Arriba Nadal i fa mal. Quan eres petita sentíes una il·lusió desmesurada per les festes nadalenques i tot el que portaven: dinars familiars, abraçades i petons, avis, tiets i cosinets, neules i turrons, regals i retrobaments.
Però passen els anys, i t’adones que aquella inmensa taula que comparties es va fent petita, que falta gent que estimes i enyores. De sobte, el pes del temps et cau a les espatlles, sents que eres molt feliç sense saber-ho, i que la felicitat no es un caneló que pots guardar al congelador.
Llavors la màgia del Nadal s’esvaeix. Mentres
la televisió parla de xifres, percentatges i recomanacions de governs i
organismes sense ànima, tu recordes que l’any passat vas decidir celebrar el
Nadal a casa al darrer minut. Somrius. Penses en els ulls del teu pare a l’obrir
el cava, en aquella il·lusió que et va saber transmetre cada Nadal malgrat els
cops de la vida. Que el vau fer feliç, perquè estar tots junts era el millor
regal. Com el poeta, et dius que “potser Nadal és la força per reprendre el
camí de cada dia quan el misteri s’ha esvait, i tot torna a ser trist i llunyà,
i difícil”. I decideixes guarnir la casa, parar taula i celebrar el Nadal.
Viure cada moment intensament. Saps que a la vida cada moment és únic i irrepetible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada