Em vaig adormir amb un titular d’Ona Malgrat al cap, i m’he despertat amb lleganyes i un poema de Gabriel Celaya als llavis. "NOU PIS PER EMERGÈNCIES SOCIALS”. Alegria i un tel de decepció. Per què l'administració és tan lenta posant en servei un recurs tan valuós?. Es tracta del mateix pis adquirit el 2018 quan servidora era regidora d’habitatge. I en fan un titular. Hi posen la paraula "emergències" i es queden tan amples. Enhorabona. M’alegra que s’hagi enllestit, com celebro que aquella humil llavor d’aprofitar el dret de retracte dels pisos provinents d’execucions hipotecàries vagi germinar i obtenir el suport necessari. Però em rebenta que l’administració sigui tan lenta per posar en funcionament un recurs tan valuós i necessari. Calma, em diu la veueta. Calma. Que vam quedar que en aquest blog només escriuries poesia. Però tinc un mantra al cervell. Tic-tic-tic-tic. Gabriel Celaya i aquell demolidor " en un poema debe haber barro", "la poesia es un instrumento para transformar el mundo". Què fem, Neus? Calles?. No. no ho faràs. Et conec massa bé, diu la veueta amb sorna. I ara mateix sento que tinc fang entre les mans. I no puc callar. Cal parlar. L'habitatge d'emergència social, senyors meus, és una urgència. I llavors recordo la idea, com la vam compartir, que cercàvem i, sobretot, que sentíem. Recordo que la idea ja no em pertany i que algú ha pensat que era un bon titular, però el titular fa pena i m'acabo cagant en aquest món de merda. Fi del poema.
"Estamos tocando fondo. Maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que, lavándose las manos, se desentienden y evaden. Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse". Gabriel Celaya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada