dijous, 27 de desembre del 2012

EL GOVERN TÉ LA RESPONSABILITAT; NO L´OPOSICIÓ



Si afirmo que Malgrat té un govern en minoria no hauré descobert res de nou. Puc afegir que a l’oposició, tres partits, sumen més vots i regidors que el govern. El govern de Malgrat l'integren els 6 regidors del PSC i 2 regidores del PP. L'oposició la integrem els 5 regidors de CIU, 3 d'ERC i 1 d'ICV-EUA. Fins aquí el context. Quan l'any 2003, el PSC va perdre la majoria absoluta amb què havia governat el darrer mandat es va posar de manifest que entre el PSC i el PP de Malgrat existia un vincle molt fort que ha permés repetir sense condicions pacte rera pacte cada quatre anys. És el que es coneix com a vasos comunicants o el que passa quan es posen en comunicació dos dipòsits que contenen un mateix líquid que inicialment està a diferent altura, el nivell d'un dels dipòsits baixa, puja el de l'altre fins que ambdós s'igualen. Això sí, a cada bogada el PSC ha perdut un llençol. 

I què ha passat durant el que portem de mandat?

Doncs que la primera part del mandat el govern PSC-PP ha anat passejant la seva mediocritat a tranques i barranques, però de l'estiu ençà es detecta una paràlisi preocupant. D'una banda, ha patit greus ensopegades per manca de cintura política, per exemple en el cas de les obres del carrer Llibertat i les contribucions especials. Un clar exemple de miopia política. La resta de qüestions de l’agenda malgratenca, han estat aprovades o rebutjades pel Ple en funció dels acords a què hagi estat capaç d’arribar qui governa o de la bona voluntat dels grups de l'oposició. Apunto que quan van salvar el primer pressupost i les primeres ordenances fiscals del mandat gràcies a ICV-EUA van creure que tot seria bufar i fer ampolles, però la tossuderia dels nostres governants no coneix límit i ha provocat el joc dels disbarats de les ordenances fiscals del 2013. Un pols absurd que ha perjudicat als malgratencs i que ha portat, finalment, a que els pressupostos del 2013 hagin de retirar-se de l'ordre del dia del Ple del passat 20 de desembre a petició de CIU.  
  
No disposar d'una majoria té inconvenients en grans temes com els pressupostos o les ordenances municipals. S'han de negociar per obtenir els vots necessaris i, per tant, és imprescindible cedir a alguna de les propostes del partit o partits disposats a donar-hi suport. Ara bé, quin sentit té mantenir una coalició amb el PP per continuar en minoria?. Els pactes es fan pel bé del poble i la seva governabilitat o per raons personals?. 

 I en mig d'aquest panorama resulta que és l'oposició qui ha de donar mostra de responsabilitat i demana deixar el pressupost sobre la taula. Arribats aquí, deixeu-me dir que la responsabilitat d'arribar a un ple amb les ordenances pactades o amb els suports necessaris per aprovar el pressupost no és de l'oposició, sinó del govern. En aquest sentit la irresponsabilitat dels que governen és total. No hem notat cap inquietut en el PP. Cap dels seus representants ens ha demanat la nostra opinió sobre el pressupost ni ens ha proposat mantenir cap conversa sobre el mateix. Una manera de fer política francament còmode. Sincerament, tampoc hem vist un gran interés per part del PSC més enllà del seu habitual "feu propostes" que ja sabem tots com acaba

Finalment, ens hem emplaçat a parlar novament del pressupost del 2013 al gener. Veurem en que acaba tot plegat. Per si un cas, tindrem ben present que aconseguir els suports necessaris és responsabilitat de qui governa.
 

dissabte, 22 de desembre del 2012

ANYS I ANYS!


M'agrada celebrar l'aniversari. Fer anys, de moment, continua sent per mi motiu de celebració i l’excusa perfecte perquè et facin un munt de  petons i abraçades, per fer que un dia normal sigui especial o per tenir alguna sorpresa inesperada. 

Així que dijous vaig celebrar el meu aniversari. No pas com sempre, però el vaig celebrar. Posar un 9 on hi havia un 8 s’ha de celebrar. A la fi, els records i les vivències que anem acumulant al llarg de la vida és l’únic tresor que no tributa i que ningú ens pot embargar.  

Però a mesura que faig anys m'adono que la meva percepció de la vida canvia. Amb el pas del temps valoro les coses de manera diferent. Les coses petites prenen més importància. No m'interessa el decorat, i penso que hi ha coses que ja no tinc perquè aguantar. El meu sentit de  la vida evoluciona i procuro viure cada instant prenent consciència de la meva fragilitat. No em preocupen gens les marques del temps, però confesso que hi ha ferides de l’ànima que deixen empremta al rostre i a la pell. 

Procuro tenir pau d'esperit, navegar a estones sense brúixola i no deixar de perseguir somnis. No tenir masses ambicions i fer l'esforç d' entendre els canvis que es produeixen al món a ritme de vertígen. Al balanç de la vida i tinc pocs béns materials, però molts afectes. De fet, aquest és l'únic capital que m'interessa.

dilluns, 10 de desembre del 2012

CAMINAR SOBRE LA NEU


Potser perquè sempre tinc al cap el poema de Valentí Bigordà que diu allò de  “ Quan jo mori, no et vull veure plorar. Si vols plorar, fes-ho a porta tancada”. Potser perquè sóc com sóc i m’empasso la tristesa, tot i que a vegades sento que m’ofego, i que la vida em fa mal. Al principi m’hi vaig resistir. Com si el fil invisible que em sosté i em permet aixecar-me cada dia fos la closca. La casa que guarda el tresor de desitjos, vivències i  records. La casa que  tanca el dolor i em protegeix.  Hi ha moments que no vull tornar a viure dies passats, perquè res no serà igual ni serà el mateix. Però desprès està l’amor dels fills, i el dels amics que insisteixen que t’anirà bé.  Prepares les coses,  i al treure l’anorac de l’armari veus el forfait de la darrera vegada que vam anar a esquiar junts. Un cap de setmana  que vam gaudir sols. Un dia de febrer del 2011 sense cap preocupació, sense núvols a l’horitzó. Un dia de felicitat que ara em sembla ridícula. Llavors aquest dolor insensat  s’endinsa i es dessagna.  No hi ets, però hi seràs sempre. No, no  ha estat fàcil. Ha estat com caminar de nit sobre la neu, però hem deixat espai a la vida. Ara recordo de nou el vers  “no ploris més amor meu que els rius es desborden. Eixuga els teus ulls entelats per poder veure el present amb nitidesa”.

dilluns, 3 de desembre del 2012

DES DE LA CÀMERA DEL PLE

Avui fa una setmana del Ple extraordinari  de Malgrat. Un Ple més si voleu, però no un Ple qualsevol. Aquest va ser un Ple extraordinari de veritat, perquè no sempre és l’oposició qui demana la convocatòria d’un Ple, gairebé mai és l’oposició la que fixa l’ordre del dia, i encara menys  és la proposta de l’oposició la que s’acaba aprovant.

Però, què és una sessió de Ple extraordinari? És qualsevol convocatòria no ordinària. La convoca l’alcalde quan vol o bé a sol·licitud d’una quarta part dels membres de la corporació. L’escrit l’han de signar tots els regidors que ho demanen i cal fer-hi constar els temes que es volen discutir. En aquest cas, ho va demanar l’oposició en bloc, és a dir, CIU, ERC i ICV-EUiA, i el punt de l’ordre del dia era la proposta d’ordenances que el propi govern va elaborar i que sense cap argument ni explicació va decidir a darrera hora treure de l’ordre del dia del ple del dia 8 de novembre. Per què?, doncs per no haver de dur al plenari les esmenes formulades per l’oposició en el sentit que es donés compliment als acords de ple aprovats al passat febrer relatius a la bonificació del 5% de l’IBI pels rebuts domiciliats, i al fraccionament de l’IBI en dos pagaments. Vet aquí!. 

Arribats en aquest punt calia fer un gest de responsabilitat. No podíem quedar-nos amb els braços plegats mirant com el govern obligava de nou als malgratencs a pagar un 16% d’IBI per no cedir ni una coma davant una petició lògica i raonable de l’oposició. Certament, el temps ens ha jugat en contra, perquè un cop demanes un ple extraordinari la llei li dona a l’alcalde un marge de 15 dies per convocar-lo. En aquest cas, la sol·licitud es va presentar a l’endemà mateix del ple del dia 8 de novembre un cop constatada l’argúcia del govern de sostraure el debat i votació de les ordenances del plenari. A la mateixa sol·licitud ja es va proposar fer el ple el següent dijous, però evidentment l’equip de govern es va estimar més deixar passar la jornada del dia 25 de novembre i allargar-ho. Un cop aprovada la proposta de l’oposició el problema serà els termini d’exposició pública de les ordenances i l’aprovació definitiva, però des de la Diputació ens van confirmar que a primers d’any es publica un annex del butlletí oficial per publicar les ordenances que s’aproven fora de termini. Confiem en que això sigui la solució, però en cas contrari ningú podrà dir que l’oposició no s’hagi mullat i no hagi intentat amb totes les forces evitar que els malgratencs en surtin perjudicats de tot plegat. 

Dit això, confesso que el debat del ple extraordinari no va aportar res de nou. El regidor d’hisenda va centrar els seus esforços a fer-nos la llarga explicació que s’havia preparat durant dies   i que no era més que el guió de l’entranyable pel·lícula de Bill Murray, Groundhog Day o “el dia de la marmota”.  Un constant viatge en el temps. El seu discurs no s’ha mogut des de l’any 2007 que va entrar com a regidor al consistori. Tant li fa els problemes que viuen moltes famílies, que creixi l’atur, que la gent tingui dificultats per complir les seves obligacions fiscals. Segons aquest home tot és qüestió d’organitzar-te. Mira per on!. El més lamentable és que també va aprofitar per donar-nos bona mostra de quin és el seu tarannà d’home “dialogant” i “respectuós”. Puc afirmar que en  alguns moments aquest regidor ha perdut la correcció i l’educació carregant la seva frustració de forma desproporcionada contra els  nostre grup, i fins el punt d’obligar-nos  a abandonar una reunió de molt males maneres. Un fet que m’ha deixat perplexa.

Però en el ple extraordinari també es va posar de manifest l’extraordinari respecte que té aquesta persona per les propostes de l’oposició: “Curtets” “i lo que hem guardo!”, “impresentable”, “experiment en gasosa”, “només volen demostrar que 9 són més que 8”, i altres cosetes d’aquest estil es van escoltar a la sala de plens de boca del “regidor de l’any”.

Parla de “irresponsabilitat” política precisament qui més té que callar. No crec que sigui gens responsable obligar als malgratencs a pagar més només pel fet de no haver estat capaç d’arribar a un mínim consens quan l’únic que et demanen afegir a la teva pròpia proposta és el compliment de dos acords que –d’altra banda- són d’obligat compliment. Resulta molt difícil entendre que el simple fraccionament  d’un rebut generi tanta confrontació . 

No. No anem bé. És per això que des de CIU seguirem treballant perquè aquestes actituds i formes no es solidifiquin més      

dijous, 8 de novembre del 2012

RES SERÀ COM VAM SOMIAR


El dia té regust de tristesa. M’he despertat sota el nòrdic sense la teva abraçada. Ningú ha pronunciat fluixet l’apel·latiu afectuós que tant m’empipa. De fet, he intentat no pensar-hi gaire. Fa dies que em limito a concentrar-me en cada pas i prou. Quants dies i setmanes han passat?. Tot passa de llarg. El concepte del temps només s’esvaneix quan tanco els ulls ben fort i puc imaginar el teu rostre. Sembla fàcil viure, però no ho es. Avui fa 25 anys que ens vam casar i res serà com vam somiar. 

dijous, 18 d’octubre del 2012

L'HOME DEL SAC NO ÉS INDEPENDENTISTA, NI PORTA BARRETINA

La imatge em sembla terrorífica i digne del festival de cinema fantàstic de Sitges. Sens dubte aquesta serà la campanya definitiva, d’aquí que alguns tinguin com a única proposta pel nostre país la por, les voltes de campana i les mentides. 

Sembla que la Sra. Camacho del PP està decidida a treure cada dia un titular amb un sol missatge: “que ve l’home del sac”.  No ho fa de forma subtil o mesurada, no. Ho fa de manera directa i descarada. Impunement. Només així s’explica que primer amenaci amb la pèrdua de les titulacions universitàries, i que avui La Vanguardia publiqui la seva imatge davant unes iaies indefenses mentre diu que les pensions es troben en perill en cas d’independència. Sincerament, cal ser miserable per anar a visitar una residència de gent gran amb aquest missatge com a obsequi.

La gent gran és molt vulnerable, i penso que caldria reflexionar i filar prim amb aquest tipus de missatges i el simbolisme dels llocs des d' on es llencen. Ja sabem que el mecanisme de la por és molt efectiu, perquè acaba generant la paràlisi col·lectiva i aquest és sens dubte l’efecte que busca el PP en aquesta campanya. Per això aquesta campanya del PP és d’una simplicitat esgarrifosa. No hi ha proposta constructiva ni missatge positiu. La consigna és que cada jubilat català espantat és un vot menys pel somni col·lectiu. Es tracta senzillament de desactivar l’entusiasme a base de política-ficció. 
Però més enllà de constatar el que ja sabem sobre la campanya del PP, el que realment resulta sorprenent és que no poden oferir cap argument en sentit positiu per desactivar el moviment independentista. Vull dir que la realitat sovint és més tossuda del que sembla, i que fins ara ningú ha posat sobre la taula arguments per convèncer als catalans i catalanes de les bondats de continuar a Espanya. Pel que sembla no n’hi ha o no són prou bons. Això hauria de fer reflexionar als que encara tenen dubtes o temors. On són els arguments d’aquesta Plataforma que convoca manifestacions espanyolistes el 12-O?. Més enllà de brandar banderes amb dues cares entrelligades no he vist cap argument sòlid, raonat o sensat que em pugui convèncer de continuar en la situació actual. Desprès del 12-O -com apunten alguns analistes- no tenen ni l’argument de la “majoria silenciosa”. No parlen de xifres, ni estadístiques, ni projectes comuns, ni inversions....i, la veritat, més enllà dels sentiments i les emocions, avui per avui ser espanyol ens surt car i no té gaires avantatges.

Aquesta gent hauria de saber ja que la por no és un discurs en sí mateix. La raó no es tomba ni es combat amb amenaces o mentides. Els catalans i catalanes fa temps que sabem que l'home del sac no és independentista, ni porta barretina. L'únic "home del sac" que coneixem i de veritat ens fa por és el que s'emporta els nostres diners a Madrid i ens fa viure avui en una situació econòmica que no mereixem.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

QUI VOL ESPANYOLITZAR ALS MEUS FILLS?

No tinc estòmac per escoltar aquestes coses. Primer vincula l'augment del sentiment independentista en alguns territoris "amb la direcció que ha portat el sentit educatiu" i afirma que l'escola catalana està vinculada amb el sentiment independentista. Ara diu que l'interès de l'executiu espanyol "és el d'espanyolitzar els alumnes catalans perquè se sentin tan orgullosos de ser catalans com espanyols, perquè tinguin una vivència equilibrada de les dues identitats perquè les dues s'enriqueixen i enforteixen". 

No hi ha dubte que aquest Wert és un home singular. És clar, què esperes d'un individu que es va inventar el terme "anorexia patriótica" i el fan ministre. Però el que de veritat impresiona i produeix vertigen és tanta ignorància i frivolitat. D'entrada les seves paraules són impròpies d'un ministre d'educació i mostren de forma descarada la voluntat d'eliminar el model d'escola català. Està clar que alguns volen afegir tensions polítiques absurdes i demagògiques en un àmbit tan important com és el de l'educació i el de l'escola. 

Ara bé, el que surt de la boca d'aquest senyor és una autèntica mostra de misèria intel·lectual i un insult a la intel·ligència dels catalans. Suposo que obeeix a la línia recentralitzadora que ha iniciat el PP i que també afecta a l'educació. Per sort el Sr. Wert no coneix la realitat catalana i això el condueix a l'error. L'escola catalana no adoctrina. L'escola catalana ensenya. Algú li hauria d'explicar que molts dels que vam haver d'estudiar encara en una altra escola amb llibres en castellà, amb exàmens en castellà, amb una història que ocultava el nostre país i la seva pròpia història, compartim el mateix sentiment independentista.

Es posi com es posi, el Sr. Wert no podrà espanyolitzar als nostres fills. Això sí, li agraim la seva sinceritat. Tenim un nou argument per ser més independentistes.