Molta calor. Molta gent. Molts sentiments abocats als carrers de la gran Barcelona. Molts anhels. Entre la riuada humana, amics, amigues, veins, companys i coneguts. Vam retornar a casa cansats. Armats encara amb la senyera. Orgullosos d'haver posat el nostre petit gra de sorra per fer possible una jornada històrica a Catalunya. Sento una barreja de sentiments contradictoris. Satisfacció?. Això és tot?. Penso que no. Caldrà fer servir la intel·ligència per sortir airosos de tot aquest procés en el que ens hem embolicat. Hi ha masses interrogants oberts. Masses incerteses. No sé fins a quin punt els partits polítics seran capaços d'entendre i recollir les veus que encara avui omplen de sons les façanes del Passeig de Gràcia. Tot plegat haurà estat un pas endavant? O ens quedarem com la capçalera de la manifestació, encallats i atrapats?. Metàfora magnífica ahir del punt on ens trobem. Cal donar respostes. La Catalunya real es va manifestar en un gest rotund i ple de simbolisme que ara alguns s'afanyen a minimitzar. Volem ser!. Som!. Serem!. Però ja he tornat a casa. És tard. Mentre intento agafar el son faig zapping. Repasso les informacions del 3/24. Després, trobo a Tele 5 que La Noria entrevista per telèfon al President de Catalunya. De sobte, el presentador talla al President Montilla i el deixa amb la paraula a la boca per passar a publicitat. Li diu que s'esperi. Així, com si l'entrevistat fos la Belén Esteban. L'ànima em cau als peus.
Mires cap a l'horitzó com una una Juana d'Arc nostrada que albira el nostre futur lliure de rancúnies i nicieses.... ei, passa-me´l que ara em toca a mi fer una calada!!
ResponElimina