LA FORÇA DEL MÓN MUNICIPAL

A les portes del judici als líders polítics i civils catalans, més de 400 alcaldes/ses del país -convocats per l' Associació Catalana de Municipis (ACM)- ens vam trobar ahir a l'imponent Saló de Cent de l' Ajuntament de Barcelona sota el lema "Llibertat, Justícia i Democràcia". Diferents sensibilitats i accents polítics units per clamar al món que "hi vam ser, que hi som i que hi serem" sempre per defensar la llibertat, reclamar justícia i exercir la democràcia.

Era important ser-hi. Mai em cansaré de defensar que és important mostrar unitat. Hem arribat fins aquí des de la unitat, i sense aquesta unitat el procés és impossible que pugui culminar amb garanties d'èxit. Més enllà dels matisos ideològics, més enllà de les diferències en la manera de governar els pobles cal ser un pinya per avançar, i Malgrat de Mar hi va ser present. Agraïment als companys de govern que em van designar com a representant. Tots hi vam ser! 

POLÍTICA I VALORS. UNA REFLEXIÓ SOBRE LA VAGA DE FAM

Qui em coneix bé sap que sempre he defensat que no hi ha política sense valors. I els valors en política no és allò que el polític proclama en públic  o per televisió, sinó el que de veritat inspira les seves idees i projectes, allò que posa en pràctica cada dia. Allò que el mou i el guia.

De fet, jo no crec en el concepte "nova política" o "vella política", com a mínim no de la manera que s'utilitza avui. Aquest concepte que ha fet fortuna ni tan sols és nou, només cal recordar que ja pel 1914 l'utilitzava Ortega y Gasset per parlar de "Vieja y nueva política", i es referia precisament a una Espanya entossudida a prolongar "los gestos de una época finida".  A mi parleu-me de política i humanitat. Política i valors. Política i el bé comú. En definitiva, ni nova ni vella. A mi parleu-me de BONA política i punt. L'actual descrèdit de la política al nostre país i el distanciament dels ciutadans neixen precisament, des del meu punt de vista, del desajust cada vegada més evident entre allò que es diu i allò que es fa. La política només assoleix la seva autèntica grandesa si s'ajusta i s'equilibra amb la ètica i els valors. Les etiquetes no les posa la "vella" o la "nova" política. Les etiquetes les escollim aquells que fem política al nivell que sigui i escollim entre el compromís polític i l'oportunisme, entre la llibertat de consciència o la disciplina  de partit. Entre els valors o l'afany de poder.

Per aquesta raó, em causa veritable perplexitat i desassossec que uns polítics, unes persones, uns homes facin una vaga de fam per denunciar la vulneració d'uns drets fonamentals, -per mi el gest més greu i important des de l'1 d'octubre- i que mostra el compromís indefugible d'aquestes persones disposades a trencar tots els esquemes que el procés ha anat dibuixant fins ara i que ens han portat a una decaiguda de l'ànim. Fins i tot a que veiem i acceptem com a normal un empresonament que no te res de normal. Que els presos no caiguin en l'oblit està bé però no és suficient. La divagació i la manca de rumb del nou Govern no ajuda, la inexperiència política a les files d'uns i altres i els interessos partidistes o personals tampoc. No dubto que actuen de bona fe i amb convicció, però com diu ma mare de la bona fe no es menja. 

Dit això, el que realment em produeix autèntic desassossec i inquietud és que, davant la gravetat d'una vaga de fam, alguns polítics amb nom i cognoms en pugui fer mofa o acudits. És inversemblant. És inversemblant que gent sense escrúpol, sense valors, sense la més mínima humanitat avui campin per la política. Com poden defensar el bé comú i els interessos col·lectius gent sense escrúpols ni mesura de les coses? Ens ho hem de fer mirar tots plegats. Una vaga de fam és greu. Pots estar-hi d'acord o no. Pots defensar altres vies de solució. El que no pots fer mai, mai és frivolitzar i fer escarni del sacrifici i el dolor de la gent. Això va més enllà de les expressions grolleres a un plenari, la mala educació o la falta de respecte que avui podem observar que es va imposant. Parlem d'humanitat, de misèria humana. Parlem d'una societat que es mirall de la política i on la insolidaritat, la mentida, la cobdícia i la merda aflora. Cal que prenguem consciència d'aquesta "nova política" deshumanitzada i sense escrúpols, que deixem d'actuar com a ciutadans "contents i enganyats" i prenguem la iniciativa. Cal defensar la bona política i als bons polítics.     

FACIN JOC, SENYORS!

Com que la justícia porta els ulls tapats simbòlicament, és obvi que no hi pot veure; i quan mira de reüll sembla que curiosament tampoc mira igual a tothom. Per això l'esmena de la sentència de l'Alt Tribunal sobre l'impost de les hipoteques ha generat tanta indignació i suposa un descrèdit per al sistema judicial espanyol, perquè definitivament se'ls ha vist el llautó. La gestió d'aquest assumpte ha estat nefast i, finalment, sembla que l'autèntica "hipoteca" que ens queda als ciutadans és la imatge d'una justícia cada cop més allunyada de la gent i rendida als poders polítics, econòmics i financers. En cap cas s'hauria d'haver permès aquesta imatge mercantil que ens han ofert el poder judicial i la banca, perquè deixa ben tocada la credibilitat d'uns i altres, però sobretot dels primers.

El canvi de criteri acordat en només 15 dies i l'ajustat resultat de la votació ofereixen una imatge vergonyosa. Als senyors magistrats els preocupen més els diners que els drets dels ciutadans, els preocupen més que la banca respiri i cotitzi a l'alça que no pas la confiança de la gent en el sistema judicial.  A tot això, surt el President del Gobierno i anuncia mesures perquè la banca assumeixi l'impost. La música pot sonar bé, però la lletra no em convenç. L'impost l'acabarà pagant el ciutadà. Temps al temps. I qui retorna els diners a la resta de ciutadans que ja s'han vist afectats per l'abús de la banca?.

Corren un temps en que com advocada sento una profunda indignació davant d'algunes decisions judicials i la imatge que projecta la justícia, però per damunt de tot visc amb absoluta perplexitat determinades actuacions d'una justícia que fa temps que mostra la seva cara més fosca i enfila una darrera altra resolucions que generen una gran inseguretat jurídica. Com diu el President del Suprem Sr. Lesmes "son las reglas del juego". Facin joc, senyors, facin joc!.

   

REPRENC EL BLOG. A MÉS MAR, MÉS VELA

Desprès d'un temps de reflexió enceto una nova etapa d'aquest blog amb  la pretensió de posar a mans de qui li interessi la meva opinió relacionada en diversos àmbits, però sempre parlant del meu poble i el meu país: Malgrat de Mar i Catalunya. Passen moltes coses i cada cop més sento la necessitat d'escriure i dir-hi la meva.

Quan l'any 2006 vaig començar a escriure el meu primer blog el panorama de les xarxes era molt i molt diferent. L'any 2006 no s'havia estès el facebook, instagram o twitter. Ara podem seguir la vida de la gent per instagram, i xarxes socials, poden veure que fa i que diu, conèixer la seva actitud davant la vida pel que penja o deixa de penjar, els comentaris, però tot plegat crec que podria ser objecte d'un estudi antropològic.  La xarxa comporta molta lleugeresa i no és or tot el que hi brilla. Ràpidament detectes que la xarxa no sempre és reflex de la veritat, ni informa, ni aprofundeix en les reflexions. Sovint la immediatesa i la necessitat de donar una resposta ràpida ens fa caure en errors . Vaja, que la xarxa i la política, com la vida mateixa, han canviat molt. Personalment, em costa molt d'entendre que per alguns la política local es resumeixi avui a fer una foto, penjar-la el primer, clickar m'agrada,  i poca cosa més. I com gairebé sempre no hem de buscar culpables, perquè la culpa és molt lletja. Simplement, que en general tots ens hem tornat així de superficials, ens resignem i tampoc exigim com a ciutadans el que toca: idees amb consistència, projectes de veritat, respostes i no excuses.

Quan vaig començar a escriure al blog tot era molt diferent. En el moment que vaig encetar el primer blog a mi em va semblar una finestra oberta a la gent i una manera de ser transparent i expressar el que pensava sense fer trampes.  Això us puc assegurar que m'ha comportat molts problemes, sobretot dins els estrets marges d'una política malgratenca poc acostumada a expressar obertament el que es pensa. Personalment, sempre he procurat fer-ho així. En un blog no es pot mentir, ni dir avui blanc i demà negre. Un blog és un autèntic exercici de sinceritat i coherència. De fet, mirem quants caps de llista de les anteriors eleccions municipal a Malgrat o arreu han mantingut els seus webs o blogs actualitzats amb escrits i opinions personals.....tic, tac. tic, tac....doncs això, que escriure quatre coses durant una campanya (si les escriuen ells, és clar!) és senzill i més avui amb el Sr. Google. Ara bé,  desgranar idees pròpies  una per una, opinar, fer crítica, o anar teixint un veritable projecte  no és tant fàcil. Exigeix una bona dosi de convicció, reflexió, i pensament. Exigeix una bona dosi de treball.

En el meu cas, jo sempre he pensat que el facebook o l'instagram no poden substituir mai al blog. No tenen tantes funcions ni mai és casa nostra del tot. Facebook és molt tancat i ens tracta als usuaris com a nens. A més, resulta una eina que pensa més en els seus propis interessos que en els dels usuaris. Per això, tot i confessar que em fascinen les xarxes com a instrument de comunicació mai he deixat del tot el "meu blog".

Tot i així, fa temps que hi dono voltes, perquè a partir d'un moment determinat vaig considerar que m'havia de donar un temps per saber com enfocar l'espai. Ja he tancat una etapa, i tot i que el meu compromís segueix intacte la realitat tossuda m'ha fet reflexionar sobre el sentit de mantenir o no el blog com a quadern personal. Fa sis anys vaig deixar d'escriure una llarga temporada per raons personals. En moments de gran dolor íntim i personal he estat incapaç d'expressar-me. Després he fet alguns escrits, però sense aquell entusiasme inicial.

Finalment, després d'uns petits canvis he decidit començar de nou. Els moments actuals són difícils pel meu país. S'acosten unes eleccions municipals i ja hem constatat com són d'importants els governs municipals quan el país tremola. Així que com diuen els mariners " a més mar, més vela". Poc a poc. A veure que surt.