dimecres, 22 de desembre del 2021

QUAN EL NADAL FA MAL

 


Arriba Nadal i fa mal. Quan eres petita sentíes una il·lusió desmesurada per les festes nadalenques i tot el que portaven: dinars familiars, abraçades i petons, avis, tiets i cosinets, neules i turrons, regals i retrobaments. 

Però passen els anys, i t’adones que aquella inmensa taula que comparties es va fent petita, que falta gent que estimes i enyores. De sobte, el pes del temps et cau a les espatlles, sents que eres molt feliç sense saber-ho, i que la felicitat no es un caneló que pots guardar al congelador. 

Llavors la màgia del Nadal s’esvaeix. Mentres la televisió parla de xifres, percentatges i recomanacions de governs i organismes sense ànima, tu recordes que l’any passat vas decidir celebrar el Nadal a casa al darrer minut. Somrius. Penses en els ulls del teu pare a l’obrir el cava, en aquella il·lusió que et va saber transmetre cada Nadal malgrat els cops de la vida. Que el vau fer feliç, perquè estar tots junts era el millor regal. Com el poeta, et dius que “potser Nadal és la força per reprendre el camí de cada dia quan el misteri s’ha esvait, i tot torna a ser trist i llunyà, i difícil”. I decideixes guarnir la casa, parar taula i celebrar el Nadal. Viure cada moment intensament. Saps que a la vida cada moment és únic i irrepetible.     

dijous, 25 de novembre del 2021

BOTES D'AIGUA

Aquesta setmana vivim el regal de la pluja, aquest bé tan escàs a casa nostra que permet el cicle de la vida i el lleu balenceig de la nostra memòria d'infants sobre els bassals. 

Confesso que a mi em passa una mica com els cargols, que la pluja em fa sortir de casa. M'encanta sentir com cau gota a gota sobre la caputxa de l'anorak i com regalima per les mans, passejar sense paraigües i xipollejar bassals. 

Recordo que quan era petita tots els nens i nenes teníem unes botes d'aigua pels dies de pluja. Katiuskas, en deien a casa. Quan sortiem de l'escola amb el meu germà ens encantava ficar els peus a tots els bassals que trobavem pel camí. I no en teniem prou encara que sovint ens ficavem dins la riera de Sant Genís que baixava per Can Feliciano i la pujavem caminant per dins de l'aigua. Mai se'ns va emportar una riuada i quin gust ens provocava xipollejar i esquitxar-nos d'aquella manera. Arribavem xops a casa.

Aquests records m'han vingut al cap, perquè fa uns dies posant ordre a l'armari vaig rescatar unes botes d'aquestes de goma. Sembla que ara tornen a estar de moda de la mà de Zara i companyia. No ho sé. Les meves són més velles que l'anar a peu, però em van fer gràcia. Les vaig netejar i me les vaig provar. Perfectes. 

-Potser me les puc posar un dia, vaig pensar.

Dit i fet. Ahir plovia a bots i barrals i les vaig veure al costat de la porta. La temptació era molt gran, així que me les vaig posar per anar a la feina. Tot el dia vaig sentir una sensació màgica als peus. Quin gust recuperar per un instant aquella nena que viu al meu interior. De camí cap a casa no va quedar bassal sense trepitjar. Vaig arribar xopa i amb un somriure. Els de casa encara flipen.



  



dilluns, 8 de novembre del 2021

EL DIA QUE EM VAIG CASAR

 

El dia que em vaig casar va ploure. No una pluja normal d’aquelles que més aviat són una benedicció pels nuvis, no. Aquell 8 de novembre va caure la mundial. Durant el matí espurnejava i va aguantar una mica, però a la sortida de l’ església de Sant Genís algú ens va deixar un paraigües i ja no va haver qui ho pogués aturar. Nosaltres érem tan feliços i pipiolis que ni paraigües havíem previst. Per què?. Qui es preocupa de la pluja quan prepara un casament? Nosaltres no. De fet, ni el diluvi universal ens va esborrar el somriure de la cara. Va ser un dia preciós. Sempre el recordo amb nostàlgia i amor. Durant un temps no vaig voler tornar a mirar les fotografies. Quan perds la persona estimada tot et fa mal. Tot allò que has guardat com a record es gira contra teu i se’t clava entre les costelles com l’afilada punta del ganivet. Ara que ha passat un temps torno a mirar les imatges i son com les recordava. Dos pipiolis enamorats amb els ulls a vessar d’il·lusions i projectes. És estranya la vida.

dilluns, 25 d’octubre del 2021

CAMINS, ETAPES I ANAR FENT


Paulo Coelho diu que "sempre es preciso saber cuando se acaba una etapa de la vida. Si insistes en permanecer en ella más tiempo del necesario, pierdes la alegria y el sentido del resto. Es importante poder cerrar capítulos, dejar ir momentos que se van clausurando".

I sembla tan fàcil, oi?. Però la vida t'ensenya que no és fàcil. En els darrers  anys he après a passar pàgina de moltes coses. He après a acceptar que les coses passen, que tenen principi i final, que després dels dies grisos en venen de més clars, i que el cel -el miris com el miris- sempre és blau. I he après que la vida la pots omplir de somnis i projectes a qualsevol edat. Només depén de tú. 

Paulo Coelho també diu allò de "Dios creó el desierto para que el hombre pudiera sonreir al ver las palmeras". Doncs això, que el tal Coelho a vegades em resulta irritant, perquè sempre té raó. I les palmeres acaben simbolitant la simplicitat d'allò que t'envolta i que aprens a valorar des de la teva acceptació personal. Això és el que realment aporta felicitat. Pel camí he perdut segurament part de la meva pròpia essència, però he estat capaç de posar punt i a part a moltes coses de la meva vida que ja no m'omplien ni em feien feliç.  


dijous, 7 d’octubre del 2021

AVUI EL MEU PARE HAURIA FET ANYS


Avui el meu pare hauria fet anys. 84 anys. Sempre li havia agradat celebrar els aniversaris, perquè era un home sembrador de vitalitat i optimisme. Li encantava fer anys, i el seu aniversari era l’excusa perfecta per celebrar la vida i brindar. Penso que aquest és el seu millor llegat, esprémer cada dia i cada minut de la vida com si fos únic. Saber observar, apreciar, estimar, respirar i donar. Contemplar i assaborir la senzillesa de les petites coses, la llum, el mar, la brisa. 

El meu pare era miop com jo, i els miops no podem enfocar bé els objectes llunyans, però si podem veure amb claredat els objectes propers. Potser per això veiem la vida des d' una perspectiva especial. I el meu pare sabia veure la vida des d'aquesta perspectiva especial. La seva mirada intel·ligent no perdia detall de tot el que l'envoltava. El dia que va morir vaig guardar les seves ulleres de miop entre les meves mans com un tresor, perquè m’agradaria fer anys i saber mirar la vida com ell. No perdre detall. Valorar el que tinc a prop. Mantenir aquesta capacitat de trobar sentit a tot, de descobrir el millor de les coses i de la gent. La capacitat de viure cada sortida del sol com si fos única i de donar gràcies. 

Fa molts dies que l’enyoro i que sento una tristesa tendríssima. No deixo de preguntar-me que li deu semblar tot el que fem. De tan en tan em posaré les seves ulleres per no oblidar com em va ensenyar que cal afrontar i veure la vida.

dimecres, 29 de setembre del 2021

CONVERSA AMB JOSEP RULL I ALGUNA PEDRETA PEL CAMÍ


Resulta inevitable que pels camins de la vida trobis pedres més o menys grans, més o menys punxagudes. Pots trobar pedres que rodolen i altres que mouen muntanyes, i de la pedra en pots fer un obstacle o un repte. La única certesa és que a cada pedra hi pots seure, pensar i reflexionar.

La voluntat de JUNTS organitzant la presentació del llibre de Josep Rull "1 dia d'octubre i 2 poemes" a Malgrat a les portes d'un nou 1 d'octubre era clara, seure i reflexionar sobre uns fets que agradi o no han marcat la nostra història. I pel que sembla fer-nos pensar, observar i reflexionar també era la sana intenció de l'Ajuntament de Malgrat i els serveis municipals quan ahir -després d'instàncies, trucades i emails- ens van deixar sense cadires per seure a l'acte de presentació del llibre. Però que suposa una insignificant pedreta al camí quan tens al davant la poderosa energia d'un convidat com en Josep Rull?.

Doncs això. Res. La pedreta te la penjes al coll i segueixes. Tots els assistents van col·laborar a posar cadires i l'acte es va dur a terme. De la vibrant conversa amb l'exconseller Josep Rull s'apren molt. Aprens del seu immens compromís polític, de les seves conviccions, esperances i reflexions. Unitat, va demanar. Quan hem anat units sempre hem guanyat i ens hem esquerdat. Rull ens va ajudar entendre algunes decisions d'aquell 1 d'octubre i a posar-ho en valor.

L'1 d'octubre -amb encerts i errors- el vam fer units i va valdre la pena. Continuem escrivint pàgines senceres. Res s'ha acabat. Dels 2 poemes us deixo amb l'epíleg i els versos d'Espriu sempre vigents:

 "Ara digueu: nosaltres escoltem les veus del vent per l’alta mar d’espigues”. 

 Ara digueu: “ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble

  

 

dimarts, 21 de setembre del 2021

S'ACABA L'ESTIU I ALGUNA COSA MÉS



S' acaba l' estiu. Comença l' evocador període de la tardor associat a la maduresa, la rutina i la malenconia. Per mi s'acaba l'estiu i alguna cosa més. L'estiu ha marcat des de sempre la meva vida, potser perquè m'agrada aquesta estació de l'any, o potser perquè les coses importants a la vida passen en aquest període de temps. Un estiu em vaig enamorar, i els darrers dies d'un estiu em vaig acomiadar desfeta d'aquell amor per sempre. I aquest estiu ha estat estrany i m'ha deixat sense el meu referent vital, el pare. I passen els dies i el cervell -que està pensat per rependre el curs i la rutina de setembre- s'autoenganya i en vol dissimular l'absència. Això m'ha permés passejar pel món, anar uns dies a Mallorca i retornar a la feina. Viure.

Però hi ha moments que el cervell sembla badar, i llavors de cop s'inunda d'imatges, records i sensacions. Aquest mateix cervell que m'ha ensenyat a girar full, a perdonar deslleialtats, tristeses i desenganys per sobreviure i fer la vida suportable, m'agafa per sorpresa i em llença a la cara una onada de nostàlgia. És llei de vida, et diuen. És clar. És llei de vida morir. Com és llei de vida plorar tot allò que estimes i que perds. La frase "és llei de vida" m'ha semblat sempre un mal consol, així que deixeu que m'abraci a la malenconía per dir adèu aquest estiu estrany que marxa.    


dilluns, 2 d’agost del 2021

LA FESTA DELS EMPESTATS CELEBRA EL DESÈ ANIVERSARI



 

La Festa_dels Empestats de Malgrat ha celebrat 10 anys de vida. Un aniversari que significa implicació, feina, voluntat i sentiment de poble, i que només és possible per la participació de molta gent que col.labora desinteressadament per recordar el Malgrat-Vilanova de Palafolls d' un altre temps més fosc. Un viatge en el temps convertit en una representació múltiple a diferents punts del poble que recorda l'arribada de la pesta i els motius que van portar al poble de Malgrat a decidir i reclamar el vot de vila a Sant Roc. Un recorregut per un temps en que la gent només podia mirar al cel per intentar comprendre la malura de la pesta, els atacs dels pirates a la costa, la mort i la misèria. Una festa que recorda el vot de vila, la misericòrdia i la voluntat de persistir. L' estima de tots -artistes, técnics i públic- ha mantingut viva la flama. Ni la pandèmia, ni la pluja que va caure dissabte -amb llamps i trons- va poder apagar aquest esperit de ser. La festa va continuar sota la pluja fins al final i ens va recordar que malgrat els avanços i la modernitat continuem mirant el cel per entendre algunes coses. Col·laborar, participar o formar part d'aquesta projecte és per mi un autèntic privilegi.

Amor infinit pel nostre poble i pel que som. Visca Sant Roc!


dijous, 17 de juny del 2021

EL NOU PASSEIG MARITIM. QUÈ EN PENSES?


 



No tenia planejat escriure un apunt sobre el Passeig Marítim de Malgrat en particular, però fa temps que m’endinso en l’escriptura conscient  i surt el que surt. La reflexió neix d’un retall del tram remodelat del Passeig Marítim que va quedar pres a la meva retina durant la passejada d'un matí de diumenge. 

De fet, el gust de passejar pel Passeig Marítim un diumenge assolellat de primavera, quan tenim tot l’espai per nosaltres, o bé  una tarda d’estiu, quan el sol perd intensitat i compartim amb els visitants un passeig ple de música, bars, botigues, hotels, colors, sabors, trànsit, gent amunt avall, terrasses i paradetes és un dels grans plaers per molts malgratencs i malgratenques. Això ho sap l’Ajuntament i ho sabem tots els que som de Malgrat.

Com també sabem que la remodelació d’aquest Passeig Marítim -l’autèntic eix vertebrador del nostre turisme, sense cap gràcia històrica més enllà de la seva traça rectilínia-, és la “ultima bala” per dotar-nos d’un front marítim nou i modern. Perquè al final, quan el Passeig i el poble van de la mà tots hi sortim guanyant. Així ha estat durant molts anys i així hauria de seguir sent.

Per aquesta raó, molt abans de l’any 2011 el nostre equip va posar a l’agenda la necessitat d’afrontar el repte de la remodelació urbanística del passeig, i la proposta no deuria ser gens desafortunada, perquè a banda de comentaris irònics sobre aquell “cosir el mar” per part d’adversaris polítics de curta visió, el cert és que poc temps després la unanimitat respecte la proposta es va acabar imposant. Per això, des de la perspectiva del temps, lamento la utilització barroera i partidista que alguns han fet d’unes obres que ja se sabia que eren complexes. I ho lamento més encara quan penso que la majoria que vam pujar al carro de la remodelació ho vam haver de fer per lleialtat al poble i des de l’oposició. Però les coses són com són. Allà cadascú amb la seva consciència, perquè al final la història és dels projectes i no pas de les misèries humanes. 

Però aquest escrit no va de retrets, ni de repassar els punts de discrepància concrets que guardo amb el projecte que es va començar a executar. Va de constatar la realitat. D’entendre que ara que ja es recupera lentament la vida i l’activitat turística contrasta el tram remodelat amb la decadència de la fase que resta per executar. A la part recent estrenada destaca l’elegància estètica i la simplicitat del nou urbanisme (hi haurà opinions per tot, és clar) i desvirtua completament el “mantra” d’aquells que han sostingut de forma interessada que amb un rentat de cara n’hi havia prou. 

I és que un Passeig nou pensat pel futur no s’improvisa. Aquesta és la dificultat. No es tracta de pintar jardineres i reparar forats, ni reposar papereres. Passejant pel tram remodelat una s’adona que el buit és un valor, i que el contingut dels espais s’ha de resoldre amb la màxima simplicitat. I a mi em comença agradar aquest buit radical del nou passeig, amb bicicletes pel carril bici, sense vehicles estacionats, sense mobiliari sobrer..., i somio en veure les façanes endreçades i gent, i nous paraments per les terrasses en la mateixa línia de simplicitat, naturalitat i elegància, i amb un reglament pel mobiliari que no faci tard (desitjo). No assolirem mai la perfecció absoluta, però una bona endreça hauria d’anar per aquí. I després caldrà esperar que la jardineria faci el seu curs i ompli l’espai de verd, que això comporta un temps, i sinó mireu l'Avinguda Bon Pastor. Qui l’ha vist i qui la veu. I haurem de veure com poc a poc el Passeig es recupera de la crisi i paràlisi del Covid, com torna a bategar fort, i com les activitats es posen les piles també per oferir la millor imatge. I vagi per davant que si qui ens governa no enten la necessitat i urgència de culminar aquest gran projecte s'equivocarà de ple. Com ja es van equivocar un dia deixant que la degradació guanyés terreny entre les palmeres del nostre estimat Passeig. 

I un altre dia us parlo del que no m’agrada, i de que posats a fer hi trobo a faltar elements naturals i alguna singularitat. Però això serà un altre dia. Les fotos son de l' Alfred Traveria que ha tingut la gentilesa de deixar-me compartir les imatges.

Anem parlant!

Fotos: @Alfred Traveria


 

 

dimecres, 9 de juny del 2021

PRESENTAR UN LLIBRE ÉS TOT UN MÓN

Presentar un llibre és tot un món. Aplegar gent al voltant del primer llibre que acabes de publicar te un significat molt especial i et fa sentir estranya. I ahir, la presentació de “Magma. Poemes i cristalls en suspensió” a la Biblioteca d’Olot va tenir aquesta atmosfera màgica i clàssica d’una presentació envoltada de prestatgeries plenes de llibres, i alhora va comptar també amb la dosi de generositat pròpia d’aquest tipus d’actes. Generositat dels assistents que venen a escoltar a una autora desconeguda que parla dels sentiments i emocions que ha posat sobre el paper barrejades amb el fang i la pluja; i generositat d’aquells que l’acompanyen en aquest viatge i en fan la presentació. Les paraules de la Silvia Vilacoba resseguint el fil de l’AIGUA, l’AIRE, el FOC i la TERRA, el mite ancestre dels quatre elements que han fet de fil conductor de cada poema, i la veu melodiosa de la Carrie Dorca recitant hi van posar la nota d’autenticitat i intensitat que fa d'una  vetllada un moment inoblidable.    

I en aquesta atmosfera màgica vaig intentar traslladar el batec del meu esforç d' abocar en paraules el silenci, el paisatge, la tristesa, el dol, però també la passió per la vida, la terra, les arrels i l’ origen. Un magma interior que connecta amb la dualitat màgica de bellesa i destrucció que simbolitzen els volcans. Una fusió personal i estranya de materials diversos que habiten dins meu i que eclosiona en forma de paraules.

dilluns, 24 de maig del 2021

ART A LES FAÇANES


Des de fa díes a les façanes d'alguns edificis de la ciutat d'Olot es poden observar unes lones de gran format que tenen a la gent gran com a protagonistes. No hi ha dia que anant o tornant de la feina no m'aturi a contemplar-les. En un moment en que la crisi de la Covid19 ha evidenciat la fragilitat del sistema d'atenció a la gent gran que està institucionalitzada i que s'ha sumat a la fragilitat de la gent gran en sí mateixa, em fa sentir emocions que algú hagi tingut la inspiració de tractar l'art com a comunicador de vivències i transmisor de sentiments d'aquest col·lectiu. 

Els protagonistes han escollit obres que pel motiu que sigui els desperta emocions. El fotògraf ha captat la imatge amb la peça a les mans, i la fotografia s'acompanya d'una frase amb la que el protagonista explica les raons que l'han dut a escollir aquesta peça. El resultat és un treball delicat que transmet molta sensibilitat i respecte cap a un col·lectiu que cal posar en valor. Personalment, l'exposició em fa reflexionar sobre la necessitat de recuperar el respecte a la gent gran, i recordar més sovint que si som on som és gràcies a ells. He llegit que el projecte artístic ha estat impulsat pels museus d'Olot i s'anomena "El museu entra a casa". M'ha semblat una iniciativa preciosa i plena de significat després del temps tan dur que hem viscut. 

https://museus.olot.cat/museu-garrotxa/activitats/donem-los-la-veu/

dijous, 6 de maig del 2021

"MAGMA. Poemes i cristalls en suspensió"


 "MAGMA" és un recull desordenat de sentiments, silencis i paisatges que germina en forma de poemes. Imatges construides a partir del fang, la pluja, el vent i el mar. Una eclosió de paraules des del fons de l'ànima que simbolitza l'erupció d'un volcà.

L'AIRE, el FOC, l'AIGUA i la TERRA, el mite ancestre dels quatre elements que ens sustenta són el connector, el fil invisible que ho embasta tot, la clau que obre la porta a la saviesa i claredat necessàries per entendre'ns millor.

Arriba un confinament inesperat, i en mig d’aquell desconcert inicial obres el calaix dels somnis i recuperes un projecte llargament acariciat. Mot a mot intentes posar ordre als sentiments i les emocions de diferents etapes de la vida. “I mentre fas i desfàs cada nus de la troca de la teva vida vas capturant aquells instants viscuts, la tristesa, els somnis i les esperances. Ho poses tot en una capsa imaginària. Fragments del mar, horitzons blaus, pols de terra del Pla de Grau, llavors a punt de germinar, el crec-crec de les fulles seques, la roca basàltica i el paisatge de la Garrotxa, el teu poble, el vent que et despentina, l’olor dels teus fills, el sabor de les pomes reineta...I amb tots aquests cristalls de vida construeixes lentament la teva pròpia càmera magmàtica. I només de tant en tant la sorra del temps esquerda aquest embolcall soterrani que  habita al teu interior i deixa fluir la lava, escupin per la boca espurnes de foc i de paraules. Llavors la pressió afluixa. El dolor es dilueix i, serena, acates que les coses realment  importants de la teva vida són aquells fragments de mar, l’horitzó blau, la fulla seca que trepitges, el teu poble, el paisatge que t'acull, el vent que et despentina, l’olor dels teus fills, el sabor de les pomes reineta.... Les petites coses que has desat en un garbuix dins aquella mateixa capsa. Llavors entens les raons del teu íntim viatge. Et sents alliberada. Lliure per créixer, per florir, per donar fruits com el ventre d’una mare. Sona “Un bel di vedremo”. Èxtasi absolut. Ja estàs a punt per tornar a començar”.

Fragment de “MAGMA. Poemes i cristalls en suspensió”

*En breu trobareu el llibre a la llibreria La Pilona.


dimarts, 4 de maig del 2021

PENSO


Ara et penso -tan lluny!-
i t’invento un posat
expectant, perquè m’omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud, i que pròxims
els teus ulls quan t’invento
un posat expectant
perquè m’omplis la tarda.

Miquel Martí i Pol. "Ara et penso"
 

“Ara et penso -tan lluny!”, diu el poeta. I per omplir-me el buit d’aquesta tarda jo també et penso, i em penso. I penso que haig de trobar les paraules com en un joc imaginari per més tard abocar-les desordenadament sobre els fulls en blanc com si fossin diminutes taques de vida. I en cada mot hi aplego sorolls, veus, olors, la pluja que cau sense misericòrdia i el fang. I de la barreja en surt una filera de lletres que es van col·locant sobre el paper, com una llarga filera de formigues que avança ordenadament per la pantalla del meu portàtil. I penso que vull retrobar-me en aquest espai imaginari en el que jo poso les regles. I la primera regla diu que hauré de traspassar el mirall d’ Alícia mil vegades, perseguir el seu punyeter Conill Blanc i descabdellar d’una vegada el misteri del País de les Meravelles. Però el Conill corre que se les pela i, de sobte, em recorda que si no m’organitzo millor no hi ha manera d’entrar al cau, ni de pensar, ni de trobar els mots, i que així no hi ha manera tampoc d’ordenar-los com una filera de formigues sobre el paper. I és llavors que agafo d’una revolada la llibreta i dibuixo la graella imaginària que ha de ser la meva fortalesa, marco un temps per pensar i un temps per escriure, i el subratllo amb retolador fluorescent perquè quedi clar que aquest serà el meu temps i el meu espai. I de sobte, apareix el punyeter Conill Blanc i passa corrent entre el teclat mirant el seu rellotge i rient com si es burlés dels meus propòsits. I decideixo empaitar-lo, més que res per dir-li a la cara el que penso. Què sàpiga d’una vegada que mai em va fer gràcia l’estúpid Conill Blanc del conte.

dimarts, 27 d’abril del 2021

DONES POETES DE LA MARESMA




Ahir es va presentar a la sala Joaquim Garriga de l'Arxiu Municipal de Malgrat de Mar el llibre Dones poetes de la Maresma, de l'Emilia Illamola i la Queralt Morros editat per l'editorial Voliana. L'obra és un recull poètic de 107 dones de la comarca, i vol ser una eina divulgativa que permeti descobrir veus desconegudes i aprofundir en d'altres més reconegudes. El recull permet d'alguna manera veure l'evolució en la poesia, i es converteix en una porta oberta per escoltar la veu de dones que fan de la poesia una manera d'entendre el món i un paisatge comú. 

Formar-ne part com a malgratenca és un orgull i un autèntic privilegi. I com tot el que et passa de bó a la vida, la proposta de ser-hi arriba en el moment precís. En una etapa en la que una ja ha deixat enrera moltes motxil·les i ha après a despullar-se sense por ni prejudicis. Perquè escriure és revelar-te. És explicar secrets. És un monòleg interior i un procés en el que surten coses de molt endins. I entre totes aquestes coses que surten de l'ànima, i a les que intentes donar forma, trobes l'amor inmens pel teu paisatge, pel lloc on vius, per aquest punt de l'univers del que no vols moure't mai més.   

  


dilluns, 26 d’abril del 2021

L'ESQUELET DE LES PAPALLONES


 

Arrels

 

Escoltes el batec suau del vent

que xiula entre la filera de canyes

i et despentina els cabells.

Sents el lleu moviment de la Terra,

la energia d’una onada infinita

rebentant el ventre de la Tordera.

Enfonses els peus a la sorra humida

i t’arreles al terra fins a tocar fons.

Sents que formes part d’aquest lloc,

que no vols moure’t mai més d’aquí.


de "L'esquelet de les papallones". 

CERTÀMEN LITERARI

PREMI DE POESIA

SANT JORDI 2021

LA BARRETINA VERMELLA

Gràcies


divendres, 23 d’abril del 2021

LLEGIR I ESTIMAR

 

Arriba una nova Diada de Sant Jordi i, de sobte, m’adono de com l’he trobat a faltar. Cultura, natura, llengua, terra, amor, roses i llibres. Què seria la vida sense llegir i estimar? Els ingredients perfectes que fan de la festa un privilegi. I aquesta ja no serà una festa silenciosa com la de l’any passat. Recuperem els carrers amb cura, però de manera intensa. Les parades, les llibreries, les mirades. La suavitat de les cobertes i el fullejar pàgines. Em considero una dona afortunada a la que regalen llibres i roses. Aquesta és la prova defintiva de que qui m'estima em coneix bé. Aquest any “El pèndol” d’Anna Gas, una jove escriptora que diu coses tan belles com que “la literatura és una manera de defensar la manera com veus el món”. Ganes de Sant Jordi i ganes de llegir!!!!!

dijous, 8 d’abril del 2021

"MAHALO". GRÀCIES A LA VIDA


Ja fa uns anys, la meva germana Carmina va afrontar un diagnòstic molt dur sense saber que aquell moment íntim i personal seria també el primer pas d'un viatge interior. 

Sempre he pensat que cada ànima necessita trobar el seu camí segons la manera en què el toca la vida. I si la vida et toca en forma de malaltia, pots decidir enfocar la malaltia com una desgràcia, o bé, la pots entendre com una motivació per encetar un llarg viatge a la recerca de l’equilibri personal i emocional. Al final es tracta d’alleujar el dolor o, simplement, abstreure’ns del dolor del món, l’angoixa de la incertesa i, a poder ser, saber retrobar els camins que et connecten de nou a la teva essència i t’aporten l’equilibri i la felicitat. 

Aquesta opció sanadora va ser la decisió de la Carmina a partir d'un punt de no retorn del seu propi procés de sanació. Una opció que l'ha portat a escriure i publicar 2 llibres. El primer "Desperta't a la vida", un autèntic crit de coratge de qui és capaç de nedar contracorrent, i ara aquest nou llibre "MAHALO", per mi un llibre que està escrit com un càntic d'agraiment a la vida. I quan de sobte trobes algú com la Carmina que et regala un bri de llum i esperança en aquest camí fosc i costerut que és la vida, que et parla de connectar amb l’univers, de les arrels i l’escorça dels arbres, de la veu interior, de la vibració, de la saviesa ancestral de les tortugues, de somnis de color turquesa i de viatges a llocs remots, realment mereix la pena aturar la nostra petita i atrafegada vida per escoltar.

Com diu el pròleg de la doctora Isabel Cusó “al final la vida és un viatge que enllaça destinacions, rutes, llocs, persones i situacions".

Com diu la Carmina:

Si he conseguido despertar, a través de este maravilloso viaje, el deseo de aprendizaje para hacer florecer en vuestro interior el espíritu que nos proporcionará la energía del universo, y el equilibrio necesario para purificar cuerpo y alma, el esfuerzo ha merecido la pena”. –MAHALO- Carmina Serra.


dimarts, 9 de març del 2021

VORA L' AIGUA


Aquell era un d’aquells dies que es sentia petita i difuminada. Massa petita per entendre un món tan gran, injust i complicat. Es es va seure a la vora de l’aigua per enfonsar les mans en aquella veu mullada i deixar lliscar entre els seus dits un rastre líquid de paraules mai dites. Aquella làmina cristal·lina i nodridora li va semblar el fil de tot el que havia viscut. L’artèria íntima del seu món que conduïa els sentiments i els somnis que habitaven dins seu per  una espina dorsal imaginària. L’ àvia Margarida  sempre deia que l’aigua sanava i nodria l’ànima. Ara el sol declinava suaument sobre els còdols i banyava d’ombres aquella font inquieta. Va recordar tots els tresors ocults i fascinants que amb el pas del temps i les batalles de la vida havia descobert al seu interior. Va revisar mentalment cada pedra del mur que havia bastit per protegir el seu cor. Cada pèrdua i cada engruna de felicitat viscuda va desfilar en processó per la memòria. Llavors va sentir com una energia desconeguda pujava amb fúria des de la terra per les seves cames com les bràctees d’una buguenvíl·lia vigorosa. Un somriure es va dibuixar al seu rostre. Amb un gest va espolsar l’aigua que duia a les mans i va alçar la mirada serena per buscar el blau d’un cel infinit i transparent.  Va tancar els ulls amb força. Quan els va tornar a obrir aquella font minúscula li va semblar tot un mar per navegar.


divendres, 5 de març del 2021

8 DE MARÇ. EN MARXA!




S’acosta el Dia Internacional de les Dones. El 8 de març. Una jornada reivindicativa que enguany arriba en un context especialment complex que fa més necessària que mai la lluita i la reflexió en clau  de feminisme. El perill real de fer passes enrere justifica sobradament la mobilització. Comparteixo la idea de que impedir les marxes per raons de salut és oportunisme i criminalització del feminisme.

Ara mateix ens trobem en plena lluita contra una pandèmia que ens ha esclatat a la cara. La hòstia ha estat descomunal, però ens ha permès veure amb claredat que l’alliberament que pensàvem haver aconseguit potser no era un “alliberament real”. El confinament ha estat especialment dur amb les dones, i les dades apunten a Catalunya que les dones hem patit un major risc d’exposició a la malaltia que els homes.  La pandèmia ha fet evident que també hi ha una bretxa de gènere que es pot identificar en relació a la situació laboral d’homes i dones davant la COVID-19 (mireu l’anàlisi d’Ester Fayos a la publicació Directa).

I en aquest context una ombra de foscor apareix a l’horitzó. Contemplem atònites com la irrupció d’una extrema dreta desfermada ha trobat una clara estratègia electoral en la “política antifeminista”. Un avís a navegants que posa de relleu que en aquest escenari, el feminisme, el seu rearmament i la lluita col·lectiva serà cavall de batalla i l'opció imprescindible per avançar i barrar el pas al feixisme.   

dilluns, 1 de març del 2021

PRINCIPI I FINAL


 

"L’arrel de l’arbre

clavada al ventre

d’una terra d’ocres,

verds i rogencs.

El xiscle de l’ocell

entre les branques

que son arrels.

El batec suau

de la llavor dins

la medul·la basàltica.

La terra estirant-se

per allà on passes.

Principi i final."

Neus Serra

(Foto by David Serramitjana)


divendres, 26 de febrer del 2021

FANG AL POEMA


 

Em vaig adormir amb un titular d’Ona Malgrat al cap, i m’he despertat amb lleganyes i un poema de Gabriel Celaya als llavis. "NOU PIS PER EMERGÈNCIES SOCIALS”. Alegria i un tel de decepció. Per què l'administració és tan lenta posant en servei un recurs tan valuós?. Es tracta del mateix pis adquirit el 2018 quan servidora era regidora d’habitatge. I en fan un titular. Hi posen la paraula "emergències" i es queden tan amples. Enhorabona. M’alegra que s’hagi enllestit, com celebro que aquella humil llavor d’aprofitar el dret de retracte dels pisos provinents d’execucions hipotecàries vagi germinar i obtenir el suport necessari. Però em rebenta que l’administració sigui tan lenta per posar en funcionament un recurs tan valuós i necessari. Calma, em diu la veueta. Calma. Que vam quedar que en aquest blog només escriuries poesia. Però tinc un mantra al cervell. Tic-tic-tic-tic. Gabriel Celaya i aquell demolidor " en un poema debe haber barro", "la poesia es un instrumento para transformar el mundo". Què fem, Neus? Calles?. No. no ho faràs. Et conec massa bé, diu la veueta amb sorna. I ara mateix sento que tinc fang entre les mans. I no puc callar. Cal parlar. L'habitatge d'emergència social, senyors meus, és una urgència. I llavors recordo la idea, com la vam compartir, que cercàvem i, sobretot, que sentíem. Recordo que la idea ja no em pertany i que algú ha pensat que era un bon titular, però el titular fa pena i m'acabo cagant en aquest món de merda. Fi del poema. 

"Estamos tocando fondo. Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse". Gabriel Celaya.


dijous, 25 de febrer del 2021

SENZILLAMENT, FENT PARAULES


 

Què voleu que us digui?. M’agrada escriure i qui em coneix ho sap. Tinc 57 anys, i a base de rebre hòsties de la vida he deixat anar les manies. Em sento més viva que mai, i en una fase de revolució interior que em fa recuperar  temps perdut i em convida a fer realment allò que em ve de gust. La Neus d’avui no té res a veure amb altres Neus passades. O potser si. Potser té molt de totes aquelles Neus. De fet, no m’agrada callar, ni que em facin callar. I ara que ho penso, també em despullo amb més facilitat que quan tenia vint anys. Em trobo en el punt precís en que me la bufa molt el que altres pensin de mi. A vegades he tingut la sensació de voler agradar a tothom, i amb el temps m’he adonat que no sabia canalitzar la energia i sempre acabava rebentant per dins. Ara no. Ara penso que jo soc com soc i m’agrada ser com soc.  I què si tinc caràcter?. I què si un dia et vaig engegar a la merda?. Segur que em vas donar motius de sobres, perquè si em coneixes bé saps que no soc d’engegar a la merda a ningú. Tothom té dret a rebentar, a explotar la energia, a buidar-se per dins,  a engegar a pastar fang ni que sigui una vegada a la seva vida.  Resulta terapèutic i alliberador. I què?. I ara em ve de gust escriure, perquè m’agrada dir coses i tinc coses a dir. També és terapèutic i alliberador. M’encanta  fer malabarismes amb les paraules, crear sonoritats i versos. A vegades crear silencis. Viure i reviure aquesta capacitat màgica de les paraules d’emergir per  transformar les coses.