Diuen els entesos que el groc és tendència aquest primavera-estiu, i així ho vaig poder copsar aquest passat dissabte pel centre de Madrid. Una onada de groc va vestir la capital de l'Estat per denunciar el judici polític, però sobretot, per reclamar el nostre dret a ser i a ser respectats. El ball de números posterior ja m'és igual, perquè és un clàssic en aquest tipus d'esdeveniments i cada cop la diferència de xifres és més gran o directament proporcional a la manipulació dels mitjans d'aquest país. La veritat és que els que vam anar-hi ho vam fer, la majoria, amb molta lucidesa i tocant de peus a terra sobre els efectes que pot tenir una moguda com aquesta davant un Estat espanyol cada vegada més sord. Hi vam anar segurament per defensar el caràcter pacífic i democràtic del sobiranisme català que va fer possible que just al nostre costat un individu es passés la tarda mostrant una gran bandera espanyola entre el mar d'estelades i les mirades curioses dels independentistes.
Tant se val. Més enllà de les xifres, els que hi érem sabem molt bé el que vam viure i el que vam veure. Personalment, vaig copsar l'abisme que hi ha entre la irresponsable indiferència dels madrilenys i la nostra reivindicació. Com si la cosa no anés de democràcia i qualitat democràtica. La sensació és que una gran majoria de catalans vam iniciar una desconnexió fa temps, i els madrilenys a la seva manera també es troben en una espècie de jet lag, una mena de desajust temporal que aquest dissabte encarnava a la perfecció una Cibeles vestida amb l'estelada que no es va perdre detall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada