dilluns, 25 d’octubre del 2021

CAMINS, ETAPES I ANAR FENT


Paulo Coelho diu que "sempre es preciso saber cuando se acaba una etapa de la vida. Si insistes en permanecer en ella más tiempo del necesario, pierdes la alegria y el sentido del resto. Es importante poder cerrar capítulos, dejar ir momentos que se van clausurando".

I sembla tan fàcil, oi?. Però la vida t'ensenya que no és fàcil. En els darrers  anys he après a passar pàgina de moltes coses. He après a acceptar que les coses passen, que tenen principi i final, que després dels dies grisos en venen de més clars, i que el cel -el miris com el miris- sempre és blau. I he après que la vida la pots omplir de somnis i projectes a qualsevol edat. Només depén de tú. 

Paulo Coelho també diu allò de "Dios creó el desierto para que el hombre pudiera sonreir al ver las palmeras". Doncs això, que el tal Coelho a vegades em resulta irritant, perquè sempre té raó. I les palmeres acaben simbolitant la simplicitat d'allò que t'envolta i que aprens a valorar des de la teva acceptació personal. Això és el que realment aporta felicitat. Pel camí he perdut segurament part de la meva pròpia essència, però he estat capaç de posar punt i a part a moltes coses de la meva vida que ja no m'omplien ni em feien feliç.  


dijous, 7 d’octubre del 2021

AVUI EL MEU PARE HAURIA FET ANYS


Avui el meu pare hauria fet anys. 84 anys. Sempre li havia agradat celebrar els aniversaris, perquè era un home sembrador de vitalitat i optimisme. Li encantava fer anys, i el seu aniversari era l’excusa perfecta per celebrar la vida i brindar. Penso que aquest és el seu millor llegat, esprémer cada dia i cada minut de la vida com si fos únic. Saber observar, apreciar, estimar, respirar i donar. Contemplar i assaborir la senzillesa de les petites coses, la llum, el mar, la brisa. 

El meu pare era miop com jo, i els miops no podem enfocar bé els objectes llunyans, però si podem veure amb claredat els objectes propers. Potser per això veiem la vida des d' una perspectiva especial. I el meu pare sabia veure la vida des d'aquesta perspectiva especial. La seva mirada intel·ligent no perdia detall de tot el que l'envoltava. El dia que va morir vaig guardar les seves ulleres de miop entre les meves mans com un tresor, perquè m’agradaria fer anys i saber mirar la vida com ell. No perdre detall. Valorar el que tinc a prop. Mantenir aquesta capacitat de trobar sentit a tot, de descobrir el millor de les coses i de la gent. La capacitat de viure cada sortida del sol com si fos única i de donar gràcies. 

Fa molts dies que l’enyoro i que sento una tristesa tendríssima. No deixo de preguntar-me que li deu semblar tot el que fem. De tan en tan em posaré les seves ulleres per no oblidar com em va ensenyar que cal afrontar i veure la vida.