dimecres, 27 de maig de 2020

MALGRAT: UN ANY DE LES MUNICIPALS



Aquest dimarts ha fet un any de les eleccions municipals del 2019. Uns comicis estranys que van deixar un PSC reforçat per les urnes i van marcar una voluntat popular clara i la necessitat de recuperar un govern fort i estable. Les dificultats per bastir la confiança imprescindible per repetir un govern alternatiu van  conduir a l'actual govern  del consistori format pel PSC i JuntsxCat-Malgrat Ens Mou.

Vist en perspectiva, aquell exercici de responsabilitat de JuntsxCat ha estat segurament la decisió més encertada que es podia haver pres, perquè la sentència de l’1-O, els devastadors efectes en els conreus, infrestructures i xarxa de transport públic que el temporal Glòria va deixar en el nostre municipi i ara la crisi del coronavirus han acaparat l’ inici de mandat i han deixat poc marge per fer política municipal tal i com la coneixíem. Val a dir que com a ex regidora no recordo una crisi continuada semblant ni comparable en els darrers 20 anys, i estic segura que qualsevol dels meus antecessors us diran el mateix.


Així, doncs, la difícil travessia del desert que ha provocat la irrupció d’una crisi sanitària inesperada i les incerteses de futur que genera entre moltes famílies malgratenques, -sobretot en un municipi que té el turisme com un dels pilars de la seva economía-  reclama un clima d’entesa i un posar-se a disposició del govern municipal com més aviat millor per encarar la remuntada. No em podreu negar que aquesta crisi demana a crits el reforç de les institucions, sobretot de l’Ajuntament com a institució més propera a la gent i sobre la que caurà irremediablement la càrrega econòmica i social que deixi el virus al seu pas. 

Lamentablement, no sembla que aquesta posada a disposició es respiri avui a l’ambient malgratenc. Per alguns això equival a capar la discrepància, i no es pas això del que us parlo. Posar-se a disposició en cap cas significa fer seguidisme, ni absència de crítica. Parlo del vell concepte de lleialtat institucional en moments especialment delicats. Precisament una crisi demana lideratges i es pot liderar de formes diverses trencant lógiques i prejudicis. És possible també en temps de crisi construir comunitat i posar a la gent i les seves necessitats al centre de les polítiques locals sumant sensibilitats. Ara mateix és difícil calcular l'abast econòmic i social d'aquesta pandèmia, però ja s'intueix la necessitat d'afrontar els seus efectes des del marc col·lectiu, i tots sabem que la política municipal és capaç de crear i desenvolupar actuacions amb molta més efectivitat que altres marcs institucionals. 

El que necessita Malgrat ara són governants que sàpiguen fer el valuós treball de prendre decisions, i que les prenguin d’acord a uns valors i objectius ben prioritzats. Governants capaços de fer renúncies i prioritzar alló relament fonamental. Governants que no s’equivoquin encarant només els problemes des de la immediatesa i la urgència per tapar forats, sinó que identifiquin quins sectors són més determinants per reactivar la nostra economia i quines infraestructures –com el Passeig- són realment determinants cara el futur.
 
Els temps complicats que hem de viure demanen bons cuiners de la política, gent que des del govern o la oposició siguin capaços d'arremangar-se i aportar per un treball col·lectiu superant prejudicis i recels. Difícil, però no impossible.  


divendres, 29 de novembre de 2019

ENQUESTES ENVERINADES


Observo ja des d’una certa distancia el devenir de la política malgratenca que s’ha instal·lat perillosament en el bucle de la crítica permanent. Reconec, i ho puc afirmar per experiència, que fer oposició és ben difícil. Sovint et falten elements per calibrar amb precisió l’acció de govern, senzillament perquè es fa complicat disposar del mateix nivell d’informació. També has de vèncer la comprensible temptació de demanar la lluna i mantenir la mínima prudència elemental que aconsella no demanar allò que tu mateix saps que no faràs si governes. Fer una bona oposició exigeix molt treball. Ho sé molt bé. Fer una bona oposició exigeix ser rigorós i crític, però també constructiu i obert. Fer oposició exigeix un mínim exercici d’equilibri per no acabar magnificant qualsevol fotesa de l’acció de govern, per no acabar fent d’un pet set esquerdes. Creieu-me si us dic que sé de que parlo.

Així que ara contemplo perplexa la picabaralla municipal al voltant de la “punky enquesta” i del Sound Nicolau 2019. Un debat que ja em perdonareu, però s’aguanta amb pinces. Cal fer un exercici imaginatiu per traslladar a l'àmbit de la repressió aquest debat. El punk és protesta. Ho sabem. Però si protestem fem-ho com Déu mana i quan tinguem raó. No s'hi val a fer protesta de qualsevol pet. Per exemple, no pots defensar que el grup dels teus amics ha sigut el més votat en una enquesta (molt cutre, per cert) si quan et mires la enquesta no trobes cap casella per votar un grup.  L’enquesta, senyors meus, ofereix 3 opcions musicals i et dona l’opció de posar de manera opcional i com exemple noms. Ho diu ben clar!. No es podia votar un grup o un altre. És de calaix. En cas contrari ja em direu que passaria si per una confabulació còsmica el grup més repetit hagués estat els Rolling Stones. Puc entendre que la gent s’estimi els amics. Puc entendre que es defensi als amics. El que costa entendre és que de les amistats i circumstàncies l’oposició en faci argument. Segurament el regidor no ha estat molt afortunat donant explicacions. Posem que no ho ha estat gens d'afortunat. Però sincerament, com a ciutadana de peu recomano a l’oposició que posin esment i deixin de fer oposicionisme o amiguisme acrític. Dedicar tants esforços a criticar coses agafades amb pinces acaba convertint-se en allò de la palla i la biga........

dijous, 4 de juliol de 2019

COMENÇA EL MAMBO!. JA HI TORNEM AMB EL SOU DELS POLÍTICS



Aquest dijous es celebrarà el primer ple de mandat i –com diu una coneguda frase- “comença el mambo!”. Creieu-me si us dic que sé del que parlo. En els 16 anys que he tingut el privilegi de ser regidora a l’Ajuntament del meu poble he escoltat la mateixa musiqueta. En aquesta etapa he format part de govern  6 anys, i la resta els he passat a l’oposició. Em trobés a una banda o altra el ritual de retrets populistes ha estat el mateix. Un debat demagògic del que sempre he intentat fugir per responsabilitat i sentit comú. De fet, per saber si un polític cobra molt primer m’has d’explicar el que fa, perquè com diu la cançó de Jarabe de Palo 

Depende 
Depende ¿de qué depende? 
De según como se mire, todo depende

No descobriré res de nou si afirmo que la majoria de gent opina que els polítics cobren molt i ho fan extensiu als polític locals. Aquesta majoria segurament coincideix amb la que mai ha deixat la feina, la família i les seves coses personals a banda per dedicar un temps de la seva vida a la política local. I, de fet, qualsevol sou sempre és opinable i criticable, i intentar trencar el tòpic popular de que el polític s’embutxaca diners és una batalla perduda, sobretot, quan els mateixos polítics pels seus interessos donen ales a la demagògia. 

La política local no és un passatemps. És una enorme responsabilitat sense horaris. T’hi pots dedicar a temps complert, i això vol dir renunciar a la teva feina o demanar una excedència (els afortunats). En qualsevol cas el teu currículum i la teva trajectòria professional queda tocada. O t'hi pots dedicar –com ha estat el meu cas- de manera parcial i  compaginant  amb la feina (això vol dir reduir la teva jornada i sou a la teva feina. I això vol dir haver de negociar amb la empresa. No totes ho posen fàcil). En aquest cas la teva vida queda també trastocada del tot i la teva trajectòria professional es ralentitza. 

Dit això, és evident que la política local és una vocació de servei, però el temps que s’hi dedica ha de ser ben retribuït. En cas contrari estaríem excloent de la polític a molta gent.

Exercir un càrrec  polític suposa assumir una responsabilitat. Suposa assumir una dedicació. Suposa sovint estar disponible més enllà d’un horari laboral, dies de festa i vacances. Suposa prioritzar actes,  activitats i compromisos que passen per davant d’altres personals i familiars. Suposa rebre crítiques molt desagradables i pocs elogis. Suposa, en definitiva, una gran pérdua de la teva esfera personal i privada.

Tot això se sap o t’ho trobes quan acceptes el càrrec. Es fa de manera voluntària, és clar. Ningú t’obliga. Però si que és obligat treballar amb rigor i professionalitat. Fer-ho el millor possible. Per tant, el sou ha de ser proporcionat a la teva dedicació i a la responsabilitat social i jurídica, al nombre d’habitants i a la dimensió de cada municipi.

Les entitats municipalistes fa temps que van establir uns barems. Tot i així, cada 4 anys toca mambo. A l’àmbit local el tema del salari sempre és un dels cavalls de batalla, perquè és directa i resulta fàcil la demagógia. La polèmica sempre hi serà en funció dels interessos de cadascú i la visió parcial del qui amb tot el dret del món opina. De tots els punts de l’ordre del dia el que més debat acapara sempre és el de la dedicació i retribució dels electes.  Des del meu punt de vista el que és clau és una retribució justa i la transparència si volem uns ajuntaments clars i nets, i considero important que la ciutadania estigui informada. 

dijous, 20 de juny de 2019

I DE SOBTE, ADEU A LA CORALITAT


Havia fet  furor  una paraula  que arribava per omplir-ho tot d’oxigen i  de treball en equip. “Coralitat”. Un concepte que parlava de potenciar les qualitats d’un conjunt, més unit, més coral. La Cup d’Anna Gabriel n’havia fet bandera el 2015 demanant una presidència coral, i la mateixa Cup –que demanava una alcaldia coral- ho va fixar com a línia vermella a Malgrat. De fet, aquest va ser el titular de El Punt Avui del 2 de febrer de 2017: “El govern coral entra a Malgrat”. La proclamació deia molt clar que s’anomenava nova cap d’un govern qualificat reiteradament de “coral” per les quatre forces que en formaven part. No seríem presidencialistes per res del món. I la coralitat va triomfar. I amb coralitat es va treballar. Com a mínim en els primers mesos. Però la política és així, el camí és sempre llarg i van sorgint obstacles inesperats. Arriben nous vents electorals a cada pas. Cal ungir el projecte de confiança, honestedat i diàleg cada dia. Cal recordar que la teva força està composta per 4 peces essencials, i que cada dia és una nova oportunitat per confirmar o refutar la tesis de cadascun. I aquella eufòria innocent es va anar diluint en la mesura que van començar a créixer els castells imaginaris. D’una banda, era obvi que el vent de campanya bufava molt fort a favor d’alguns. D’altra banda, era de manual que ostentar l’alcaldia volia dir guanyar les eleccions. La calculadora va fer l’ ullet. Així que a mida que avançava el temps les línies vermelles d’uns van anar quedant destenyides. Ja no els trobava fent la revolució pels carrers. Tot el contrari. Havien conquerit el despatx. Era per parar boig. I de sobte, van començar a caure les gotes. Potser va ser un desafortunat expedient. No ho sabrem, perquè aquell dijous va fallar la corrent elèctrica i la  “llum i el taquígraf” van fer festa, però de cop vam trobar el bisturí, les tisores i les pinces estranyes. Un material quirúrgic de primer ordre. Un bloqueig injustificat. Tot molt fi i amb un gran somriure. I llavors la realitat ens esclata a les cares la mateixa nit electoral. L’aritmètica és cabrona, però no hem arribat aquí per quedar on érem. Som-hi!.. I a partir d’aquí la gran sorpresa. Parlar de “coralitat” ara és snobisme. Què efímeres són les modes, senyor!. Ara és carca. És de dretes. La oferta és un "take it or leave it", sense marge de negociació. I llavors recordes les paraules de la portaveu de JxM el dia que va presentar el nou govern “coral” destacant que el seu acord amb el PSC havia fracassat davant “la manca reiterada de confiança”, el “mensyteniment” cap el seu grup i la falta de “comunicació”.  I em ve al cap la frase del portaveu d’ERC, “al PSC li cal molta reflexió i autocrítica, perquè no sempre tot és culpa de l’altre”. I vet aquí. Certament,  no sempre tot és culpa de l’altre. Cal molta reflexió i autocrítica a totes bandes.
de censura i anunciava possibles conseqüències contra els dos regidors, la mateixa Neus Serra i Jofre Serret, que li donen suport. “No anteposarem mai els interessos de partit als interessos del poble, i l'agrupació local de Malgrat es mantindrà ferma en aquest compromís”, va comentar Serra.

dilluns, 13 de maig de 2019

UN LLIBRE I UN EXERCICI D'HONESTEDAT


El company i amic Jofre Serret va presentar el passat divendres un llibre. Un llibre que recull un seguit de vivències, opinions, reflexions i propostes polítiques per Malgrat. A partir del format entrevista que signa la periodista Teresa Márquez, en Jofre aprofita per oferir-nos una aproximació a la seva esfera més humana i personal, però també es mostra prou valent per parlar dels seus orígens, de la influència de la mare en la vocació política,  i la vinculació a la política local. En Jofre porta la inquietud política i l’esperit de servei a la sang. De fet, pocs candidats al'alcaldia de Malgrat de Mar poden presumir de tenir un besavi que va ser alcalde de la vila de Malgrat de l’1 de gener de 1902 al 31 de desembre de 1905, en Francesc Gibert i Turró. Precisament durant la seva gestió es va construir el Passeig de Llevant, es va reformar el pont de la riera i es va obrir el carrer Riera.
Els amics i companys dibuixen el seu retrat. Un retrat precís de qui pretén encapçalar l’Ajuntament de Malgrat. I al retrat  s'hi sumen pensaments i reflexions interessants. “Si una cosa han aconseguit les crisis que hem viscut i la resposta social és que cal repensar-ho tot”, ens diu en Jofre. I, a continuació, desgrana la seva proposta política pels propers anys. Un exercici honest i valent. Jo destaco la honestedat i valentia, perquè són valors difícils de practicar de forma pura, i perquè costa poc enfilar propostes en un programa, però bastir un autèntic projecte de poble, explicar les raons que et porten a liderar aquest projecte i exposar clarament la teva visió de cap on ha d’anar el poble és tota una altra història. Això és, ni més ni menys, el que fa en Jofre. Com diuen els entesos, un llibre és interessant quan ens el creim, quan respira honestedat a cada fragment, sobretot, quan el protagonista fa un exercici d' honestedat amb si mateix.   

dimarts, 26 de març de 2019

A VEURE QUI LA DIU MÉS GROSSA!

És evident que no vull fer campanya per VOX, però hi ha coses realment preocupants més enllà de fer campanya. 

Avui podem llegir a un diari com La Vanguardia aquesta proposta macabra formulada per un individu que seu cada setmana a un tribunal en qualitat d' acusació particular. Fa molta por aquest personatge sinistre ple de gomina i testosterona. La notícia s'acompanya per l'anunci del fitxatge d'un torero i tot plegat és una barreja folklòrica i surrealista amb olor de sofregit. Una escena daliniana. És molt pitjor que el ministre Fernández Díaz condecorant una verge. Aquesta gent viu al mateix país en el que jo visc? 

No ens convertirem en un país més segur, però anem camí de convertir-nos en un espectacle de circ. S'aprofita el dolor dels pares que perden un fill per prometre reformes del Codi Penal, s'exhibeix a un acte electoral a una familia que ha patit un atracament,.....on anirem a parar? I no només això, per què La Vanguardia publica aquesta proposta com si fos una notícia quan en realitat és un esperpent? No confondre legítima defensa amb el Far West. No confondre la vida amb PortAventura World. Hem de reflexionar tots plegats ara que encara hi som a temps.

dilluns, 18 de març de 2019

EL JET LAG MADRILENY

Diuen els entesos que el groc és tendència aquest primavera-estiu, i així ho vaig poder copsar aquest passat dissabte pel centre de Madrid. Una onada de groc va vestir la capital de l'Estat per denunciar el judici polític, però sobretot, per reclamar el nostre dret a ser i a ser respectats. El ball de números posterior ja m'és igual, perquè és un clàssic en aquest tipus d'esdeveniments i cada cop la diferència de xifres és més gran o directament proporcional a la manipulació dels mitjans d'aquest país. La veritat és que els que vam anar-hi ho vam fer, la majoria, amb molta lucidesa i tocant de peus a terra sobre els efectes que pot tenir una moguda com aquesta davant un Estat espanyol cada vegada més sord. Hi vam anar segurament per defensar el caràcter pacífic i democràtic del sobiranisme català que va fer possible que just al nostre costat un individu es passés la tarda mostrant una gran bandera espanyola entre el mar d'estelades i les mirades curioses dels independentistes.  

Tant se val. Més enllà de les xifres, els que hi érem sabem molt bé el que vam viure i el que vam veure. Personalment, vaig copsar l'abisme que hi ha entre la irresponsable indiferència dels madrilenys i la nostra reivindicació. Com si la cosa no anés de democràcia i qualitat democràtica. La sensació és que una gran majoria de catalans vam iniciar una desconnexió fa temps, i els madrilenys a la seva manera també es troben en una espècie de jet lag, una mena de desajust temporal que aquest dissabte encarnava a la perfecció una Cibeles vestida amb l'estelada que no es va perdre detall.