No sé ni per on començar, perquè la veritat és que aquests darrers dies no he tingut temps d'actualitzar massa el blog i han passat moltes coses. Seria fàcil dir que no tinc temps, que el dia a a dia em té totalment absorbida, però tot plegat es resumeix al fet que no he tingut ganes d'escriure.
Per una banda, vaig seguint l'actualitat amb molt interès, però també amb certa prevenció. No m'agrada que els temes judicials es tractin de la manera que es tracten als mitjans. Suposo que és deformació professional. Si el cas Millet va portar a veure coses esperpèntiques com una roda de premsa de fiscals i jutges criticant-se per programes radiofònics, no cal que us digui que penso del cas Pretòria i el "super jutge" Garzón amb els seus furgons i la seva troupe de fotògrafs. Considero que la justícia ha de fer la seva feina sense tanta parafernalia i tanta càmera. Que es limiti a treballar i farà prou. No m'agraden els judicis al carrer. No m'agrada que es perdi el respecte als detinguts -siguin rics o pobres-. Per què exigim drets fonamentals si després no es respecten només per l'afany de notorietat d'alguns?. La justícia es fa als jutjats i no pas a la tele. Resulta penós veure imatges de gent detinguda i emmanillada per televisió, més quan has vist altres detinguts que no han sofert aquest tracte. Tot aquest escarni mediàtic sobra i comporta un risc. El risc que les sentències les acabi dictant l'audiència com al "Gran Hermano". El risc de condemnar a qui no és culpable. El risc que en aquest país s'imposi la demagògia i faci forat algún populisme "salvapàtries" que condueixi a l'aparició de personatges que després hem de lamentar com els "Gil" i coses per l'estil.
En fi, també he tingut la sorpresa de veure a la televisió, i després de molts anys, al meu professor de Dret Penal, Fermín Morales. Un professor magnífic de qui tinc molt bon record. El que són les coses.
Totalment d'acord amb la part dels detinguts recollint emmanillats la bossa amb pertinences, i aconsegueix el sentit contrari, el de sentir pena del patetisme de la imatge. Ara bé, no crec que sigui cosa de Garzón, sinó més aviat d'Interior. Per la resta, i respectant sempre la presumpció d'innocència, és cert que l'auto judicial és fluix perquè no està molt ben escrit. Ara bé, això no amaga que és cert que és una investigació de tres anys, amb escoltes telefòniques i un examen de les relacions econòmiques de societats (moltes estrangeres i moltes pantalla) exhaustiva i acurada.
ResponEliminaNo queda dubte, llegint-ho, que les tres operacions que es descriuen són "pilotassos" urbanístics, amb connivència les autoritats, plusvàlues de més del 200% immediates i blanqueig de capitals. Sempre que sigui així, i així sembla que ha estat. Quin consol ens queda amb casos com aquest o com el d'en Millet? Que a diferència de fa més de 30 anys, això ara s'enxampa, i qui ho intenti fer almenys ja no tindrà el mateix sentiment d'impunitat.