He tingut un somni
estrany. Em sentia desorientada, sola, vulnerable. Obria els ulls pel matí i,
per primer cop després de tants anys, no trobava aquella rosa vermella. Una
rosa senzilla i perfecta, sense punxes. La rosa. Em quedava immòbil. No ploris,
pensava. Queda’t ben quieta i només serà un malson. No pots plorar. Però quan
al cor només hi queden cendres ja ni plores. Només sents aquesta buidor
profunda que res pot omplir. Mires el mar i només veus onades, perquè l’absència
et travessa l’ànima i saps que la felicitat és fugissera.
Llavors, el mateix
somni es feia més real fins el punt de deixar de ser un somni. Davant meu s’obria
el camí improvisat d’una altra primavera. Un camí de mimoses i ametllers
florits que vam recorre junts amb la motxilla a l’esquena i el sac de dormir.
Va ser un cap de setmana de muntanya. Caminar i caminar, menjar mores, dormir
amb tenda i passar el fred més intens de la meva vida. L’endemà ens va
despertar un diumenge radiant de Sant Jordi. Contemplava asseguda al teu costat
aquell horitzó de verds infinits que no s’acabava mai, mentre el vent sacsejava
suaument les fulles d’uns arbres enormes. Parlàvem de la vida, i des d’allà
dalt d’aquella muntanya tot semblava minúscul i relatiu. Tu i l’horitzó, vaig
pensar. No em cal res més. De sobte vas treure una rosa de la motxilla. Pobre
rosa!. Havia passejat dos dies per aquells camins entre carmanyoles i galetes. Ni
vaig intentar dissimular la meva felicitat. Ostres!. Si eres el rei del mínim
equipatge!. Realment, la rosa no estava gaire ufanosa, però això no té cap
importància quan tens vint anys i estàs tant enamorada. Era la rosa perfecta. El
pètal delicat de la tendresa. Certament, la felicitat la dona el gest més
senzill.
Ara hi ha dies que els
sentiments juguen amb mi. Em concentro a pensar que les coses no passen perquè
sí, que només cal trobar un sentit a la pèrdua. Una quimera. Ja no em refio ni dels somnis, però
confesso que quan he obert els ulls aquest matí i m’he trobat el somriure del
meu fill, he pensat per un instant que somniava. Feliç Sant Jordi, mama!. I t’he
tornat a veure en els seus ulls, tant semblants als teus. La vida flueix d’aquesta
manera. Hi ha res més pur que l’amor?. La rosa perfecta. Bellesa i felicitat. La vida és així. A vegades trobes la felicitat en el gest més senzill. Una felicitat que
certifica que no em cal res més.