divendres, 30 d’abril del 2010

DÉU MEU, DÉU MEU!. QUINA CREU!

Una creu és el que pateix a Malgrat la gent que s’implica amb el poble o vol fer coses. Qualsevol iniciativa a Malgrat exigeix molta convicció, sobretot si no és motiu de devoció pel "Sant PEPOE" que ens governa. Cal posar-hi moltes ganes, perquè el que en qualsevol població de l’entorn es pot resoldre sense massa problema, aquí es converteix en una cursa d’obstacles. Ho hem vist amb les consultes per la independència del passat 25 d’Abril. Si no vaig equivocada hem tingut el privilegi de ser l’únic poble que ha sortit als mitjans per problemes de la plataforma amb el consistori. En un principi tot va ser bona voluntat. Era el que calia esperar. Ningú demana al PSC i al PPC que s’impliquin en una consulta popular si no volen. Això s’ha respectat. Ara bé, tampoc esperes que tot es converteixi en un pols continuat. Ha estat molt lamentable l’actitud de la Sra. Aubanell posant pals a les rodes a qualsevol petició feta des de l’organització. Tot i així, no haureu pogut llegir cap escrit meu fent crítica per aquest motiu. Només vaig expressar al ple el rebuig per l’extravagant comunicat de premsa del consistori en relació als espais de ràdio, i ho vaig fer perquè volia tenir clar on posen els límits aquesta gent que desgoverna quan decideixen ventilar públicament converses mantingudes per una entitat al despatx de l’alcaldia a través d’un comunicat de premsa, o fins on consideren que es pot barrejar la institució que representen amb el partit polític.

Tot i així, quan el passat diumenge es feien públics els resultats de la consulta no sabia que m’esperava una sorpresa final. Sí. Els simpàtics integrants de la banda dels PEPOE ens havien reservat una gran sorpresa. Més que una sorpresa és un regal. Un regal en forma de sanció de 900 euros imposada al pobre que va assumir la responsabilitat de fer les instàncies en nom de molta gent. Una sanció per haver enganxat uns cartellets fora del lloc habilitat. Circumstància que cal dir es va rectificar posteriorment. Evidentment, les ordenances són per complir-les, però tal i com es va dir el dia de l’aprovació de l’ordenança de civisme són també bàsicament per conviure, i no han de servir a cap ànim de revenja. Tampoc per passar comptes. La sanció no em sembla justa i és desproporcionada. L’únic que té de bo és que, una vegada més, ens recorda davant de qui ens trobem. Una gent que fa les normes a la seva mida i les aplica després segons els seus foscos i primitius interessos. Us deixo un post amb algunes imatges d'ahir mateix com a mostra del civisme que defensa el Sant PEPOE. Una és de l’esport local d’anar en bicicleta per damunt de les voreres i en sentit contrari. Altres, de cartells enganxats a llocs on no està permès. Finalment, unes imatges d’avui mateix que no tenen preu.......cartells enganxats per tot el Passeig de Mar que ens avisen que han acabat de pintar els fanals, fins i tot els arbres.

DÉU MEU, DÉU MEU. QUINA CREU! (I)










dissabte, 24 d’abril del 2010

CAN FELICIANO I L'OBSESSIÓ DE LA CAMPOY

M’hauria agradat fer un escrit convencional. Parlar de la Diada de Sant Jordi, de les roses i els llibres. De la gent. Del dia mig grisós que fa fer ahir. Però després del que ha passat aquesta setmana i, de tot el que he pogut escoltar i llegir, m’ha semblat més adequat parlar de Can Feliciano.

Dijous em trucava Ràdio Malgrat per demanar-me el parer sobre la tallada dels arbres, i la primera paraula que em va venir al cap va ser “obsessió”. Penso que Can Feliciano ha estat i és una obsessió del govern malgratenc. Es nota que hi ha pressa a girar full perquè s’acosten eleccions i que la polèmica s'ha allargat més del previst. Sobretot, ha estat i és l’obsessió de la Campoy, que vol acabar el seu particular projecte com sigui. Ella afirma que així es tanca el conflicte, però penso sincerament que s’equivoca de nou. I és que en el tema de Can Feliciano la Campoy no ha estat mai fina. Va començar amb mal peu, va seguir sense escoltar-se ningú, i ha acabat de la mateixa manera. Ha anat sempre mirant pel retrovisor. Ha fet afirmacions surrealistes i s’ha quedat tan ampla. Ara queda retratada amb la repetició sistemàtica de la frase que ha convertit en leit-motiv personal “el projecte té més ferro”. Apa, Campoy, seu i reposa que t’has trencar el cap. Si després de tot el que ha passat és l’únic que sap dir a la premsa que s’ho faci mirar. Sempre la mateixa cantarella. Ja cansa.

De tot plegat crec que cadascú ja ha dit la seva. El que vull dir, però, és que fa temps que observo una particular forma d'actuar del govern Campoy. Em refereixo a la permanent denúncia, l'amenaça, la insinuació continuada. Aquesta manera de fer es visualitza ara amb les declaracions injustes i matusseres de la Campoy sobre alguns professors de l'IES de Malgrat. Què fort!. Al MC Campoy afirma disposar de fotografies d'un grup d'alumnes a l'interior del recinte escolar . M'agradaria saber qui ha fet les fotografies i amb quina finalitat. Ho trobo particularment inadmissible i espero que per raons de privacitat i seguretat òbvies ens puguin donar explicacions de qui autoritza fer fotografies d'uns estudiants a l'interior d'un recinte escolar per a finalitats tan dubtoses com fonamentar certes acusacions amb un clar contingut polític.

D'altra banda, trobo del tot innecessària tanta agressivitat cap a un col·lectiu de professors. Segons Campoy, “l’IES serveix per inflar el cap dels alumnes” per tal que es posicionin contra l’Ajuntament. Quin disbarat!. Com pot ser tan irresponsable. I per què no es va queixar  l'any 2004 quan algunes escoles de Malgrat deixaven anar els alumnes a manifestar-se contra la guerra. Carai!. Quin socialisme  més de pa sucat amb oli. Si la protesta és contra un altre parlen d'opinió, però quan els interessa resulta que és manipulació.

Si la Campoy hagués trepitjat mai un IES com alumne de secundària i batxillerat sabría que educar als alumnes per tenir un esperit crític i saber opinar no és manipular. Si una cosa haig d'agrair als professors que he tingut al llarg de la meva vida -de diferents ideologies- és que m'hagin educat per tenir criteri i opinar. És difícil manipular a gent que es forma i estudia. Això és el que de veritat preocupa a la Campoy.

Definitivament, trobo molt poc encertat que un responsable polític faci unes declaracions com aquestes. És una greu irresponsabilitat i fa mal a tot un col·lectiu.

dissabte, 17 d’abril del 2010

JA HI TORNEM AMB EL BUTLLETI MUNICIPAL

Estic contenta d'haver-me trobat al portal de casa el nou exemplar del Butlletí Municipal. Feia temps que no podía gaudir una estona de bona "desinformació" municipal. La primera sensació que capto és la de que aquest butlletí s'aprima i perd color a cada edició. Ai, la crisi!. És el mateix que li passa al govern municipal que cada dia perd color i és més gris. Faig un cop d'ull mentre preparo el dinar i anoto que tot és ben previsible. No hi ha cap espai per la sorpresa. Obres la revista i et trobes com de costum a la bona de la Campoy a primera plana encantada d'haver-se conegut. Aquesta vegada toca convèncer als malgratencs de les bondats de la polícia local. Això s'estila molt en aquest ajuntament. Certament la polícia fa una bona feina. S'ha modernitzat, es forma de manera continuada i disposa avui de millors recursos. Però per dir això tampoc cal escriure tota una tesi al butlletí municipal. Entre altres raons, perquè la millor tasca que pot fer un polític no és fer aquestes estranyes reverències, sinó procurar no posar en situacions compromeses a la gent que senzillament intenta fer la seva feina el millor possible, i que no es mereixen veure's esquitxats per les bestieses que fan la patuleia de polítics que avui ens governa. Aquest mandat s'han viscut episodis polítics molt desagradables que ens podíem perfectament haver estalviat amb una mica de sentit comú. 

A continuació, com sempre obres, obres i més obres. Fotos d'obres a mig fer per dir-nos que treballen molt. Fotos d'obres acabades. Fotos d'obres que ni han començat. El projecte socialista a Malgrat només és aquest. És la seva campanya electoral, i compte que la paguem tots. Aquí també caldria aconsellar un pla renove, perquè ja cansa. La gent hauría de recordar més sovint que tots els governs municipals construeixen equipaments, asfalten carrers, arranjen voreres, ajuden a les entitats, s'encarreguen del manteniment, etc. No és cap mérit. Senzillament es tracta de fer allò pel que han estat escollits els governants. Pensar que un altre govern no faria manteniment de carrers o d'escoles, o que no ajudaria a les entitats, és absurd. La diferència entre uns i altres són les prioritats. Així, quan el nou BM ens mostra la inauguració del nou camp de futbol o les obres del Barri Antic estic contenta, però també penso que es podia haver fet molt abans en benefici de tots. Una gent que porta governant anys i panys a Malgrat ha prioritzat allò que de veritat necessitava la gent del poble?. De fet, si fas un repàs dels darrers programes electorals del PSC de Malgrat constates que per exemple el "nou camp de futbol" apareix al de l'any 2007 quan ja teníem fins i tot els plànols. Prudència?. No. No us enganyeu. Improvisació i prou, perquè des del 2003 que porten uns pisos de lloguer social que ara com ara són invisibles. És allò de "va tocar la flauta", va sortir un FEIL, i vam tenir camp de futbol. Un altre exemple és el Barri Antic. No hauría d'haver estat una prioritat abans? Vet aquí que el BM no només serveix per dir-nos "que macos són i que bé que ho fan" els actuals governants. Jo penso que també indica clarament que qui ens ha manat no ha fet els deures durant molts anys. Ni són tan macos, ni ho fan tan bé. Van fent, i encara gràcies.
 Finalment, em crida molt l'atenció un escrit que apareix al final del BM. Doneu un cop d'ull a l'espai reservat als partits polítics i a l'escrit del PSC. Tot seguit el podeu comparar amb el de qualsevol altre partit polític. Sobren els comentaris. L'estil, les formes, la prepotència, l'arrogància. L'escrit del PSC ho diu tot. Qui fa campanya?. Qui té el cap només posat en mantenir la cadira?. Qui pensa en l'horitzó electoral? Qui parla de campanyes?. Crec que queda molt clar.   

dimecres, 14 d’abril del 2010

ARBRES TOSSUTS
















Són arbres tossuts. Han passat un altre hivern en silenci. Les seves siluetes fosques han resistit el fred i la nevada. Són les ombres inquietants que creixen  mirant el cel mentre altres planifiquen sobre el seu futur. Indiferents a la polèmica, els arbres no saben de recursos, ni de plens, ni de contenciosos. Els arbres només entenen el llenguatge de la natura. El llenguatge de la vida. Cada primavera obedients al mandat legal de la mare natura els arbres es desperten, i les seves branques nues es comencen a vestir de brots verds. No sabem si són els brots verds que busca el govern espanyol desesperadament, però són brots tendres, frescos i verds. L'arbre té una forta simbologia a moltes cultures, i té també molts sentits associats a la vida i el món. El símbol més antic lliga la figura de l'arbre a l'univers. Les arrels connecten amb l'inframón i el tronc aguanta la copa celestial. També s'acostuma a presentar l'arbre com a símbol de previsió, com a simbol de projecte de futur, perquè el creixement de l'arbre és lent. No oblidem que el símbol del catalanisme també és un arbre per la voluntat del poble de viure i perviure. I per què vull escriure avui tot això?. Doncs, perquè he sortit de casa per anar a la feina, i m'he adonat al travessar el pont de la riera que els arbres de Can Feliciano han tornat a brotar. Una primavera més, penso. Qui els ho havia de dir. Fa quatre dies encara no teníen fulles. Si tenim en compte que prestigiosos botànics arribats d'altres contrades i pagats amb els nostres diners van omplir grapats de folis per dir-nos que estaven molt malalts, doncs que voleu que us digui. Està clar que els arbres tenen un gran simbolisme. Els arbres no entenen d'informes de botànica, ni de decrets d'alcaldia. Els arbres saben de vida, de primaveres i branques, de fulles verdes. No sé si tenen futur, però és la tercera primavera que ens regalen vida. Diuen que mentre hi ha vida hi ha esperança.

dilluns, 12 d’abril del 2010

EMPRESARIS PER L'ESTAT PROPI

Tu dissenyes el teu destí. Tu n'ets l'autor. Tu ets qui escriu la història.

Tens la ploma a la mà, i el resultat serà el que escullis.

(Lisa Nichols)


El Cercle Català de Negocis (CCN) és una associació empresarial sense ànim de lucre que té com a objectiu final ser un lobby decisiu per l'assoliment d'un Estat propi per Catalunya en un horitzó a curt termini, entre une i dues legislatures.

El CCN el formen lliurament empresaris, directius, professionals i autònoms que creuen que l'assoliment d'un Estat propi és la única alternativa per assegurar el futur del nostre teixit empresarial.

El CCN està desvinculat de qualsevol opció política i només recolzarà aquelles que d'una forma decidida i inequívoca, caminin cap a la consecució de l'Estat propi de la nació Catalana.

 

La independència és una qüestió de prosperitat

divendres, 9 d’abril del 2010

UN TEXT ACTUAL DE CRÍTICA AL MODEL D'OCUPACIÓ

La preocupació per l'ordenament urbanístic del territori no és nova. Durant la romanització, el territori es va ordenar i vertebrar, i es van establir ja les primeres qualificacions d'usos del sòl. Us text destacat de crítica a la transformació del medi és l'oda d'Horaci. El seu contingut podria avui ser reconegut com un document de protesta ben actual, no?. ja em donareu la vostra opinió.

A favor dels camps i en contra del luxe de les construccions

Amb tanta construcció, supèrbies moles
aviat ens faltaran terrenys per llaurar.
Amb estanys s'adornen les mansions
quasi com el Llac Lucrino de mida.
Substitueixen amb els plàtans l'om.
Les violes i la murtra i altres plantes ornamentals
en cuidades tanques suplanten l'olivera
que donava fruits als antics amos.
S'estenen els boscos, tant que impedeixen
que el sol penetri per les denses capçades....
No fou pas així el que varen prescriure ni Cató ni Ròmul
ni el que feren els nostres ascendents:
ells tenien vil·les més petites
i possessions públiques més grans;
cap particular es feia pòrtics
i la llei protegia els prats i les pastures."
Horaci
Libre II, Oda 15

diumenge, 4 d’abril del 2010

QUI TÉ GANA, PA SOMIA




















Perplexa m'ha deixat l'entrevista de Puigcercós a La Vanguardia d'avui. Defineix al PSC com a "ostatge del PSOE", però no mostra escrúpol en dir que no descarta repetir el tripartit, és a dir, fer President a un "ostatge del PSOE". Ostres!. Ras i curt. La condició d'ERC per pactar després de les eleccions és el "referèndum per la independència", que com sap qualsevol persona mínimament informada és el "principal objectiu" del programa electoral del PSC, no?. Al·lucinant. De fet, que el PSC i el PPC vagin votar de la maneta contra les consultes populars a Malgrat és un detall sense importància. A més, segons Puigcercós, "Montilla ha fet més pel país en 4 anys que Pujol en 12", frase genial que permet descobrir una faceta desconeguda del Sr. Puigcercós. Aquest home s'ha equivocat de professió. Quin humorista més bó s'ha perdut el Polònia!. A continuació, afirma que "el tripartit no ha fracassat", "el que passa és que la labor no ha estat reconeguda per la societat catalana", que és el mateix que dir que la societat catalana és miop o viu a la inòpia. "És difícil fer un discurs cohessionat en un govern de coalició", diu Puigcercós, i tot seguit carrega contra la MAT i el PSC. Vaja, que d'això en podem dir un exercici de congruència dominical.