COM MÉS SEREM MÉS RIUREM

Potser perquè fa un parell de dies que no apareix cap nou partit independentista és el moment de fer algunes reflexions al voltant del desconcert que genera aquesta continuada entrada d'actors a l'escenari. Perquè desconcert és el que acabo sentint cada vegada que rebo un mail demanant que em sumi a un nou projecte que té per objectiu la independència radical del meu país. Un projecte de baix a dalt, m’asseguren. Però quan una fa temps que ha après a llegir s’adona que a baix sempre hi ha els mateixos i a dalt també. Els de dalt són sempre gent prou coneguda que fa temps que van pel món fent de polítics. Cada mail que rebo és un cop de realitat i em causa més desil•lusió que altra cosa. Primer Reagrupament, que podia tenir cert sentit. Com a mínim és un projecte que s’ha treballat més temps tot i que han confiat massa la seva sort a Laporta. Però, qui pot confiar en un projecte treballat en quatre dies com aquest de Solidaritat?. No sé si amb improvisacions anirem a cap horitzó i, en tot cas, si això forma part de l’estratègia de les consultes el procés no ha estat massa transparent. Alguns en diuen coherència i compromís. Altres oportunisme i personalisme. Bé. Cadascú hi posi el nom que vulgui.  Fer una crida unitària és molt lloable, però potser van tard. Sembla més un preparar-se l’escenari per fer el salt que cap altra cosa seriosa. La fragmentació tampoc portarà res positiu. Ara tot són reunions i reunionetes per veure qui suma a qui. Quin país!.