divendres, 11 de febrer del 2022

PULSAR ENTER O EXPLOTAR




No em negareu que la vida a vegades se'ns fa feixuga, i que la relació amb els altres sovint resulta desconcertant. I avui és un dia d'aquells que no saps quina cara has de posar a la vida. Si riure o plorar. Si pulsar Enter o explotar. M'adono que porto a l'esquena molta lluita i decepcions. Un cert regust agre per moltes raons que ara no venen al cas, perquè de fet, qui em coneix bé ja sap que les meves raons sempre son argumentades. Que no soc pas dona d'amagar sentiments o veritats, ni dissimular les emocions. Que sempre vaig de cara. I enmig d'aquesta barreja de sentiments sento que encara puc viure cada moment donant-li el regust que jo decideixi. Pot semblar contradictori, però és com ho sento al meu interior. Soc humana i contradictòria. M'esforço per descobrir cada dia els petits gestos i situacions que em fan la vida més feliç. Aquells que a vegades semblen no tenir cap valor aparent, però que en realitat són els que t'omplen de llum. Aquest exercici aparentment senzill em serveix per no perdre el nord i  continuar confiant en les persones. I quan estic més concentrada en les meves divagacions mentals i espirituals rebo per sorpresa un missatge de la meva amiga Paquita. Una pila de records i moments viscuts a Formentera. Imatges desades al núvol d'una universitària que s'empassava la vida a glops i es divertia.  Casaments, embarassos, fills, filles i feines. Ostres. La vida passa a velocitat ultrasònica. De cop em cau a sobre tot el temps que fa que no em trobo amb la meva estimada amiga de la Facultat de Dret. I sento a dins una necessitat estranya. Una urgència d'abraçar-la. De recuperar d'alguna forma una gent, un temps, una vida que mai em decepciona. És com la necessitat de tocar amb els dits per comprobar que encara queda gent autèntica. Certament, la lógica de la vida és ben original i molt més senzilla del que imaginem. És bonic creure que quan més cansada de tot em sento sempre hi ha qui pensa en mi. Que algú per allà dalt m'estima.