S' acaba l' estiu. Comença l' evocador període de la tardor associat a la maduresa, la rutina i la malenconia. Per mi s'acaba l'estiu i alguna cosa més. L'estiu ha marcat des de sempre la meva vida, potser perquè m'agrada aquesta estació de l'any, o potser perquè les coses importants a la vida passen en aquest període de temps. Un estiu em vaig enamorar, i els darrers dies d'un estiu em vaig acomiadar desfeta d'aquell amor per sempre. I aquest estiu ha estat estrany i m'ha deixat sense el meu referent vital, el pare. I passen els dies i el cervell -que està pensat per rependre el curs i la rutina de setembre- s'autoenganya i en vol dissimular l'absència. Això m'ha permés passejar pel món, anar uns dies a Mallorca i retornar a la feina. Viure.
Però hi ha moments que el cervell sembla badar, i llavors de cop s'inunda d'imatges, records i sensacions. Aquest mateix cervell que m'ha ensenyat a girar full, a perdonar deslleialtats, tristeses i desenganys per sobreviure i fer la vida suportable, m'agafa per sorpresa i em llença a la cara una onada de nostàlgia. És llei de vida, et diuen. És clar. És llei de vida morir. Com és llei de vida plorar tot allò que estimes i que perds. La frase "és llei de vida" m'ha semblat sempre un mal consol, així que deixeu que m'abraci a la malenconía per dir adèu aquest estiu estrany que marxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada