PENSO

Ara et penso -tan lluny!-
i t’invento un posat
expectant, perquè m’omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius i mars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud, i que pròxims
els teus ulls quan t’invento
un posat expectant
perquè m’omplis la tarda.

Miquel Martí i Pol. "Ara et penso"
 

“Ara et penso -tan lluny!”, diu el poeta. I per omplir-me el buit d’aquesta tarda jo també et penso, i em penso. I penso que haig de trobar les paraules com en un joc imaginari per més tard abocar-les desordenadament sobre els fulls en blanc com si fossin diminutes taques de vida. I en cada mot hi aplego sorolls, veus, olors, la pluja que cau sense misericòrdia i el fang. I de la barreja en surt una filera de lletres que es van col·locant sobre el paper, com una llarga filera de formigues que avança ordenadament per la pantalla del meu portàtil. I penso que vull retrobar-me en aquest espai imaginari en el que jo poso les regles. I la primera regla diu que hauré de traspassar el mirall d’ Alícia mil vegades, perseguir el seu punyeter Conill Blanc i descabdellar d’una vegada el misteri del País de les Meravelles. Però el Conill corre que se les pela i, de sobte, em recorda que si no m’organitzo millor no hi ha manera d’entrar al cau, ni de pensar, ni de trobar els mots, i que així no hi ha manera tampoc d’ordenar-los com una filera de formigues sobre el paper. I és llavors que agafo d’una revolada la llibreta i dibuixo la graella imaginària que ha de ser la meva fortalesa, marco un temps per pensar i un temps per escriure, i el subratllo amb retolador fluorescent perquè quedi clar que aquest serà el meu temps i el meu espai. I de sobte, apareix el punyeter Conill Blanc i passa corrent entre el teclat mirant el seu rellotge i rient com si es burlés dels meus propòsits. I decideixo empaitar-lo, més que res per dir-li a la cara el que penso. Què sàpiga d’una vegada que mai em va fer gràcia l’estúpid Conill Blanc del conte.