El dia que em
vaig casar va ploure. No una pluja normal d’aquelles que més aviat són una
benedicció pels nuvis, no. Aquell 8 de novembre va caure la mundial. Durant el matí espurnejava i va
aguantar una mica, però a la sortida de l’ església de Sant Genís algú ens va
deixar un paraigües i ja no va haver qui ho pogués aturar. Nosaltres érem tan
feliços i pipiolis que ni paraigües havíem previst. Per què?. Qui es preocupa
de la pluja quan prepara un casament? Nosaltres no. De fet, ni el diluvi
universal ens va esborrar el somriure de la cara. Va ser un dia preciós. Sempre
el recordo amb nostàlgia i amor. Durant un temps no vaig voler tornar a mirar les
fotografies. Quan perds la persona estimada tot et fa mal. Tot allò que has
guardat com a record es gira contra teu i se’t clava entre les costelles com l’afilada
punta del ganivet. Ara que ha passat un temps torno a mirar les imatges i son
com les recordava. Dos pipiolis enamorats amb els ulls a vessar d’il·lusions i
projectes. És estranya la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada