dimecres, 9 de juny de 2021

PRESENTAR UN LLIBRE ÉS TOT UN MÓN

Presentar un llibre és tot un món. Aplegar gent al voltant del primer llibre que acabes de publicar te un significat molt especial i et fa sentir estranya. I ahir, la presentació de “Magma. Poemes i cristalls en suspensió” a la Biblioteca d’Olot va tenir aquesta atmosfera màgica i clàssica d’una presentació envoltada de prestatgeries plenes de llibres, i alhora va comptar també amb la dosi de generositat pròpia d’aquest tipus d’actes. Generositat dels assistents que venen a escoltar a una autora desconeguda que parla dels sentiments i emocions que ha posat sobre el paper barrejades amb el fang i la pluja; i generositat d’aquells que l’acompanyen en aquest viatge i en fan la presentació. Les paraules de la Silvia Vilacoba resseguint el fil de l’AIGUA, l’AIRE, el FOC i la TERRA, el mite ancestre dels quatre elements que han fet de fil conductor de cada poema, i la veu melodiosa de la Carrie Dorca recitant hi van posar la nota d’autenticitat i intensitat que fa d'una  vetllada un moment inoblidable.    

I en aquesta atmosfera màgica vaig intentar traslladar el batec del meu esforç d' abocar en paraules el silenci, el paisatge, la tristesa, el dol, però també la passió per la vida, la terra, les arrels i l’ origen. Un magma interior que connecta amb la dualitat màgica de bellesa i destrucció que simbolitzen els volcans. Una fusió personal i estranya de materials diversos que habiten dins meu i que eclosiona en forma de paraules.

dilluns, 24 de maig de 2021

ART A LES FAÇANES


Des de fa díes a les façanes d'alguns edificis de la ciutat d'Olot es poden observar unes lones de gran format que tenen a la gent gran com a protagonistes. No hi ha dia que anant o tornant de la feina no m'aturi a contemplar-les. En un moment en que la crisi de la Covid19 ha evidenciat la fragilitat del sistema d'atenció a la gent gran que està institucionalitzada i que s'ha sumat a la fragilitat de la gent gran en sí mateixa, em fa sentir emocions que algú hagi tingut la inspiració de tractar l'art com a comunicador de vivències i transmisor de sentiments d'aquest col·lectiu. 

Els protagonistes han escollit obres que pel motiu que sigui els desperta emocions. El fotògraf ha captat la imatge amb la peça a les mans, i la fotografia s'acompanya d'una frase amb la que el protagonista explica les raons que l'han dut a escollir aquesta peça. El resultat és un treball delicat que transmet molta sensibilitat i respecte cap a un col·lectiu que cal posar en valor. Personalment, l'exposició em fa reflexionar sobre la necessitat de recuperar el respecte a la gent gran, i recordar més sovint que si som on som és gràcies a ells. He llegit que el projecte artístic ha estat impulsat pels museus d'Olot i s'anomena "El museu entra a casa". M'ha semblat una iniciativa preciosa i plena de significat després del temps tan dur que hem viscut. 

https://museus.olot.cat/museu-garrotxa/activitats/donem-los-la-veu/

dijous, 6 de maig de 2021

"MAGMA. Poemes i cristalls en suspensió"


 "MAGMA" és un recull desordenat de sentiments, silencis i paisatges que germina en forma de poemes. Imatges construides a partir del fang, la pluja, el vent i el mar. Una eclosió de paraules des del fons de l'ànima que simbolitza l'erupció d'un volcà.

L'AIRE, el FOC, l'AIGUA i la TERRA, el mite ancestre dels quatre elements que ens sustenta són el connector, el fil invisible que ho embasta tot, la clau que obre la porta a la saviesa i claredat necessàries per entendre'ns millor.

Arriba un confinament inesperat, i en mig d’aquell desconcert inicial obres el calaix dels somnis i recuperes un projecte llargament acariciat. Mot a mot intentes posar ordre als sentiments i les emocions de diferents etapes de la vida. “I mentre fas i desfàs cada nus de la troca de la teva vida vas capturant aquells instants viscuts, la tristesa, els somnis i les esperances. Ho poses tot en una capsa imaginària. Fragments del mar, horitzons blaus, pols de terra del Pla de Grau, llavors a punt de germinar, el crec-crec de les fulles seques, la roca basàltica i el paisatge de la Garrotxa, el teu poble, el vent que et despentina, l’olor dels teus fills, el sabor de les pomes reineta...I amb tots aquests cristalls de vida construeixes lentament la teva pròpia càmera magmàtica. I només de tant en tant la sorra del temps esquerda aquest embolcall soterrani que  habita al teu interior i deixa fluir la lava, escupin per la boca espurnes de foc i de paraules. Llavors la pressió afluixa. El dolor es dilueix i, serena, acates que les coses realment  importants de la teva vida són aquells fragments de mar, l’horitzó blau, la fulla seca que trepitges, el teu poble, el paisatge que t'acull, el vent que et despentina, l’olor dels teus fills, el sabor de les pomes reineta.... Les petites coses que has desat en un garbuix dins aquella mateixa capsa. Llavors entens les raons del teu íntim viatge. Et sents alliberada. Lliure per créixer, per florir, per donar fruits com el ventre d’una mare. Sona “Un bel di vedremo”. Èxtasi absolut. Ja estàs a punt per tornar a començar”.

Fragment de “MAGMA. Poemes i cristalls en suspensió”

*En breu trobareu el llibre a la llibreria La Pilona.


dimarts, 4 de maig de 2021

PENSO


Ara et penso -tan lluny!-
i t’invento un posat
expectant, perquè m’omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud, i que pròxims
els teus ulls quan t’invento
un posat expectant
perquè m’omplis la tarda.

Miquel Martí i Pol. "Ara et penso"
 

“Ara et penso -tan lluny!”, diu el poeta. I per omplir-me el buit d’aquesta tarda jo també et penso, i em penso. I penso que haig de trobar les paraules com en un joc imaginari per més tard abocar-les desordenadament sobre els fulls en blanc com si fossin diminutes taques de vida. I en cada mot hi aplego sorolls, veus, olors, la pluja que cau sense misericòrdia i el fang. I de la barreja en surt una filera de lletres que es van col·locant sobre el paper, com una llarga filera de formigues que avança ordenadament per la pantalla del meu portàtil. I penso que vull retrobar-me en aquest espai imaginari en el que jo poso les regles. I la primera regla diu que hauré de traspassar el mirall d’ Alícia mil vegades, perseguir el seu punyeter Conill Blanc i descabdellar d’una vegada el misteri del País de les Meravelles. Però el Conill corre que se les pela i, de sobte, em recorda que si no m’organitzo millor no hi ha manera d’entrar al cau, ni de pensar, ni de trobar els mots, i que així no hi ha manera tampoc d’ordenar-los com una filera de formigues sobre el paper. I és llavors que agafo d’una revolada la llibreta i dibuixo la graella imaginària que ha de ser la meva fortalesa, marco un temps per pensar i un temps per escriure, i el subratllo amb retolador fluorescent perquè quedi clar que aquest serà el meu temps i el meu espai. I de sobte, apareix el punyeter Conill Blanc i passa corrent entre el teclat mirant el seu rellotge i rient com si es burlés dels meus propòsits. I decideixo empaitar-lo, més que res per dir-li a la cara el que penso. Què sàpiga d’una vegada que mai em va fer gràcia l’estúpid Conill Blanc del conte.

dimarts, 27 d’abril de 2021

DONES POETES DE LA MARESMA




Ahir es va presentar a la sala Joaquim Garriga de l'Arxiu Municipal de Malgrat de Mar el llibre Dones poetes de la Maresma, de l'Emilia Illamola i la Queralt Morros editat per l'editorial Voliana. L'obra és un recull poètic de 107 dones de la comarca, i vol ser una eina divulgativa que permeti descobrir veus desconegudes i aprofundir en d'altres més reconegudes. El recull permet d'alguna manera veure l'evolució en la poesia, i es converteix en una porta oberta per escoltar la veu de dones que fan de la poesia una manera d'entendre el món i un paisatge comú. 

Formar-ne part com a malgratenca és un orgull i un autèntic privilegi. I com tot el que et passa de bó a la vida, la proposta de ser-hi arriba en el moment precís. En una etapa en la que una ja ha deixat enrera moltes motxil·les i ha après a despullar-se sense por ni prejudicis. Perquè escriure és revelar-te. És explicar secrets. És un monòleg interior i un procés en el que surten coses de molt endins. I entre totes aquestes coses que surten de l'ànima, i a les que intentes donar forma, trobes l'amor inmens pel teu paisatge, pel lloc on vius, per aquest punt de l'univers del que no vols moure't mai més.   

  


dilluns, 26 d’abril de 2021

L'ESQUELET DE LES PAPALLONES


 

Arrels

 

Escoltes el batec suau del vent

que xiula entre la filera de canyes

i et despentina els cabells.

Sents el lleu moviment de la Terra,

la energia d’una onada infinita

rebentant el ventre de la Tordera.

Enfonses els peus a la sorra humida

i t’arreles al terra fins a tocar fons.

Sents que formes part d’aquest lloc,

que no vols moure’t mai més d’aquí.


de "L'esquelet de les papallones". 

CERTÀMEN LITERARI

PREMI DE POESIA

SANT JORDI 2021

LA BARRETINA VERMELLA

Gràcies


divendres, 23 d’abril de 2021

LLEGIR I ESTIMAR

 

Arriba una nova Diada de Sant Jordi i, de sobte, m’adono de com l’he trobat a faltar. Cultura, natura, llengua, terra, amor, roses i llibres. Què seria la vida sense llegir i estimar? Els ingredients perfectes que fan de la festa un privilegi. I aquesta ja no serà una festa silenciosa com la de l’any passat. Recuperem els carrers amb cura, però de manera intensa. Les parades, les llibreries, les mirades. La suavitat de les cobertes i el fullejar pàgines. Em considero una dona afortunada a la que regalen llibres i roses. Aquesta és la prova defintiva de que qui m'estima em coneix bé. Aquest any “El pèndol” d’Anna Gas, una jove escriptora que diu coses tan belles com que “la literatura és una manera de defensar la manera com veus el món”. Ganes de Sant Jordi i ganes de llegir!!!!!

dijous, 8 d’abril de 2021

"MAHALO". GRÀCIES A LA VIDA


Ja fa uns anys, la meva germana Carmina va afrontar un diagnòstic molt dur sense saber que aquell moment íntim i personal seria també el primer pas d'un viatge interior. 

Sempre he pensat que cada ànima necessita trobar el seu camí segons la manera en què el toca la vida. I si la vida et toca en forma de malaltia, pots decidir enfocar la malaltia com una desgràcia, o bé, la pots entendre com una motivació per encetar un llarg viatge a la recerca de l’equilibri personal i emocional. Al final es tracta d’alleujar el dolor o, simplement, abstreure’ns del dolor del món, l’angoixa de la incertesa i, a poder ser, saber retrobar els camins que et connecten de nou a la teva essència i t’aporten l’equilibri i la felicitat. 

Aquesta opció sanadora va ser la decisió de la Carmina a partir d'un punt de no retorn del seu propi procés de sanació. Una opció que l'ha portat a escriure i publicar 2 llibres. El primer "Desperta't a la vida", un autèntic crit de coratge de qui és capaç de nedar contracorrent, i ara aquest nou llibre "MAHALO", per mi un llibre que està escrit com un càntic d'agraiment a la vida. I quan de sobte trobes algú com la Carmina que et regala un bri de llum i esperança en aquest camí fosc i costerut que és la vida, que et parla de connectar amb l’univers, de les arrels i l’escorça dels arbres, de la veu interior, de la vibració, de la saviesa ancestral de les tortugues, de somnis de color turquesa i de viatges a llocs remots, realment mereix la pena aturar la nostra petita i atrafegada vida per escoltar.

Com diu el pròleg de la doctora Isabel Cusó “al final la vida és un viatge que enllaça destinacions, rutes, llocs, persones i situacions".

Com diu la Carmina:

Si he conseguido despertar, a través de este maravilloso viaje, el deseo de aprendizaje para hacer florecer en vuestro interior el espíritu que nos proporcionará la energía del universo, y el equilibrio necesario para purificar cuerpo y alma, el esfuerzo ha merecido la pena”. –MAHALO- Carmina Serra.


dimarts, 9 de març de 2021

VORA L' AIGUA


Aquell era un d’aquells dies que es sentia petita i difuminada. Massa petita per entendre un món tan gran, injust i complicat. Es es va seure a la vora de l’aigua per enfonsar les mans en aquella veu mullada i deixar lliscar entre els seus dits un rastre líquid de paraules mai dites. Aquella làmina cristal·lina i nodridora li va semblar el fil de tot el que havia viscut. L’artèria íntima del seu món que conduïa els sentiments i els somnis que habitaven dins seu per  una espina dorsal imaginària. L’ àvia Margarida  sempre deia que l’aigua sanava i nodria l’ànima. Ara el sol declinava suaument sobre els còdols i banyava d’ombres aquella font inquieta. Va recordar tots els tresors ocults i fascinants que amb el pas del temps i les batalles de la vida havia descobert al seu interior. Va revisar mentalment cada pedra del mur que havia bastit per protegir el seu cor. Cada pèrdua i cada engruna de felicitat viscuda va desfilar en processó per la memòria. Llavors va sentir com una energia desconeguda pujava amb fúria des de la terra per les seves cames com les bràctees d’una buguenvíl·lia vigorosa. Un somriure es va dibuixar al seu rostre. Amb un gest va espolsar l’aigua que duia a les mans i va alçar la mirada serena per buscar el blau d’un cel infinit i transparent.  Va tancar els ulls amb força. Quan els va tornar a obrir aquella font minúscula li va semblar tot un mar per navegar.


divendres, 5 de març de 2021

8 DE MARÇ. EN MARXA!




S’acosta el Dia Internacional de les Dones. El 8 de març. Una jornada reivindicativa que enguany arriba en un context especialment complex que fa més necessària que mai la lluita i la reflexió en clau  de feminisme. El perill real de fer passes enrere justifica sobradament la mobilització. Comparteixo la idea de que impedir les marxes per raons de salut és oportunisme i criminalització del feminisme.

Ara mateix ens trobem en plena lluita contra una pandèmia que ens ha esclatat a la cara. La hòstia ha estat descomunal, però ens ha permès veure amb claredat que l’alliberament que pensàvem haver aconseguit potser no era un “alliberament real”. El confinament ha estat especialment dur amb les dones, i les dades apunten a Catalunya que les dones hem patit un major risc d’exposició a la malaltia que els homes.  La pandèmia ha fet evident que també hi ha una bretxa de gènere que es pot identificar en relació a la situació laboral d’homes i dones davant la COVID-19 (mireu l’anàlisi d’Ester Fayos a la publicació Directa).

I en aquest context una ombra de foscor apareix a l’horitzó. Contemplem atònites com la irrupció d’una extrema dreta desfermada ha trobat una clara estratègia electoral en la “política antifeminista”. Un avís a navegants que posa de relleu que en aquest escenari, el feminisme, el seu rearmament i la lluita col·lectiva serà cavall de batalla i l'opció imprescindible per avançar i barrar el pas al feixisme.   

dilluns, 1 de març de 2021

PRINCIPI I FINAL


 

"L’arrel de l’arbre

clavada al ventre

d’una terra d’ocres,

verds i rogencs.

El xiscle de l’ocell

entre les branques

que son arrels.

El batec suau

de la llavor dins

la medul·la basàltica.

La terra estirant-se

per allà on passes.

Principi i final."

Neus Serra

(Foto by David Serramitjana)


divendres, 26 de febrer de 2021

FANG AL POEMA


 

Em vaig adormir amb un titular d’Ona Malgrat al cap, i m’he despertat amb lleganyes i un poema de Gabriel Celaya als llavis. "NOU PIS PER EMERGÈNCIES SOCIALS”. Alegria i un tel de decepció. Per què l'administració és tan lenta posant en servei un recurs tan valuós?. Es tracta del mateix pis adquirit el 2018 quan servidora era regidora d’habitatge. I en fan un titular. Hi posen la paraula "emergències" i es queden tan amples. Enhorabona. M’alegra que s’hagi enllestit, com celebro que aquella humil llavor d’aprofitar el dret de retracte dels pisos provinents d’execucions hipotecàries vagi germinar i obtenir el suport necessari. Però em rebenta que l’administració sigui tan lenta per posar en funcionament un recurs tan valuós i necessari. Calma, em diu la veueta. Calma. Que vam quedar que en aquest blog només escriuries poesia. Però tinc un mantra al cervell. Tic-tic-tic-tic. Gabriel Celaya i aquell demolidor " en un poema debe haber barro", "la poesia es un instrumento para transformar el mundo". Què fem, Neus? Calles?. No. no ho faràs. Et conec massa bé, diu la veueta amb sorna. I ara mateix sento que tinc fang entre les mans. I no puc callar. Cal parlar. L'habitatge d'emergència social, senyors meus, és una urgència. I llavors recordo la idea, com la vam compartir, que cercàvem i, sobretot, que sentíem. Recordo que la idea ja no em pertany i que algú ha pensat que era un bon titular, però el titular fa pena i m'acabo cagant en aquest món de merda. Fi del poema. 

"Estamos tocando fondo. Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse". Gabriel Celaya.


dijous, 25 de febrer de 2021

SENZILLAMENT, FENT PARAULES


 

Què voleu que us digui?. M’agrada escriure i qui em coneix ho sap. Tinc 57 anys, i a base de rebre hòsties de la vida he deixat anar les manies. Em sento més viva que mai, i en una fase de revolució interior que em fa recuperar  temps perdut i em convida a fer realment allò que em ve de gust. La Neus d’avui no té res a veure amb altres Neus passades. O potser si. Potser té molt de totes aquelles Neus. De fet, no m’agrada callar, ni que em facin callar. I ara que ho penso, també em despullo amb més facilitat que quan tenia vint anys. Em trobo en el punt precís en que me la bufa molt el que altres pensin de mi. A vegades he tingut la sensació de voler agradar a tothom, i amb el temps m’he adonat que no sabia canalitzar la energia i sempre acabava rebentant per dins. Ara no. Ara penso que jo soc com soc i m’agrada ser com soc.  I què si tinc caràcter?. I què si un dia et vaig engegar a la merda?. Segur que em vas donar motius de sobres, perquè si em coneixes bé saps que no soc d’engegar a la merda a ningú. Tothom té dret a rebentar, a explotar la energia, a buidar-se per dins,  a engegar a pastar fang ni que sigui una vegada a la seva vida.  Resulta terapèutic i alliberador. I què?. I ara em ve de gust escriure, perquè m’agrada dir coses i tinc coses a dir. També és terapèutic i alliberador. M’encanta  fer malabarismes amb les paraules, crear sonoritats i versos. A vegades crear silencis. Viure i reviure aquesta capacitat màgica de les paraules d’emergir per  transformar les coses.