PAREU EL MÓN, QUE AQUÍ JO BAIXO

Aquest matí el carrer feia olor de Festa Major. Arriba Sant Nicolau, punt de trobada d'un poble que s'aplega any rera any a l'entorn d'un escenari comú i compartit. La  sortida d'ofici, els gegants, el mercat de Sant Nicolau, els versots, el vermut, i un grapat d'actes que configuren una festa més cohesionadora que qualsevol gran muntatge que puguis contractar. Si em deixen escollir, jo sóc de les que aposta per la senzillesa de les coses tradicionals, i per sumar a les tradicions noves tradicions que van configurant una festa que evoluciona al ritme del mateix poble. Moltes imatges, molts rostres, moltes veus han fet d'aquest matí un record més que s'afegeix als que tinc ja endreçats a la memòria. Però de tot el que he escoltat, sentit i parlat avui vull anotar unes paraules.

No tinc per costum prendre nota dels sermons, però el d'avui m'ha semblat diferent. Potser perquè no sempre un sermó dominical comença a partir d'una cançó que has escoltat tantes vegades com "Pareu el món que jo baixo" de Gossos. Potser perquè fa dies que jo mateixa tinc ganes de cridar al món que pari, que vull baixar. No ho sé pas. Però les paraules del mosén avui m'han fet pensar en aquest "gran aparador sense ànima" que ell ha definit.

 A vegades, et venen ganes de cridar que tot s'aturi i et deixi temps per pensar. Quin món tenim?. Quin món volem fer?. La pregunta és un batec constant. Tenim un món que viu massa ràpid. Continuament enfrontats a emocions i aconteixements que no podem controlar ni aturar. Tot passa amb tanta rapidesa que no pots ni reflexionar. No pots digerir ni racionalitzar les coses. No et deixen aprofundir els sentiments, ni gaudir de les petites coses que fan feliç de veritat. Així, embogits, en una espiral de coses materials  ens convertim en protagonistes anònims d'un món que cada vegada sembla més un joc virtual. Un món en el que ens passem la vida lamentant que passin coses, però sense fer res per evitar que passin. Un món difícil de comprendre. En el que cada dia em costa més explicar o fer entendre als meus fills que allò realment important no es pot comprar.

Un món fet de discursos de bones intencions. Un món en el que els mateixos que parlen de caritat amb els que viuen a milers de quilòmetres de casa seva són incapaços de donar la ma al que tenen al costat. Un món en que només sabem veure la pobresa que tenim davant si surt per televisió. Un món on la gent surt al carrer per cridar qualsevol consigna, però  deixa agonitzar en un aeroport a una dona que només demana tornar a casa. Un món de gent massa adormida, massa acomodada, massa conformada. Un món en el que ens hem acostumat a col·laborar solidariament amb qualsevol causa per sentir-nos millor. Fem lo just per netejar-nos la consciència i dormir tranquils.

El problema és que aquest món que sembla un joc virtual és ben real. La mort és real. La gana és real. La pobresa és real. La mentida és real. La hipocresia és real. L'odi és real. Tot és ben real i palpable. Per sort, l'amor també és real i ens pot salvar.

Com diu la cançó, "un llarg camí, no hi ha drecera, no es fa tan llarg si algú t'espera".