Aquest repte d’escriptura m’està capgirant la vida. Ahir travessava el mirall d’Alícia perseguint un temps per mi, i avui em trobo mirant-me al mateix mirall fent un reset, reflexionant, mirant el meu interior com feia temps que no havia fet. Parar, respirar, pensar, mirar endins…….I la veritat és que viatjar cap endins no sempre és fàcil. Què passaria si en mirar-me per dins no em puc reconèixer? Fa temps que vaig descobrir que la certesa que tenia de moltes coses es pot esvaïr en un nanosegon. Ara la única certesa que tinc és que moltes coses de la vida no depenen de nosaltres. Però… i si aquest bucejar en el mar més profund de l’ànima em permet obrir els ulls i connectar amb tot el meu potencial interior, amb la capacitat creativa de relligar paraules i emocions, amb la tendresa i l’amor que he anat acumulant amb els anys i que amenaça en desbordar-se qualsevol dia? I si a dins meu trobo la primera llum del dia que em travessa les parpelles cada matí, el verd de les fulles després de la pluja, el paisatge que sempre veig al tancar els ulls, el tacte de la pell dels meus fills, l’olor de la gent que estimo? I si mirar endins m’apaga la ràbia i em torna la calma? T’imagines?
