dimarts, 17 de setembre del 2013

17 DE SETEMBRE

"Pots plorar perquè se n'ha anat
o pots somriure perquè ha viscut; pots tancar els ulls i plorar perquè torni
o pots obrir-los i veure tot el que ha deixat;
el teu cor pot estar buit perquè no el pots veure
o pot estar ple de l'amor que vàreu compartir.
Pots plorar, tancar la teva ment,
sentir el buit o donar l'esquena
o pots fer el que a ell li agradaria,
somriure, obrir els ulls,
estimar i continuar"
(popular escocès)

Estimat Francesc, avui és 17 de setembre i 365 dies són masses dies d’absència. Avui fa un any d’aquella nit que vaig passar abraçada a tu amb la inútil esperança de que despertessis. En aquell moment no podia plorar, potser per no pertorbar el teu son, per no inquietar-te, per no trencar aquella estranya quietud i silenci que van omplir les quatre parets del box d’urgències. No vull recordar res més de l’hospital ni d’aquella nit, però a vegades no puc evitar els flaixos. És impossible esborrar de l’ànima la impotència i la infinita tristesa de la pèrdua. Deixar marxar per sempre a la persona que t'estimes és estripar-te l'ànima i és impossible recosir-la. La mort ens va sorprendre quan més refiats estàvem. De fet, sempre penso que estimaves tant la vida que mai vas pensar que la malaltia et podia guanyar. 


En aquest any hem hagut d’aprendre a viure sense tu. Hi ha dies que tinc la sensació d’haver mudat la pell, perquè sé que desprès d’aquest dolor ja no sóc ni seré mai més la mateixa. Cada dia ets ben present en tot allò que faig, penso o sento. No visc instal·lada en el passat, però els records no es poden controlar. Són aquí, presents, com papallones que venen i van quan volen. De fet, el dol és un gran aprenentge. En aquest temps he après moltes coses, sobretot que el sentit de la vida és estimar, que l'amor és el millor bàlsam, i que va valer la pena tot el temps i tot l’amor compartit. A casa, sovint parlem de tu, del que t’agradava, del que t’empipava o, senzillament del que ens diries. No ho fem amb tristesa, sinó de forma natural i espontània, perquè la veritat és que et sentim molt a prop. Ets amb nosaltres, formes part de nosaltres i de tot el que fem. La teva presència impregna cada racó, els teus llibres són on els vas deixar, el que llegies l’agost passat amb el punt a la mateixa pàgina 147. Confesso que la teva roba no s’ha mogut de l’armari.  A vegades, sento la necessitat d’obrir la porta i respirar l’olor de la teva roba i tocar els teus objectes. Tampoc m’entretinc a pensar si em fa bé o em fa mal. Senzillament, fa temps que he decidit actuar instintivament, i ara per ara és el que sento i el que vull. Em consola pensar que et sentiràs orgullós de nosaltres i d’aquest inexplicable coratge amb el que els teus fills i jo mateixa hem afrontat aquest temps d’absència. Costa d'entendre i l'única explicació que hi trobo és que el nostre no és un dolor obsessiu, sinó que l’hem transformat en més amor. Ens esforcem en mostrar-nos agraïts a la vida, perquè t’ hem conegut i estimat. Tenim la certesa que Déu no ens ha abandonat. El sentim proper els dies en que l’absència es torna insuportable, aquells dies que no acceptem el buit. Dies dolents. Aquells dies que obres els ulls i no et vols moure. També hi ha dies que sents que el temps no cura, però asserena l’esperit. Són dies en que sents que és meravellós veure als teus fills fer anys, veure com maduren, per força, com es fan grans i construeixen somnis i projectes. Ja veus, afrontem la vida amb optimisme. No em penso abandonar al dolor. Necessito seguir repartint amor i confiança. Necessito viure, sentir, sommiar i riure amb els meus fills com l’aire que respiro. Em sento orgullosa de lluitar per tirar endavant com et vaig prometre, orgullosa de no deixar-me abatre, orgullosa de tenir projectes, orgullosa de plantar cara a la vida. Sé que és el millor regal que et podem fer.

 

dimecres, 11 de setembre del 2013

TRAM 517

Obligatori fer una entrada i comentar les fortes sensacions de la Diada d'ahir. Al matí ja es va poder copsar que aquesta Diada era diferent. El cel gris i amenaçant no va deslluir en cap moment l'acte que un any més es va celebrar al Parc de Can Campassol i en el que va participar més gent que mai. Una riuada de malgratencs i malgratenques van omplir un espai que ja s'ha convertit en l'espai de referència d'aquells que volem una Diada popular i col·lectiva a Malgrat, una Diada que realment representi el poble, una Diada sense la fredor i la rigidesa de l'acte institucional que l'Ajuntament organitza la nit abans. És de justícia dir que el govern municipal ja no sap que organitzar ni on posar-nos. Cada any es canvia la ubicació i el format, però a més de forma intencionada es despulla l'acte de qualsevol emoció o sentiment. Enguany puc destacar la lectura de poemes i la brillant actuació musical no van aconseguir projectar l'emoció que vaig viure ahir a peu de carrer. De fet, l'acte institucional va tenir poca assistència de públic, el que tampoc és estrany donada la nul·la publicitat que s'ha fet per part del consistori. No he aconseguit trobar a la web municipal una referència sobre l'acte institucional més enllà del canvi d'ubicació davant l'amenaça de pluja. Al contrari, l'acte de Can Campassol uneix de forma espontània i natural a la gent i ha aconseguit ser un referent local. Espero i desitjo que els nostres governants prenguin nota de com es pot organitzar un acte emotiu, participatiu i brillant amb molt poc pressupost.

Ben dinat els nervis i l'emoció de participar a la Via Catalana al seu pas per Malgrat va fer que una hora abans del que havíem previst ja ens trobèssim al Tram assignat. En el nostre cas va ser el 517, just a la sortida de les escales de Can Palomeras. Molta gent, molts coneguts, molta germanor i bon humor. Moltes ganes de ser-hi i de viure un moment històric. Em quedo amb la imatge desconcertant de la riuda de gent baixant pel meu carrer i passant pel davant de la seu del PSC de Malgrat amb el seu dinar a porta tancada. Una imatge de com pots perdre la perspectiva i acabar dinant solet en un local tancat mentre la historia passa pel teu davant i es concentra a l'altre punta del poble. Tota una metàfora.

dilluns, 2 de setembre del 2013

SETEMBRE I RETORN

Arriba setembre i ens hem de posar en marxa. Certament, després de l'agost retornem poc a poc a la normalitat, perquè setembre té un cert gust de retorn i d'inici de curs. I aquest setembre arrenca amb molta força, especialment per la cita amb un 11 de setembre protagonitzat per la gran cadena humana que recorrerà tot el territori català –més de 400 quilòmetres– i que, un cop més posarà al nostre país al centre de totes les mirades. D'altra banda, parlarem de concretar una data per la consulta i tot apunta que viurem molts debats i escoltarem moltes raons d'uns i altres. Ben segur que també haurem de sentir moltes mentides i algunes bestieses ( només cal veure la darrera brillant idea del Sr. Navarro del PSC de fer-nos pagar per expressar el que sentim molts catalans). Tot plegat fa que aquest inici de curs presenti un panorama molt interessant a nivell de país, i que la il·lusió d'un nou horitzó ens aporti l'oxígen necessari per suportar un entorn econòmic tant depriment. 

A nivell local també reprenem el curs d'un mandat que es mou a pas de tortuga. De moment, canvi de data del ple de setembre que del primer dijous de mes passa al dia 12 de setembre. Pel que sembla el nostre govern no ha tingut prou temps per fer els deures. Continuem impacients a l'espera de tenir notícies de la nova graella d'Ona Malgrat i del seu espectacular salt a internet, però ja se sap, el millor foc no és el que s'encen més ràpidament. Aquest setembre parlarem també del projecte de remodelació del Passeig Marítim, un projecte molt esperat i necessari per cristalitzar la nostra idea de cosir bona part de la façana marítima amb el mar, i que pot representar un impuls econòmic important pel municipi i una revitalització del sector turístic. 

Definitivament, un setembre que arriba carregat de feina i de projectes, professionals, polítics i personals.