Ostres. Com envejo als que no els agrada el futbol. A mi m'agrada, sobretot si juga el Barça. Però ahir jugava Espanya, i si tens nens a casa és complicat. A ells també els agrada el futbol. Una afició que sovint compartim. Suposo que per això quan jugadors del Barça celebren la victòria espanyola a la gespa el teu fill et mira de reull amb gest interrogant. Uf!. -Què no estàs contenta?, et deixa anar. I tu poses la cara que pots. -Què no vols que guanyi Espanya?. No és això, no. Uf!. És complicat. Cadascú és com és i sent el que sent. Però és difícil fer entendre a un nen que no experimentes la mateixa emoció que quan el Barça guanya. -Què no vols que guanyi Espanya?, insisteix el marrec tossut de mena com sa mare. Carai!. -Què tinc cara d'holandesa jo?, li deixo anar. -Ah!, contesta. I noto que es queda més tranquil. Unes hores abans erem pel mig del Passeig de Gràcia cridant in-de-pen-dèn-cia. Ara des de la terrassa de casa sento l'esclat de cohets i focs d'artifici, les bocines, els crits del jovent pel carrer. És complicat. Si fos una victòria del Barça ja seríem tota la familía al Passeig Marítim, però no és el mateix. De sobte, en Puyol i Xavi treuen una senyera al camp. Tots dos s'emboliquen amb la senyera amb un gest d'orgull. Ostres!. Sento una emoció estranya. Vet aquí la importància dels simbols nacionals i els sentiments de pertinença que impliquen. Un joc bonic. Una victòria merescuda. La resta no m'interessa massa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada