M'agrada celebrar l'aniversari. Fer anys, de moment, continua sent per mi motiu de celebració
i l’excusa perfecte perquè et facin un munt de
petons i abraçades, per fer que un dia normal sigui especial o per tenir alguna sorpresa
inesperada.
Així que dijous vaig celebrar el meu aniversari.
No pas com sempre, però el vaig celebrar. Posar un 9 on hi havia un 8 s’ha de
celebrar. A la fi, els records i les vivències que anem
acumulant al llarg de la vida és l’únic tresor que no tributa i que ningú ens
pot embargar.
Però
a mesura que faig anys m'adono que la meva percepció de la vida canvia. Amb el
pas del temps valoro les coses de manera diferent. Les coses petites prenen més importància. No m'interessa el decorat, i penso que hi ha coses que ja no tinc perquè aguantar. El meu sentit
de la vida evoluciona i procuro viure cada instant prenent consciència de la meva fragilitat. No
em preocupen gens les marques del temps, però confesso que hi ha ferides de l’ànima
que deixen empremta al rostre i a la pell.
Procuro tenir pau d'esperit, navegar a estones sense brúixola i no deixar de perseguir somnis. No tenir masses ambicions i fer l'esforç d' entendre els canvis que es produeixen al món a ritme de vertígen. Al balanç de la vida i tinc pocs béns materials, però molts afectes. De fet, aquest és l'únic capital que m'interessa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada