dimarts, 13 de setembre del 2022

TOT TÉ EL SEU MOMENT

Tot té el seu moment i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.

Hi ha un temps d'infantar
i un temps de morir.
Un temps de plantar 
i un temps de collir.
Un temps de matar 
i un temps de guarir.
Un temps d'enrunar i un temps de construir.
Un temps de plorar i un temps de riure.
Un temps de plànyer-se i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres i un temps d'aplegar-ne.
Un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n.
Un temps de cercar i un temps de perdre.
Un temps de guardar i un temps de llençar.
Un temps d'esquinçar i un temps de cosir.
Un temps de callar i un temps de parlar.
Hi ha un temps d'estimar i un temps d'odiar.
Hi ha un temps de guerra i un temps de pau.

                                                                                            
                                                                                            Cohèlet 3, 1-15

dijous, 21 de juliol del 2022

ESPAI NEUS CATALÀ: LA PEDAGOGIA DE L'EXTERMINI

 

(Foto: Ajuntament de Malgrat de Mar)

Diu Raffaele Mantegazza, en el pròleg al seu llibre “El olor del humo: Auschwitz y la pedagogía del exterminio”, que la seva obra és una resposta a l’actitud dels joves en un viatge de final de curs de batxillerat a Auschwitz, en que aquests adolescents reien i feien broma sobre la tragèdia dels jueus.

Sense arribar aquest extrem, el cert és que massa sovint el coneixement que tenim del que s’anomena Holocaust i les deportacions de persones als camps d’extermini nazis és fragmentat i dispers. A vegades obeeix més al que hem llegit o a pel·lícules que hem vist, o potser al que molt per sobre vam estudiar a l’escola o institut, però sense estar integrat en un autèntic marc explicatiu. Fa temps que busco informació als arxius de la Memòria Democràtica de la Generalitat per un projecte personal de novel·la i en aquesta recerca vaig trobar el nom d’alguns malgratencs com Antonio Rios Egea, nascut a Malgrat de Mar  l’1 de gener de 2014 i que va morir el 7 de febrer de 1942 a Hartheim, camp d’extermini de Mauthausen. Em consta que els historiadors locals de Malgrat tenen documentats altres noms. Per això, aquests dies que alguns aprofiten per acolorir el seu  Instagram amb imatges de l’espai que Malgrat dedica a Neus Català (una proposta que aplaudeixo) penso que estaria bé que el projecte no quedés aquí, i que s’acompanyi d’un espai de divulgació i de recuperació de la memòria històrica. No sé si s’ha plantejat, si el projecte va més enllà o no. No ho puc saber de les informacions que llegeixo, perquè són més aviat poques i centrades més en els impresionants murals que s’han dibuixat, però crec que hi ha necessitat de saber més i que aquest espai serveixi com a eina i estímul per l’ensenyament i coneixement.

En un moment d’involució de la societat com el que vivim, en que alguns drets van enrere i no endavant, i en que algunes formacions polítiques construeixen el seu discurs sobre la banalització del passat, reforçar l’educació contra l’horror és bàsic. Desitjo que l'espai Neus Català a Malgrat faci de punt de sortida de moltes accions de recuperació, divulgació i pedagogia de la memòria històrica.

divendres, 29 d’abril del 2022

NIT LITERÀRIA A CAN NINETES




Ahir amb el "Magma. Poemes i cristalls en suspensió" vaig participar a la XXII Nit Literària de Can Ninetes, enguany dedicada al Centenari de Joan Fuster.  

La vetllada va ser molt especial, i vaig sortir sorpresa per l'ambient i la qualitat i varietat de les actuacions. Havaneres, rap, tangos, boleros, poesia, versos de Joan Fuster, rapsodes, poemes en anglès, àrab i esperanto, llenguatge per sords. Tot amanit amb una inmensa dosi de creativitat. Una nit rodona en un espai cultural singular, i molt ben acompanyada per l' escriptora Silvia Vilacoba i la Carrie Dorca.    

divendres, 11 de febrer del 2022

PULSAR ENTER O EXPLOTAR




No em negareu que la vida a vegades se'ns fa feixuga, i que la relació amb els altres sovint resulta desconcertant. I avui és un dia d'aquells que no saps quina cara has de posar a la vida. Si riure o plorar. Si pulsar Enter o explotar. M'adono que porto a l'esquena molta lluita i decepcions. Un cert regust agre per moltes raons que ara no venen al cas, perquè de fet, qui em coneix bé ja sap que les meves raons sempre son argumentades. Que no soc pas dona d'amagar sentiments o veritats, ni dissimular les emocions. Que sempre vaig de cara. I enmig d'aquesta barreja de sentiments sento que encara puc viure cada moment donant-li el regust que jo decideixi. Pot semblar contradictori, però és com ho sento al meu interior. Soc humana i contradictòria. M'esforço per descobrir cada dia els petits gestos i situacions que em fan la vida més feliç. Aquells que a vegades semblen no tenir cap valor aparent, però que en realitat són els que t'omplen de llum. Aquest exercici aparentment senzill em serveix per no perdre el nord i  continuar confiant en les persones. I quan estic més concentrada en les meves divagacions mentals i espirituals rebo per sorpresa un missatge de la meva amiga Paquita. Una pila de records i moments viscuts a Formentera. Imatges desades al núvol d'una universitària que s'empassava la vida a glops i es divertia.  Casaments, embarassos, fills, filles i feines. Ostres. La vida passa a velocitat ultrasònica. De cop em cau a sobre tot el temps que fa que no em trobo amb la meva estimada amiga de la Facultat de Dret. I sento a dins una necessitat estranya. Una urgència d'abraçar-la. De recuperar d'alguna forma una gent, un temps, una vida que mai em decepciona. És com la necessitat de tocar amb els dits per comprobar que encara queda gent autèntica. Certament, la lógica de la vida és ben original i molt més senzilla del que imaginem. És bonic creure que quan més cansada de tot em sento sempre hi ha qui pensa en mi. Que algú per allà dalt m'estima.