dijous, 4 de juliol de 2019

COMENÇA EL MAMBO!. JA HI TORNEM AMB EL SOU DELS POLÍTICS



Aquest dijous es celebrarà el primer ple de mandat i –com diu una coneguda frase- “comença el mambo!”. Creieu-me si us dic que sé del que parlo. En els 16 anys que he tingut el privilegi de ser regidora a l’Ajuntament del meu poble he escoltat la mateixa musiqueta. En aquesta etapa he format part de govern  6 anys, i la resta els he passat a l’oposició. Em trobés a una banda o altra el ritual de retrets populistes ha estat el mateix. Un debat demagògic del que sempre he intentat fugir per responsabilitat i sentit comú. De fet, per saber si un polític cobra molt primer m’has d’explicar el que fa, perquè com diu la cançó de Jarabe de Palo 

Depende 
Depende ¿de qué depende? 
De según como se mire, todo depende

No descobriré res de nou si afirmo que la majoria de gent opina que els polítics cobren molt i ho fan extensiu als polític locals. Aquesta majoria segurament coincideix amb la que mai ha deixat la feina, la família i les seves coses personals a banda per dedicar un temps de la seva vida a la política local. I, de fet, qualsevol sou sempre és opinable i criticable, i intentar trencar el tòpic popular de que el polític s’embutxaca diners és una batalla perduda, sobretot, quan els mateixos polítics pels seus interessos donen ales a la demagògia. 

La política local no és un passatemps. És una enorme responsabilitat sense horaris. T’hi pots dedicar a temps complert, i això vol dir renunciar a la teva feina o demanar una excedència (els afortunats). En qualsevol cas el teu currículum i la teva trajectòria professional queda tocada. O t'hi pots dedicar –com ha estat el meu cas- de manera parcial i  compaginant  amb la feina (això vol dir reduir la teva jornada i sou a la teva feina. I això vol dir haver de negociar amb la empresa. No totes ho posen fàcil). En aquest cas la teva vida queda també trastocada del tot i la teva trajectòria professional es ralentitza. 

Dit això, és evident que la política local és una vocació de servei, però el temps que s’hi dedica ha de ser ben retribuït. En cas contrari estaríem excloent de la polític a molta gent.

Exercir un càrrec  polític suposa assumir una responsabilitat. Suposa assumir una dedicació. Suposa sovint estar disponible més enllà d’un horari laboral, dies de festa i vacances. Suposa prioritzar actes,  activitats i compromisos que passen per davant d’altres personals i familiars. Suposa rebre crítiques molt desagradables i pocs elogis. Suposa, en definitiva, una gran pérdua de la teva esfera personal i privada.

Tot això se sap o t’ho trobes quan acceptes el càrrec. Es fa de manera voluntària, és clar. Ningú t’obliga. Però si que és obligat treballar amb rigor i professionalitat. Fer-ho el millor possible. Per tant, el sou ha de ser proporcionat a la teva dedicació i a la responsabilitat social i jurídica, al nombre d’habitants i a la dimensió de cada municipi.

Les entitats municipalistes fa temps que van establir uns barems. Tot i així, cada 4 anys toca mambo. A l’àmbit local el tema del salari sempre és un dels cavalls de batalla, perquè és directa i resulta fàcil la demagógia. La polèmica sempre hi serà en funció dels interessos de cadascú i la visió parcial del qui amb tot el dret del món opina. De tots els punts de l’ordre del dia el que més debat acapara sempre és el de la dedicació i retribució dels electes.  Des del meu punt de vista el que és clau és una retribució justa i la transparència si volem uns ajuntaments clars i nets, i considero important que la ciutadania estigui informada. 

dijous, 20 de juny de 2019

I DE SOBTE, ADEU A LA CORALITAT


Havia fet  furor  una paraula  que arribava per omplir-ho tot d’oxigen i  de treball en equip. “Coralitat”. Un concepte que parlava de potenciar les qualitats d’un conjunt, més unit, més coral. La Cup d’Anna Gabriel n’havia fet bandera el 2015 demanant una presidència coral, i la mateixa Cup –que demanava una alcaldia coral- ho va fixar com a línia vermella a Malgrat. De fet, aquest va ser el titular de El Punt Avui del 2 de febrer de 2017: “El govern coral entra a Malgrat”. La proclamació deia molt clar que s’anomenava nova cap d’un govern qualificat reiteradament de “coral” per les quatre forces que en formaven part. No seríem presidencialistes per res del món. I la coralitat va triomfar. I amb coralitat es va treballar. Com a mínim en els primers mesos. Però la política és així, el camí és sempre llarg i van sorgint obstacles inesperats. Arriben nous vents electorals a cada pas. Cal ungir el projecte de confiança, honestedat i diàleg cada dia. Cal recordar que la teva força està composta per 4 peces essencials, i que cada dia és una nova oportunitat per confirmar o refutar la tesis de cadascun. I aquella eufòria innocent es va anar diluint en la mesura que van començar a créixer els castells imaginaris. D’una banda, era obvi que el vent de campanya bufava molt fort a favor d’alguns. D’altra banda, era de manual que ostentar l’alcaldia volia dir guanyar les eleccions. La calculadora va fer l’ ullet. Així que a mida que avançava el temps les línies vermelles d’uns van anar quedant destenyides. Ja no els trobava fent la revolució pels carrers. Tot el contrari. Havien conquerit el despatx. Era per parar boig. I de sobte, van començar a caure les gotes. Potser va ser un desafortunat expedient. No ho sabrem, perquè aquell dijous va fallar la corrent elèctrica i la  “llum i el taquígraf” van fer festa, però de cop vam trobar el bisturí, les tisores i les pinces estranyes. Un material quirúrgic de primer ordre. Un bloqueig injustificat. Tot molt fi i amb un gran somriure. I llavors la realitat ens esclata a les cares la mateixa nit electoral. L’aritmètica és cabrona, però no hem arribat aquí per quedar on érem. Som-hi!.. I a partir d’aquí la gran sorpresa. Parlar de “coralitat” ara és snobisme. Què efímeres són les modes, senyor!. Ara és carca. És de dretes. La oferta és un "take it or leave it", sense marge de negociació. I llavors recordes les paraules de la portaveu de JxM el dia que va presentar el nou govern “coral” destacant que el seu acord amb el PSC havia fracassat davant “la manca reiterada de confiança”, el “mensyteniment” cap el seu grup i la falta de “comunicació”.  I em ve al cap la frase del portaveu d’ERC, “al PSC li cal molta reflexió i autocrítica, perquè no sempre tot és culpa de l’altre”. I vet aquí. Certament,  no sempre tot és culpa de l’altre. Cal molta reflexió i autocrítica a totes bandes.
de censura i anunciava possibles conseqüències contra els dos regidors, la mateixa Neus Serra i Jofre Serret, que li donen suport. “No anteposarem mai els interessos de partit als interessos del poble, i l'agrupació local de Malgrat es mantindrà ferma en aquest compromís”, va comentar Serra.

dilluns, 13 de maig de 2019

UN LLIBRE I UN EXERCICI D'HONESTEDAT


El company i amic Jofre Serret va presentar el passat divendres un llibre. Un llibre que recull un seguit de vivències, opinions, reflexions i propostes polítiques per Malgrat. A partir del format entrevista que signa la periodista Teresa Márquez, en Jofre aprofita per oferir-nos una aproximació a la seva esfera més humana i personal, però també es mostra prou valent per parlar dels seus orígens, de la influència de la mare en la vocació política,  i la vinculació a la política local. En Jofre porta la inquietud política i l’esperit de servei a la sang. De fet, pocs candidats al'alcaldia de Malgrat de Mar poden presumir de tenir un besavi que va ser alcalde de la vila de Malgrat de l’1 de gener de 1902 al 31 de desembre de 1905, en Francesc Gibert i Turró. Precisament durant la seva gestió es va construir el Passeig de Llevant, es va reformar el pont de la riera i es va obrir el carrer Riera.
Els amics i companys dibuixen el seu retrat. Un retrat precís de qui pretén encapçalar l’Ajuntament de Malgrat. I al retrat  s'hi sumen pensaments i reflexions interessants. “Si una cosa han aconseguit les crisis que hem viscut i la resposta social és que cal repensar-ho tot”, ens diu en Jofre. I, a continuació, desgrana la seva proposta política pels propers anys. Un exercici honest i valent. Jo destaco la honestedat i valentia, perquè són valors difícils de practicar de forma pura, i perquè costa poc enfilar propostes en un programa, però bastir un autèntic projecte de poble, explicar les raons que et porten a liderar aquest projecte i exposar clarament la teva visió de cap on ha d’anar el poble és tota una altra història. Això és, ni més ni menys, el que fa en Jofre. Com diuen els entesos, un llibre és interessant quan ens el creim, quan respira honestedat a cada fragment, sobretot, quan el protagonista fa un exercici d' honestedat amb si mateix.   

dimarts, 26 de març de 2019

A VEURE QUI LA DIU MÉS GROSSA!

És evident que no vull fer campanya per VOX, però hi ha coses realment preocupants més enllà de fer campanya. 

Avui podem llegir a un diari com La Vanguardia aquesta proposta macabra formulada per un individu que seu cada setmana a un tribunal en qualitat d' acusació particular. Fa molta por aquest personatge sinistre ple de gomina i testosterona. La notícia s'acompanya per l'anunci del fitxatge d'un torero i tot plegat és una barreja folklòrica i surrealista amb olor de sofregit. Una escena daliniana. És molt pitjor que el ministre Fernández Díaz condecorant una verge. Aquesta gent viu al mateix país en el que jo visc? 

No ens convertirem en un país més segur, però anem camí de convertir-nos en un espectacle de circ. S'aprofita el dolor dels pares que perden un fill per prometre reformes del Codi Penal, s'exhibeix a un acte electoral a una familia que ha patit un atracament,.....on anirem a parar? I no només això, per què La Vanguardia publica aquesta proposta com si fos una notícia quan en realitat és un esperpent? No confondre legítima defensa amb el Far West. No confondre la vida amb PortAventura World. Hem de reflexionar tots plegats ara que encara hi som a temps.

dilluns, 18 de març de 2019

EL JET LAG MADRILENY

Diuen els entesos que el groc és tendència aquest primavera-estiu, i així ho vaig poder copsar aquest passat dissabte pel centre de Madrid. Una onada de groc va vestir la capital de l'Estat per denunciar el judici polític, però sobretot, per reclamar el nostre dret a ser i a ser respectats. El ball de números posterior ja m'és igual, perquè és un clàssic en aquest tipus d'esdeveniments i cada cop la diferència de xifres és més gran o directament proporcional a la manipulació dels mitjans d'aquest país. La veritat és que els que vam anar-hi ho vam fer, la majoria, amb molta lucidesa i tocant de peus a terra sobre els efectes que pot tenir una moguda com aquesta davant un Estat espanyol cada vegada més sord. Hi vam anar segurament per defensar el caràcter pacífic i democràtic del sobiranisme català que va fer possible que just al nostre costat un individu es passés la tarda mostrant una gran bandera espanyola entre el mar d'estelades i les mirades curioses dels independentistes.  

Tant se val. Més enllà de les xifres, els que hi érem sabem molt bé el que vam viure i el que vam veure. Personalment, vaig copsar l'abisme que hi ha entre la irresponsable indiferència dels madrilenys i la nostra reivindicació. Com si la cosa no anés de democràcia i qualitat democràtica. La sensació és que una gran majoria de catalans vam iniciar una desconnexió fa temps, i els madrilenys a la seva manera també es troben en una espècie de jet lag, una mena de desajust temporal que aquest dissabte encarnava a la perfecció una Cibeles vestida amb l'estelada que no es va perdre detall. 

   

dimecres, 13 de març de 2019

TOTS CONTRA PUIGDEMONT

Diumenge es feia públic que el President Puigdemont encapaçalarà la lista de Junts per Catalunya a les europees, i en qüestió de minuts esclatava la caverna. Des d'aquest dilluns la notícia és objecte de telenotícies, articles i portades de diari. Una autèntica conspiració contra la figura del President Puigdemont. Sense anar més lluny, avui llegir La Vanguardia, - un diari que ha estat sempre present a casa com un membre més de la familia- fa vomitar. Uns i altres busquen desesperadament devaluar i desprestigiar la figura de Puigdemont, una estratègia que històricament s'ha emprat amb els lideratges incòmodes. 

Liderar no és senzill, i és evident que Puigdemont és un lider que incomoda  a molts, fins i tot a la seva pròpia gent. Per això, Duran el qualifica de "il·luminat", perquè es el que es fa, en general, amb la gent que genera il·lusió i esperança. Per això, Santi Vila es desfoga publicant articles a La Vanguardia demanant un Urkullu pels catalans obviant que en tot cas els catalans no som bascos, i que seràn els catalans qui han de dir si volen un Urkullu per anar fent o si volen un nou tipus de lideratge.

Tinc clar que Puigdemont és un polític estrany i difícil d'etiquetar. Per això m'agrada. M'agradava quan era candidat a l'alcaldia de Girona, m'agradava quan era alcalde, i m'agrada de President. Per la fermesa. Per aquest punt d'agosarat. Per la determinació. Per la valentia. Avui llegim que el Parlament ha modificat a la web un punt relatiu a la immunitat i jo que ho celebro. A vegades també tinc dubtes sobre com acabarà aquest procés, però sobre el que mai tinc cap dubte es sobre el coratge i la intel·ligència de qui va decidir plantar cara a l'Estat espanyol. Durant la recent estada a Waterloo vaig tenir el privilegi de participar en una animada tertúlia en la que ja es va veure clar la voluntat de Puigdemont de liderar la llista al Parlament Europeu, però el que més em va entusiasmar no va ser aquesta evidència, sinó la lúcidesa dels seus argumentaris en favor d'una nova manera de fer política, transversal, més enllà de partits i sigles. És evident que no serà fàcil i ho hem vist amb la sorprenent configuració de les llistes de Junts per Catalunya i la sorpresa d'alguns companys, però crec sincerament que cal salvar la política i aquesta és potser la única manera de fer-ho.


dimarts, 12 de març de 2019

ELS PAMFLETS DE C'S A MALGRAT O COM DIR MENTIDES I MITGES VERITATS

Circulen per Malgrat uns pamflets, amb les sigles d'un partit polític, que aspira a entrar a la política local. Això no seria novetat, perquè estem  a les portes de d'unes eleccions municipals, però si que crida l'atenció la barreja de xifres falsejades dels pamflets en qüestió.

D'entrada, els senyors editors del pamflet (C'S) afirmen, sense cap vergonya, que "el Ayuntamiento de Malgrat debe destinar recursos a los problemas reales de los malgratencs". Aquí ja una es queda amb la boca oberta, perquè aquesta gent no saben -o no volen saber- tots aquells recursos que l'Ajuntament destina any rera any per fer front als problemes dels malgratencs i les malgratenques; arranjaments de places, de carrers, seguretat, mobilitat, projectes de remodelació urbana, recollida selectiva d'escombraries, manteniment, parcs i jardins, serveis socials, habitatge, cultura, festa major, educació i salut pública.....i així un llarga llista de serveis que l'Ajuntament de Malgrat ofereix i porta a terme per atendre les necessitats dels malgratencs.

A continuació, els mateixos pamflets diuen que recullen signatures a favor de no subvencionar el que ells anomenen "xiringuitos independentistes", és a dir, les quotes que l'Ajuntament aporta a entitats municipalistes. Es veu que recollir signatures per una tasca tant lloable és treballar pels "problemes reals" dels ciutadans de Malgrat. Sobta la curiosa forma d'entendre i copsar quines són les necesitats i "problemes reals" dels teus veïns. I arribats aquest punt el pamflet desplega mentida rera mentida, falsedat rera falsedat, fins a deixar-te estabornit.

A banda de l'embolic que es fan amb les votacions dels plens, el pamflet afirma que l'AMI (Associació de Municiis per la Independència) ens costa als malgratencs 400.000 euros!!! aprox.( según datos reales del presupuesto 2019). Mentida. La quota de l'AMI és de 1.487 euros anuals, la quota anual de l'ACM és de 2.978 euros i la quota anual de la FMC (que ni esmenten, o perquè no saben que es o perquè es tracta de la Federación Española de Municipios) costa 3.035 euros. Confondre xifres d'aquesta proporció em sembla molt preocupant.

En resum, que em preocupen les mentides i falsedats que aquesta gent escampa, però em preocupa encara més que fan evident que no entenen o no saben llegir un pressupost municipal. Preocupant. M'inquieta més la classe de gent que preten assumir la enorme responsabilitat de gestionar Malgrat de Mar i no sap entendre els números. Sens dubte, són més perillosos que un inofensiu  "xiringuito independentista", francament.