Han hagut de passar molts anys i una successió de canvis a la meva vida,
perquè finalment assumís que no sóc la
millor mare del món, ni falta que fa. Ara dit així sembla fàcil, però quan els
meus fills eren més petits vaig patir, com la majoria de mares que treballem,
una mena de martiri personal presidit pel cuquet de la culpa. Les curses contra
rellotge quotidianes, quan tens dos fills que han heretat el fort caràcter dels
seus progenitors, són un camí ben costerut. Quan a més, tens una feina com la meva, en la
que un gest tant senzill com ordenar l’agenda i planificar horaris no depèn de tu, sinó que sovint penja de les
decisions i agendes de jutges , fiscals, i tota mena de funcionaris, fer de
superwoman és complicat. Si a més, ets un cul inquiet que s’embolica
en política, consells escolars, ampes, entitats
i aquesta mena de feines que demanen una gran dosi de compromís personal, ser
una gran mare es converteix en una autèntica utopia. La nevera plena de post-it, paperets i avisos són un paisatge familiar.
Horaris de dentistes, calendaris de vacunes, dies que cal portar xandall,
sortides escolars, menús de menjador per coordinar sopars.....Aquesta ha estat
tota una etapa inoblidable de la meva vida com a mare que he procurat sempre compaginar amb amor i, sobretot, seguint aquell instint que tenim totes que ens fa saber quan veritablement cal ser-hi. Aquest no falla mai!.
La sort de tot plegat és que els anys et donen saviesa, et permeten aparcar culpabilitats, i et salven
de la bogeria. En el meu cas, hi han uns ingredients essencials que
m’han permès fer la transformació necessària per acceptar les meves limitacions
i entendre que jo no arribo a tot, Sens dubte, aquests ingredients han estat, uns fills que m’estimo més que res
al món, l’home meravellós que ha estat el pare dels meus fills que sempre va compartir
la responsabilitat familiar, i una mare sàvia que mai, mai, m’ha permès
sentir-me culpable.
Quan alguna vegada em sento esgotada, o escolto dins
meu un rau-rau, o tinc dubtes, sempre escolto la veu de la meva mare a cau d'orella donant-me ànims. Ella diu que sóc una mare
estupenda, i si ho diu ella va a missa. No em calen manuals d’autoajuda, ni teràpies psicològiques. Per això, quan algú em diu que m’assemblo a la
meva mare és meravellós. Em fa feliç. No sabeu quin orgull em dóna assemblar-me a la meva
mare. La millor mare del món!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada