dilluns, 31 de maig del 2010

PETITS CAVALLERS DEL REI ARTUR


 

M'agrada observar de prop com es mouen els polítics entre la mainada. Cap manual de política a l’ús ofereix consells sobre com s'ha de comunicar quan els interlocutors són nens o nenes. Potser perquè els manuals acostumen a pensar en votants, i els nens i nenes no entren encara en aquest concepte. Tot i així, sovint la mainada es converteix en protagonista de la foto del polític, i resulta molt interessant observar un polític des de la distància curta mentre encaixa preguntes o situacions que només poden sortir de la ingenuïtat i l'audàcia dels infants. Recordo una situació concreta durant la campanya de les darreres municipals amb en Duran Lleida. En acabar l’entrevista que li va fer Ràdio Malgrat un nen d’uns 10 anys el va cosir a preguntes. Eren tan incisives i directes que per un instant em vaig quedar sense saber que dir. Però Duran Lleida no es va mostrar gens incòmode. Ben al contrari. Va mostrar-se atent, tendre i pacient. NO va tenir cap pressa. Cada resposta era un nou interrogant que el nen contestava amb una agilitat sorprenent per la seva edat. Tot i el posat seriós que acostuma a mostrar Duran es notava a gust davant d'aquell petit “periodista” improvisat.

Ahir a Gurb l’Enric va complir un dels seus objectius. Sempre que haig d’assistir a qualsevol acte polític em dona encàrrecs o consells que s’han de fer arribar al Mas perquè “sigui president de Catalunya”. En fi, són idees i propostes de l’Enric que té 10 anys, i que confesso em deixa perplexa amb les inquietuds polítiques que mostra des de ben petit. Per això, excepcionalment poso al meu bloc les fotos de la conversa que van mantenir ahir l’Enric, la Marina i la Júlia amb l’Artur. No sé si el van atabalar massa, però francament l’Artur Mas es mou d’allò més bé amb els més petits. Van tornar a casa encantats de la vida.

dissabte, 15 de maig del 2010

TRASLLATS I RETALLADES

Dues notícies interessants avui al diari El Punt. La primera relacionada amb el  Club de Tir La Gaviota i que posa de manifest que alguns anem millor informats als plens que el mateix govern. La Sra Mérida va insistir en el debat sobre la Moció presentada per ERC-CIU i ICV per instar al trasllat o tancament del Club de Tir, que aquest anava a Tordera definitivament. Li vaig manifestar els meus dubtes, doncs jo mateixa havia demanat informació a diverses fonts sobre aquesta qüestió. És clar que això vol feina, oi?. És millor seguir l'escola de la Sra. Campoy d'anar als plens per dir el primer que et passi pel cap. Es tracta de sortir del pas, i tampoc cal contrastar mai res. Així, la Sra. Mérida va continuar afirmant que anava a Tordera. Tot això sense posar-se vermella i demostrant que és una alumna aplicada.

D'altra banda, la Sra. Campoy ens comunica que té una proposta per abaixar-se el sou, i ho fa al seu estil, sense parlar-ne amb la resta de regidors/res del consistori i a través d'un diari. Ella que sempre demana respecte, discreció i prudència als altres. Resulta ben curiós que no s'hagi parlat d'aquesta misteriosa proposta fins que ha arribat l'entrevistador de torn,  i fins que la majoria de càrrecs i alcaldes han començat a dir que s'abaixen la retribució. Ai, ai....Per què no ho va dir al ple passat?. Ah!, que es va acabar massa aviat i no va tenir temps. O serà que l'ha trucat l'Obama també a ella. Ara tot són presses per demostrar que són bons socialistes. Ni que sigui una miqueta.
  

dimecres, 12 de maig del 2010

LA SRA. AUSTERITAT JA ÉS AQUÍ !

Camí de la feina escolto la ràdio. Segueixo el debat d’avui al Congrés de Diputats sobre el Pla d’Austeritat del Gobierno de España. Reducció de sous als funcionaris, congelació de pensions, supressió del xec nadó, ...... Tot per estalviar i reduir el dèficit públic. Diumenge passat a la reunió de l’Eurogrup, Espanya es va comprometre a fer els deures i reduir un 0,5% aquest 2010, i un 1,5% més el 2011. L’objectiu és aconseguir la reducció del 3% el 2013. Però els percentatges a una ciutadana com jo no li diuen massa res, perquè a la fi els governs en saben molt de donar percentatges amunt i avall per al final passar, en un no res, de repartir 400 euros per tothom i "visca la gresca" a posar les tisores allà on més mal fa. Així que segueixo escoltant a Mister Zapatero de les mil cares demanar ara un “esforç a la societat”, i arribats aquest punt m’he emprenyat. Carai. El sacrifici sempre ha de ser dels mateixos?. El Sr. Zapatero ha estat un venedor d’il•lusions. Un prestidigitador d’aquells que treuen conills del barret. Però quan s’ha acabat la funció s’ha vist el truc. Després de tants discursos ara toca retallar les polítiques socials. El pitjor de tot és que no ha parlat de cap estímul per crear ocupació. Només he sentit a parlar de pujar impostos, retallar drets. Bé, veurem com acaba. Ho dic perquè la retallada d’alts càrrecs que va proposar fa quatre dies va quedar en no res. Lamentable el debat ZP-Rajoy. De pati de col·legi. Quan estic estacionant comencen les notícies i parlen del pacte britànic. Liberals i conservadors. El justifiquen perquè "posen el país per damunt de les ideologies", diuen els liberals. No volen pactes de perdedors en l'actual context econòmic. Sí, sí.  El país per damunt de les ideologies. Com us ho dic. 

dissabte, 8 de maig del 2010

DES LA CÀMERA DEL PLE

En el darrer Ple municipal del dijous passat van passar coses. A priori era un ple normal. L’ordre del dia tenia set punts, bàsicament quatre mocions. Bé, vam començar com sempre amb l’aprovació de l’acta. Fins aquí tot anava bé.

Poca gent a la sala, però molts socialistes vestits de diumenge. Una ja ha aprés que quan trobes desplegament socialista a la sala és que hi ha nervis. Algunes cares ja s’han convertit en autèntiques senyals de que hi ha temporal a la vista. És una cosa estranya, perquè nosaltres no acostumem a tocar la trompeta per anar al ple, però els socialistes fan una mena de teràpia col•lectiva que consisteix en fer creure als seus acòlits que la seva sacrificada vida corre alguna mena de perill davant els bàrbars membres de l’oposició i cal fer pinya. Només els falta pintar-se la cara de vermell tipus Braveheart. Ara fins i tot posen cotxes policials a cada cantonada. Tot plegat al servei de les paranoies dels governants. Mare de Déu!.

El 2n punt era una Moció proposada per UGT a la que vam donar suport tots els grups. La moció demana al govern que repensi la desaparició de l’eliminació de les escoles taller, cases d’ofici i tallers d’ocupació. Aquest anunci de suprimir les escoles taller s’ha fet sense cap consens i en el moment actual no sembla una decisió encertada, ni hi ha una alternativa clara. Les motivacions que van dur a la seva creació l’any 85 segueixen vigents: atur juvenil, greu situació d’abandonament del patrimoni històric i pèrdua d’oficis tradicionals. Tothom va donar-hi suport. El PSC amb la boca petita.

El 3r punt era una moció d’ICV de suport al jutge Garzón. El G.M. de CIU es va abstenir i només va rebre 3 vots (ICV, Mérida i Romero). Per nosaltres no es tracta d’anar aprovant mocions de suport al Garzón. Estem en tot cas a favor que qualsevol jutge del país que sigui emparant-se amb el dret internacional pugui investigar crims que no prescriuen comesos sota dictadures reconegudes, però una moció com aquesta sembla que porta només a donar suport al Garzón, quan es tracta d’un personatge amb moltes llums i ombres (ERC va recordar l’episodi dels jocs olímpics), que té causes obertes, i del que no podem defensar els mètodes al 100%. Abstenció.

A continuació, una moció d’ICV contra la pobresa infantil i en suport a la campanya “Acabem amb la pobresa infantil ara!” que va rebre el suport de tots.

Per acabar, moció conjunta d’ERC-CIU-ICV- per instar a l’ajuntament a reubicar o clausurar el camp de tir La Gaviota. La Sra. Mérida ens va dir que és una preocupació de “tots”, el que passa és que a ella no se li nota massa el patiment. Primer ens van dir que el club marxava a Lloret i era mentida. Ara diu que marxa a Tordera i ja ho veurem. Això sí, no farà res per mantenir el club a Malgrat. Tampoc per fer que marxi. Per nosaltres la situació comença a ser urgent i l’actitud del govern una mica estranya. Sempre tirant pilotes fora, sempre donant llargues. L’activitat està sotmesa a llicència municipal i l’Ajuntament podria haver actuat de diverses maneres: fent inspeccions, posant en coneixement de la Generalitat la situació per tal de revisar la llicència donat el perill de contaminació,....en definitiva, podria haver apretat. Però no ho ha fet. Per què?. Segons la Sra. Mérida s’han de tenir informes (?). Bé, ella sempre necessita molts informes. Informes a mida, és clar. La Moció no es va aprovar, però tampoc és cap sorpresa, oi?. (em reservo dedicar-hi un post més endavant)

I arribo al final del Ple. Sí. El final, perquè ens van deixar amb les preguntes a la boca. De cop l’esperpent es va apoderar de la sala de plens. Un fenòmen paranormal. Algú ens ha fet vudú, perquè això no és normal. De fet, tot va començar amb a pregunta de la portaveu d’ERC sobre la ciutat sanitària que va posar dels nervis a la Campoy. Ja sabeu com és de susceptible. Es va tocar un tema delicat que li cou. Les presses no són bones conselleres. Ja ho vam dir. Ara la Comissió Territorial d’Urbanisme frena el projecte de la ciutat sanitària. Pobre Campoy!. Què injusta és la vida!. Ella que sempre ho fa tot bé i ara li diuen que falten informes, que no està prou justificada la modificació dels paràmetres de sostre i superfície d’aprofitament privat, que redueixi l’ús comercial, que augmenti la reserva d’aparcament, que fixi les alineacions obligatòries i acoti els gàlibs màxims, que garanteixi la destinació a residència geriàtrica...vaja, que no n’ha encertat ni una. Per sort, tal i com diu la Campoy tot el que posa la Comissió d’Urbanisme en un informe “són xorrades”. Una frase memorable que us podeu apuntar per si un dia voleu demanar que us requalifiquin alguna coseta.

A partir d’aquí, la cosa es va escalfar i encara no entenc el motiu. El regidor d’ICV va voler interrogar a la regidora del PP sobre les obres de Can Feliciano i va esclatar la mascletà. -“S’ha acabat el ple” , va xisclar la nostra Rita Barberá. -“Què ho preguntin per escrit”, i va sortir enfurismada cap el seu despatx. Això sí, el seguici al seu darrera amb cara d'espant. El Secretari amb cara de circumstàncies va recollir els trastos. Apa, s’ha acabat el Ple i tots al carrer. Desconcert. Vergonya aliena. Aplaudiments dels seguidors del PP i PSC del públic. Crits entusiastes de la claka PPOE. Què aplaudien?. Què la democràcia ha mort a Malgrat?. No ho sé pas, però només els va faltar cridar OLÉ!.