ADÉU 2010!

Un cop d'ull a l'any que s'acaba i alguns apunts a destacar. Aquest any ha estat complicat. L'any de començar de nou en molts sentits. Enrera queden moltes coses, moments de gran tristesa, desconcert, converses, dubtes, reflexions, decisions. Però no penso fer cap balanç. Per davant tenim un temps preciós per descobrir. M'acomiado, doncs, de tots aquests moments viscuts amb la certesa de que el millor sempre està per arribar. Que el 2011 no serà fàcil, però arriba ple de projectes i esperances.  

VISITA D'OBRES A LA TORRE I L'ARXIU

De fet, ha estat una visita un pèl casual i improvisada, però en teníem moltes ganes i ens feia il·lusió comprovar l'estat de les obres de la torre de Can Serra i el nou edifici de l'arxiu. Fa temps que anem al darrera de l'ocasió  així que aquest matí en Pep i jo ens hem apuntat a una visita ràpida. Realment, ha sigut un caminar entre tubs, cables, conduccions i bastides, però hem pogut copsar la transformació de l'espai. Sensacional la sala de la primera planta de la torre i la llum que penetra pels finestrals. La rehabilitació pren forma poc a poc, però està clar que la data de finalització de l'obra no serà aquest 31 de decembre com algú va apuntar. L'interior de la torre és una tant decebedor, perquè falten elements que segons diuen han estat retirats per a la seva restauració. De fet, l'obra no retornarà l'edifici al seu ús anterior i això condiciona la reforma. No obstant, es manté l'estructura interior de l'escala original. També hem pogut veure el treball que s'ha fet amb els mosaics que s'han pogut conservar. Us ofereixo una galeria de fotos de la visita d'avui.   

UN PRESIDENT "AMB PLENA FIDELITAT AL POBLE DE CATALUNYA"

BON NADAL!

 "Tants desitjos de prosperitat la tendresa es fa provisional

tan de bo tot això fos real i es quedés aquí molt més enllà de Nadal". (Sau) 

QUE T'EMBOLCALLI LA PAU TOT L'ANY!

Què bonica la felicitació de Nadal de l’alcaldessa. Parla de pau i de Nadal. “Si per Nadal t’embolcalla la pau, sentiràs la seva carícia tot l’any”. És un missatge  de gran bellesa. Un salm. Ara bé, la pau s’ha de posar més en les obres i el gest que en les paraules. En aquest món d’avui de paraules n’ escoltem masses i a totes hores, però no anem pas sobrats de fets. A la fi, les paraules són això, paraules. A vegades, se les emporta el vent. Sovint són buides. Certament, la recepta màgica de la pau no és pas una frase més o menys bonica, sinó un autèntic i sincer gest de pau. De totes maneres, és bonic el desig. Deixe'm que ens embolcalli la pau a veure que passa.

EL MILLOR REGAL

Em desperto i trobo un regal al coixí. És el rostre del meu fill petit que em vol veure obrir els ulls per ser el primer a fer-me un petó. -Cada any fas els petons millor, mama!. Ho diu mentre s’amaga entre els llençols rient. Si, i també abraço i estimo millor. Avui és un dia molt especial per a mi, però en realitat ahir també ho va ser, i demà tornarà a ser-ho. Res no canvia o potser tot pot canviar. 47. A les quatre de la tarda ha fet 47 anys que vaig néixer. Xifres a banda, el número no té cap simbologia  o significat especial. Com a mínim no el recordo ara mateix, però s'accepten suggeriments. En números romans és XLVII i penso que potser a partir d’ara ompliré els qüestionaris amb la xifra en números romans. 47. És el número que segueix al 46 i el que precedeix al 48. El prefix telefònic de Noruega i poca cosa més. Però al darrera de la xifra hi ha un grapat de passes fetes, i cada passa és una empremta meva. al terra que trepitjo. Avui puc dir que he caminat fins aquí. El món ha canviat molt en aquests 47 anys. Avui el meu fill em felicita pel facebook, i ho fan amics de la infància que fa massa que no veig. No sé perquè em feliciten, perquè ben mirat jo em limito a viure que ja té prou mérit.  Procuro esprémer la vida al màxim i donar les gràcies per cada dia. Però m'encanta que  em felicitin i em deixo estimar. De fet, m’agrada molt fer anys, perquè sempre tinc la sensació de que haig de créixer i que em queden moltes coses per aprendre. Ja veus, avui m'he trobat el millor regal. Cal dir que no sempre és el més car. Trobar el somriure del teu fill al coixí quan obres els ulls no té preu. 

EL PAPER DELS AJUNTAMENTS EN EL LIDERATGE ECONÒMIC LOCAL

Què la crisi és global, és evident, però poques vegades ens preguntem que podem fer des del món local per superar la situació d’estancament actual. Hem passat anys on governar era fàcil, primer, perquè únicament es tractava d’anar resolent les necessitats bàsiques, donat que partíem d’una situació on no hi havia res, on tot estava per fer. Després, va arribar l’època de vaques grasses, hi havia diners i s’havien de gastar en omplir una oferta amplia de serveis, infraestructures i equipaments, fins i tot més enllà del que el seny hagués aconsellat. I ara, que el finançament local s’ha convertit en un problema estructural, ara és quan es troben a faltar les idees, les estratègies de calat i la visió de futur i una nova definició del paper municipal. Ja no serà possible finançar grans equipaments, grans infraestructures, però encara és possible actuar com a veritables líders locals.

Els Ajuntaments han d’aprendre a dibuixar un nou marc de responsabilitats dins un escenari de dificultats. Els diners no hi seran, però les idees poden ajudar a recuperar les malmeses economies locals, cercant noves oportunitats entre allò que ja hi ha, entre l’idiosincràsia econòmica de cada municipi. Idees que forçosament s’hauran de consensuar i que hauran de ser fruit del treball comú entre Ajuntament i els diferents sectors econòmics locals, entre els governs i els ciutadans. Si ens hi fixem en exemples concrets, com el cas del meu poble, Malgrat de Mar, veurem com s’ha passat de la diversificació econòmica (turisme, industria, agricultura, serveis) a la decadència econòmica, perquè en tots aquests anys, cap govern municipal ha estat capaç d’asseure’s i rumiar com es podia consolidar aquella diversificació econòmica, com és podia interactuar amb els diferents agents locals i com és podien trobar noves oportunitats dins els sectors ja consolidats.

S’ha posat l’ull en les obres, en una cursa per veure qui era capaç de fer més, de lluir més, però ningú va pensar que tot això és podia acabar, que calia dibuixar un futur i treballar plegats per assolir-lo. Ara toca començar de nou, deixar enrere aquella cultura de quilòmetres d’asfaltat per introduir la cultura de les idees, de les propostes viables per a dinamitzar una economia local, que no només s’ha de mantenir, sinó que s’ha de desenvolupar, que pot créixer estant molt amatents a les oportunitats  que tenim al davant. Tornant al cas de Malgrat, es possible revifar la seva agricultura de qualitat, és possible dinamitzar les petites empreses que s’apleguen al polígon industrial, és possible caminar cap a un comerç especialitzat i és possible, fer de l’oferta turística un nou referent amb identitat pròpia. I és evident que això no ho farà l’Ajuntament, ho farà el poble, perquè com tots els pobles Malgrat és capaç de superar la situació d’estancament actual. Una suma que neix del binomi govern local i població, uns, impulsant idees, oferint propostes, canalitzant iniciatives i, els altres, treballant de valent i només l’esforç comú ens permetrà sortir del pou actual.

Però per això, cal renovar aquells governs que s’han instal·lat en la comoditat, que formen part de la cultura anterior, cal gent capaç de liderar projectes complexos, capaç de buscar recursos més enllà de les subvencions, capaç de posar-se al darrera de les iniciatives locals, d’aportar valor afegit. Amb els equips actuals correm el risc de viure del record, de la il·lusió de pensar que algun dia poden tornar les etapes de les grans obres, de les grans inversions i del gran endeutament municipal. I això ja hem vist quin resultat ha tingut. Els nous temps requereixen nous governants, capaços de despertar, d’il·lusionar, d’engrescar a tot un poble. Un nou paper al qual molts s’hauran d’adaptar, s’hauran de transformar per no quedar estancats en el temps, en un temps que no tornarà.

Neus Serra

Candidata de Convergència i Unió a l’Alcaldia de Malgrat de Mar

TAULA RODONA. "EL FUTUR DE MALGRAT. MALGRAT ÉS CAPAÇ"

T'interessa el futur de Malgrat?

Penses que hi ha un model esgotat i que ara toca posar l'accent en altres àmbits i en els sectors econòmics locals?

Creus que Malgrat s'ha de posicionar per un canvi de cicle?

Tens la percepció que moltes coses canviaran a partir d'aquesta crisi i que la realitat que tenim l'haurem d'enfocar des d'una òptica diferent? 

Consideres que entre tots hem d'articular un nou projecte de poble?

Doncs,.....potser t'interessa participar en el debat que tindrà lloc a la Biblioteca La Cooperativa aquest dimarts 14 de desembre a les 20.30 h. 

       

SANT NICOLAU ENSOPEGA AMB UNA PILONA, NO TROBA APARCAMENT I ARRIBA TARD A L'OFICI SOLEMNE

Avui, festivitat de Sant Nicolau, hem anat a fer la volta obligada al Mercat de Sant Nicolau que celebra 30 anys. Apretadets entre la gent -com mana la tradició- ens hem deixat anar pel carrer Desclapers entre plantes, turrons, embotits, formatge, herbes, cagatiós i fesols, que ens saludaven cordialment al nostre pas. Els comerciants ens han obsequiat amb una sensacional bossa que m'he penjat al braç ràpidament. Tot seguit ens hem arribat a l'Ajuntament per  felicitar la festa als gegants de Malgrat, però tenien convidats i estaven molt enfeinats fent d'amfitrions. 

A les 12 hem anat al solemne ofici de Sant Nicolau,  perquè és Festa Major i la coral Atzavara cantava els goigs en honor del nostre Sant Patró. La missa ha estat concelebrada, però alguns dels mossens han fet tard "al no trobar aparcament i haver-se trobat problemes amb una pilona". Bé, més o menys és el que de forma molt simpàtica ha dit el mossen al començar. De fet, s'ha confirmat, perquè uns minuts més tard  dos mossens han entrat de puntetes a l'esglèsia i s'han col·locat discretament al seu lloc. I és que a Malgrat no s'escapa ni Déu. Ni Sant Nicolau té comandament per obrir les pilones, i em sembla bé. O tots moros o tots cristians, oi?.

Finalment, a la sortida corredisses. Com sempre la programació fa coincidir amb "sana intenció" versots, ofici i vermut de les dones. Ho fan perquè així fem salut mentre anem correns d'un costat a l'altre. Els versots molt ocurrents s'han referit a "la farola", és clar. Més tard hem fet el vermut amb l'Associació de Dones de Malgrat. Aquest cop a cel obert. A les peixeteries velles i sense sostre. Alguns malgratencs preocupats ens han fet saber que l'espai no els agrada, i que si l'objectiu és deixar-ho com era abans que  les autoritats han de donar un cop d'ull a la foto que hi ha a l'entrada del mercat municipal,. Sembla que s'han oblidat de posar arbres, la part del lateral de l'edifici municipal era coberta i tenia un mur amb portes per tancar el recinte. En fi, prenem nota pel programa electoral: "Recuperar la coberta de les Peixateries Velles". Bona Festa Major!

     

TEATRE-AUDITORI: MISSIÓ IMPOSSIBLE

A l'anterior legislatura era una inversió imprescindible i necessària.  Per això es va fer un gran esforç per redactar un projecte. Havia de ser un element de dinamització cultural, un factor de cohesió social i un motor econòmic del nostre poble. Fins i tot vam tenir debats a la ràdio local -d'aquells absurds que tan agraden a la Sra. Campoy- sobre el futur nom del centre cultural. Tot plegat, parlar per fer soroll.

 

El Ple de l’Ajuntament, en sessió de data 4 de maig de 2006 va aprovar inicialment el “Projecte executiu del futur teatre-auditori i hotel d’entitats”,  planificant un edifici modern i funcional amb un auditori per a més de 400 persones, un hotel d’entitats, sales de conferències, un aparcament subterrani de 202 places i l’urbanització d’un gran espai públic d’uns 9000 metres quadrats. El cost del projecte girava al voltant d’uns 15 milions d’euros. Van arribar les eleccions i alguns que hem defensat el projecte el vam posar al programa, perquè de veritat pensem que la cultura és una part important de l'agenda política local. Tot i així, vam ser prudents, perquè d'altres més pretenciosos el van posar al costat d'un nou ajuntament .  

La veritat és que des del grup municipal de CiU sempre vam defensar i donar suport al projecte, però a la vegada també vam mostrar la preocupació per un projecte que anava prenent forma sense un pla de gestió. Finalment, i després de molt insistir es va redactar un pla de gestió que poca llum ens va aportar, però que semblava justificar la inversió. Es va demanar un crédit, de 6 millons d'euros i es va anunciar ja la bona nova . La primera pedra es posaria el 2010. No ha estat així. A punt d'acomiadar aquest fatídic 2010, ni hem vist pedra ni la veurem. A l'abril d'aquest mateix any la Sra. Campoy -en el seu estil habitual- ens parlava de "la seva gran prudència" i assegurava tota estarrufada que ja estava tot fet i lligat, i que si no havia parlat abans era perquè com tots sabem és una estadista de nivell que només parla quan tot està signat. Però  com al conte de la lletera la realitat s'ha imposat. Incapaç de trobar solució al finançament de l'obra  el projecte s'ha fos. Com l'aparcament de la Plaça Catalunya, i com tantes altres coses. 

Ahir vam constatar que el que havia de ser la pedra filosofal de la cultura malgratenca ha desaparegut de les partides. Serà difícil en aquest context, ens va dir compungit el regidor d'hisenda.Vaja. Les paraules  al blog d' El meu gos i jo semblen un epitafi. Com al conte de la lletera, ni llet, ni vaca, ni mantega......ja ho diu la cançó:

No anheles impaciente el bien futuro:
mira que ni el presente está seguro.

29N.

Finalment, avui ha estat el dia després. Per ara només puc fer un breu apunt al bloc. Necessito agafar certa distància de la jornada electoral d'ahir i he procurat treballar com si tal cosa. És massa aviat per fer valoracions personals.Sento una alegria immensa i estic un pèl cansada. Penso que el país ha escollit bé, però que caldrà fer un gran esforç per sortir de l'actual situació. Caldrà treballar molt per aixecar el país. Gràcies a tots els que us heu sumat al canvi. Gràcies a tots per participar.

UN PALAU PLE D' EMOCIONS I ESPERANCES

Tancament de campanya amb un acte càlid, ple d'emocions i, sobretot, amb grans esperances de canvi. Un canvi que suposi encetar un camí sense límits per recuperar aquest país. Les paraules em van sonar a poesia, perquè hi va haver molta poesia al Palau Sant Jordi, però també la calidesa que només les persones poden aportar. Una munió de gent aplegada per una mateixa causa. Al final, per molts recursos que posin els partits els mitings són de la gent i els fa la gent, perquè només l'entrega il·lusionada de les persones pot fer pujar la temperatura d'un Palau Sant Jordi. Un discurs que parla de generositat, de valors i de futur, perquè demà no ens juguem la Catalunya de dretes o esquerres, sinó la Catalunya que volem pel futur. Un discurs que parla de les arrels i del llarg viatge a Itaca. Diumenge arrivarem a port. No sabem que podem trobar, si hi haurà benvinguda o el silenci. Aprovació o desaprovació. Però qualsevol que sigui el resultat el viatge haurà valgut la pena.

25N. NO A LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

¿Qué hacer cuando el hogar no es la morada

donde me encuentro a salvo del dolor?

¿Qué hacer cuando no sé donde esconderme

y el tiempo nunca juega a mi favor?

¿Qué hacer cuando el amor golpea y deja marca?

¿Qué hacer cuando el amor

ya no es amor ni es nada?

Pedro Guerra

EL CANVI POSITIU QUE MALGRAT NECESSITA

A les al·legacions que CIU va presentar al projecte de remodelació del nucli antic, vam deixar clar que per nosaltres la proposta d’actuació havia de partir de la consideració del nucli antic com a peça central del sistema urbà local. Això volia dir, que qualsevol intervenció havia de procurar lligar l’acció urbanística i de mobilitat amb la identitat de l’àmbit i el seu paper econòmic, cultural i social, respectant cada indret o àmbit singular. 

Sempre hem defensat que era necessària l’actuació al centre de Malgrat, però el nucli antic de Malgrat  necessitava una actuació integral de millora, que englobés especialment els àmbits econòmics i socials, i no únicament l’aspecte urbanístic. Per nosaltres era important defugir aquesta voluntat uniformadora i lamentable que es vol imposar a Malgrat sense cap mena de criteri, però sobretot, era fonamental insistir en la necessitat de completar l’actual projecte amb un programa específic de dinamització econòmica i comercial de la zona per assolir els objectius que segons el DVD  encarregat per l'ocasió vol defensar quan pomposament parla de dinamitzar l’activitat económica. 

Malauradament, com sempre tot queda en la retòrica i la inauguració de més panots grisos.

Des de Convergència i Unió vam demanar “un programa d’estímuls fiscals i ajuts puntuals pels veïns que ajudin a ampliar l’actuació municipal amb l’actuació privada, i que s’acompanyin d’un programa específic de dinamització econòmica i cultural del nucli antic."

Res. Ni cas. Les nostres al·legacions van quedar al calaix dels bons propòsits. És una llàstima, però el comerç urbà és una riquesa sovint menystinguda pel nostre consistori. El comerç dona feina i vida als pobles i ciutats. De fet, costa imaginar un poble sense botigues. La mateixa essència del model de poble de la mediterrània és l'activitat comercial. A més, potenciar la proximitat del comerç al consumidor resulta ben coherent amb fer un poble sostenible. 

Ara, en un context econòmic que ha afectat de ple al sector, és evident que els comerciants locals han de plantar cara com poden a una situació adversa ,i el recolzament és més necessari que mai. No hi ha setmana que no hi hagin baixes d'activitat i és molt preocupant. Més preocupant encara quan no es detecta cap acció del govern municipal per posar fre a més tancaments o, com a mínim, quan no veus cap moviment dirigit a aprofitar el moment per ordenar el comerç local. On són els instruments del POEC que s'havien de desplegar?. L'amenaça potser ja no són les immobiliàries o les entitats bancàries, però l'amenaça sobre l'activitat comercial existeix. És una realitat palpable i ningú fa res.

Està clar que "El canvi positiu que Malgrat necessita" vol dir fer un aposta decidida pel teixit econòmic local abans que sigui massa tard. Vol dir revisar el pla de dinamització existent. Vol dir apuntar idees. Vol dir un compromís real de treball comú entre l'administració local i el comerç en benefici del nostre poble. D'aquest esforç conjunt en sortirem tots beneficiats, perquè haurem contribuit a la millora de Malgrat, de la seva vitalitat, del seu dinamisme, la seva diversitat i pluralitat.  

AQUEST COP US VOTAREM A VOSALTRES!

Arribo amb el carretó de la compra i demano tanda. Observo els productes de la parada  mentre intento fer la llista mental del que necessito aquesta setmana. Al meu costat  unes dones parlen molt animades de política i omplen el cistell. De sobte, la dependenta s’adona de la meva presència i somriu. 

-Aquesta vegada ho teniu bé, oi?, i ho agafo a la primera, és clar. 

-T’ho diré el dia 29. Ja saps com van les coses. Les enquestes són favorables, però són enquestes. L’enquesta que val és la del dia 28.

-És la “noia de convergència”, explica la dependenta a les senyores de la parada i a l’home que acaba d’arribar. 

Aquesta és una presentació a la que una ja s’ha acostumat quan va a comprar pel poble.  A les hores, les dones que parlen de política se’m queden mirant. Em fan un resum de la campanya que ni en Barbeta en persona pot millorar. Es nota que segueixen l’actualitat i que estan molt ben informades. En Cuní és el seu referent, però tenen altres fonts. Són senyores d’una edat, mestresses de casa. La que porta la veu cantant em diu molt seriosa. 

-Aquest cop us votarem a vosaltres. A casa ens ho hem parlat fa temps. Anem a pitjor. La cosa està molt malament i ho tenim molt clar. Votarem al Mas, i d’aquí quatre anys passarem comptes.

La conversa informal segueix fins que acabo la compra. Aquestes petites converses improvisades a peu de carrer et fan adonar de l’abast i grandesa de la democràcia i el paper que juguem els ciutadans.

-“Quan el vegis li dius això al Sr. Mas. Li dius que ara el votem però que passarem comptes”, em diu la senyora quan marxa.

FALTEN 9 DIES!

Nou dies són els que ens falten per les eleccions del 28 N, per renovar el nostre Parlament. El temps passa ràpid, però per ara ens trobem immersos en plena campanya. Lamentablement, això equival a endinsar-se en el bosc espès de la tonteria supina. El que hauria de ser un període per exposar idees i projectes s'acaba convertint en el regne fantàstic del tot s'hi val per sortir als mitjans. Des de fingir orgasmes amb videos sexistes a disparar contra estelades i immigrants. De sortir embolicats en tovalloles per fer soroll mediàtic a  la mania de despullar persones als cartells que tenen alguns. I això que estem al novembre. La gran proposta del tripartit és jurar que no hi haurà tripartit, però ho diuen des del tripartit. A sobre, avui ens trobem la gran notícia del dia. Montilla diu que és la darrera vegada que es presenta. Mira quina gran aportació al debat. Quina gran proposta. Tot plegat és el de sempre. Cap sorpresa. Sembla que parlar de la crisi i les solucions que  es proposen és massa avorrit. De fet, està clar que hi ha molta gent que viu de dir tonteries. El món de les campanyes electorals és un món complexe en el que res és el que sembla i tot és el mateix.

Per sort, ahir vaig poder assistir a un acte on es va parlar d'allò del que ningú parla. De feina, d'atur, d'empreses, d'autònoms, d'economia, d'impostos, de futur, de país, ..........és clar que això potser no ocupa massa espai al YouTube, però va valer la pena escoltar a l'Artur Mas.

EL CONFLICTE DEL SÀHARA

Des que s'ha obert de nou el conflicte amb el Sàhara segueixo amb interès les informacions que van apareixen als mitjans i les que em fa arribar en Josep Gelpí. Aquest és un conflicte que apareix i despareix periòdicament, però en el rerafons sempre hi ha el mateix poble maltractat i una gran injustícia. Ningú pot negar que és també un conflicte de llargs silencis, perquè hi ha masses interessos en joc i veus que cal fer callar. Lamentablement, amb el pas dels anys el Marroc ha assolit un pes internacional molt important que posa serioses dificultats a les aspiracions del poble saharaui. Marroc utilitza la lluita contra la immigració il·legal i la lluita antiterrorista com a eina per pressionar Europa i, sobretot, l'Estat espanyol. Això no treu que una senti vergonya del paper d'aquest Estat espanyol en l'afer. Avui he pogut llegir l'opinió de Duran Lleida sobre el tema. M'ha agradat que com a mínim posi una opinió, mentre d'altres senzillament callen i miren a un altre costat.

El meu tiet Salvador va haver de viure dos anys en aquell Sàhara espanyol. No va ser un temps fàcil per ell, però sempre ens va transmetre la seva estima i admiració per un poble i una gent entre la que es va sentir feliç. Lamento profundament la indiferència de l'opinió pública davant uns fets tant greus com els que han passat i estàn passant. Sap greu comprovar com un país tant solidari com el nostre és capaç de tancar els ulls per no veure la pols del desert.  

DES DE LA CÀMERA DEL PLE

Començo el meu resum amb un petit advertiment. Aquesta no és l'acta del ple ni ho vol ser. Ho dic, perquè després hi han comentaris de gent que encara no sap que és un blog personal. Respecto totalment les diferents visions que es poden tenir d'un mateix fet , però lógicament jo ho explico com ho veig. De fet, la història de la Càmera del Ple va sorgir de la necessitat d'explicar les coses que passen al ple més enllà del formalisme, i després de constatar les mentides que diuen els actuals integrants del govern. No sé si ho recordeu, però a la sala de plens es va instal·lar una càmera al principi del mandat i es va justificar la despesa dient que era per fer difussió dels plens, una explicació que el temps s'ha encarregat de demostrar que era una falsetat.

Així, la sessió del ple de novembre s'enceta amb la sala més buida del normal. Cinc persones de públic i tres periodistes. Un fet que per sí mateix ja diu moltes coses. S'aprova l'acta i el Sr. Secretari exposa el punt relatiu a la modificació pressupostària. De fet, els punts 2 i 3 de l'ordre del dia fan referència a modificacions per ajustar-se a la nova normativa que restringeix la capacitat d'endeutar-se dels Ajuntaments en els propers exercicis. S'exposen també alguns ajustos de les actuacions i es concerten crèdits per un total de 4.250.000 euros per finançar inversions diverses. Els punts s'aproven amb el vot del govern i les abstencions de la resta de grups, però cal destacar que l'Ajuntament s'està endeutant de forma notable.

El punt 4 tracta de la finalització de l'encomana de la gestió al CCM de la recollida de la fracció orgànica que ara s'incorpora a la concessió municipal. Res de nou. 

El punt 5è és la suspensió de l'atorgament de llicències en determinats àmbits per estudiar la procedència de modificació del planejament general aplicable i que es relaciona amb la porció dels pins d'en Vidal i la finca del carrer Comerç número 9 destinada a l'ampliació de l'escola Montserrat. Per ara ho aprovem tots els grups. El punt 6è és el canvi de qualificació jurídica d'una finca per ser destinada a sistema d'equipaments i cessió gratuïta a la Generalitat per construir l'equipament educatiu previst al POUM. L'any 2007 ja es va fer una cessió anticipada de terrenys per destinar-la al CEIP, però l'ARE ha alterat el previst inicialment al canviar l'estructura viària i demanar més dimensió d'equipaments i, per tant, més cessió. A més, ara el departament demana més metres de superfície per fer un institut-escola. 

Al respecte, recordo que el desembre de 2009 els grups a l'oposició vam entrar una moció conjunta demanant l'ampliació de l'IES Ramón Turró  per resoldre la problemàtica actual d'espais i que va generar molt debat i crispació amb la regidora d'educació. Lamento constatar a l'obrir l'expedient que en aquelles dates aquesta senyora tenia sobre la taula una carta del director del serveis territorials que ens va ocultar. La meva sorpresa va ser  comprovar que la carta era del 22 de setembre de 2009 i que el que es parlava eren més que converses. Mai entendré aquesta manca de transparència. Llavors la regidora ens deia que el Departament s'havia de definir i no era cert, donat que tot estava més que definit. El punt s'aprova amb el vot afirmatiu de tots els grups.

A continuació, Punt 7è, presa de raó de l'acord de la Comissió Territorial d'Urbanisme sobre l'aprovació definitiva de la Ciutat Sanitària. No m'extendré massa, perquè el tema dona per un post. Finalment, la CTU dona el vist i plau al projecte, però imposant prescripcions d'ofici. El procés cal dir que ha estat tota una bufetada pel govern Campoy. En el seu moment el G.M. de CIU va fer al·legacions per exposar la inquietud davant un projecte gestat a correcuita i en penombra en el que hi havia massa interrogants. Vam denunciar la manca d'estudi per emparar nous usos comercials a la parcel.la, la manca de transparència i de participació, la manca de justificació de l'interès públic i la pèrdua de centralitat dels terrenys municipals. Però el govern Campoy va tirar pel dret menyspreant qualsevol argument. Ara ha estat la pròpia CTU qui ha frenat el procés per garantir l'interés públic. No hi ha dubte que s'ha nintroduit definicions importants durant el procés i que la proposta tot i deixar oberts els interrogants és, com a mínim, més entenedora. Per això justifico canviar del vot negatiu a l'abstenció.

Després dues Mocions d'ICV. Sobre les finances municipals i sobre l'adhesió al Pacte Nacional per la Laicitat. No s'aproven, però nosaltres donem suport a la primera, i justifiquem el vot negatiu a la segona per manca de coherència del text presentat. Tot i defensar una laicitat positiva no podem donar suport a un text confós que barreja laicïsme i laicitat. El G.M. de CIU presenta també per urgència una Moció en defensa del català com a llengua preferent de les administracions, però com era previsible el govern no accepta la urgència. Queda clar que el debat incomoda als socialistes en aquest moment.

A les preguntes dels regidors sorpresa. El regidor de mobilitat es queda sense paraules quan li preguntem pel balanç del nou servei de transport urbà. El notem intranquil?. Li demanem també els estudis que es va comprometre a donar-nos i no recorda haver estat a la reunió. UMMMM!. Preocupant. Bé, el cas és que diu que ens els donarà.

Preguntem per la web municipal i la desaparició miraculosa del Butlletí Municipal dedicat a la canalització de la riera a Can Feliciano. Es veu que és un cas paranormal. Ai!, què estrany!, es miren tots amb cara de "ohhh!" , qui haurà estat?. El Follet Aniversari?. No. Al final, la nostra cap de premsa els dona un cop de mà i els treu de l'ensurt. 

Bé. S'acaba el ple. Ah!, no!. Em deixo una cosa. Sembla que el govern ha decidit registrar el títol d'un programa de ràdio regalant 5.900 euros a la Oficina Española de Patentes y Marcas. Carai!. I us preguntareu el motiu. Doncs no van donar cap motiu. No sabem si a partir d'ara registraran tots els títols de la graella, però el cas és que la frase és un slogan utilitzat en diferents campanyes, però que ara, vet aquí, es pensen haver inventat ells solets la sopa d'alls. Sembla que algú ha gosat pertorbar el seu descans obrint una web amb el nom "Malgrat, Desperta!". Mira tu. Quan amb la que cau a les cases de Malgrat els problemes del municipi tenen aquesta dimensió posa't a tremolar.  

FU MANCHÚ

Sovint, no pots evitar associar determinades imatges a certes situacions. Suposo que això ens passa a tots. A mi algunes coses que passen darrerament em sorprenen. Ho sento. Que ningú s'ho prengui malament, però des de fa un parell de dies una imatge em passa pel cap amb insistència. La de Fu Manchú. Sabeu de qui parlo, no?. Recordeu aquell personatge de ficció que odia la civilització occidental?. L'arquetip de personatge malvat. Un personatge que a la ficció apareix sempre dotat de grans mitjans econòmics al servei del mal i envoltat de sicaris i sectes orientals a les seves ordres. Un personatge sinistre. Una calamitat que a totes les novel·les resulta finalment derrotat. El gest, la veu, la por.....


Evidentment, es tracta d'un personatge literari. Res a veure amb la realitat, eh?. 

EL CANVI POSITIU QUE MALGRAT NECESSITA

El setembre ha estat molt negatiu pel que fa a l'atur al Maresme. La taxa d'atur s'ha tornat a situar per sobre del 15%. Concretament, el mes de setembre s'ha tancat amb un augment de 439 persones desocupades i una taxa d'atur del 15,13%. Segons el Report d'atur que elabora mensualment l'Observatori de Desenvolupament Local del Consell Comarcal del Maresme, a la comarca hi ha 34.216 persones sense feina. Malgrat de Mar es col.loca entre els municipis amb una taxa d'atur més elevada (15,58%). Això vol dir que l'actual situació econòmica ha colpejat amb força la comarca, i que a Malgrat aquesta realitat no ha estat una excepció.

Al nostre país s'han destruït més de 350.000 llocs de treball des de l'inici de la crisi, i molts d'aquests llocs de treball no es recuperaran mai més. Segurament, una inversió pública en la indústria i l'activitat econòmica per evitar el tancament de  moltes empreses i activitats hagués estat més eficaç que alguns dels Plans E que ens han regalat als municipis, que a llarg termini no garanteixen ocupació i que ara haurem de pagar entre tots.

Aquesta realitat ens porta a la reflexió sobre el model econòmic que tenim a Malgrat. Avui cal, més que mai, una aposta decidida per impulsar l'economia local. Ja no val fer discursos sobre economia diversificada. Sabem que a la indústria més potent que tenim les decisions es prenen a quilòmetres de distància com s'ha vist recentment. Sabem que la pagesia té dificultats. Sabem que el comerç pateix la crisi. Sabem que moltes activitats es donen de baixa. Sabem, sobretot, que a Malgrat fa anys que es perd pistonada.

Per exemple, durant massa temps s'ha donat l'esquena a un sector tan important com el turístic. Un fet real que mostra la curtesa de mires dels que ens governen des de fa 32 anys. Mentre municipis turístics propers feien una autèntica aposta estratègica de futur a l'entorn del sector serveis, del turisme i del comerç, a Malgrat ho invertien tot en la construcció. Pel que fa a la resta d'activitats s'ha tingut una política erràtica. Només raons d'oportunitat han portat a impulsar plans de dinamització segons el matís polític del govern de torn. Una aposta estratègica que el temps s'ha encarregat de fer evident no és l'aposta del PSC. Ara paguem les conseqüències i les seguirem pagant en un futur de no  posar-hi remei. Qualsevol s'adona que els gairebé quatre anys de govern PSC-PPC han estat pràcticament un temps mort.

A Malgrat ha faltat la visió suficient per avançar-nos a un canvi de model molt centrat en construcció immobiliària. Potser s'ha pensat que el sector químic era una solució segura de futur i que obtenir sòl industrial era una solució estratègica suficient. Però quan empreses del nivell de Henkel marxen és quan s'encenen les alarmes i topes amb la crua realitat.

Aquesta és una contudent mostra que avui els nous models econòmics i productius no es fan amb discursos. Tampoc es fan creant consells que duren quatre dies segons la conveniència del governant de torn. Els nous models productius demanen estratègies serioses i a llarg termini, demanen estratègies consensuades tant a nivell polític com social i lideratges que no tinguin por a sumar idees i esforços. Una administració ha de saber escoltar. Ha de saber facilitar les coses als emprenendors. Ha de saber parlar. De fet, la realitat és tossuda. Avui podem afirmar que a Malgrat no hi ha cap mena de política industrial més enllà d'ampliar l'actual polígon. Falten idees clares i projectes. També podem afirmar que no hi ha una política clara de turisme. Ja no parlem de comerç, perquè de continuar amb la dinàmica actual no caldrà ni regidoria de comerç (però aquest serà un altre post). En definitiva, hi ha una clara manca de capacitat per oferir propostes econòmiques de futur que no es moguin únicament en la construcció. L'ARE i la Ciutat Sanitària són l'exemple més evident d'aquest vell estil de fer política que s'entossudeix a cedir el pas a noves visions i maneres de fer política. 

COSES QUE PASSEN

Aquesta setmana m'han passat moltes coses. Algunes no massa bones. Perquè no ens enganyem, hi ha setmanes que comencen capgirant tot allò que havies previst. Això m'ha passat aquesta setmana. Un accident absurd que ha patit el meu fill li ha causat una greu lesió a l'ull, hem anat cada tarda a l'IMO, i ens ha tingut molt preocupats. Per sort, ahir ens van assegurar que no tindrà conseqüències. Ara només cal ser pacients i seguir el tractament.

Mentrestant, el món no s'atura. Se m'ha acumulat la feina. He presentat el protocol d'infància al Consell Comarcal del Maresme, he tingut judicis gairebé cada matí, una reunió surrealista amb el representants de l'equip de govern, assemblea local de la federació, i avui trobada del món municipalista a Terrassa. Una batalla amb el temps per poder assumir-ho tot. Sort dels companys!. 

Tot això fa que hi hagi moments en que una emocionalment ha de carregar les piles, i veure que sí, que val la pena lluitar cada dia per totes aquestes coses. Que el que fas omple i és part d'una vocació per la familia, la meva feina i per fer coses pel meu poble. Amb el pas del temps vas aprenent que no sempre podem fer el que voldríem, però una no s'ha de rendir. Tot plegat ajuda a trepitjar més fort a terra. A saber mesurar la realitat, perquè de problemes en tenim tots, i també dificultats.  

PETIT HOMENTATGE A JOAN SOLÀ

Avui ha mort Joan Solà, referent en el món acadèmic i intel.lectual català.  Persona compromesa en la defensa de la llengua catalana. No imagino millor homenatge que apuntar uns breus fragments de la seva obra amb el que em sento plenament identificada. (Anotacions totalment oportunes després de conèixer ahir que el TSJC amparant-se en l'Estatut ha acordat la suspensió cautelar de diferents articles dels reglaments d'ús del català de l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida. En el cas de l'Ajuntament de Barcelona el recurs va ser interposta pel PPC (més val que es tregui la C) del Sr.Fernádez Díaz). 

 

"Jo no m'he pogut sentir mai espanyol. Exactament tot al contrari. Jo vull, només, ser precisament igual que els altres: en economia, en dret, en llengua, en dignitat personal. No vull sentir-me incòmode, així que surto de la meva pàtria i fins i tot en la meva pròpia pàtria, davant els altres espanyols que durant segles han rebut l'emmetzinada llavor, la goteta fatídica que els ha calat fins dins i els ha fet discriminar radicalment una part d'aquest Estat. No vull haver d'abdicar més de la meva llengua dins la meva mateixa terra, no vull constatar més que la justícia i la policia són els meus enemics, no vull veure amb la ràbia de la impotència que s'espolia econòmicament el meu país, que se'l manté subordinat de mil maneres a un poder central que ens vol esborrar."
("El canvi que necessitem", Avui, 16-III-2004, p. 45.) 

"El sol fet que la llengua és un organisme viu ja en justifica la tasca contínua d'estudi i de vigilància, que és la que la societat ens encomana."
(Del llibre Lingüística i normativa. Barcelona: Empúries, 1990.)

MONTILLA RENEGA DEL TRIPARTIT?

Molt bó l'article de Barbeta sobre l'acabament del tripartit que va anunciar Montilla. Bó i oportú. Ara Montilla diu que no canviarà "principis per vots", que és el mateix que dir que fins avui "ha canviat principis per vots". A bones hores. Per fer aquesta "genial" afirmació Montilla ha organitzat tot un espectacle al Foyer del Gran Teatre del Liceu -sempre chic i elegant- i que porta per títol "Punt i a part". Però tanta escenificació i ortografía em fa pensar que la seva credibilitat es troba sota mínims. Ara Montilla -convertit en simbol de la contradicció absoluta- rebutja "camins incerts, dreceres, aventures, o passes enrera" i es queda ben tranquil. És a dir, ara rebutja tot allò que fins ara ha estat el govern. El "Supermontilla" pensa que fer referendums per la independència és una aventura i fer passes enrera. Però, és sincer Montilla?. Evidentment que no. No ho és, perquè en realitat les seves paraules són mesurades. Si ha d'escollir entre ser President i canviar vots per principis ho tornarà a fer. En teniu cap mena de dubte?. El que passa és que aaquesta tardor es porta l'equidistància. ERC critica al PSC ergo el PSC critica a ERC. I així, qui dia passa any empeny. De fet, fa poc el mateix Montilla va convocar eleccions lloant al "tripartit" que ara diu voler enterrar. En què quedem?. A sobre, ara "Supermontilla" diu que farà un govern dels millors i sense quotes (¿?). I fins ara?. En definitiva, l'únic que es pot aprofitar de les paraules de Montilla és quan afirma emocionat que "ser President l'ha fet millor persona". Mira, això ho celebro. Sempre reconforta pensar que el tripartit ha servit per alguna cosa. La resta ho poso a la nevera a refredar.

A MALGRAT COMENÇA EL CANVI (III)

Parlar de Malgrat és necessariament parlar de la seva gent, perquè els pobles són, sobretot, la seva gent. Per tant, construïr un municipi és construïr l'espai idoni per la gent que hi viu, i per fer això és important tenir un model de poble. La meva idea de municipi és, doncs, la d'un Malgrat amable i acollidor;  un Malgrat dinàmic; un Malgrat ple d'oportunitats; un bon lloc per viure i per fer-hi vida. Siguem sincers...a Malgrat s'hi viu bé. Però tots plegats som conscients que Malgrat fa temps que ha deixat de ser un poble petit per fer una transició a petita ciutat. Aquest pas s'ha produït els darrers anys de la mà d'un fort creixement que no sempre s'ha traduit en el creixement dels serveis i equipaments que es necessitaven. A més, en aquest trànsit no sempre s'ha tingut la sensibilitat suficient per  evitar  perdre pel camí un part de la identitat del Malgrat que tots tenim a l'imaginari, i això genera un sentiment de pèrdua a moltes persones que hem vist com aquell poble acollidor s'ha transformat no sempre per millorar. El que per alguns són millores i modernitat, per altres és una pérdua constant de la personalitat i del punt de referència.


Penso, sincerament, que Malgrat té avui actius suficients per formar part del desenvolupament econòmic de la comarca i conservar, a la vegada, els seus trets singulars i el seu valuós entorn com a carta de presentació. El Pla de Grau, el delta de la Tordera, la platja, la muntanya, els camins, les mines, i molts altres elements poden estar molt millor gestionats i convertir-se en factors claus per diferenciar-nos dels pobles que ens envolten. 

Evidentment, tenim reptes per davant i no tots el reptes es tradueixen  en macroprojectes. Hem de saber avançar-nos al futur i planificar i impulsar els centres escolars avui necessaris, potenciar el comerç local i el turisme, el polígon industrial, atraure inversions, i seguir amb projectes de millora dels nostres barris i carrers, entre d'altres. També hem de saber  vorejar els perills que tenim a l'horitzó. En alguns moments ha semblat que Malgrat es podría convertir en un poble residencial més, i això ens ha de fer estar alerta. La gent de Malgrat  no podem baixar la guàrdia. És responsabilitat de tots saber trobar l'equilibri suficient perquè no ens converteixin en un poble dormitori i prou. Per no ser diluïts en un entorn metropolità, gris i confós. La temptació per alguns és molt forta.  Només cal veure que, tot i haver consensuat un model de creixement en el POUM, ordenat i planificat, els ha faltat temps per trencar l'ampli consens assolit  i trobar escletxes per afavorir més creixements amb figures inventades com les ARES (Àrees Residencials Estratègiques), figures que la crisi ha  retardat, però que  són una amenaça real pel nostre equilibri.

I tenim encara un repte més important socialment que és ser una societat cohesionada, una comunitat de persones diverses que han nascut a Malgrat o que han vingut de fora. El nostre és un model de poble inclusiu, un model que no exclou ningú. Perquè un poble ha de ser fonamentalment de i per les persones. Això vol dir integrar. Això vol dir també confiar en la gent. Això vol dir, per tant, incloure als ciutadans en les decisions que es prenen que afecten al municipi. Això vol dir que l'espai  públic és de tots, i que no s'hi val a demanar corresponsabilitat en l'ús d'aquest espai públic per evitar la seva degradació i no estar disposat a facilitar al mateix temps la participació del ciutadà en la gestió d'aquest espai i en la presa de decisions. El meu és un model que lluita contra l'incivisme, però que confia en les persones. És un model on cap col.lectiu queda desatès, que pensa en les necessitats de la gent gran, però també de la gent jove; en els infants i en les families; en  les persones discapacitades. El meu és un model que vol refermar l'orgull de poble, un orgull creatiu i emprenedor, però sense excés de triomfalismes. 

I per fer tot això, penso en un Ajuntament proper, de qualitat. Un Ajuntament sempre en busca de l'excel.lència, que fuig de la rutina i la inèrcia. Un Ajuntament humil, previsor i amb il.lusió. Un Ajuntament que s'avança a les necessitas i ofereix instruments de desenvolupament i progrés. Un Ajuntament amb visió de futur, actuant en interès del poble i dels malgratencs/ques. Un Ajuntament que amb el suport de tots lideri un municipi viu, equilibrat, cohesionat, actiu i emprenendor, sostenible i emmarcat per un delta del Tordera recuperat. Un municipi amb una pagesia viva, amb un turisme de qualitat, amb una industria activa i amb un comerç dinàmic. 

L'INCREÏBLE HOME "NORMAL" I LA SEVA INCREÏBLE BALLARUCA

Confesso que no sóc experta en comunicació, i que sovint els missatges que preparen els experts se m'escapen. Per exemple, em costa de veure la gràcia al super cómic del super Montilla que s'han inventat les Joventuts Socialistes de Catalunya, però no sóc ningú per criticar-ho. Ben segur que la imatge ha estat dissenyada per un equip d'experts amb un brillant curriculum que ha calculat l'efecte d'una foto tant "anormal". Tot plegat entra dins el joc de la comunicació d'una campanya electoral on sempre hi ha sorpreses per captar l'atenció del ciutadà adormit.

Ara bé, d'això al "guateque" que es van muntar ahir el president i alguns  diputats i consellers a la matinal del PSC hi ha una distància. D'entrada diuen que és per aixecar la moral, però això és dubtós davant la imatge d'un Montilla amb poca aptitud pel ball i d'un Nadal amb cara de "tierra trágame". Però és que veure a la consellera de Treball "soltándose la melena" i a una consellera Geli fent piruetes per l'escenari em va posar els pèls de punta. Vols dir que tenen motius per ballar amb tanta alegria?. De què reien?. Jo entenc que el país no està per tanta festa, ni per tanta tonteria. Perdoneu, pero algú ho havia de dir. 

"NORD", EL MILLOR AMIC

Va arribar a casa per casualitat. Feia poc que s'havia mort el nostre gos, company de jocs de molts anys i el disgust encara era massa present. En aquell moment ningú a casa volia un gos, perquè sempre penses que no podrà ocupar mai el lloc de l'altre. Però vet aquí que un desaprensiu va decidir abandonar el seu gos a un carrer, prop de l'estació de Pineda. Senzillament, va obrir la porta de la seva furgoneta i va llençar al terra un pobre cadell espantat i desorientat. El meu germà ho va veure. Va esperar un parell de dies per si l'amo venia a buscar l'animal, però com era previsible ningú va tornar i al final el va recollir per portar-lo a casa.

 -Et dono uns dies per buscar algú que vulgui el gos, perquè a casa no es pot quedar. No vull un altre gos, ni un altre disgust -li vaig dir molt seriosa.

El meu germà em va prometre que era només cosa de dies, però com acostuma a passar res va anar com havia previst. El gos era juganer i tenia una mirada tendra i plena de bondat. Era manyac i agrait. Anava on jo anava. S'estirava a terra, panxa enlaire, confiat. Aviat el meu fill li va posar el nom de "Nord", i vaig saber que el gos havia guanyat la batalla. Quan el meu germà va tornar a casa a buscar-lo, el "Nord" ja s'havia fet un lloc entre nosaltres. A veure qui era el valent que el deixava marxar. 

El "Nord" es va convertit poc a poc en un amic. S'ho va guanyar. Va anar creixent i es va convertir en un gos molt gran, però molt dòcil. Company de jocs i vigilant del meu fill Xavier.

Pacient amb els nens,  afectuós, obedient. Durant l'embaràs de l'Enric va ser també el meu company de passejades, i el primer dia que vam arribar a casa amb el nen li vaig apropar perquè el pugués observar bé. El "Nord" el va mirar fixament, i tot seguit es va estirar als peus del seu llitet com un guardià fidel. Ha estat un bon gos i un bon amic.

Però el "Nord" també s'ha anat fent vell. Cada vegada estava més feble. Li costava aixecar-se i menjar. Finalment, ahir va recolçar la galta a les mans del meu pare. Confiat i amb la seva mirada noble. Va tancar els ulls i es va adormir per sempre. El meu pare va plorar com un nen. Els meus fills em van abraçar. L'Enric diu que aquesta nit ha somniat amb el "Nord", i jo m'he despertat amb una pena profunda. Qualsevol que hagi viscut aquesta experiència m'entendrà.