dilluns, 26 de juliol del 2010

L'AGOST ÉS A PUNT D'ARRIBAR


S'acabarà el juliol. Arribarà l'agost i em trobarà preparada, perquè l'he sommiat durant mesos. Però la tossuda realitat es colarà, com sempre, per les escletxes de la finestra i s'acabarà imposant. És millor no barallar-se amb la realitat. Ja fa temps que ho sé.  Intentaré desfer-me del nusos quotidians i dels lligams de la feina, però hi haurà alguna cosa que no he previst. Segur. De fet, la vida seria molt avorrida  sense allò que no hem previst. Els dies es pintaran d'un blau intens, perquè l'agost és de color de blau intens i fa olor de mar. També fa olor de sorra humida. Mentre em revolco per la sorra intentaré pensar en el sentit de l'existència, però em farà mandra.  Procuraré fer totes aquelles coses absurdes que he deixat pendent per fer durant l'agost, però m'acabaré indultant, com sempre. Ho sento.  No rentaré cortines, ni posaré ordre als calaixos, ni cap d'aquestes coses que s'han de fer.  Això sí. Aprofitaré per passar pàgina de moltes coses i espero que la calor desfaci tots els sentiments que encara em fan d'àncora. Cremaré les retines entre llibres i ompliré de paraules una llibreta vella. Posaré distància. Prepararé unes maletes imaginàries  plenes de coses que no em faran cap falta. Construiré castells de sorra que cap onada podrà trencar. En fi, que no sé si vull fugir de la realitat o de mi mateixa, però l'agost és a punt d'arribar i l'he sommiat durant mesos.

dijous, 22 de juliol del 2010

AUSTERI...QUÈ???

Hi ha notícies difícils d'entendre en aquests moments. Sobretot, es fa difícil d'entendre que aquells que sempre parlen des de la superioritat moral de les esquerres callin certes coses. Parlen d'austeritat, però no se l'apliquen.

PASSEIG MARÍTIM I ZONA TURÍSTICA? EL MÉS CALENT A L'AIGÜERA


La notícia la regala EL PUNT. "Malgrat aplicarà mesures per "ordenar" la zona turística". D'entrada el titular és atractiu i fa pensar que, finalment, farem alguna cosa a Malgrat per millorar el sector turístic de veritat. "Fil a l'agulla", diu l'amable periodista que redacta la notícia, i la frase sembla impregnada de dinamisme i acció. Apunta que alguna cosa es farà. Però un cop acabada la lectura quedes ben decepcionada. És la mateixa sensació  que vaig experimentar el dia de la presentació del "Pla Mariné-Pascual". Esperava un Pla de Millora amb actuacions concretes, amb un ordre de prioritat i un calendari. Esperava un projecte de Passeig Marítim. Esperava un anar per feina. I què vam trobar?. Doncs una llista de coses per solucionar. que qualsevol malgratenc podia anotar. Un recull d'assignatures pedents que tenen un únic i principal responsable. Curiosament, el mateix que ara s'afanya a parlar de solucions.

Però la notícia ofereix moltes lectures. A banda de la palla habitual d'aquest tipus de notícies-entrevista hi ha algunes cosetes a comentar. Campoy comença per dir que "considera que una de les primeres coses a posar en marxa és la millora dels comerços, en especial del Passeig Marítim" , perquè "molts han ocupat un espai reduït, que correspon als baixos dels edificis sense lavabos i amb barreres arquitectòniques que no es poden resoldre sense una intervenció general". Cert, però és clar, qui ha permés aquest desgavell?. Doncs la mateixa que ara parla d'una moratòria perquè els propietaris facin adaptacions. I què vol dir això?. Que el remei el posin els comerciants. És fantàstic això de fer les coses malament i que ara ho arreglin els altres.
Un punt també interessant és al final. Diu la Campoy que "És cert que el mateix passeig necessita una transformació important que inclou canviar el sistema de canalitzacions que suporta massa pressió de l'aigua, però abans hem de resoldre l'últim tram de la riera, el de la desembocadura al mar i que enllaça el passeig ". Ah!. Aquí s'ha lluït la Campoy. Renoi!. Així que ara el passeig ha d'esperar a resoldre la desembocadura. Llavors, per què ha prioritzat el tram de Can Feliciano que no feia cap punyetera falta per arranjar el passeig?. La Campoy recorda que "l'ACA es va comprometre fa més d'un any a desencallar aquest projecte, que contempla les obres de connexió viària". Bé, també podem recordar que abans l'ACA ens va oferir solucionar el tram final de la riera amb el projecte alternatiu de Can Feliciano que ella va rebutjar. 

Aquí podem parlar molta estona. Queda clar que si el govern municipal hagués prioritzat el projecte de sortida a mar de la riera pressionant a l'ACA amb la mateixa intensitat que l'ha pressionat per executar el tram de Can Feliciano avui tindriem la solució de la sortida al mar. Però el govern -ves a saber el motiu, oi?- ha perdut les energies en el projecte del carrer Nàpols i, sobretot, el de Can Feliciano.  

Cadascú faci la lectura que consideri més oportuna. Suposo i espero que a la propera entrevista la Sra. Alcaldessa aprofundeixi una mica més i no es limiti a  explicar sopars de duro. Ara resulta que qui ha d'arreglar el passeig són els propis comerciants i que l'Ajuntament -pobret- s'ha d'esperar per culpa de l'ACA. Quants anys portem escoltant aquesta cançó?. Quants anys porta la Campoy posposant amb una excusa o altra la millora del passeig?. Fa el mateix que amb el barri antic. Recordeu quan explicava allò d'un dipòsit d'aigües que era indispensable posar a la plaça de Ca l'Arnau  abans d'abordar el projecte dels carrers Passada-Girona i el Barri Antic?. Algú l'ha vist aquest dipòsit?. I els contenidors soterrats que a la campanya del 2003 deia que no era possible posar a Malgrat perquè el  nostre subsòl tenia canonades i serveis?.


Ara la fantàstica millora que proposa el govern malgratenc és donar moratòries  per fer lavabos i que els comerciants es busquin la vida. Espero que com a mínim aquesta moratòria i l'ordenança anunciada vinguin acompanyades d'un paquet d'incentius fiscals  o de mesures de finançament per ajudar a fer les millores. D'això no en parla. D'obrir l'Avinguda Barcelona tampoc. De fer un projecte de Passeig Marítim modern tampoc.

dilluns, 19 de juliol del 2010

EL DESASTRE URBANÍSTIC DE CAN FELICIANO



Una imatge val més que mil paraules. Qualsevol intent de fer un acte inaugural del tram que s'urbanitza a Can Feliciano serà un sarcasme. Serà una burla als veïns i a la gent de Malgrat. La nova llòfia malgratenca avança a bon ritme, diuen cofois els responsables.

Cert. La veritat és que la monstruosa canalització avança en la mateixa mesura que creix aquesta burla monumental al sentit comú de la gent. El calaix de formigó està lluny d'aparèixer davant els ulls dels malgratencs com una millora. Personalment, confesso que m'hi aturo poc a les obres, però ara curiosament són alguns dels defensors del projecte de la "Conxita" els que em fan aturar.  Em pregunten amb preocupació si el projecte quedarà així. Pensen  que és impossible que els responsables puguèssin saber el resultat final de l'estropici. Doncs sí. Ho sabíen. Sabíen que aquest tram seria una llòfia que no aporta cap millora i els era ben igual, perquè finalment el projecte no es va escollir per ser el més idoni o adequat, sinó per "pabrots els meus". I ja sabem on ens acaba portant aquesta manera de prioritzar i valorar les coses. El panorama és desolador. El deteriorament de la zona és més que evident. Ofereix una imatge trista, fantasmal, absurda. Una imatge que evoca aquella arquitectura d'algunes ciutats soviètiques, freda i despersonalitzada.  A més fa pudor, i tot apunta que seguirà fent pudor un cop acabi l'obra. 

Penso sovint en les promeses del director i técnics de l'ACA de posar-hi molts i molts arbres. Arbres molt macos, deien. Ja hi pots posar el que vulguis. Res podrà tapar la dimensió del desastre. El més vergonyós que amb els diners gastats en participació ciutadana al barri del Castell fent reunions, cap responsable polític hagi tingut la valentia de convocar als veins d'aquest tram per donar explicacions de com quedarà finalment  l'obra. La gent que hi viu es fa preguntes i té tot el dret a rebre explicacions. O hi ha classes de veins segons on vius?. Em consta que algú ho ha demanat. Res de res. Vet aquí l'estil de governants que tenim. Practicants de la política de l'estruç. Ells només fan reunions allà on hi ha guanys urbanístics i poden vendre la moto. A veure qui és el maco que convoca a uns veins per explicar que no tenen cap millora. Tot el contrari. Gràcies senyors i senyores del PSC i PP de Malgrat. Ben segur que acabareu passant a la història de Malgrat. Per res de bó, és clar.

dissabte, 17 de juliol del 2010

DESCAFEINAT I AMB SACARINA

Ahir, decepció sonada. Sorprenent pirueta final del tripartit. Acord de mínims. Per votar un text unitàri de rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional es va haver de tirar de sacarina. De nou es va vorejar el ridícul i només la sortida airosa que va oferir Mas a Montilla ens va salvar d'un patètic i dramàtic final. Ni una resposta conjunta. ERC va a la seva, com sempre. Al govern, però fent veure que van per lliure. A bones hores. El tripartit s'han convertit en un fenòmen complex digne d'estudi. Del PSC cap sorpresa. Quan a Malgrat vam negociar la Moció de rebuig a la mateixa sentència ja es va detectar la incomoditat del PSC per acceptar la frase "donar suport a la resolució que aprovi el Parlament". I és que els socialistes tenen  molt clar on van. Altre cosa és que un cop a l'any treguin la senyera com qui treu la simbomba per Nadal. Res, és la tradició. Amb la resta de principis culturals, polítics, psicològics , territorials i sociològics que centren la definició d'un terme tan controvertit com nació tenen serioses dificultats d'expressió. Mira el gir copernicà del discurs de Montilla les darreres setmanes. De Timbaler del Bruc a llegir un bonic preàmbul. Quan es tracta de defensar la nació tenen problemes aquesta gent, i a aquestes alçades tinc clar que l'únic que poden entendre des de Madrid és un canvi radical de majories. Una majoria sobiranista al Parlament treballant en un mateix objectiu. Utopía?. Crec que no, però tampoc serà fàcil. El tripartit és una criatura amb vida pròpia i té set vides com els gats. Ara tornem a l'equidistància, però aquest cop ja no hi ha engany. Per alguns la nació és un bonic joc de paraules i punt.    

divendres, 16 de juliol del 2010

PARLEM CLAR, PERÒ SIGUEM SERIOSOS


Després de la manifestació del 10 de juliol el millor que podem fer és parlar clar i no embolicar a la gent amb populismes que no porten enlloc. Fa pocs mesos ens van anunciar una fantàstica llei de consultes que fins i tot el PSC va votar. Això d'entrada ja feia sospitar, però a vegades hi ha qui prefereix jugar amb els sentiments de la gent i fabricar-se autogols. Ara, la Mesa del Parlament atura la IP per convocar una consulta via referèndum sobre la independència en base a raons jurídiques, sobretot, en base al dictamen del Consell de Garanties Estatutàries. Un dictamen redactat precisament per un conseller proposat per ERC. Un dictamen aprovat per unanimitat que indica que la pregunta de la consulta és contraria a l'Estatut. Recordem que  el passat 8 de juny, la Mesa del Parlament va decidir amb els vots favorables de CIU, ERC i ICV admetre a tràmit la IP en base als informes dels lletrats, però resulta que ara el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries diu el contrari. I qui va demanar el dictamen? Doncs el va demanar el PSC i el PP. 

En el seu moment, des de CIU es va advertir que ERC no parlava clar en relació a l'IP. Personalment em desconcerta el moment en el que es va plantejar. Tot plegat és un engany que genera encara més frustració. La Llei de Consultes no és el que ens van vendre i ara el Tribunal Constitucional  anul·la la competència de la Generalitat sobre referèndums. Qualsevol consulta requereix autorització de l'Estat i això ja suposa d'entrada estar lligats de mans. En el seu moment el que demanava CIU era que la llei de consultes desplegués el màxim potencial previst a l'article 122 de l' Estatut: la regulació de les consultes ciutadanes, que no requereixen el permís de Madrid, per poder desplegar així el dret a decidir dels catalans. No es va fer així.

Ara, doncs, el final d'aquesta IP és perfectament imaginable, no?.  D'entrada m'atreveixo a dir que la resposta de l'Estat serà no, però és que amb el dictamen del CGE encara és més inimimaginable que l'Estat autoritzi res de res. La realitat és la que és. La Mesa del Parlament també va decidir per unanimitat no admetre a tràmit la ILP presentada pels mateixos promotors que la IP com a Plan B que demanava una proposició de llei de convocatòria i regulació de consulta popular no referendària per copsar l'opinió sobre la independència de Catalunya. En aquest cas, un informe dels serveis jurídics del Parlament ha dictaminat que queda fora de l'abast competencial de la Generalitat i que el contingut és substancialment equivalent al d'altres ILP no admeses a tràmit per la mesa aquesta mateixa legislatura. 

Ara hi ha qui es desmarca. Suposo que s'han de disfressar les renúncies. Però les renúncies no s'amaguen recollint signatures ni donant-se cops al pit. Ahir el Sr. Benach es justificava carregant contra els promotors de l'IP. Avui el Sr. López Tena li fa la  réplica i el posa a caldo a ell i a la resta de partits polítics.

Mentre es distreuen uns i altres no perdem de vista el més important: el 10 de juliol els catalans van dir ben alt i clar que volen decidir. Seria una mostra de respecte a la gent que vam sortir de casa per manifestar-nos deixar-se de tants personalismes i ser una mica més seriosos. Algú autoritzarà un referèndum que el Consell de Garanties Estatutàries considera il·legal per unanimitat?. És amb un govern caducat i un Parlament practicament esgotat el moment més oportú per plantejar aquesta via? Personalment penso que no. Que s'ha de plantejar amb un govern nou que tingui tot un mandat per davant. El contrari per mi és fum, però admeto que pugui haver opinions per a tot. El més important és treballar des de ja per fer el referèndum possible de la manera que sigui. El primer pas convocar eleccions.   

dimecres, 14 de juliol del 2010

dilluns, 12 de juliol del 2010

CATALUNYA, ESPANYA, BARÇA

Ostres. Com envejo als que no els agrada el futbol. A mi m'agrada, sobretot si juga el Barça. Però ahir jugava Espanya, i si tens nens a casa és complicat. A ells també els agrada el futbol. Una afició que sovint compartim.  Suposo que per això quan jugadors del Barça celebren la victòria espanyola a la gespa el teu fill et mira de reull amb gest interrogant. Uf!. -Què no estàs contenta?, et deixa anar. I tu poses la cara que pots. -Què no vols que guanyi Espanya?. No és això, no. Uf!. És complicat. Cadascú és com és i sent el que sent. Però és difícil fer entendre a un nen que no experimentes la mateixa emoció que quan el Barça guanya. -Què no vols que guanyi Espanya?, insisteix el marrec tossut de mena com sa mare. Carai!. -Què tinc cara d'holandesa jo?, li deixo anar. -Ah!, contesta. I noto que es queda més tranquil. Unes hores abans erem pel mig del Passeig de Gràcia  cridant in-de-pen-dèn-cia. Ara des de la terrassa de casa sento l'esclat de cohets i focs d'artifici, les bocines, els crits del jovent pel carrer. És complicat. Si fos una victòria del Barça ja seríem tota la familía al Passeig Marítim, però no és el mateix. De sobte, en Puyol i Xavi treuen una senyera al camp. Tots dos s'emboliquen amb la senyera amb un gest d'orgull. Ostres!. Sento una emoció estranya. Vet aquí la importància dels simbols nacionals i els sentiments de pertinença que impliquen. Un joc bonic. Una victòria merescuda. La resta no m'interessa massa.

diumenge, 11 de juliol del 2010

PUNT D'INFLEXIÓ?

Molta calor. Molta gent. Molts sentiments abocats als carrers de la gran Barcelona. Molts anhels. Entre la riuada humana, amics, amigues, veins, companys i coneguts. Vam retornar a casa cansats. Armats encara amb la senyera. Orgullosos d'haver posat el nostre petit gra de sorra per fer possible una jornada històrica a Catalunya. Sento una barreja de sentiments contradictoris. Satisfacció?. Això és tot?. Penso que no. Caldrà fer servir la intel·ligència per sortir airosos de tot aquest procés en el que ens hem embolicat. Hi ha masses interrogants oberts. Masses incerteses. No sé fins a quin punt els partits polítics seran capaços d'entendre i recollir les veus que encara avui omplen de sons les façanes del Passeig de Gràcia. Tot plegat haurà estat un pas endavant? O ens quedarem com la capçalera de la manifestació, encallats i atrapats?. Metàfora magnífica ahir del punt on ens trobem. Cal donar respostes. La Catalunya real es va manifestar en un gest rotund i ple de simbolisme que ara alguns s'afanyen a minimitzar. Volem ser!. Som!. Serem!. Però ja he tornat a casa. És tard. Mentre intento agafar el son faig zapping. Repasso les informacions del 3/24. Després, trobo a Tele 5 que La Noria entrevista per telèfon al President de Catalunya. De sobte, el presentador talla al President Montilla i el deixa amb la paraula a la boca per passar a publicitat. Li diu que s'esperi. Així, com si l'entrevistat fos la Belén Esteban. L'ànima em cau als peus.

dilluns, 5 de juliol del 2010

POSA EL TEU GRA DE SORRA

No cal conèixer la sentència article per article, ni saber els seus fonaments jurídics per tenir clar en quin punt ens trobem.  Han quedat tocades parts substancials de l'Estatut de Catalunya. Ara toca donar una resposta clara i contundent. Posem tots el nostre petit gra de sorra. Que la manifestació de dissabte sigui el crit d'un sol poble unit. Participa!.