UNA HISTÒRIA DE DONES VALENTES

Aquest és un apunt al bloc molt personal i que arrenca d'una foto. Una foto familiar que forma part d’una història familiar. Una foto entranyable que la meva tieta Carme ha guardat tota la vida i que avui és el cartell d'una celebració. La imatge és de l’any 39 i va ser presa el dia que la meva iaia Teresa Trenchs Solà va arribar a Sabadell amb tot el que tenia de valor, els seus dos fills Carme i Josep. 

El més petit és el Josep que a la imatge seu als peus de l’àvia. El Josep és el meu pare. La meva tieta Carme és la nena que seu a la falda de l'Esperança Marcet, una cosina de la meva iaia. El meu pare i la seva germana són només uns infants a la  foto, però la seva mirada no té l'alegria pròpia dels infants, si nó que és més aviat trista. Les seves vides havien sofert un gran daltabaix i fugien d’un seguit de desgràcies que els acabarien marcant per sempre més. 

L'entrada dels nacionals a Terrassa es va produir precisament pel pati de casa seva i va tenir unes conseqüències terribles per la família. Els enfrontaments que es van produir en aquell punt els va forçar a abandonar casa seva -a la que mai més van poder tornar-, per refugiar-se a casa d’una cosina de l’àvia, l'Esperança Marcet. Aquest episodi va coincidir amb un altre de més trist encara. La mort prematura del meu avi Marià Serra. L'àvia Teresa havia quedat vídua amb només 27 anys i 2 fills ben petits al seu càrrec. Sense feina, sense cap prestació de viduïtat ni orfandat. Sense casa. Sense res. 

 Però a la vida sempre hi ha bones persones i dones valentes. L’àngel de la iaia Teresa es deia tieta Milagros. La Milagros era la germana soltera de l’avi Marià. Una dona forta que va deixar clar a l’àvia que no havia d’esperar res de ningú, que havia de ser valenta i tirar endavant ella sola. Així que la tieta Milagros va fer tractes per pagar el traspàs d’un negoci a Sabadell, la va ajudar a pagar el traspàs, la va ajudar a trobar un pis, i la va preparar per portar un negoci. Malauradament, la tieta Milagros va morir poc temps després, però a casa mai l'hem oblidat, perquè fent honor al seu nom va fer possible el petit miracle de posar una escletxa de llum a tanta foscor.

 

La foto és del dia que l’àvia Teresa va arribar a Sabadell amb el camió de mudances i va fer el primer aparador de la seva botiga. Tenia tant pocs diners que la meva tieta sempre explica que a l’aparador va posar tot el que tenia per vendre i va haver d'omplir les prestatgeries de caixes buides. Però l’àvia va engegar un negoci que encara perdura, i va alimentar i educar els seus fills sense ajuda de ningú. Una botiga en la que he passat estones inoblidables de la meva infància remenant calaixos i enredant darrera els taulells. 

Un establiment al carrer Sant Quirze de Sabadell que enguany fa 75 anys, i que avui porten les meves cosines, la Maite i l'Anna. Un establiment que amb el nom de "Femina" representa una història i tot un llegat de dones fortes i emprenedores. M'agradaria que aquesta petita història servís d'homenatge a la meva àvia Teresa, però també a tota una generació de dones valentes que van fer front, sense por, a les adversitats de la guerra i d’un temps absolutament hostil per una dona. Dones que no van tenir res fàcil, però que van trobar el coratge suficient per saber tirar endavant la seva família.

 La foto m'ha portat records, uns records impossibles perquè jo encara no havia nascut, però que tinc molt presents perquè formen part de la meva història familiar, i possiblement de la del país. Ignoro si la meva àvia i els seus fills portaven una maleta de fusta aquell dia de l'any 39 que van arribar a Sabadell. Una maleta d'aquelles que sovint veiem al cinema. Vull pensar que sí, perquè és la classe de maleta que porta des de sempre la gent valenta disposada a començar de nou.

Com diu el cartell de commemoració "el nostre agraïment als clients que ho han fet i ho fan possible". Agraïment i reconeixement a tots aquells que en mig de la foscor que deixa una guerra són capaços de donar-se les mans per sobreviure i recomençar.