CAMINAR SOBRE LA NEU

Potser perquè sempre tinc al cap el poema de Valentí Bigordà que diu allò de  “ Quan jo mori, no et vull veure plorar. Si vols plorar, fes-ho a porta tancada”. Potser perquè sóc com sóc i m’empasso la tristesa, tot i que a vegades sento que m’ofego, i que la vida em fa mal. Al principi m’hi vaig resistir. Com si el fil invisible que em sosté i em permet aixecar-me cada dia fos la closca. La casa que guarda el tresor de desitjos, vivències i  records. La casa que  tanca el dolor i em protegeix.  Hi ha moments que no vull tornar a viure dies passats, perquè res no serà igual ni serà el mateix. Però desprès està l’amor dels fills, i el dels amics que insisteixen que t’anirà bé.  Prepares les coses,  i al treure l’anorac de l’armari veus el forfait de la darrera vegada que vam anar a esquiar junts. Un cap de setmana  que vam gaudir sols. Un dia de febrer del 2011 sense cap preocupació, sense núvols a l’horitzó. Un dia de felicitat que ara em sembla ridícula. Llavors aquest dolor insensat  s’endinsa i es dessagna.  No hi ets, però hi seràs sempre. No, no  ha estat fàcil. Ha estat com caminar de nit sobre la neu, però hem deixat espai a la vida. Ara recordo de nou el vers  “no ploris més amor meu que els rius es desborden. Eixuga els teus ulls entelats per poder veure el present amb nitidesa”.