HI HA DIES QUE LA PÈRDUA ÉS INSUPORTABLE

Aquest matí he tornat al bosc. Amb el gos hem enfilat el camí que puja al Turó d’en Serra deixant enrere el brogit dels cotxes i les cases de Can Viader. El gos feliç d’anar al meu costat, corrent entre matolls. Jo callada, fruint del diumenge assoleiat. Passes amunt pel camí esquerp i la pujada, aviat m’he tret el jersei i he buscat amb ànsia el sol per sentir la seva escalfor als braços i l’esquena. La  primavera és cada vegada més a prop.  Sense pressa hem resseguit el camí, bosc amunt. He vist papallones, i he pensat que no sé quan va ser la darrera vegada que vaig veure una papallona. Des del punt més alt m’he assegut al marge per observar l’horitzó i he sentit ganes de quedar-me allà per sempre, entre els arbres, buscant colors i olors que els meus sentits encara no coneixen.  Per un instant m’he abandonat completament al paisatge i m’he sentit envoltada de vida. Però el dolor sempre és amb mi, m'acompanya silenciós, esperant que baixi la barrera que m'he construit al meu voltant. Sense voler els ulls se m’han omplert de llàgrimes. El dolor és aquí. El dolor de la pèrdua sempre amagat al racó més profund de l’ànima. La pèrdua. La vida. El dolor. L’amor. La mort.  En els darrers mesos el vocabulari que conec s’ha tornat superficial i absurd. No tinc paraules per descriure el que sento, però hi ha una buidor molt profunda que no es pot omplir amb res. El que soc, el que tinc, el que vull, el que m’envolta ha deixat de tenir cap mena de sentit. Hi ha moments que em trobo envoltada de gent i de coses i no sento res. Què difícil és aprendre a viure quan només et tens a tu mateixa i no et reconeixes. És l’aprenentatge de la vida.  El dolor ens fa créixer i ens fa més savis.  I observant l’horitzó he pensat en Déu, perquè la fe és el bàlsam que em permet sortir cada dia al carrer, somriure, respirar i viure. I he demanat perdó per deixar-me portar per la meva feblesa humana i per plorar, per no donar les gràcies prou sovint pel tresor de vivències que tinc desades al cor. Perdó, per sentir que hi ha dies que l’absència és insuportable. I he recordat un poema de Marti i Pol que he rellegit moltes vegades,

"Tu ja no hi ets i floriran les roses, 

maduraran els blats i el vent tal volta 

desvetllarà secretes melodies; 

tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre 

entre el record de tu, que m'acompanyes, 

i aquell esforç, que prou que coneixes, 

de persistir quan res no ens és propici".