Aquesta setmana m'han passat moltes coses. Algunes no massa bones. Perquè no ens enganyem, hi ha setmanes que comencen capgirant tot allò que havies previst. Això m'ha passat aquesta setmana. Un accident absurd que ha patit el meu fill li ha causat una greu lesió a l'ull, hem anat cada tarda a l'IMO, i ens ha tingut molt preocupats. Per sort, ahir ens van assegurar que no tindrà conseqüències. Ara només cal ser pacients i seguir el tractament.
Mentrestant, el món no s'atura. Se m'ha acumulat la feina. He presentat el protocol d'infància al Consell Comarcal del Maresme, he tingut judicis gairebé cada matí, una reunió surrealista amb el representants de l'equip de govern, assemblea local de la federació, i avui trobada del món municipalista a Terrassa. Una batalla amb el temps per poder assumir-ho tot. Sort dels companys!.
Tot això fa que hi hagi moments en que una emocionalment ha de carregar les piles, i veure que sí, que val la pena lluitar cada dia per totes aquestes coses. Que el que fas omple i és part d'una vocació per la familia, la meva feina i per fer coses pel meu poble. Amb el pas del temps vas aprenent que no sempre podem fer el que voldríem, però una no s'ha de rendir. Tot plegat ajuda a trepitjar més fort a terra. A saber mesurar la realitat, perquè de problemes en tenim tots, i també dificultats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada