dijous, 25 de novembre de 2021

BOTES D'AIGUA

Aquesta setmana vivim el regal de la pluja, aquest bé tan escàs a casa nostra que permet el cicle de la vida i el lleu balenceig de la nostra memòria d'infants sobre els bassals. 

Confesso que a mi em passa una mica com els cargols, que la pluja em fa sortir de casa. M'encanta sentir com cau gota a gota sobre la caputxa de l'anorak i com regalima per les mans, passejar sense paraigües i xipollejar bassals. 

Recordo que quan era petita tots els nens i nenes teníem unes botes d'aigua pels dies de pluja. Katiuskas, en deien a casa. Quan sortiem de l'escola amb el meu germà ens encantava ficar els peus a tots els bassals que trobavem pel camí. I no en teniem prou encara que sovint ens ficavem dins la riera de Sant Genís que baixava per Can Feliciano i la pujavem caminant per dins de l'aigua. Mai se'ns va emportar una riuada i quin gust ens provocava xipollejar i esquitxar-nos d'aquella manera. Arribavem xops a casa.

Aquests records m'han vingut al cap, perquè fa uns dies posant ordre a l'armari vaig rescatar unes botes d'aquestes de goma. Sembla que ara tornen a estar de moda de la mà de Zara i companyia. No ho sé. Les meves són més velles que l'anar a peu, però em van fer gràcia. Les vaig netejar i me les vaig provar. Perfectes. 

-Potser me les puc posar un dia, vaig pensar.

Dit i fet. Ahir plovia a bots i barrals i les vaig veure al costat de la porta. La temptació era molt gran, així que me les vaig posar per anar a la feina. Tot el dia vaig sentir una sensació màgica als peus. Quin gust recuperar per un instant aquella nena que viu al meu interior. De camí cap a casa no va quedar bassal sense trepitjar. Vaig arribar xopa i amb un somriure. Els de casa encara flipen.



  



dilluns, 8 de novembre de 2021

EL DIA QUE EM VAIG CASAR

 

El dia que em vaig casar va ploure. No una pluja normal d’aquelles que més aviat són una benedicció pels nuvis, no. Aquell 8 de novembre va caure la mundial. Durant el matí espurnejava i va aguantar una mica, però a la sortida de l’ església de Sant Genís algú ens va deixar un paraigües i ja no va haver qui ho pogués aturar. Nosaltres érem tan feliços i pipiolis que ni paraigües havíem previst. Per què?. Qui es preocupa de la pluja quan prepara un casament? Nosaltres no. De fet, ni el diluvi universal ens va esborrar el somriure de la cara. Va ser un dia preciós. Sempre el recordo amb nostàlgia i amor. Durant un temps no vaig voler tornar a mirar les fotografies. Quan perds la persona estimada tot et fa mal. Tot allò que has guardat com a record es gira contra teu i se’t clava entre les costelles com l’afilada punta del ganivet. Ara que ha passat un temps torno a mirar les imatges i son com les recordava. Dos pipiolis enamorats amb els ulls a vessar d’il·lusions i projectes. És estranya la vida.

dilluns, 25 d’octubre de 2021

CAMINS, ETAPES I ANAR FENT


Paulo Coelho diu que "sempre es preciso saber cuando se acaba una etapa de la vida. Si insistes en permanecer en ella más tiempo del necesario, pierdes la alegria y el sentido del resto. Es importante poder cerrar capítulos, dejar ir momentos que se van clausurando".

I sembla tan fàcil, oi?. Però la vida t'ensenya que no és fàcil. En els darrers  anys he après a passar pàgina de moltes coses. He après a acceptar que les coses passen, que tenen principi i final, que després dels dies grisos en venen de més clars, i que el cel -el miris com el miris- sempre és blau. I he après que la vida la pots omplir de somnis i projectes a qualsevol edat. Només depén de tú. 

Paulo Coelho també diu allò de "Dios creó el desierto para que el hombre pudiera sonreir al ver las palmeras". Doncs això, que el tal Coelho a vegades em resulta irritant, perquè sempre té raó. I les palmeres acaben simbolitant la simplicitat d'allò que t'envolta i que aprens a valorar des de la teva acceptació personal. Això és el que realment aporta felicitat. Pel camí he perdut segurament part de la meva pròpia essència, però he estat capaç de posar punt i a part a moltes coses de la meva vida que ja no m'omplien ni em feien feliç.  


dijous, 7 d’octubre de 2021

AVUI EL MEU PARE HAURIA FET ANYS


Avui el meu pare hauria fet anys. 84 anys. Sempre li havia agradat celebrar els aniversaris, perquè era un home sembrador de vitalitat i optimisme. Li encantava fer anys, i el seu aniversari era l’excusa perfecta per celebrar la vida i brindar. Penso que aquest és el seu millor llegat, esprémer cada dia i cada minut de la vida com si fos únic. Saber observar, apreciar, estimar, respirar i donar. Contemplar i assaborir la senzillesa de les petites coses, la llum, el mar, la brisa. 

El meu pare era miop com jo, i els miops no podem enfocar bé els objectes llunyans, però si podem veure amb claredat els objectes propers. Potser per això veiem la vida des d' una perspectiva especial. I el meu pare sabia veure la vida des d'aquesta perspectiva especial. La seva mirada intel·ligent no perdia detall de tot el que l'envoltava. El dia que va morir vaig guardar les seves ulleres de miop entre les meves mans com un tresor, perquè m’agradaria fer anys i saber mirar la vida com ell. No perdre detall. Valorar el que tinc a prop. Mantenir aquesta capacitat de trobar sentit a tot, de descobrir el millor de les coses i de la gent. La capacitat de viure cada sortida del sol com si fos única i de donar gràcies. 

Fa molts dies que l’enyoro i que sento una tristesa tendríssima. No deixo de preguntar-me que li deu semblar tot el que fem. De tan en tan em posaré les seves ulleres per no oblidar com em va ensenyar que cal afrontar i veure la vida.