dijous, 30 d’abril del 2026

QUAN EL PLA DE GRAU DIU PROU!

 

 


 Foto: Ona Malgrat

Ara ja fa temps que observo la política malgratenca des de la barrera. Em dona molta perspectiva, però tampoc acostumo a escriure ni opinar sobre el que fan i desfan, perquè el panorama és prou eloqüent.

El passat mandat l’aritmètica electoral va permetre governar Malgrat amb una certa sensació de comoditat, tot i el sorprenent canvi d’alcalde. Entrebancs no en van faltar, perquè gestionar un “Glória” i un “Covid” no  és fàcil, però tenir un lideratge clar ajuda. 

En aquest mandat la conjuntura política municipal ha variat d’una manera abrupta. No entraré a valorar les bondats de la suma, ni els errors i encerts d’uns i altres, perquè sé prou bé que la política local és més complicada del que sembla i, sovint, acaba teixint una teranyina de tensions i prejudicis difícils de digerir. Hi ha una majoria, sí, però alguna cosa no acaba d’encaixar, i el devastador incendi de les naus de brigades ja semblava un mal presagi. Cadascú entengui el que vulgui, però el mandat s’ha acabat fent més i més espès, amb honroses excepcions com l’acord de Can Palomo o el pisos socials. 

No obstant això, la falsa placidesa en la que semblava haver-se instal·lat aquest govern s’ha vist de cop alterada per la revolta inesperada de la pagesia. I no és per menys. És difícil entendre que en un Ple s’acabés defensant una proposta de l’ACA que proposa rebaixar la mota del costat de Malgrat per permetre que, en cas d’avingudes importants d’aigua, tota la zona del Pla de Grau es converteixi en la llera i es pugui desguassar cap al mar amb tot el que comporta. I encara és més difícil entendre que es pugui defensar aquesta alternativa des del mateix Ajuntament de Malgrat—i organitzar un bonic congrés— sense comptar amb la pagesia. Intueixo que aquest congrés era més aviat una presentació preelectoral del projecte estrella del programa de l’alcaldessa, perquè no entenc la messiànica projecció de la seva foto a tota pantalla (no li conec estudis ni publicacions sobre el Delta) ni tota la parafernàlia desplegada per un Ajuntament que acostuma a fer aquestes coses justetes de pressupost.

Arribats aquí,  la improvisació, el “mea culpa” o l’autocrítica no poden justificar una ficada de pota tan gran. Ens omplim la boca de Km0 i de defensar la pagesia, però la percepció és que el suport polític és més retòric que real. La realitat és que a l’hora de la veritat no es pensa a parlar amb el sector. Que partits que diuen defensar la pagesia hagin votat la “alternativa 3” sense qüestionar res és una gran decepció per mi. La pregunta que em faig és si realment es van mirar les alternatives o si els han volgut utilitzar i ara se n'adonen (no subestimeu mai ningú). Només cal escoltar el Ple de fa un any per entendre qui parla des del coneixement del poble, les alternatives, els sectors i el territori i qui no. Qui toca amb la partitura i qui toca purament d’ oïda per acabar desafinant. Avís a navegants: jo no em refiaria massa de polítics que quan es veuen atrapats diuen que “no hi ha res decidit” i es “tirarà enrere”. Aneu amb compte.

dimarts, 7 de maig del 2024

MIRAR ENDINS


 Aquest repte d’escriptura m’està capgirant la vida. Ahir travessava el mirall d’Alícia perseguint un temps per mi, i avui em trobo mirant-me al mateix mirall fent un reset, reflexionant, mirant el meu interior com feia temps que no havia fet.  Parar, respirar, pensar, mirar endins…….I la veritat és que viatjar cap endins no sempre és fàcil. Què passaria si en mirar-me per dins no em puc reconèixer? Fa temps que vaig descobrir que la certesa que tenia de moltes coses es pot esvaïr en un nanosegon. Ara la única certesa que tinc és que moltes coses de la vida no depenen de nosaltres. Però… i si aquest bucejar en el mar més profund de l’ànima em permet obrir els ulls i connectar amb tot el meu potencial interior, amb la capacitat creativa de relligar paraules i emocions, amb la tendresa i l’amor que he anat acumulant amb els anys i que amenaça en desbordar-se qualsevol dia? I si a dins meu trobo la primera llum del dia que em travessa les parpelles cada matí, el verd de les fulles després de la pluja, el paisatge que sempre veig al tancar els ulls, el tacte de la pell dels meus fills, l’olor de la gent que estimo? I si mirar endins m’apaga la ràbia i em torna la calma? T’imagines?

dimarts, 13 de setembre del 2022

TOT TÉ EL SEU MOMENT

Tot té el seu moment i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa.

Hi ha un temps d'infantar
i un temps de morir.
Un temps de plantar 
i un temps de collir.
Un temps de matar 
i un temps de guarir.
Un temps d'enrunar i un temps de construir.
Un temps de plorar i un temps de riure.
Un temps de plànyer-se i un temps de dansar.
Un temps de tirar pedres i un temps d'aplegar-ne.
Un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n.
Un temps de cercar i un temps de perdre.
Un temps de guardar i un temps de llençar.
Un temps d'esquinçar i un temps de cosir.
Un temps de callar i un temps de parlar.
Hi ha un temps d'estimar i un temps d'odiar.
Hi ha un temps de guerra i un temps de pau.

                                                                                            
                                                                                            Cohèlet 3, 1-15

dijous, 21 de juliol del 2022

ESPAI NEUS CATALÀ: LA PEDAGOGIA DE L'EXTERMINI

 

(Foto: Ajuntament de Malgrat de Mar)

Diu Raffaele Mantegazza, en el pròleg al seu llibre “El olor del humo: Auschwitz y la pedagogía del exterminio”, que la seva obra és una resposta a l’actitud dels joves en un viatge de final de curs de batxillerat a Auschwitz, en que aquests adolescents reien i feien broma sobre la tragèdia dels jueus.

Sense arribar aquest extrem, el cert és que massa sovint el coneixement que tenim del que s’anomena Holocaust i les deportacions de persones als camps d’extermini nazis és fragmentat i dispers. A vegades obeeix més al que hem llegit o a pel·lícules que hem vist, o potser al que molt per sobre vam estudiar a l’escola o institut, però sense estar integrat en un autèntic marc explicatiu. Fa temps que busco informació als arxius de la Memòria Democràtica de la Generalitat per un projecte personal de novel·la i en aquesta recerca vaig trobar el nom d’alguns malgratencs com Antonio Rios Egea, nascut a Malgrat de Mar  l’1 de gener de 2014 i que va morir el 7 de febrer de 1942 a Hartheim, camp d’extermini de Mauthausen. Em consta que els historiadors locals de Malgrat tenen documentats altres noms. Per això, aquests dies que alguns aprofiten per acolorir el seu  Instagram amb imatges de l’espai que Malgrat dedica a Neus Català (una proposta que aplaudeixo) penso que estaria bé que el projecte no quedés aquí, i que s’acompanyi d’un espai de divulgació i de recuperació de la memòria històrica. No sé si s’ha plantejat, si el projecte va més enllà o no. No ho puc saber de les informacions que llegeixo, perquè són més aviat poques i centrades més en els impresionants murals que s’han dibuixat, però crec que hi ha necessitat de saber més i que aquest espai serveixi com a eina i estímul per l’ensenyament i coneixement.

En un moment d’involució de la societat com el que vivim, en que alguns drets van enrere i no endavant, i en que algunes formacions polítiques construeixen el seu discurs sobre la banalització del passat, reforçar l’educació contra l’horror és bàsic. Desitjo que l'espai Neus Català a Malgrat faci de punt de sortida de moltes accions de recuperació, divulgació i pedagogia de la memòria històrica.