divendres, 29 d’abril de 2022

NIT LITERÀRIA A CAN NINETES




Ahir amb el "Magma. Poemes i cristalls en suspensió" vaig participar a la XXII Nit Literària de Can Ninetes, enguany dedicada al Centenari de Joan Fuster.  

La vetllada va ser molt especial, i vaig sortir sorpresa per l'ambient i la qualitat i varietat de les actuacions. Havaneres, rap, tangos, boleros, poesia, versos de Joan Fuster, rapsodes, poemes en anglès, àrab i esperanto, llenguatge per sords. Tot amanit amb una inmensa dosi de creativitat. Una nit rodona en un espai cultural singular, i molt ben acompanyada per l' escriptora Silvia Vilacoba i la Carrie Dorca.    

divendres, 11 de febrer de 2022

PULSAR ENTER O EXPLOTAR




No em negareu que la vida a vegades se'ns fa feixuga, i que la relació amb els altres sovint resulta desconcertant. I avui és un dia d'aquells que no saps quina cara has de posar a la vida. Si riure o plorar. Si pulsar Enter o explotar. M'adono que porto a l'esquena molta lluita i decepcions. Un cert regust agre per moltes raons que ara no venen al cas, perquè de fet, qui em coneix bé ja sap que les meves raons sempre son argumentades. Que no soc pas dona d'amagar sentiments o veritats, ni dissimular les emocions. Que sempre vaig de cara. I enmig d'aquesta barreja de sentiments sento que encara puc viure cada moment donant-li el regust que jo decideixi. Pot semblar contradictori, però és com ho sento al meu interior. Soc humana i contradictòria. M'esforço per descobrir cada dia els petits gestos i situacions que em fan la vida més feliç. Aquells que a vegades semblen no tenir cap valor aparent, però que en realitat són els que t'omplen de llum. Aquest exercici aparentment senzill em serveix per no perdre el nord i  continuar confiant en les persones. I quan estic més concentrada en les meves divagacions mentals i espirituals rebo per sorpresa un missatge de la meva amiga Paquita. Una pila de records i moments viscuts a Formentera. Imatges desades al núvol d'una universitària que s'empassava la vida a glops i es divertia.  Casaments, embarassos, fills, filles i feines. Ostres. La vida passa a velocitat ultrasònica. De cop em cau a sobre tot el temps que fa que no em trobo amb la meva estimada amiga de la Facultat de Dret. I sento a dins una necessitat estranya. Una urgència d'abraçar-la. De recuperar d'alguna forma una gent, un temps, una vida que mai em decepciona. És com la necessitat de tocar amb els dits per comprobar que encara queda gent autèntica. Certament, la lógica de la vida és ben original i molt més senzilla del que imaginem. És bonic creure que quan més cansada de tot em sento sempre hi ha qui pensa en mi. Que algú per allà dalt m'estima. 

 

dimecres, 22 de desembre de 2021

QUAN EL NADAL FA MAL

 


Arriba Nadal i fa mal. Quan eres petita sentíes una il·lusió desmesurada per les festes nadalenques i tot el que portaven: dinars familiars, abraçades i petons, avis, tiets i cosinets, neules i turrons, regals i retrobaments. 

Però passen els anys, i t’adones que aquella inmensa taula que comparties es va fent petita, que falta gent que estimes i enyores. De sobte, el pes del temps et cau a les espatlles, sents que eres molt feliç sense saber-ho, i que la felicitat no es un caneló que pots guardar al congelador. 

Llavors la màgia del Nadal s’esvaeix. Mentres la televisió parla de xifres, percentatges i recomanacions de governs i organismes sense ànima, tu recordes que l’any passat vas decidir celebrar el Nadal a casa al darrer minut. Somrius. Penses en els ulls del teu pare a l’obrir el cava, en aquella il·lusió que et va saber transmetre cada Nadal malgrat els cops de la vida. Que el vau fer feliç, perquè estar tots junts era el millor regal. Com el poeta, et dius que “potser Nadal és la força per reprendre el camí de cada dia quan el misteri s’ha esvait, i tot torna a ser trist i llunyà, i difícil”. I decideixes guarnir la casa, parar taula i celebrar el Nadal. Viure cada moment intensament. Saps que a la vida cada moment és únic i irrepetible.     

dijous, 25 de novembre de 2021

BOTES D'AIGUA

Aquesta setmana vivim el regal de la pluja, aquest bé tan escàs a casa nostra que permet el cicle de la vida i el lleu balenceig de la nostra memòria d'infants sobre els bassals. 

Confesso que a mi em passa una mica com els cargols, que la pluja em fa sortir de casa. M'encanta sentir com cau gota a gota sobre la caputxa de l'anorak i com regalima per les mans, passejar sense paraigües i xipollejar bassals. 

Recordo que quan era petita tots els nens i nenes teníem unes botes d'aigua pels dies de pluja. Katiuskas, en deien a casa. Quan sortiem de l'escola amb el meu germà ens encantava ficar els peus a tots els bassals que trobavem pel camí. I no en teniem prou encara que sovint ens ficavem dins la riera de Sant Genís que baixava per Can Feliciano i la pujavem caminant per dins de l'aigua. Mai se'ns va emportar una riuada i quin gust ens provocava xipollejar i esquitxar-nos d'aquella manera. Arribavem xops a casa.

Aquests records m'han vingut al cap, perquè fa uns dies posant ordre a l'armari vaig rescatar unes botes d'aquestes de goma. Sembla que ara tornen a estar de moda de la mà de Zara i companyia. No ho sé. Les meves són més velles que l'anar a peu, però em van fer gràcia. Les vaig netejar i me les vaig provar. Perfectes. 

-Potser me les puc posar un dia, vaig pensar.

Dit i fet. Ahir plovia a bots i barrals i les vaig veure al costat de la porta. La temptació era molt gran, així que me les vaig posar per anar a la feina. Tot el dia vaig sentir una sensació màgica als peus. Quin gust recuperar per un instant aquella nena que viu al meu interior. De camí cap a casa no va quedar bassal sense trepitjar. Vaig arribar xopa i amb un somriure. Els de casa encara flipen.