dimecres, 9 de juny de 2021

PRESENTAR UN LLIBRE ÉS TOT UN MÓN

Presentar un llibre és tot un món. Aplegar gent al voltant del primer llibre que acabes de publicar te un significat molt especial i et fa sentir estranya. I ahir, la presentació de “Magma. Poemes i cristalls en suspensió” a la Biblioteca d’Olot va tenir aquesta atmosfera màgica i clàssica d’una presentació envoltada de prestatgeries plenes de llibres, i alhora va comptar també amb la dosi de generositat pròpia d’aquest tipus d’actes. Generositat dels assistents que venen a escoltar a una autora desconeguda que parla dels sentiments i emocions que ha posat sobre el paper barrejades amb el fang i la pluja; i generositat d’aquells que l’acompanyen en aquest viatge i en fan la presentació. Les paraules de la Silvia Vilacoba resseguint el fil de l’AIGUA, l’AIRE, el FOC i la TERRA, el mite ancestre dels quatre elements que han fet de fil conductor de cada poema, i la veu melodiosa de la Carrie Dorca recitant hi van posar la nota d’autenticitat i intensitat que fa d'una  vetllada un moment inoblidable.    

I en aquesta atmosfera màgica vaig intentar traslladar el batec del meu esforç d' abocar en paraules el silenci, el paisatge, la tristesa, el dol, però també la passió per la vida, la terra, les arrels i l’ origen. Un magma interior que connecta amb la dualitat màgica de bellesa i destrucció que simbolitzen els volcans. Una fusió personal i estranya de materials diversos que habiten dins meu i que eclosiona en forma de paraules.

dilluns, 24 de maig de 2021

ART A LES FAÇANES


Des de fa díes a les façanes d'alguns edificis de la ciutat d'Olot es poden observar unes lones de gran format que tenen a la gent gran com a protagonistes. No hi ha dia que anant o tornant de la feina no m'aturi a contemplar-les. En un moment en que la crisi de la Covid19 ha evidenciat la fragilitat del sistema d'atenció a la gent gran que està institucionalitzada i que s'ha sumat a la fragilitat de la gent gran en sí mateixa, em fa sentir emocions que algú hagi tingut la inspiració de tractar l'art com a comunicador de vivències i transmisor de sentiments d'aquest col·lectiu. 

Els protagonistes han escollit obres que pel motiu que sigui els desperta emocions. El fotògraf ha captat la imatge amb la peça a les mans, i la fotografia s'acompanya d'una frase amb la que el protagonista explica les raons que l'han dut a escollir aquesta peça. El resultat és un treball delicat que transmet molta sensibilitat i respecte cap a un col·lectiu que cal posar en valor. Personalment, l'exposició em fa reflexionar sobre la necessitat de recuperar el respecte a la gent gran, i recordar més sovint que si som on som és gràcies a ells. He llegit que el projecte artístic ha estat impulsat pels museus d'Olot i s'anomena "El museu entra a casa". M'ha semblat una iniciativa preciosa i plena de significat després del temps tan dur que hem viscut. 

https://museus.olot.cat/museu-garrotxa/activitats/donem-los-la-veu/

dijous, 6 de maig de 2021

"MAGMA. Poemes i cristalls en suspensió"


 "MAGMA" és un recull desordenat de sentiments, silencis i paisatges que germina en forma de poemes. Imatges construides a partir del fang, la pluja, el vent i el mar. Una eclosió de paraules des del fons de l'ànima que simbolitza l'erupció d'un volcà.

L'AIRE, el FOC, l'AIGUA i la TERRA, el mite ancestre dels quatre elements que ens sustenta són el connector, el fil invisible que ho embasta tot, la clau que obre la porta a la saviesa i claredat necessàries per entendre'ns millor.

Arriba un confinament inesperat, i en mig d’aquell desconcert inicial obres el calaix dels somnis i recuperes un projecte llargament acariciat. Mot a mot intentes posar ordre als sentiments i les emocions de diferents etapes de la vida. “I mentre fas i desfàs cada nus de la troca de la teva vida vas capturant aquells instants viscuts, la tristesa, els somnis i les esperances. Ho poses tot en una capsa imaginària. Fragments del mar, horitzons blaus, pols de terra del Pla de Grau, llavors a punt de germinar, el crec-crec de les fulles seques, la roca basàltica i el paisatge de la Garrotxa, el teu poble, el vent que et despentina, l’olor dels teus fills, el sabor de les pomes reineta...I amb tots aquests cristalls de vida construeixes lentament la teva pròpia càmera magmàtica. I només de tant en tant la sorra del temps esquerda aquest embolcall soterrani que  habita al teu interior i deixa fluir la lava, escupin per la boca espurnes de foc i de paraules. Llavors la pressió afluixa. El dolor es dilueix i, serena, acates que les coses realment  importants de la teva vida són aquells fragments de mar, l’horitzó blau, la fulla seca que trepitges, el teu poble, el paisatge que t'acull, el vent que et despentina, l’olor dels teus fills, el sabor de les pomes reineta.... Les petites coses que has desat en un garbuix dins aquella mateixa capsa. Llavors entens les raons del teu íntim viatge. Et sents alliberada. Lliure per créixer, per florir, per donar fruits com el ventre d’una mare. Sona “Un bel di vedremo”. Èxtasi absolut. Ja estàs a punt per tornar a començar”.

Fragment de “MAGMA. Poemes i cristalls en suspensió”

*En breu trobareu el llibre a la llibreria La Pilona.


dimarts, 4 de maig de 2021

PENSO


Ara et penso -tan lluny!-
i t’invento un posat
expectant, perquè m’omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud, i que pròxims
els teus ulls quan t’invento
un posat expectant
perquè m’omplis la tarda.

Miquel Martí i Pol. "Ara et penso"
 

“Ara et penso -tan lluny!”, diu el poeta. I per omplir-me el buit d’aquesta tarda jo també et penso, i em penso. I penso que haig de trobar les paraules com en un joc imaginari per més tard abocar-les desordenadament sobre els fulls en blanc com si fossin diminutes taques de vida. I en cada mot hi aplego sorolls, veus, olors, la pluja que cau sense misericòrdia i el fang. I de la barreja en surt una filera de lletres que es van col·locant sobre el paper, com una llarga filera de formigues que avança ordenadament per la pantalla del meu portàtil. I penso que vull retrobar-me en aquest espai imaginari en el que jo poso les regles. I la primera regla diu que hauré de traspassar el mirall d’ Alícia mil vegades, perseguir el seu punyeter Conill Blanc i descabdellar d’una vegada el misteri del País de les Meravelles. Però el Conill corre que se les pela i, de sobte, em recorda que si no m’organitzo millor no hi ha manera d’entrar al cau, ni de pensar, ni de trobar els mots, i que així no hi ha manera tampoc d’ordenar-los com una filera de formigues sobre el paper. I és llavors que agafo d’una revolada la llibreta i dibuixo la graella imaginària que ha de ser la meva fortalesa, marco un temps per pensar i un temps per escriure, i el subratllo amb retolador fluorescent perquè quedi clar que aquest serà el meu temps i el meu espai. I de sobte, apareix el punyeter Conill Blanc i passa corrent entre el teclat mirant el seu rellotge i rient com si es burlés dels meus propòsits. I decideixo empaitar-lo, més que res per dir-li a la cara el que penso. Què sàpiga d’una vegada que mai em va fer gràcia l’estúpid Conill Blanc del conte.