dissabte, 24 de febrer de 2018

QUAN TANQUES UNA ETAPA DE LA VIDA

Inexorablement quan tanques una etapa de la vida fas un repàs del passat. Recordes com va començar l'aventura que ara finalitza. Va ser l'any 2003 que la meva vida va fer un gir inesperat des del moment que vaig assumir la responsabilitat d'encapçalar el projecte de CiU a Malgrat de Mar. A partir d'aquí va començar una nova manera de viure per mi i per tota la meva família.

La política local està plena de vivències precioses. Noves relacions, noves perspectives de les coses quotidianes. Estableixes una relació diferent amb l'entorn immediat, perquè viure el municipi suposa  entendre les coses des d'un angle diferent. La política local és un gran aprenentatge. Aprens de la gent i dels companys. Però cal tenir clar que la política local no és apte per gent fluixa o gent que només busqui el seu interès personal. També està plena de perills, de dificultats i obstacles. Exigeix una gran dosi de vocació i sacrifici. Per uns és un camí fàcil i per altres suposa una lluita incansable. En aquest camí he tingut la sort de conèixer gent increïble, però també he conegut gent grisa que m'ha decepcionat. Avui és un camí difícil pels idealistes i aquesta mena de gent rara que posem per davant els valors i els compromisos. Lamentablement avui s'imposa "el tot s'hi val" i la política "fast food". Ens deixem enlluernar fàcilment per venedors i xerraires. Oblidem ràpidament coses imperdonables i en fem un drama de coses sense importància. Ens deixem influenciar per gent sense escrúpols que aboca merda i mentides per les xarxes, i no escoltem gent sensata i pencaire, perquè ens sembla avorrida. Costa distingir el fum de la feina. Carreguem contra els polítics de manera injusta i generalitzada i no pensem en tants i tants càrrecs electes del nostre país que treballen dia a dia des de la honestedat i la honradesa. No. La política no és fàcil i la política local encara menys. 

De tot el meu bagatge la major recompensa que he rebut ha estat un comentari que em va fer el meu fill un matí d'agost mentre feia temps per assistir a l'ofici de Festa Major. Esmorzàvem junts. Jo venia de travessar una dura etapa personal i no em sentia gens animada. Parlàvem de política de manera informal, i de com anaven les coses a Malgrat. De sobte en un moment de la conversa  el meu fill em va dir "mama, jo em sento molt orgullós de tú. Ets un referent per mi. Tots els polítics haurien de ser com tú d'honestos, treballadors i generosos". I aquella petita frase del meu fill em va il·luminar el dia, perquè no hi ha res més gran que l'amor dels fills. Em va donar una força inesperada per abordar aquest mandat. No m'ho esperava, perquè precisament els meus fills han viscut la meva vocació amb resignació. Sé que han patit molt quan m'han vist patir i, de fet, si he pres la decisió de tancar aquesta etapa ha estat principalment per ells. L' Enric tenia 4 anys quan vaig començar i la meva activitat política li ha robat un temps preciós. 

Deia que la política és vocació i servei. I la política també és saber llegir el futur i saber renovar els projectes. El PDECat ho ha fet. Un gran esforç de renovació que també cal fer a Malgrat. Sàvia nova. Deixar pas a noves energies. Cal saber llegir els temps i els moments. Això vam fer ahir la gent del PDECat de Malgrat. Dipositar la confiança en tota una nova generació de gent que que té ganes de fer coses i que arriba plena d'energia. Primaries. Assemblea. Com hem fet sempre, des de la màxima transparència. Nosaltres escollim sempre els candidats votant i deixant votar. Hem fet confiança a Jofre Serret i el seu equip amb el 100% dels vots. Joventut i experiència. A tots ells els desitjo molta sort en aquesta nova etapa, i des del minut zero poso tota la meva capacitat de treball i experiència a la seva disposició.  Sé que faran una gran feina i que són capaços de conduir Malgrat cap al futur. 

Però que ningú s'enganyi. Deixar pas no vol dir marxar ni renunciar a la política. En aquest moment més que mai cal seguir lluitant. Les circumstàncies del país són tràgiques i tenim gent empresonada que ens necessita. Des d'avui enceto, doncs, una nova etapa de treball al PDECat, des d'una altra línia de foc, però sempre al servei del meu poble i del meu país pel que faci falta. Seguim!

divendres, 29 de setembre de 2017

PAPERETES, URNES I EMOCIONS A FLOR DE PELL

I no podria arribar diumenge 1 d'octubre sense fer un apunt en aquesta pàgina en blanc en forma de bloc. Ara escric poc, però la ocasió s'ho val. Finalment ho tenim a tocar. Hem passat uns dies d'incertesa i hem viscut un huracà d'amenaces de tota mena. Urnes, paperetes, impremtes, entrades i registres, detencions, multes, declaracions. Però aquí estem. Dempeus. Avancem amb fermesa en el nostre objectiu i ningú pot aturar aquesta riuada d'il·lusió.

Fa uns anys, el president Mas es va referir al procés sobiranista comparant-lo amb el passatge bíblic de David i Goliat. "David no va vèncer Goliat per la força sinó per la seva habilitat i astúcia", deia. La força del gegant Goliat contra el petit David. De fet, segurament ni David era tant feble ni Goliat tant fort i en aquests dies ho hem constatat:

A una banda, Espanya ha esgrimit tots els seus arguments: lleis, tribunals, manipulació de fiscals, policia, exercit, amenaces, xuleria, mofa i poca cosa més. 

A l'altra banda, il·lusió, determinació, gent, somriures, cançons al carrer, projecte i futur. 

La comparació és odiosa. Penso en diumenge i no puc evitar un somriure. Penso en aquells que ja no hi son. Penso en la il·lusió del meu pare que la propera setmana compleix 80 anys. Penso en els meus fills i en els que m'estimo. Penso en la gent que aquestes hores omple de somriures les escoles i edificis públics, en les seves cançons, en els jocs i activitats organitzats, en els que passaran la nit en vetlla, en els que diumenge sense por obriran les portes de la democràcia. Penso en quantes vegades he cantat "L'estaca" aquestes darreres setmanes, en el seu significat i en la lletra que hem teixit a la nostra memòria. M'emociono. Diumenge em llevaré molt, molt, molt aviat, i ho faré amb la immensa força que dona aquesta emoció. Ja falta menys. Compte enrere! SÍ!!

dijous, 7 de setembre de 2017

I NO ESTEM SOLS!



I no hem estat sols. Molts alcaldes i alcaldesses han signat aquest matí el Decret per donar suport al referèndum. Els comptes de twitter en van plens. Tots ells miren a càmera amb orgull i determinació i ho arrodoneixen amb un rotund #josigno. Des de primera hora teníem 48 hores per confirmar-ho i comunicar la disponibilitat de locals electorals. Fet. A Malgrat hem estat ràpids. Tenim els deures fets des de fa setmanes. A mig matí ja teniem el Decret signat i havia recollit amb l'objectiu de la càmera el moment.Treball d'equip. Bon equip. Equip sense por. Equip amb la determinació que exigeix el moment que tenim la oportunitat de viure.

Al migdia he anat a casa, i just en el moment que entrava al menjador en Rajoy deixava anar un discurs llarg i pesat amb un contingut ple d'amenaces. Lleig amenaçar a la bona gent que només intenta facilitar allò que la gent demana. Més tard he pogut escoltar al Sr. Rivera, un oportunista que ha fet carambola a Madrid. He pogut escoltar les seves repetides referències a l' Estatut i la seva defensa aferrissada. Quin cinisme. No tenen cap vergonya. Ara resultarà que s'abracen a l' Estatut que han trepitjat tantes vegades.Fan tard.Una gran majoria de catalans i catalanes fa temps que hem desconnectat per sempre. Fins i tot trobo bé que manin i ordenin al TC que faci advertiments als Ajuntaments. Així sabem realment qui són aquests personatges del TC i que representen. Sense embuts. Però quan arribi la carta serà tard. Som molts els que fa temps que ens hem posat en "modo avió". A Malgrat també. I no estem sols!.   

dijous, 27 de juliol de 2017

FELIÇ ANIVERSARI, ENRIC!



I arriba un dia que el fill et fa 18 anys. De cop t'adones que s'ha fet gran. Amb aquesta franquesa que tenen avui els joves et deixa clar que la celebració familiar està bé, però que no et compliquis la vida, perquè ho vol celebrar amb els amics. Ja no cal fer cucanyes, ni pensar jocs infantils, ni muntar la piscina al pati per la mainada, ni fer entrepans de xocolata.

I tu que ets sa mare et recordes de la il·lusió d'aquell 27 de juliol de fa 18 anys, de les mans del seu pare agafant les teves amb amor, dels seus petons, d'aquell esforç, d'aquell caparró, aquells ulls grans i curiosos ben oberts per contemplar el món. Et venen imatges familiars d'aquell nen rialler de cabells rossos, carinyós, divertit, intel·ligent, entremaliat, el rei dels invents. El nen que volia ser mecànic de motos i obrir un taller amb l'Alex. Aquell nen que dormia amb el patinet i el seu gatet. De quan l'agafaves a coll rendit, li treies les sandalies per ficar-lo al llit i te'l quedaves mirant mentre dormia com un angelet.  

Avui cantarem "per molts anys" i bufarem les espelmes. Ho farem contents, però amb nostàlgia. Pensaré amb les alegries i rialles que hem compartit aquests 18 anys. Pensaré també en la tristesa dels seus ulls, i en l'absència del pare. En la dolorosa experiència que ha viscut tant jove. I el miraré i desitjaré amb totes les forces que ho aprofiti, que assaboreixi cada minut de la vida, que passa massa depressa. Desitjaré que sigui el que vulgui ser, però que no deixi mai de tenir somnis. Desitjaré que aquest món es porti bé amb ell, perquè sempre serà el meu angelet de cabells rossos. La nineta dels ulls del seu pare. L'amor de la seva mare.      

diumenge, 16 de juliol de 2017

DECATHLON Sí O NO: PARLEM DELS LLOCS DE TREBALL


Un dels arguments que s'esgrimeix al parlar de la modificació del planejament del sector "Escultor Clarà" (PP7) és el dels llocs de treball. Per alguns els grans espais comercials generen llocs de treball no dignes o amb condicions precaries.  És difícil valorar els llocs de trebal que indirecta o directament es poden crear donat que es basen en estimacions, però afirmar d'entrada que les condicions de treball són poc dignes em sembla portar el debat al camp dels prejudicis i aixó és una cosa que no m'agrada.

Per aquesta raó i després de donar-hi voltes parlo amb empleats de la empresa Decathlon per conèixer la seva opinió directa. Exposo el cas d'un noi de 26 anys. va acabar estudis de grau superior relacionat amb activitats esportives i va començar a treballar a la empresa amb un contracte temporal.. Als 6 mesos el van fer fixe. "En general, si treballes bé et fan fix als 6 mesos", afirma. "et paguen sempre totes les hores extres que hagis de fer", "el salari està bé" i "m'han ofert canviar de ciutat i assumir més responsabilitat en un altre centre". Afirma estar satisfet i em recomana mirar el conveni col·lectiu. Com a dada assenyalar que en aquest darrer conveni la empresa es compromet a no superar el 40% de contractes temporals del total de la plantilla el 2017, el 35 % el 2018 i el 30 % el 2019.

Ahir vaig escriure que "no es pot acusar a les grans empreses de crear només llocs de treballs precaris i menys quan bona part de la nostra població activa treballa en el sector turístic amb sous més aviat baixos i contractes estacionals. D'altra banda, l'atur és una opció millor?" , i avui algú s'ha afanyat a manipular les meves paraules per acusar-me de defensar la precarietat. Em sap greu quan intento explicar les coses de manera entenedora i es vol donar la volta als arguments. Mai defensaria la precarietat laboral. Només faltaria. Senzillament, penso que en un municipi en el que bona part de la població només pot accedir a treballs estacionals en el sector turístic aquest discurs no encaixa.   

En definitiva, no es pot generar un debat des del prejudici i els estereotips. No es pot afirmar que gran empresa és equivalent a precarietat laboral. No sempre ni necessàriament és així. 



dissabte, 15 de juliol de 2017

DECATHLON SÍ O NO?. VOTEM!



El proper 20, 21 i 22 de juliol els malgratencs estem convidats a participar en una consulta popular sobre el desenvolupament del sector PP7 del nostre municipi. Entre tots decidirem si fem un pas endavant en el desenvolupament urbanístic de Malgrat per tal de poder generar les condicions per atraure activitat econòmica a la nostra vila.

El que es proposa és clar, però penso que cal explicar-ho bé. D'entrada no s'està proposant un creixement desorbitat com alguns apunten, ni estem en perill de deixar de ser poble. Un poble és el que els seus habitants volen ser, i això ni un Decathlon, ni un AKI ho poden impedir. En aquest sentit sóc crítica en com s'està portant el debat, perquè s'han barrejat arguments que són estrictament ideològics. D'entrada una àrea comercial no ha de ser nociva pel petit comerç (o no és nociu si la implanten al poble del costat?), i pel que fa als llocs de treball que es poden crear també escolto molta demagògia, perquè no es pot acusar a les grans empreses de crear només llocs de treballs precaris i menys quan bona part de la nostra població activa treballa en el sector turístic amb sous més aviat baixos i contractes estacionals. D'altra banda, l'atur és una opció millor?. Francament, en aquest debat és molt fàcil acabar fent afirmacions sense cap base i convindria tocar de peus a terra.

Aquí parlem d'un sector en el que ja s'ha previst uns usos de comerç i habitatge. El que es proposa ara és repartir d'una forma diferent aquests usos de manera que facin viable el sector. Menteix qui afirma que serà un creixement i no tindrem serveis. Aquest era l'argument que jo mateixa defensava davant la proposta de l'ARE, però perquè aquella proposta incrementava sense cap estudi la construcció d'habitatge. Aquí partim de la proposta del POUM que va ser àmpliament consensuada (només ERC hi va votar en contra) i aquella proposta estava avalada per estudis econòmics. A més, ara es proposa precisament reduir l'habitatge -cosa que veiem molt més realista en aquests moments passant de 361 a 260.

Però a més la proposta preveu la construcció de nous accessos al municipi des de la N-II que permetran oferir una nova centralitat de Malgrat a través d'una nova rotonda i enllaços al nucli de la població.

La proposta ofereix a més la posibilitat de disposar d'habitatge públic de lloguer per joves. Una oferta que ara no tenim i que impedeix atendre necessitats dels joves del municipi. 

En definitiva, la proposta presenta una sèrie d'oportunitats i també amenaces. Cal posar tota la informació a disposició de la gent perquè pugui formar-se un criteri. I el problema serà aquest precisament. La postura radical d'uns i l'abandó dels altres fan que traslladar la proposta amb tot el seu contingut a la ciutadania sigui complicat. Serà suficient per tal que la ciutadania s'impliqui? La mobilització és bàsica perquè el resultat sigui un autèntic mandat veïnal –per molt que es digui, una participació de mínims no permetrà conèixer la opinió dels malgratencs. En aquest sentit és obvi que els partidaris del NO acostumen a estar molt més mobilitzats i predisposats a votar, perquè generalment també pertanyen a grups que han fet bandera de la participació ciutadana. Crec que aquest element pot fer decantar la  balança, sobretot davant l'abandó del PSC d'un projecte que pretenia presentar com a seu i que ara tot apunta que prefereix s'ubiqui a un municipi governat pels seus. 

Els grups que hem apostat pel SÍ per responsabilitat  haurem de pencar aquesta darrera setmana si no volem que Malgrat perdi de nou el tren del futur. Intentaré aportar el meu granet de sorra desgranant els propers dies la proposta i parlant de les amenaces i les oportunitats.





dissabte, 1 de juliol de 2017

POLÍTICA D'HABITATGE A MALGRAT. DEL DISCURS A LA REALITAT

Un dels problemes més evidents dels ciutadans arreu del territori és l'accés a l'habitatge digne i assequible i aquesta és, per tant, una prioritat fonamental en l'actuació pública municipal del nou govern. També va ser la raó principal per la que al redactar el pacte de govern el PDECat va demanar expressament assumir la responsabilitat de les competències de Serveis Socials i la regidoria d'habitatge de l'Ajuntament de Malgrat de Mar. 

Si parlem de política local d'habitatge a Malgrat és obvi que la prioritat i la urgència és actuar. Tenim necessitat d'afrontar amb energia i eficàcia aquesta problemàtica, però també cal fer-ho amb visió local, des del coneixement del nostre municipi i les necessitats reals dels malgratencs, i amb participació de tothom. És a dir, intentant superar la vella política d'esperar les intervencions aïllades d'altres agents mancades gairebé sempre de continuïtat i coherència (un bon exemple seria l'ARE). Som nosaltres qui hem de decidir que es vol fer i com fer-ho. Ras i curt. 

Canviem el discurs assumint que el municipi té competències en matèria d'urbanisme i habitatge. "Ordenació, gestió i execució urbanístiques", "promoció i gestió d'habitatges". I és lògic, perquè sempre és en el propi municipi on es concreta la demanda d'habitatge dels ciutadans, i on es detecten les dificultats de la gent per accedir-hi. És al poble on notem la presència d'habitatges buits, patim les conseqüències de les ocupacions, topem amb les problemàtiques dels habitatges degradats, i on intentem resoldre com podem l'infrahabitatge, la sobreocupació i les necessitats dels col·lectius en risc d'exclusió social residencial. 

Som conscients que a la pràctica definir polítiques locals d'habitatge actives i resolutives no és una tasca senzilla, però també tenim clar que la provisió d'habitatge públic i els programes socials d'habitatge són claus per blindar una política autènticament solidària i progressista. Això vol dir disposar d'un mínim parc d'habitatge destinat a polítiques socials, és a dir, disposar d'un estoc social d'habitatge per donar compliment al mandat de solidaritat urbana, i aquesta és, precisament, la gran assignatura pendent al nostre municipi i el gran fracàs d'aquells que diuen que ens han governat des de polítiques de progrés en els darrers 25 anys. 

Avui intentem fer front des dels serveis socials i la Oficina d'Habitatge als problemes que ens ha generat una evident manca de visió de futur, però ho fem sense disposar de les eines adequades. Tot i així, no ens podem distreure en criticar el que altres no han fet. Simplement es tracta de constatar que entre la realitat i el discurs de l'acció política hi ha un gran treball a fer, i que la visió ideològica és clau.  O creus en l'habitatge com un dret que cal posar a l'abast de tothom, i sobretot dels menys afavorits, o et dediques a cobrir l'expedient i prou.

Com hem dit a l'inici, per nosalltres és prioritat fonamental l'acció en política d'habitatge. Tot just sis mesos després de constituir-se el nou govern de Malgrat portem a Ple dos decisions contundents en matèria d'habitatge: 

a)Punt i final, després de successives pròrrogues sense cap resultat, al contracte de concessió administrativa d'obra pública adjudicat l'any 2008 per construir uns pisos destinats a lloguer social al carrer Roger de Flor-Isaac Albéniz que mai s'han fet realitat; i, 

b)Taula d'Habitatge de Malgrat de Mar, oberta i participativa. 

Sis mesos. Fets. Acció i decisió. Responsabilitat. Full de ruta. Seguim!.