FENT MEMÒRIA

L'IES Ramon Turró de Malgrat està en lluita. Diuen que "estan en lluita per aconseguir que no hi hagi retallades en l'ensenyament públic, per una escola pública i de qualitat en què tots els ciutadans i les ciutadanes tinguin garantit el dret a ser". Res a dir. És un objectiu lloable. Però no he pogut evitar recordar un episodi que va tenir lloc l'any 2010 a resultes del conflicte de Can Feliciano. Les persones tenim poca memòria, però escriure un bloc té certes avantatges i una és retrobar els apunts. 

Així que avui he recuperat certes afirmacions d'una destacada dirigent local en relació als professors de l'IES i la seva suposada "manipulació" dels alumnes. No sé si la mateixa dirigent local passarà ara nota al Departament d' Ensenyament. Crec que no, però li podem preguntar.

MALGRAT TÉ UN PROBLEMA QUE ES DIU CONXITA CAMPOY

Ja hi tornem a ser. Dilluns, "línia directa amb l'alcaldessa" i polèmica inútil servida. Des que va fer tancar el consistori per les tardes es nota que hi ha poca feina i la dona s'avorreix. Fa uns dies li va tocar el rebre a ERC, i avui ens ha tocat a CIU. En el fons sempre és el mateix, atac personal i desqualificació. La raó de fons és el que menys importa i la qüestió és desacreditar. Però quedi clar que aquest no és un escrit per contestar les declaracions a Ona Malgrat de l’ alcaldessa de Malgrat de Mar, perquè ja vaig dir no fa massa temps que el millor és ignorar les provocacions calculades de qui ha decidit que la política consisteix bàsicament en buscar enemics i en l’ atac personal permanent. 

Avui, un cop més, la Sra. Campoy ens ha ofert una bona mostra del seu estil de fer política, de la seva manera de resoldre els problemes dels ciutadans en temps difícils, i de la seva desinformació sobre la majoria de temes municipals. Avui s'ha aixecat del llit amb ganes de criticar i desprès de donar-hi voltes una estona ha decidit qualificar de “pocavergonyes” a dues ciutadanes de Malgrat -que són també membres del consistori- pel fet d’haver sol·licitat el fraccionament de l’IBI emparant-se en un Acord de Ple de l’Ajuntament de Malgrat. 

Com és habitual la Sra. Conxita Campoy oblida ràpidament els acords que adopta el Ple de l'Ajuntament que presideix, i li hem de fer memòria recordant que el Ple del passat mes de febrer va aprovar per majoria una Moció que demanava “el fraccionament del pagament de l ’Impost de Béns Immobles en dues quotes” amb caràcter general i, precisament, sense necessitat de donar més explicacions. El que realment és una mostra de irresponsabilitat i de poca maduresa democràtica és el fet de que la Conxita Campoy, que diu voler ser alcaldessa de tots,  afirmi que no pensa complir un acord de Ple adoptat per majoria. I el que és mes trist és que la Sra. Campoy no coneix límits en el seu estil barroer de fer política, ni sap diferenciar les coses o bé ho fa veure. Oblida que hi ha uns límits legals que protegeixen als ciutadans del municipi i que es prohibeix precisament que persones com ella puguin abusar de la seva condició d’ autoritat per fer públiques dades dels registres de l’Ajuntament sobre les peticions que fan unes ciutadanes de Malgrat, a títol personal i privat, en relació a les seves obligacions tributàries.

Parlar de diàleg a Malgrat és parlar per parlar. Fa temps que ho sabem els que tenim la gosadia de fer política local. Però amb el temps també treus conclusions. I si tota aquesta rancúnia acumulada que deixa entreveure, i si la manca de recurs dialèctic no fos més que una argúcia per ocultar que fa temps que la Sra. Campoy no té cap discurs? Encara seria pitjor, i em temo que aquesta és la dura veritat. En realitat és això. L'absoluta absència de substància i contingut. 

  

#NOVULLPAGAR, PERÒ VULL UN PAÍS NORMAL

Personalment, la campanya del #novullpagar em recorda la del burro català convertit en símbol de la catalanitat. Sorollosa i desenfocada. Una campanya que al govern de Madrid ni l’inquieta ni el preocupa, perquè resulta que mentre estem distrets en aquestes coses ells van fent. 

Certament, Catalunya pateix una situació greu de discriminació respecte de la resta de l’Estat amb el tema dels peatges, sobretot si tenim en compte que amb 632 km Catalunya és el territori de l’Estat amb més vies de peatge. Això significa que la meitat de vies de gran capacitat són de pagament. En canvi, només el 18% de les vies de gran capacitat de tot l’Estat són de pagament. És lògic, doncs, que els ciutadans d'aquest país acabem indignats. Recordo la meva emprenyada de no fa gaire temps, quan per motius professionals vaig haver de recórrer en cotxe el trajecte Mérida-Madrid, un bon grapat de quilòmetres de via ràpida en perfecte estat i sense ni un peatge. I sí, la recentment anunciada intenció del Ministeri de Foment del Govern Espanyol de rescatar les autopistes radials de Madrid allargant la concessió de les vies de pagament de Catalunya i el País Valencià m'ha posat els pèls de punta, perquè és injust i una autèntica burla.

Per tant, puc entendre que la gent estigui farta i molt emprenyada, i que focalitzi el seu malestar amb el #novullpagar, però no comparteixo ni el fons ni la forma d’una protesta que es materialitza en el lloc equivocat i contra les persones equivocades. No pagar els peatges pot ser una reacció lógica, fins i tot un revulsiu per conscienciar a la gent, però no crec que una campanya com aquesta tingui massa recorregut. La solució no és deixar de pagar un peatge, sinó tenir una hisenda pròpia i controlar l'economia catalana des d'aquest país.

D’altra banda, el que em sembla realment insòlit és que alguns polítics còmodament instal•lats al Parlament –i que han governat aquest país durant més de 7 anys –ERC i ICV, sense anar més lluny- encoratgin la protesta i es barallin per sortir al Telenotícies. S'ha de tenir el rostre de ciment o memòria de peix per no recordar qui ha estat governant aquest país durant l’etapa dels “tripartits” i fer un repàs a la política de peatges que han dut a terme. Quants peatges s’han suprimit? Quants han augmentat el seu preu?. La veritat és que aquells que ara impulsen  la campanya, en el seu moment des del Govern van passar de la “Catalunya lliure de peatges” als “Peatges més cars de la història de Catalunya”, i que l’únic peatge eliminat físicament a Catalunya va ser el de la B-30 a Sant Cugat, amb un Govern de CiU a la Generalitat. 

I les coses com són. La veritat és també que moltes de les concessions són de la mateixa Generalitat, perquè en un determinat moment l’alternativa a una nova autopista amb peatge era, simplement, no tenir autopista. Així que les barreres de Tabasa, Cadí, Terrassa-Manresa, Túnels del Garraf, Maresme i Mollet són concessions de la Generalitat i, per tant, protestar a aquestes barreres és anar contra la capacitat financera del mateix Govern de Catalunya i llençar-nos pedres al propi teulat. A Madrid tant els fa.

Sí, estem farts de pagar. Estic farta de pagar, però també començo a estar farta de que els catalans ens engresquem i ens apuntem a qualsevol moguda que algú penja per la xarxa per comptes de concentrar els esforços en aconseguir allò que realment és urgent. Aquestes mogudes només distreuen dels autèntics objectius d'un país que han de ser molt més ambiciosos i no es poden resumir en un peatge.  

Jo vull un país que administri els seus propis recursos i que no pateixi un espoli constant que l’empobreix dia a dia, però també vull un país amb seguretat jurídica, on no es fomenti que els ciutadans es prenguin la justícia pel seu compte. Vull un país normal, on no faci falta ser un caradura per viure. No pagar el peatge potser és un acte de justícia divina, però em sembla un missatge equívocat i confús.

DES DE LA CÀMERA DEL PLE. (II PART)

I continuem amb el resum d’un Ple per recordar. Ho faré molt breu, perquè la sessió va ser molt llarga. Els punts més interessants van ser el punt 6è en relació al canvi de la forma de gestió del servei públic d’Escola Municipal de Futbol que ha portat molt enrenou. Moltes han estat les trobades mantingudes amb l’actual regidora i en totes elles se’ns han anat canviant les argumentacions i motius. Tot i així, cal agrair que es vagi prendre com a mínim la molèstia d’explicar-nos els seus objectius en relació a la gestió de l’escola i el seu compromís de controlar amb més rigor la gestió i facilitar-nos més informació. Per molt que digui l’alcaldessa i moltes comparacions que es facin, no hi ha cap entitat a Malgrat que rebi una subvenció de quasi 40.000 euros anuals, per tant, és inacceptable  que es permeti justificar les despeses amb tanta lleugeresa i aportant rebuts on no hi figuren dades identificatives de cap tipus. No es tracta de buscar 3 peus al gat, però si d’exigir una mica més de rigor. Només el temps dirà si hi ha realment voluntat de millorar la gestió. 

A partir d’aquí a destacar les mocions que van anar a Ple. CIU en va presentar 3. La primera és una Moció que demana la millora de l’emissora de ràdio municipal de Malgrat, que va obtenir el suport de tots els grups amb la llastimosa excepció del PSC que no s’apunta a cap millora o proposta del nostre grup, ni que sigui pel bé de tots. El que passa és que la realitat és tossuda. Per molt que el regidor Puignou ens llegeixi una llista de les "cosetes" que s’han anat fent, el cert és que hem tingut en pocs mesos dues parades a la ràdio local. Un fet anormal que fa pensar que cal fer alguna "coseta" més. Només demanem que s’impulsi un estudi tècnic del que cal fer per modernitzar l’emissora i per tal de donar als professionals les eines necessàries per fer bé la seva feina. 

La segona Moció de CIU reclama a l’Estat espanyol la transferència del 0,7% dels fons provinents de l’IRPF destinats a Programes de Cooperació i Voluntariat. Curiosa proposta que va aconseguir el suport de ICV-EUA, ERC i l’abstenció del PP i només el vot en contra del PSC que es va tornar a lluir.  

Finalment, la Moció conjunta de CIU i ERC per instar al govern municipal a celebrar una consulta popular per tal que els veïns afectats per les obres dels carrers Llibertat, St. Elm, Carme i Plaça Joaquim Ruyra decideixin el futur del projecte. Tot i que va ser la pròpia alcaldessa qui va suggerir fer una consulta als mateixos veïns, no li va agradar la proposta de que la consulta es faci segons mana la llei amb total transparència i garantia democràtica. El govern va votar-hi en contra, però l’oposició -que suma també majoria si es posa d’acord- va decidir impulsar la proposta que va rebre el suport de CIU, ERC i ICV-EUA.  Ens queda el dubte si aquest acord de Ple es complirà o si, novament, tot seran excuses per  no executar el que la majoria acorda. 

A l’acabament de la sessió la nostra companya Sandra va anunciar que renúncia a l’acta i que tanca una etapa de la seva vida al consistori, una etapa que com vaig dir desitjo que sigui només un parèntesi. El seu comiat va servir per agrair que un dia ens vagi decidir acompanyar-nos en la responsabilitat de formar part del grup de CIU a Malgrat. Avui que els electes i, sobretot, els electes locals estem sempre al punt de mira val la pena recordar que hi ha persones com la Sandra que compaginen la seva vocació política amb la feina, la família, els amics, la formació i el partit, i que ho fan de manera honesta i responsable. Molta sort, Sandra i fins aviat.

DES DE LA CÀMERA DEL PLE (I PART)

Un retard de mitja hora i la sala plena de gom a gom. Aquest dijous vam tenir una sessió molt intensa de Ple municipal. Una sessió que donarà de parlar força temps. Més de cinc hores van donar per molt. Un ordre del dia carregat amb 18 punts, i precedida d’una Junta General de l’empresa Malgrat Turisme SL avançava que el Ple seria llarg, intens, feixuc a estones, i que guardava sorpreses. La sorollosa presència a l’escala de veïns que esperaven inquiets per entrar a una sala de plens que va quedar petita també deixava entreveure que aquest seria un Ple diferent.  Moltes coses es van poder veure a la sessió plenària i tot ho va captar la meravellosa càmera del ple.  A un costat, un govern que actua sense cap tipus de mirament, sense cap cortesia per l’oposició i que oblida que es troba en minoria. A l’altra banda, una oposició que no defalleix.  A la sala el poble vigilant i atent al decurs d'un Ple que va estrenar piulades sobre les incidències al twitter amb l’etiqueta #plemalgrat360, un signe de modernitat que serveix de contrapunt a un govern de formes ràncies que massa sovint sembla el camarot dels germans Marx, amb regidors que entren a escena per una porta i surten per la finestra (ja sabeu que els Marx són famosos per la seva capacitat d'improvisació), i amb consells municipals sense convocar senzillament perquè fa molta mandra. 

Ni el micròfon va poder aguantar el ritme. Tot apunta que va ser cosa de  la pesada retòrica del regidor Puignou que parla, parla, parla i no acaba mai, perquè el micròfon va dir prou i es va adormir. Sobtada fallada tècnica que no va impedir que el regidor Serret poses dels nervis al sempre callat regidor de joventut.

Al que anàvem. Moment estel·lar la votació del segon punt “Modificació pressupostària 3/2012 Crédit extraordinari”. Consistia bàsicament en una simulació per fer-nos creure que necessitem amb caràcter d’urgència una nova oficina de turisme. Això comporta fer una despesa de 45.000 euros per arranjar un local de lloguer del que no sabem ni el preu. L’actual mòdul va costar també uns 45.000 euros, es va estrenar tot just l’estiu del 2006 i té un certificat de qualitat turística SICTED. Simulació absoluta i presa de pèl en la línia del contracte de l’Oficina d’Habitatge: pressupost amb data febrer 2012 que inclou plànol i amidaments d’un local concret, informe de la Presidència de Malgrat Turisme, SL de març de 2012 que insisteix en la necessitat de llogar un local concret a l’Avinguda Bon Pastor, 27 i anunci al web de l’ajuntament de 28 de març -per despistar- demanant als ciutadans que disposin de locals buits que facin ofertes abans del 12 d’abril (curiosament la data del Ple que ja pretenia aprovar el crèdit per fer les obres al local del Bon Pastor, 27). A l’oficina de turisme li podem dedicar un monogràfic més endavant, perquè té tela.

El sentit comú va unir els diferents grups de l’ oposició. Tots vam coincidir en assenyalar que ni el moment econòmic actual és el millor per fer despeses improvisades sense una planificació adequada, i sense estudiar altres possibles ubicacions o solucions. El procés seguit ha estat surrealista. Poca transparència, simulació i nul·la informació. Encara no sabem ni el preu del lloguer, però ja estan disposats a gastar-se 45.000 euros en reformes al local.

La votació va ser 8 (PSC-PP) a 9 (CIU-ERC-ICV-EUa), i al tombar-se per primera vegada una proposta del govern la sala es va omplir d’un ambient molt especial. Ambient de festa?. No sé, però el govern feia cara de funeral. El final de la votació va coincidir en un esclat de rialles absurdes de la Sra. Campoy. “Tot això que ens estalviem”, va dir nerviosa. “Senyal que no serà tant necessari ni urgent el projecte", vam pensar la resta de la sala. I és que des de la Sala es veu tot, tot. Fins i tot allò que alguns no volen que es vegi i que sembla invisible.

I arriba el 3er punt. Imposició i ordenació de contribucions especials per raó de l’obra “Remodelació urbana dels carrers Llibertat, Sant Elm, tram final de Carme i plaça Joaquim Ruyra”. El debat es va fer més intens. Es va pujar el to. CIU demana que s’alteri l’ordre del dia i es pugui votar abans el punt 14è que consisteix en la Moció presentada per CIU i ERC per demanar una consulta popular entre els veïns afectats per les obres. A la fi, la idea de consultar els veïns va ser de la pròpia alcaldessa que ho va deixar anar el 15 de març en mig d'una reunió amb els veïns afectats. És clar, ella proposa una consulta sui generis a la seva manera. Es tracta senzillament de que per carta li diguis que no vols l'obra, i nosaltres demanem una consulta amb tots els requisits d'informació i transparència. La presidenta es va negar a alterar l'ordre del dia. El Sr. Puignou ens va engaltar un discurs interminable amb la intenció de justificar les contribucions i la seva actitud enrocada. Va fer una crida desesperada a la responsabilitat dels altres, com si el govern no tingués cap responsabilitat. És el de sempre, els irresponsables som els altres. L’ oposició va defensar que s’ha d’escoltar als veïns i replantejar les contribucions, que no s’entenen unes contribucions del 75% als veïns, que no sembla el moment més adequat per carregar tributs especials a la gent. Com a portaveu explico que he mantingut dues trobades amb els veïns afectats que ens ho han demanat i que hem estat molt prudents. Hem defensat les contribucions especials i l’obra de millora d’aquests carrers sense demagògies fàcils, però no entenem que l’oferta que es va fer arribar al govern per trobar una solució consensuada vagi obtenir un cop més la negativa del govern PSC-PP. La reunió amb el govern va resultar decebedora i en la línia dels temps de les majories absolutes. NO, NO i NO. 

La votació va acabar amb un 8 (PSC-PP) a 9 (CIU-ERC-ICAV-EUa). Res. Ni el millor dels guions podia haver encadenat les seqüències tant bé. L’ alcaldessa va fer com si res, però al següent punt se li va escapar un cop de geni. Pausa sobtada i fugida del govern de la sala de plens amb l'esperança que molta gent decideixi marxar a casa. Pobres, encara es pregunten que va passar. Es van prendre una til·la i van tornar a la sala, però a la sala alguna cosa havia canviat definitivament. La resta us ho explico demà en un altre post.

ONA MALGRAT: ESTRANYES COINCIDÈNCIES O LA DURA REALITAT

Serà casualitat o estranya coincidència, però la notícia d'avui a la web municipal no deixa espai pels dubtes: Problemes tècnics a la ràdio local que obliguen a reduir les hores d'emissió. Tot això la mateixa setmana que el grup municipal de CIU presenta al Ple de l'Ajuntament de Malgrat una Moció que demana millores a l'emissora municipal del nostre poble. La ràdio local és l'altaveu de tot allò que passa al poble i és un mitjà de referència a un poble com Malgrat que no va sobrat de mitjans de comunicació.

La Ràdio de Malgrat de Mar ha anat guanyant al llarg dels anys acceptació en la ciutadania fins arribar a considerar-la un mitjà amb característiques singulars i pertanyent ja al paisatge propi de Malgrat i patrimoni de tots, doncs és evident que pels ciutadans i ciutadanes, entitats, clubs esportius i col·lectius la ràdio és una eina fonamental per donar veu i difusió a les seves activitats i realitats. Per això, cal un projecte clar i voluntat política. Si apostem per tenir ràdio local que sigui en condicions. Ja fa massa temps que dura la indefinició.

Casualitat?. Estranya coincidència?. No, senzillament és coneixement de la realitat que tenim al nostre poble, i possiblement que l'oportunitat és per qui treballa.

LES CONTROVERTIDES CONTRIBUCIONS ESPECIALS DE MALGRAT

Les contribucions especials són una via de finançament per a les entitats locals per fer les obres i els serveis de caràcter ordinari que duen a terme en exercici de les seves competències, però també són tributs que comporten una coneguda controvèrsia. 

De fet, la llei reguladora de les hisendes locals defineix el fet imposable d’aquest tribut que coneixem amb el nom de "contribucions especials" com l’obtenció pel subjecte passiu d’un benefici o augment de valor dels seus béns a conseqüència de les obres públiques o ampliació de serveis públics de caràcter local que fan les entitat locals o Ajuntaments. El problema és que hi ha una manca de regulació concreta del concepte jurídic de que entenem per benefici, i això comporta una àmplia discrecionalitat municipal a l’hora de modular el tribut que, a la vegada, genera una casuística molt diversa. Precisament el Síndic de Greuge detecta en els seus informes aquesta problemàtica a resultes de les nombroses queixes que  presenten els ciutadans sobre les contribucions especials.

Un dels elements comuns que assenyala el Síndic és la manca de rigor per part dels Ajuntaments per justificar i motivar l’existència d’aquest suposat benefici, un benefici que generalment afecta a tot el municipi. No hi ha una definició concreta de "benefici", i a falta d’una definició legal d’aquest “benefici”, han estat les diferents resolucions judicials les que han anat delimitant el concepte. Un dels requisits principals és que el benefici no sigui general i col·lectiu, sinó que afecti de manera especial a determinades persones de manera individualitzada. Així, si l'actuació de l’Administració beneficia tota la comunitat no es poden cobrar contribucions especials, és a dir, que el benefici individual ha de ser sensiblement superior al general. Està clar que en obres que constitueixen sistemes generals el benefici individual es difumina i la finalitat predominant és l’ interès comú. Per exemple , a Malgrat hi ha obres que és molt clar que generen beneficis als particulars com la urbanització de la riera al tram del Bon Pastor, però si ho compares amb els suposats beneficis que reben els veïns afectats per les obres del carrer Llibertat, Sant Elm, tram final del C/Carme i Plaça Joaquim Ruyra, aquí el concepte “benefici” queda evidentment molt difuminat i és un element de controvèrsia.

L’ aplicació de contribucions especials sempre ha estat controvertida, sobretot per aquesta manca de criteri i de rigor en la seva aplicació que fa que els percentatges repercutits als veïns siguin molt diferents entre un municipi i un altre, o perquè a molts municipis fa anys que s’ha optat per no aplicar contribucions especials. Els municipis que no les apliquen afirmen que la planificació i l’equilibri són claus per no haver de cobrar contribucions especials als ciutadans. Que prenguin nota els nostres governants sempre tant estarrufats de la seva gestió. A Valls, per posar un exemple, l'arribada de CIU al govern local va suposar l'adéu a les contribucions especials. 

En altres municipis que sempre han aplicat contribucions especials es plantegen la revisió dels criteris, doncs en aquests moments, quan patim els efectes d’una crisi econòmica que fa als ciutadans especialment susceptibles a l’hora d’afrontar obligacions econòmiques, les contribucions especials produeixen un temor inevitable entre els veïns afectats. 

Tampoc ajuda a resoldre la controvèrsia el fet de que en un mateix poble, com  és el cas de Malgrat, uns veïns hagin de pagar per la remodelació del seu carrer un 75% del cost de l’obra, mentre que en altres carrers la proporció veïns-Ajuntament ha estat diferent i s’ha repercutit als veïns un percentatge inferior. La gent sap veure la diferència entre un 75%, un 60%, un 30% o un 0%, encara que alguns polítics intentin fer jocs de mans i negar l'evidència. Qui no ho entengui s’ ho ha de fer mirar. 

Tampoc ajuda a la comprensió de les controvertides contribucions especials que mentre discuteixes el percentatge que et toca pagar per unes obres al teu carrer, a uns altres veïns del mateix poble els hi facin les obres de millora  sense cap cost per ves a saber quina “llei de barris”.  Per més que ho expliquin és difícil que ho puguis entendre, i ben mirat, les coses es podrien fer amb uns criteris més igualitaris i equitatius, així els ciutadans podríem entendre les coses a la primera. Per exemple, si un municipi es pot beneficiar d'acollir-se a la Llei de Barris per arranjar determinats carrers pot repartir aquest benefici entre la resta de ciutadans del poble precisament deixant d'aplicar contribucions especials. 

Finalment, tampoc ajuda gens a trobar una solució pacífica al malestar dels veïns que el govern de torn faci promeses de realitzar una consulta surrealista entre els veïns un cop aprovades i notificades les contribucions especials, perquè tens l' impressió que una "consulta" s'ha de fer revestida de totes les garanties legals, disposant de tota la informació  i amb la màxima transparència. Per això, sobre les contribucions especials relatives a les obres dels carrers Llibertat, Sant Elm, tram final del carrer del Carme i Plaça Joaquim Ruyra que aniran al proper Ple, des de CIU som de l'opinió que cal revisar i reduïr les contribucions que es volen imposar als veïns, però donat que la voluntat expressada pel govern és fer una consulta entre els afectats,  demanarem que aquesta consulta es faci com cal i amb totes les garanties necessàries perquè els veïns i veïnes d'aquests carrers puguin dir la seva.