Arribo amb el carretó de la compra i demano tanda. Observo els productes de la parada mentre intento fer la llista mental del que necessito aquesta setmana. Al meu costat unes dones parlen molt animades de política i omplen el cistell. De sobte, la dependenta s’adona de la meva presència i somriu.
-Aquesta vegada ho teniu bé, oi?, i ho agafo a la primera, és clar.
-T’ho diré el dia 29. Ja saps com van les coses. Les enquestes són favorables, però són enquestes. L’enquesta que val és la del dia 28.
-És la “noia de convergència”, explica la dependenta a les senyores de la parada i a l’home que acaba d’arribar.
Aquesta és una presentació a la que una ja s’ha acostumat quan va a comprar pel poble. A les hores, les dones que parlen de política se’m queden mirant. Em fan un resum de la campanya que ni en Barbeta en persona pot millorar. Es nota que segueixen l’actualitat i que estan molt ben informades. En Cuní és el seu referent, però tenen altres fonts. Són senyores d’una edat, mestresses de casa. La que porta la veu cantant em diu molt seriosa.
-Aquest cop us votarem a vosaltres. A casa ens ho hem parlat fa temps. Anem a pitjor. La cosa està molt malament i ho tenim molt clar. Votarem al Mas, i d’aquí quatre anys passarem comptes.
La conversa informal segueix fins que acabo la compra. Aquestes petites converses improvisades a peu de carrer et fan adonar de l’abast i grandesa de la democràcia i el paper que juguem els ciutadans.
-“Quan el vegis li dius això al Sr. Mas. Li dius que ara el votem però que passarem comptes”, em diu la senyora quan marxa.
Si que ets famosa pel poble
ResponEliminaEs nota que no tens iaia
El que es nota és que tu no compres gaire pel poble. T'ho recomano. Bons productes frescos i millor atenció.
ResponEliminaAmb l'Artur, Catalunya podrà decidir que vol ser?
ResponEliminaLa gran pregunta és, i amb Montilla?, perquè tu saps tant bé com jo que president serà Mas o Montilla. On hem anat amb Montilla? Tenim avui -com diu ell- més cotes d'autogovern que mai?. Mentida.
ResponEliminaMas no posa límits al dret a decidir. Ho va dir ahir molt clar durant el debat i ho ha dit a moltes entrevistes.
Una vergonya un debat nomes a dos bandes, participeu d'una Catlunya EX-clusiva
ResponEliminaPersonalment no ho veig així. Entenc que la resta de candidats es molestin, però en el fons només hi ha dues persones que poden presidir Catalunya i la gent té dret a veure que proposen cara a cara. El ZP i Rajoy també ho van fer, no?.
ResponEliminaD'altra banda, el que em sembla una vergonya és que Montilla proposi el cara a cara com l'últim cartuxo que li queda i a la desesperada. Fins i tot ho portava apuntat -ho va haver de llegir- com instrucció que algú li va donar per si el debat no anava bé. A la vista de com va anar cal reconéixer que l'home no va tenir el millor dia. Va estar lent i encarcarat. Quan va voler mostrar astúcia va quedar ben retratat.
Entens que la resta de candidats es molestin TOT I QUE en el fons només hi ha dues persones que poden presidir Catalunya.
ResponEliminaLa GENT TE DRET A VEURE a TOTS ELS SEUS CANDIDATS, oi?. Aquí no hi han primàries.
TV3, la televisió pública catalana dirigida en aquest cas per un Cuní convergent i una Terribas que no ha estat en el seu lloc han afavorit els partits grans deixant més d'un milió de votants sense l'oportunitat de la pluralitat que tant defensa Montilla i Mas.
Mira, per ara la JE ja t'ho ha solucionat. Per què pateixes tant. I d'on has tret que Cuní és convergent?. Jo sempre he pensat que Cuní era socialista i la Terribas d'ERC. El que són les coses, oi?.
ResponEliminaAixò no treu que el cara a cara sigui perfectament legítim. Si la llei electoral és la mateixa, per què a les eleccions generals es va fer el debat Rajoy-ZP?. Et dono la raó en una cosa, la proposta s'ha fet tard quan es podia haver decidit molt abans amb les mateixes regles de joc. La pregunta és que hagués passat si en Mas es nega, no?.
en Cuní convergent? socialista? la Terribas d'ERC? "Piensa el ladrón que todos son de su condición". Sou una colla de sectaris! Nem bé!
ResponEliminaFa uns 10 dies, vaig anar al Cementiri, de lluny ja vaig veure en Montilla amb el seu sonriure tant forçat dintre del cartell que varen penjar en el angle de la paret just a sota dels xiprés del recinte, hi vaig pensar, mare meva!! quan ho vegin amb prespectiva ho treuran, ja com a metàfora era perfecta pel que se li veu a venir.
ResponEliminaAvui hi he tornat, doncs, continua igual, hi mes solet que la una. He pensat que els altres partits deuen haber pensat el mateix que jo.