dilluns, 1 de març de 2021

PRINCIPI I FINAL


 

"L’arrel de l’arbre

clavada al ventre

d’una terra d’ocres,

verds i rogencs.

El xiscle de l’ocell

entre les branques

que son arrels.

El batec suau

de la llavor dins

la medul·la basàltica.

La terra estirant-se

per allà on passes.

Principi i final."

Neus Serra

(Foto by David Serramitjana)


divendres, 26 de febrer de 2021

FANG AL POEMA


 

Em vaig adormir amb un titular d’Ona Malgrat al cap, i m’he despertat amb lleganyes i un poema de Gabriel Celaya als llavis. "NOU PIS PER EMERGÈNCIES SOCIALS”. Alegria i un tel de decepció. Per què l'administració és tan lenta posant en servei un recurs tan valuós?. Es tracta del mateix pis adquirit el 2018 quan servidora era regidora d’habitatge. I en fan un titular. Hi posen la paraula "emergències" i es queden tan amples. Enhorabona. M’alegra que s’hagi enllestit, com celebro que aquella humil llavor d’aprofitar el dret de retracte dels pisos provinents d’execucions hipotecàries vagi germinar i obtenir el suport necessari. Però em rebenta que l’administració sigui tan lenta per posar en funcionament un recurs tan valuós i necessari. Calma, em diu la veueta. Calma. Que vam quedar que en aquest blog només escriuries poesia. Però tinc un mantra al cervell. Tic-tic-tic-tic. Gabriel Celaya i aquell demolidor " en un poema debe haber barro", "la poesia es un instrumento para transformar el mundo". Què fem, Neus? Calles?. No. no ho faràs. Et conec massa bé, diu la veueta amb sorna. I ara mateix sento que tinc fang entre les mans. I no puc callar. Cal parlar. L'habitatge d'emergència social, senyors meus, és una urgència. I llavors recordo la idea, com la vam compartir, que cercàvem i, sobretot, que sentíem. Recordo que la idea ja no em pertany i que algú ha pensat que era un bon titular, però el titular fa pena i m'acabo cagant en aquest món de merda. Fi del poema. 

"Estamos tocando fondo. Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse". Gabriel Celaya.


dijous, 25 de febrer de 2021

SENZILLAMENT, FENT PARAULES


 

Què voleu que us digui?. M’agrada escriure i qui em coneix ho sap. Tinc 57 anys, i a base de rebre hòsties de la vida he deixat anar les manies. Em sento més viva que mai, i en una fase de revolució interior que em fa recuperar  temps perdut i em convida a fer realment allò que em ve de gust. La Neus d’avui no té res a veure amb altres Neus passades. O potser si. Potser té molt de totes aquelles Neus. De fet, no m’agrada callar, ni que em facin callar. I ara que ho penso, també em despullo amb més facilitat que quan tenia vint anys. Em trobo en el punt precís en que me la bufa molt el que altres pensin de mi. A vegades he tingut la sensació de voler agradar a tothom, i amb el temps m’he adonat que no sabia canalitzar la energia i sempre acabava rebentant per dins. Ara no. Ara penso que jo soc com soc i m’agrada ser com soc.  I què si tinc caràcter?. I què si un dia et vaig engegar a la merda?. Segur que em vas donar motius de sobres, perquè si em coneixes bé saps que no soc d’engegar a la merda a ningú. Tothom té dret a rebentar, a explotar la energia, a buidar-se per dins,  a engegar a pastar fang ni que sigui una vegada a la seva vida.  Resulta terapèutic i alliberador. I què?. I ara em ve de gust escriure, perquè m’agrada dir coses i tinc coses a dir. També és terapèutic i alliberador. M’encanta  fer malabarismes amb les paraules, crear sonoritats i versos. A vegades crear silencis. Viure i reviure aquesta capacitat màgica de les paraules d’emergir per  transformar les coses.  

dilluns, 13 de maig de 2019

UN LLIBRE I UN EXERCICI D'HONESTEDAT


El company i amic Jofre Serret va presentar el passat divendres un llibre. Un llibre que recull un seguit de vivències, opinions, reflexions i propostes polítiques per Malgrat. A partir del format entrevista que signa la periodista Teresa Márquez, en Jofre aprofita per oferir-nos una aproximació a la seva esfera més humana i personal, però també es mostra prou valent per parlar dels seus orígens, de la influència de la mare en la vocació política,  i la vinculació a la política local. En Jofre porta la inquietud política i l’esperit de servei a la sang. De fet, pocs candidats al'alcaldia de Malgrat de Mar poden presumir de tenir un besavi que va ser alcalde de la vila de Malgrat de l’1 de gener de 1902 al 31 de desembre de 1905, en Francesc Gibert i Turró. Precisament durant la seva gestió es va construir el Passeig de Llevant, es va reformar el pont de la riera i es va obrir el carrer Riera.
Els amics i companys dibuixen el seu retrat. Un retrat precís de qui pretén encapçalar l’Ajuntament de Malgrat. I al retrat  s'hi sumen pensaments i reflexions interessants. “Si una cosa han aconseguit les crisis que hem viscut i la resposta social és que cal repensar-ho tot”, ens diu en Jofre. I, a continuació, desgrana la seva proposta política pels propers anys. Un exercici honest i valent. Jo destaco la honestedat i valentia, perquè són valors difícils de practicar de forma pura, i perquè costa poc enfilar propostes en un programa, però bastir un autèntic projecte de poble, explicar les raons que et porten a liderar aquest projecte i exposar clarament la teva visió de cap on ha d’anar el poble és tota una altra història. Això és, ni més ni menys, el que fa en Jofre. Com diuen els entesos, un llibre és interessant quan ens el creim, quan respira honestedat a cada fragment, sobretot, quan el protagonista fa un exercici d' honestedat amb si mateix.