plegat, posa de manifest el fracàs dels discursos "d'aliança de civilitzacions", el fracàs del diàleg entre pobles i cultures, el fracàs de la política d'aparador del senyor Zapatero. Fer discursos amb belles paraules és fàcil, però després tornem al possibilisme de sempre. 

El problema d'Espanya amb Haidar és que no saben que fer, perquè no hi ha res més tossut que la consciència i les conviccions.

diumenge, 6 de desembre del 2009

PAREU EL MÓN, QUE AQUÍ JO BAIXO

Aquest matí el carrer feia olor de Festa Major. Arriba Sant Nicolau, punt de trobada d'un poble que s'aplega any rera any a l'entorn d'un escenari comú i compartit. La  sortida d'ofici, els gegants, el mercat de Sant Nicolau, els versots, el vermut, i un grapat d'actes que configuren una festa més cohesionadora que qualsevol gran muntatge que puguis contractar. Si em deixen escollir, jo sóc de les que aposta per la senzillesa de les coses tradicionals, i per sumar a les tradicions noves tradicions que van configurant una festa que evoluciona al ritme del mateix poble. Moltes imatges, molts rostres, moltes veus han fet d'aquest matí un record més que s'afegeix als que tinc ja endreçats a la memòria. Però de tot el que he escoltat, sentit i parlat avui vull anotar unes paraules.

No tinc per costum prendre nota dels sermons, però el d'avui m'ha semblat diferent. Potser perquè no sempre un sermó dominical comença a partir d'una cançó que has escoltat tantes vegades com "Pareu el món que jo baixo" de Gossos. Potser perquè fa dies que jo mateixa tinc ganes de cridar al món que pari, que vull baixar. No ho sé pas. Però les paraules del mosén avui m'han fet pensar en aquest "gran aparador sense ànima" que ell ha definit.

 A vegades, et venen ganes de cridar que tot s'aturi i et deixi temps per pensar. Quin món tenim?. Quin món volem fer?. La pregunta és un batec constant. Tenim un món que viu massa ràpid. Continuament enfrontats a emocions i aconteixements que no podem controlar ni aturar. Tot passa amb tanta rapidesa que no pots ni reflexionar. No pots digerir ni racionalitzar les coses. No et deixen aprofundir els sentiments, ni gaudir de les petites coses que fan feliç de veritat. Així, embogits, en una espiral de coses materials  ens convertim en protagonistes anònims d'un món que cada vegada sembla més un joc virtual. Un món en el que ens passem la vida lamentant que passin coses, però sense fer res per evitar que passin. Un món difícil de comprendre. En el que cada dia em costa més explicar o fer entendre als meus fills que allò realment important no es pot comprar.

Un món fet de discursos de bones intencions. Un món en el que els mateixos que parlen de caritat amb els que viuen a milers de quilòmetres de casa seva són incapaços de donar la ma al que tenen al costat. Un món en que només sabem veure la pobresa que tenim davant si surt per televisió. Un món on la gent surt al carrer per cridar qualsevol consigna, però  deixa agonitzar en un aeroport a una dona que només demana tornar a casa. Un món de gent massa adormida, massa acomodada, massa conformada. Un món en el que ens hem acostumat a col·laborar solidariament amb qualsevol causa per sentir-nos millor. Fem lo just per netejar-nos la consciència i dormir tranquils.

El problema és que aquest món que sembla un joc virtual és ben real. La mort és real. La gana és real. La pobresa és real. La mentida és real. La hipocresia és real. L'odi és real. Tot és ben real i palpable. Per sort, l'amor també és real i ens pot salvar.

Com diu la cançó, "un llarg camí, no hi ha drecera, no es fa tan llarg si algú t'espera". 

dissabte, 5 de desembre del 2009

HAN DEIXAT BEN CLAR QUE NO ENS VOLEN ALS PLENS

Ens trobem aquest matí. Tots dos fem cua per pagar a la botiga. Ens saludem. Li pregunto per les vacances que ha disfrutat fa poc amb la familia. Mig en broma em comenta que tindrem un ple llarg.

-Per què ho dius? - li pregunto.

-Han dit que es fa a les tres de la tarda pels punts que hi ha a l'ordre del dia.

El miro amb cara de sorpresa. És la segona persona que em diu el mateix aquest matí.

-Qui t'ho ha dit això?. Ho has entès malament. La raó de fons és més aviat  dificultar l'assistència d'alguns regidors/es i escarmentar-nos.

La cara del meu amic canvia de gest.

-Ostres, jo pensava que aquesta mena de canvis eren consensuats -diu.

-Ni es consulten.

Davant la seva cara de sorpresa li explico com es fan aquestes coses a Malgrat. De cop i volta es canvia el ple de dia, però sense concretar l'hora. La raó et diuen és no tenir a punt el pressupost, però això tots sabem que és fals i que l'autèntica raó és una altra que va anirà a la mateixa ordre del dia. De moment ja t'han capgirat l'agenda i la feina. Fita aconseguida. Uns s'enfaden amb raó, perquè el mateix matí han confirmat el dia del ple i han agafat vacances. Però tot el que puguis dir serà inútil. La màquina "esclafaconsens" del govern municipal ja s'ha posat en marxa i no té aturador. 

Després deixen passar uns dies. No diuen res. Et volen donar la sorpresa. Ja saps, arriba Nadal i és temps de regals. Quan ja t'has confiat, pam!. Sorpresa!. Canvi d'hora!. A les tres. Es podia haver consultat abans?. És clar que si. Si més no, per cortesia, però segons ells amb l'oposició no es pot parlar. Així que practiquen el diàleg a l'estil "si t'agrada bé i sinó també".  

El tema dels horaris ha estat un cavall de batalla aquesta legislatura. No és la primera vegada. El ple ja va passar de les nou del vespre a les set de la tarda sense establir cap mena de consens. Tota queixa va ser inútil. Això vol dir que quan s'afirma que amb l'oposició no es pot parlar no es diu la veritat. Encara ni havia començat a rodar la legislatura i ja anaven amb el mateix "ara veureu quin mana".

És el govern del "mando y ordeno". Fins i tot en els horaris. Ara a les tres de la tarda, i si demà volen a les tres del matí. Per què no?. Tens algún problema?.  Doncs, si el tens millor que millor. D'això es tracta.

Els regidors de CIU ens portem molt malament i mereixem un escarment. Què és això de fer propostes, mocions o presentar al·legacions?. A l'oposició mirar i callar. De tant en tant ja us convidem a alguna inauguració, oi?. Què més voleu?.  

Aquest gest no és un gest qualsevol. És un gest hostil i d'evident menyspreu pels regidors i els ciutadans en general. Ja em direu qui voleu que vingui a les tres de la tarda. Al pas que van es quedaran sols a la sala. Però el que més em molesta és la hipocresia que ve a continuació, quan diuen estar preocupats per la desafecció politica i demanen mesures contra la indiferència de la gent pels afers polítics. No sé, però penso que decisions com aquesta no ajuden gens i només confirmen la percepció de que la politica serà cada cop més elitista i professionalitzada. Ja els va bé. Com menys persones estiguin disposades a fer politica municipal millor. De fet, segons la feina que tinguis més val reflexionar dues vegades abans d'entrar a fer de regidor. Per molt dret que tinguis a unes hores de dedicació no totes les empreses estan disposades a fer canvis continuament de la teva jornada, i els teus companys o els teus superiors no sempre veuen amb bons ulls que deixis la feina sense avisar o que no puguis atendre allò que t'has compromés a fer fa setmanes.

 Al final tot acaba condicionant el perfil del ciutadà que pot fer politica, sobretot a nivell local. Només ho podran fer jubilats, els rics o els privilegiats que poden demanar permisos temporals. 

-Ho trobo desconsiderat -diu el meu amic, i em comenta que això ens passa perquè al govern hi ha poca gent que tingui una feina més enllà de ser regidor, i que els que ho fan no  treballen per una empresa petita, ni són comerciants, ni tenen negoci, que està clar que el perfil de regidor socialista ha canviat molt, i que mentre van tenir gent que havia de treballar sempre es va mantenir els plens a les nou del vespre.

Carrego les bosses i marxo. El meu amic es queda pensatiu i un pèl desconcertat. Potser té raó. La veritat és que hi ha coses que no s'entenen.  

dijous, 3 de desembre del 2009

3 DE DESEMBRE DIA INTERNACIONAL DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

Avui es celebra el Dia Internacional de les persones amb Discapacitat. M'ho van recordar dimarts a la reunió del patronat de la Fundació Marpi. És un dia per dir a la societat que encara existeixen barreres físiques que dificulten a les persones amb discapacitat portar una vida normalitzada i en igualtat de condicions que la resta de població.

Avui s'han programat activitats per commemorar aquest dia, i es faran discursos, però no perdem de vista que les paraules no són suficients, i que moltes entitats que treballen fa anys en la inserció laboral de persones amb discapacitat tenen actualment serioses dificultats per tirar endavant la seva tasca.



El Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat ( COCARMI) ha presentat un Manifest en motiu d'aquest dia, que reclama:


1. Aplicar un pla de xoc contra la progressiva destrucció de llocs de treball ocupats per persones amb discapacitat, un col·lectiu amb majors dificultats per a la seva reinserció laboral. Dades recents mostren com a Espanya, el 67% de la població amb discapacitat està inactiva laboralment.


2. Fomentar la contractació pública i socialment responsable com a element per afavorir la inclusió social. A Catalunya, l’índex d’atur de les persones amb discapacitat està per sobre del doble de la mitjana i l’Administració i les empreses poden i han de fer el primer pas per reduir aquestes dramàtiques xifres.


3. Tenir especialment en compte la situació de múltiple discriminació a l’hora de prendre mesures per combatre la crisi. Pensem, evidentment, en la situació de les dones amb discapacitat, doblement discriminades pel fet de ser dones i discapacitades, i que són les qui presenten una major vulnerabilitat als efectes d’una crisi econòmica. L’ocupació de les dones amb discapacitat amb prou feines supera el 25%.


4. Augmentar les dotacions pressupostàries destinades a les polítiques de discapacitat i a considerar les necessitats reals del sector a l’hora d’elaborar aquests pressupostos.


5. Implantar millores en la fiscalitat de les persones amb discapacitat. Aquestes persones han d’incórrer en costos elevats per arribar a un nivell de vida digne i adequat, derivant-se una menor capacitat contributiva que cal pal·liar amb la incorporació al sistema tributari de beneficis fiscals que afectin de manera directa o indirecta aquest col·lectiu.


Calen reformes de la regulació actual en funció de la capacitat normativa de la Generalitat pel que fa a l'impost sobre la renda de les persones físiques, l'impost sobre successions i donacions i l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats.


Mesures, en definitiva, que s’encaminen cap a un reconeixement definitiu del valor de la diversitat com a element indispensable en la construcció d’una societat inclusiva i respectuosa amb totes les persones.