dijous, 25 de novembre del 2021

BOTES D'AIGUA

Aquesta setmana vivim el regal de la pluja, aquest bé tan escàs a casa nostra que permet el cicle de la vida i el lleu balenceig de la nostra memòria d'infants sobre els bassals. 

Confesso que a mi em passa una mica com els cargols, que la pluja em fa sortir de casa. M'encanta sentir com cau gota a gota sobre la caputxa de l'anorak i com regalima per les mans, passejar sense paraigües i xipollejar bassals. 

Recordo que quan era petita tots els nens i nenes teníem unes botes d'aigua pels dies de pluja. Katiuskas, en deien a casa. Quan sortiem de l'escola amb el meu germà ens encantava ficar els peus a tots els bassals que trobavem pel camí. I no en teniem prou encara que sovint ens ficavem dins la riera de Sant Genís que baixava per Can Feliciano i la pujavem caminant per dins de l'aigua. Mai se'ns va emportar una riuada i quin gust ens provocava xipollejar i esquitxar-nos d'aquella manera. Arribavem xops a casa.

Aquests records m'han vingut al cap, perquè fa uns dies posant ordre a l'armari vaig rescatar unes botes d'aquestes de goma. Sembla que ara tornen a estar de moda de la mà de Zara i companyia. No ho sé. Les meves són més velles que l'anar a peu, però em van fer gràcia. Les vaig netejar i me les vaig provar. Perfectes. 

-Potser me les puc posar un dia, vaig pensar.

Dit i fet. Ahir plovia a bots i barrals i les vaig veure al costat de la porta. La temptació era molt gran, així que me les vaig posar per anar a la feina. Tot el dia vaig sentir una sensació màgica als peus. Quin gust recuperar per un instant aquella nena que viu al meu interior. De camí cap a casa no va quedar bassal sense trepitjar. Vaig arribar xopa i amb un somriure. Els de casa encara flipen.



  



dilluns, 8 de novembre del 2021

EL DIA QUE EM VAIG CASAR

 

El dia que em vaig casar va ploure. No una pluja normal d’aquelles que més aviat són una benedicció pels nuvis, no. Aquell 8 de novembre va caure la mundial. Durant el matí espurnejava i va aguantar una mica, però a la sortida de l’ església de Sant Genís algú ens va deixar un paraigües i ja no va haver qui ho pogués aturar. Nosaltres érem tan feliços i pipiolis que ni paraigües havíem previst. Per què?. Qui es preocupa de la pluja quan prepara un casament? Nosaltres no. De fet, ni el diluvi universal ens va esborrar el somriure de la cara. Va ser un dia preciós. Sempre el recordo amb nostàlgia i amor. Durant un temps no vaig voler tornar a mirar les fotografies. Quan perds la persona estimada tot et fa mal. Tot allò que has guardat com a record es gira contra teu i se’t clava entre les costelles com l’afilada punta del ganivet. Ara que ha passat un temps torno a mirar les imatges i son com les recordava. Dos pipiolis enamorats amb els ulls a vessar d’il·lusions i projectes. És estranya la vida.