dijous, 31 de març del 2011

XOCOLATA QUE PARLA DE SOMNIS
















Sí, encara ho recordo. Quan arribaven aquestes dates la pastisseria del barri feia un aparador espectacular que amb el temps s’havia convertit en tota una tradició. Molts dies abans ja estava atabalant al pare, perquè em portes a veure quina era la novetat d’aquell any. Així que el  diumenge la mare em posava unes sabatetes de xarol amb mitjonets blancs i el meu vestit favorit. Després em pentinava amb la calma dels dies de festa fins que els meus cabells rebels quedaven  recollits en dues magnífiques cues, i em posava una jaqueta blanca que m’havia fet la iaia. 

Llavors de la  mà del pare sortia al carrer. El recorregut era molt divertit, perquè el meu pare, que entre setmana anava de bòlit amunt i avall per la feina,  el diumenge es convertia en un pare disposat a qualsevol cosa per fer-te passar una bona estona. Així que jo anava contenta de la seva mà fent saltets per la vorera. Tots dos teníem un joc absurd que només sabíem nosaltres, i que consistia en no poder trepitjar segons quins rajols. Pensaves un número i llavors havíem d’anar comptant fins arribar al número prohibit i saltar el rajol. La gent es quedava mirant i jo em feia un tip de riure........en fi, aquestes petites coses que suposo que tots hem fet de petits, no?.

Al tombar la cantonada, de sobte davant els meus ulls apareixia un món de xocolata i fantasia. Era l’aparador de la pastisseria del barri, i cada any ens oferia una nova sorpresa. Sovint eren fragments de la ciutat que podies reconèixer, el campanar, l’església, l’ajuntament, el mercat. Però no era només l’edifici, sinó que aquell món de xocolata reproduïa tota la vida a l’entorn de l’edifici o indret escollit, amb els personatges del barri, el capellà, l’alcalde, els del teatre, els veïns....tots convertits en dolços protagonistes de l’escena. La Mona era un autèntic monument a la creativitat, a vegades amb un toc d’humor, a vegades nostàlgic.  El dilluns de Pasqua aquella extraordinària Mona  crec recordar que es portava a una entitat benèfica i es repartia. 

Aquest matí  m’ha semblat per un instant que el temps s’havia aturat, i els meus ulls s’han topat de nou amb una fantasia de xocolata convertida en les figures dels gegants de Malgrat. Una dolça i genial reproducció  d’en Bernat i la Eulàlia. Un somni per qualsevol nen i nena de Malgrat. Qui no ha somniat de petit en un riu de cacao com el de "Charlie i la fàbrica de xocolata"?,  o no us han vingut mai ganes de mossegar una de les figures gegants del Parc Francesc Macià?. Felicitats als autors i artesans de la Pastisseria Vives. A les seves mans màgiques que han fet possible que petits i grans desitjem des de ja llepar un tros dels gegants de Malgrat. Llarga vida a la xocolata!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada