CAMINS, ETAPES I ANAR FENT

Paulo Coelho diu que "sempre es preciso saber cuando se acaba una etapa de la vida. Si insistes en permanecer en ella más tiempo del necesario, pierdes la alegria y el sentido del resto. Es importante poder cerrar capítulos, dejar ir momentos que se van clausurando".

I sembla tan fàcil, oi?. Però la vida t'ensenya que no és fàcil. En els darrers  anys he après a passar pàgina de moltes coses. He après a acceptar que les coses passen, que tenen principi i final, que després dels dies grisos en venen de més clars, i que el cel -el miris com el miris- sempre és blau. I he après que la vida la pots omplir de somnis i projectes a qualsevol edat. Només depén de tú. 

Paulo Coelho també diu allò de "Dios creó el desierto para que el hombre pudiera sonreir al ver las palmeras". Doncs això, que el tal Coelho a vegades em resulta irritant, perquè sempre té raó. I les palmeres acaben simbolitant la simplicitat d'allò que t'envolta i que aprens a valorar des de la teva acceptació personal. Això és el que realment aporta felicitat. Pel camí he perdut segurament part de la meva pròpia essència, però he estat capaç de posar punt i a part a moltes coses de la meva vida que ja no m'omplien ni em feien feliç.  

AVUI EL MEU PARE HAURIA FET ANYS

Avui el meu pare hauria fet anys. 84 anys. Sempre li havia agradat celebrar els aniversaris, perquè era un home sembrador de vitalitat i optimisme. Li encantava fer anys, i el seu aniversari era l’excusa perfecta per celebrar la vida i brindar. Penso que aquest és el seu millor llegat, esprémer cada dia i cada minut de la vida com si fos únic. Saber observar, apreciar, estimar, respirar i donar. Contemplar i assaborir la senzillesa de les petites coses, la llum, el mar, la brisa. 

El meu pare era miop com jo, i els miops no podem enfocar bé els objectes llunyans, però si podem veure amb claredat els objectes propers. Potser per això veiem la vida des d' una perspectiva especial. I el meu pare sabia veure la vida des d'aquesta perspectiva especial. La seva mirada intel·ligent no perdia detall de tot el que l'envoltava. El dia que va morir vaig guardar les seves ulleres de miop entre les meves mans com un tresor, perquè m’agradaria fer anys i saber mirar la vida com ell. No perdre detall. Valorar el que tinc a prop. Mantenir aquesta capacitat de trobar sentit a tot, de descobrir el millor de les coses i de la gent. La capacitat de viure cada sortida del sol com si fos única i de donar gràcies. 

Fa molts dies que l’enyoro i que sento una tristesa tendríssima. No deixo de preguntar-me que li deu semblar tot el que fem. De tan en tan em posaré les seves ulleres per no oblidar com em va ensenyar que cal afrontar i veure la vida.

CONVERSA AMB JOSEP RULL I ALGUNA PEDRETA PEL CAMÍ

Resulta inevitable que pels camins de la vida trobis pedres més o menys grans, més o menys punxagudes. Pots trobar pedres que rodolen i altres que mouen muntanyes, i de la pedra en pots fer un obstacle o un repte. La única certesa és que a cada pedra hi pots seure, pensar i reflexionar.

La voluntat de JUNTS organitzant la presentació del llibre de Josep Rull "1 dia d'octubre i 2 poemes" a Malgrat a les portes d'un nou 1 d'octubre era clara, seure i reflexionar sobre uns fets que agradi o no han marcat la nostra història. I pel que sembla fer-nos pensar, observar i reflexionar també era la sana intenció de l'Ajuntament de Malgrat i els serveis municipals quan ahir -després d'instàncies, trucades i emails- ens van deixar sense cadires per seure a l'acte de presentació del llibre. Però que suposa una insignificant pedreta al camí quan tens al davant la poderosa energia d'un convidat com en Josep Rull?.

Doncs això. Res. La pedreta te la penjes al coll i segueixes. Tots els assistents van col·laborar a posar cadires i l'acte es va dur a terme. De la vibrant conversa amb l'exconseller Josep Rull s'apren molt. Aprens del seu immens compromís polític, de les seves conviccions, esperances i reflexions. Unitat, va demanar. Quan hem anat units sempre hem guanyat i ens hem esquerdat. Rull ens va ajudar entendre algunes decisions d'aquell 1 d'octubre i a posar-ho en valor.

L'1 d'octubre -amb encerts i errors- el vam fer units i va valdre la pena. Continuem escrivint pàgines senceres. Res s'ha acabat. Dels 2 poemes us deixo amb l'epíleg i els versos d'Espriu sempre vigents:

 "Ara digueu: nosaltres escoltem les veus del vent per l’alta mar d’espigues”. 

 Ara digueu: “ens mantindrem per sempre més fidels al servei d’aquest poble”

  

 

S'ACABA L'ESTIU I ALGUNA COSA MÉS

S' acaba l' estiu. Comença l' evocador període de la tardor associat a la maduresa, la rutina i la malenconia. Per mi s'acaba l'estiu i alguna cosa més. L'estiu ha marcat des de sempre la meva vida, potser perquè m'agrada aquesta estació de l'any, o potser perquè les coses importants a la vida passen en aquest període de temps. Un estiu em vaig enamorar, i els darrers dies d'un estiu em vaig acomiadar desfeta d'aquell amor per sempre. I aquest estiu ha estat estrany i m'ha deixat sense el meu referent vital, el pare. I passen els dies i el cervell -que està pensat per rependre el curs i la rutina de setembre- s'autoenganya i en vol dissimular l'absència. Això m'ha permés passejar pel món, anar uns dies a Mallorca i retornar a la feina. Viure.

Però hi ha moments que el cervell sembla badar, i llavors de cop s'inunda d'imatges, records i sensacions. Aquest mateix cervell que m'ha ensenyat a girar full, a perdonar deslleialtats, tristeses i desenganys per sobreviure i fer la vida suportable, m'agafa per sorpresa i em llença a la cara una onada de nostàlgia. És llei de vida, et diuen. És clar. És llei de vida morir. Com és llei de vida plorar tot allò que estimes i que perds. La frase "és llei de vida" m'ha semblat sempre un mal consol, així que deixeu que m'abraci a la malenconía per dir adèu aquest estiu estrany que marxa.