BOTES D'AIGUA

Aquesta setmana vivim el regal de la pluja, aquest bé tan escàs a casa nostra que permet el cicle de la vida i el lleu balenceig de la nostra memòria d'infants sobre els bassals. 

Confesso que a mi em passa una mica com els cargols, que la pluja em fa sortir de casa. M'encanta sentir com cau gota a gota sobre la caputxa de l'anorak i com regalima per les mans, passejar sense paraigües i xipollejar bassals. 

Recordo que quan era petita tots els nens i nenes teníem unes botes d'aigua pels dies de pluja. Katiuskas, en deien a casa. Quan sortiem de l'escola amb el meu germà ens encantava ficar els peus a tots els bassals que trobavem pel camí. I no en teniem prou encara que sovint ens ficavem dins la riera de Sant Genís que baixava per Can Feliciano i la pujavem caminant per dins de l'aigua. Mai se'ns va emportar una riuada i quin gust ens provocava xipollejar i esquitxar-nos d'aquella manera. Arribavem xops a casa.

Aquests records m'han vingut al cap, perquè fa uns dies posant ordre a l'armari vaig rescatar unes botes d'aquestes de goma. Sembla que ara tornen a estar de moda de la mà de Zara i companyia. No ho sé. Les meves són més velles que l'anar a peu, però em van fer gràcia. Les vaig netejar i me les vaig provar. Perfectes. 

-Potser me les puc posar un dia, vaig pensar.

Dit i fet. Ahir plovia a bots i barrals i les vaig veure al costat de la porta. La temptació era molt gran, així que me les vaig posar per anar a la feina. Tot el dia vaig sentir una sensació màgica als peus. Quin gust recuperar per un instant aquella nena que viu al meu interior. De camí cap a casa no va quedar bassal sense trepitjar. Vaig arribar xopa i amb un somriure. Els de casa encara flipen.