Ara mateix fa una tarda preciosa. Ningú no diria que som a l’octubre, perquè l’estiu sembla que no es vol acomiadar del tot. Però per a mi és també una tarda absurda. Em trobo tancada en un despatx quan voldria caminar i respirar l’aire de la tardor. Aquesta és una tarda per abdicar de tot. Estic cansada, però no és un cansament físic. M’he passat tot el matí ordenant i traslladant arxius i expedients definitius. Ara, miro per la finestra aquesta tarda preciosa, i tinc la sensació que entre la muntanya d'expedients he arxivat sense voler una part de mi mateixa. Potser, perquè la tardor és un temps especial, aquest temps que ens recorda com som de fràgils. Potser perquè els arbres perden les fulles. Potser perquè els ocells fan i desfan un cercle imaginari per travessar el cel camí de l’infinit. Ara mateix penso que sempre recordaré aquesta tardor, però els motius són massa personals per apuntar-los. Ho deixo així. És el que tenen aquests espais virtuals on apuntem les coses que ens passen. Allò realment íntim i personal no ho pots escriure. La vida és com és, sense mesura. Un dia t’ofereix moments d’intensa felicitat. Un dia t’aboca a un tràngol d’angoixa. És així i ningú ha dit que sigui perfecte, ni tenim fulls de reclamació. Però el més important és que és la vida que et toca viure, i realment sobta descobrir que en cada moment que vius pots trobar una escletxa si la busques. No tenim escapatòria. S’ha de viure. Aquesta preciosa tarda és un símbol indesxifrable. Res no ens fa por. Avui fa una tarda preciosa i el món no s'atura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada