EPISTOLARI

La afició de l’Alcaldessa de Malgrat, Sra. Campoy, a fer cartes ve de lluny i és prou coneguda. No cal buscar gaire per trobar exemples ben sucosos. Recordo una carta que va adreçar al Director General de l’ACA durant el conflicte de Can Feliciano i que van publicar alguns mitjans. Estava escrita des del sectarisme partidista més descarnat, i des dels grups de l'oposició la vam criticar amb contundència.

També recordo una carta adreçada al Ministeri d'Hisenda protestant per no poder pagar la paga extraordinària del mes de desembre del 2012. Segurament, tots els representants del consistori compartíem que era injust pels treballadors, però ella va anar més enllà i fa fer el gest teatral i simbòlic de fer la seva carta-protesta. El cas que li va fer el Ministeri va ser cap. Lógic. No va resultar massa convincent, sobretot si tenim en compte que va continuar governant de la mà del PP.

A continuació va venir la carta al President Mas. Una carta desafortunada que va fer sentir vergonya a molts malgratencs i malgratenques, però que la seva cort particular li va aplaudir.

Finalment, avui veu la llum la Carta a la Sra. Joana Ortega. Sense comentaris. És més del mateix. Els mateixos arguments, els mateixos complexes, la mateixa falta de respecte, la mateixa arrogància i, curiosament, amb faltes d'ortografia i sintaxi ben significatives.

Em sap greu dir-ho, però la nostra Alcaldessa confon l'afany de denúncia amb el desig de notorietat i la recerca desesperada de protagonisme, la reivindicació amb la hipocresia política, la transgressió amb portar pedaços als pantalons, la gimnàstica amb la magnèsia.  El més lamentable és que no surt mai a la premsa per èxits assolits en la seva particular gestió, sinó per les respostes més que dubtoses que fa en nom dels ciutadans/nes de Malgrat.