BONES FESTES, MALGRATENCS!

Els carrers de Malgrat s'han omplert de llum i color per anunciar la proximitat del Nadal i convidar-nos a participar d'uns dies de joia i de pau. Dies de compartir i viure en família. Dies d'enyorar als que no hi son i d'abraçar als que ens retrobem. 

Però certament, no deixem que les llumetes amaguin la realitat que es troba darrera l'explosió d'amor i alegria d'aquestes festes. Per alguns el Nadal és sinònim de sentir tristesa i abandó, de trobar-se sols. Per algunes famílies el Nadal no serà una taula ben plena, sinó la penúria de cada dia. 

Així, doncs, per què no intentar aquests dies fer unes festes de Nadal diferents?. Gaudim de les petites coses, fem feliç a la gent que tenim a tocar, dediquem temps als pares que es fan grans, dediquem temps als fills sense la pressa quotidiana, pensem en els que tenim a prop i que ho passen malament. Dediquem temps a fer un Nadal més autèntic que mai. Bones Festes a tots!

MALGRAT RECUPERA ELS LLUMS DE NADAL AL CARRER

Malgrat ja llueix els llums de Nadal. Des de fa dies els carrers de Malgrat s’han omplert de llum amb l'objectiu d’alegrar les festes i d'incentivar el consum nadalenc. Però el cert és que l’enllumenat de Nadal que avui llueix Malgrat ha agafat per sorpresa a més d’un, acostumats com estem a un govern municipal que ha mostrat més aviat poc interès en engalanar els carrers i potenciar el comerç local. 

De fet, convé recordar que històricament els comerciants de Malgrat són els que han portat la iniciativa de la decoració nadalenca, i els que han fet l'esforç econòmic més gran. Sovint amb poca col·laboració de l'Ajuntament i escoltant retrets i discursos sobre si llogar o comprar els llums, o sobre qui havia de pagar la despesa. Tot plegat discursos que avui cauen pel seu propi pes davant l'evidència de que la majoria de les ciutats i pobles del món fan un esforç per omplir de llum els carrers per Nadal i alegrar una mica la vida dels seus conciutadans. Què això és afavorir el consumisme?. Sens dubte, però la realitat quotidiana de la majoria de la gent ja és prou dura en aquests moments com per a sobre renunciar a posar una mica de llum o il·lusió durant uns dies. 

Així, doncs, una de les principals novetats de l'enllumenat d'enguany és que qui assumeix la iniciativa i el cost és el propi Ajuntament, que es fa càrrec de la despesa de lloguer (sí, lloguer!!!!) i de la instal·lació de les decoracions nadalenques. Sens dubte, això ha permès estendre les llums a més carrers i punts del municipi, així com renovar la decoració amb alguna sorpresa com els arbres de llumetes de la Plaça Anselm Clavé i la Plaça de l'Esglèsia. Una idea que celebro i trobo molt encertada. 
 

De fet, fa temps que des del grup de CIU hem vingut exigint al govern municipal que davant la crisi i el context que hem patit els darrers anys –que ha afectat al comerç del poble-  l'Ajuntament es fes càrrec de la il·luminació nadalenca dels carrers. Per CIU les festes de Nadal són una oportunitat per donar un impuls al comerç local -que ja pateix prou per l'actual context econòmic -, per això vam reclamar ja el 2013 al govern municipal que fes l'esforç de planificar una campanya seriosa per explicar els avantatges de comprar al nostre municipi i el que això suposa per l'economia local, així com que es recuperés la il·luminació nadalenca dels carrers. La resposta arriba un pèl tard, però vol reparar l'oblit i descuit dels darrers anys en que els malgratencs no hem pogut gaudir de la tradició d'engalanar els carrers. 

 

Benvinguda sigui aquesta bonica tradició que permet gaudir dels carrers amb família i amics!. 

 

SANT NICOLAU, LA FESTA MAJOR D'HIVERN

Un any més la Festa Major d’Hivern s’ha omplert d'activitats, algunes vinculades al Nadal per la proximitat de les dates, i moltes a la tradició popular. Tot plegat amb un caire més familiar, càlid i recollit, però amb tota la intensitat que ha de tenir una Festa Major. Les propostes d'aquests dies no s'aturen i es combinen amb àpats i trobades familiars. 

La veritat és que aquestes dates conviden a transformar el fet quotidià en alguna cosa diferent i festiva, mantenint la tradició i posant la il·lusió dels més petits per davant de tot, perquè Sant Nicolau és el preludi d'una il·lusió que arribarà al seu punt àlgid amb les festes del Nadal, l'alegria del Nou Any i l'esperada cavalcada de Reis amb la tradicional pluja de caramels.

Desitjo de tot cor que gaudiu de la Festa Major i del ventall de propostes que ens ofereix la programació d'enguany. Que Sant Nicolau propiciï el retrobament, l’alegria, la convivència i la solidaritat durant aquests dies entranyables plens de civisme i bon humor. Bona Festa!

UNA HISTÒRIA DE DONES VALENTES

Aquest és un apunt al bloc molt personal i que arrenca d'una foto. Una foto familiar que forma part d’una història familiar. Una foto entranyable que la meva tieta Carme ha guardat tota la vida i que avui és el cartell d'una celebració. La imatge és de l’any 39 i va ser presa el dia que la meva iaia Teresa Trenchs Solà va arribar a Sabadell amb tot el que tenia de valor, els seus dos fills Carme i Josep. 

El més petit és el Josep que a la imatge seu als peus de l’àvia. El Josep és el meu pare. La meva tieta Carme és la nena que seu a la falda de l'Esperança Marcet, una cosina de la meva iaia. El meu pare i la seva germana són només uns infants a la  foto, però la seva mirada no té l'alegria pròpia dels infants, si nó que és més aviat trista. Les seves vides havien sofert un gran daltabaix i fugien d’un seguit de desgràcies que els acabarien marcant per sempre més. 

L'entrada dels nacionals a Terrassa es va produir precisament pel pati de casa seva i va tenir unes conseqüències terribles per la família. Els enfrontaments que es van produir en aquell punt els va forçar a abandonar casa seva -a la que mai més van poder tornar-, per refugiar-se a casa d’una cosina de l’àvia, l'Esperança Marcet. Aquest episodi va coincidir amb un altre de més trist encara. La mort prematura del meu avi Marià Serra. L'àvia Teresa havia quedat vídua amb només 27 anys i 2 fills ben petits al seu càrrec. Sense feina, sense cap prestació de viduïtat ni orfandat. Sense casa. Sense res. 

 Però a la vida sempre hi ha bones persones i dones valentes. L’àngel de la iaia Teresa es deia tieta Milagros. La Milagros era la germana soltera de l’avi Marià. Una dona forta que va deixar clar a l’àvia que no havia d’esperar res de ningú, que havia de ser valenta i tirar endavant ella sola. Així que la tieta Milagros va fer tractes per pagar el traspàs d’un negoci a Sabadell, la va ajudar a pagar el traspàs, la va ajudar a trobar un pis, i la va preparar per portar un negoci. Malauradament, la tieta Milagros va morir poc temps després, però a casa mai l'hem oblidat, perquè fent honor al seu nom va fer possible el petit miracle de posar una escletxa de llum a tanta foscor.

 

La foto és del dia que l’àvia Teresa va arribar a Sabadell amb el camió de mudances i va fer el primer aparador de la seva botiga. Tenia tant pocs diners que la meva tieta sempre explica que a l’aparador va posar tot el que tenia per vendre i va haver d'omplir les prestatgeries de caixes buides. Però l’àvia va engegar un negoci que encara perdura, i va alimentar i educar els seus fills sense ajuda de ningú. Una botiga en la que he passat estones inoblidables de la meva infància remenant calaixos i enredant darrera els taulells. 

Un establiment al carrer Sant Quirze de Sabadell que enguany fa 75 anys, i que avui porten les meves cosines, la Maite i l'Anna. Un establiment que amb el nom de "Femina" representa una història i tot un llegat de dones fortes i emprenedores. M'agradaria que aquesta petita història servís d'homenatge a la meva àvia Teresa, però també a tota una generació de dones valentes que van fer front, sense por, a les adversitats de la guerra i d’un temps absolutament hostil per una dona. Dones que no van tenir res fàcil, però que van trobar el coratge suficient per saber tirar endavant la seva família.

 La foto m'ha portat records, uns records impossibles perquè jo encara no havia nascut, però que tinc molt presents perquè formen part de la meva història familiar, i possiblement de la del país. Ignoro si la meva àvia i els seus fills portaven una maleta de fusta aquell dia de l'any 39 que van arribar a Sabadell. Una maleta d'aquelles que sovint veiem al cinema. Vull pensar que sí, perquè és la classe de maleta que porta des de sempre la gent valenta disposada a començar de nou.

Com diu el cartell de commemoració "el nostre agraïment als clients que ho han fet i ho fan possible". Agraïment i reconeixement a tots aquells que en mig de la foscor que deixa una guerra són capaços de donar-se les mans per sobreviure i recomençar.