UN LLIBRE I UN EXERCICI D'HONESTEDAT

El company i amic Jofre Serret va presentar el passat divendres un llibre. Un llibre que recull un seguit de vivències, opinions, reflexions i propostes polítiques per Malgrat. A partir del format entrevista que signa la periodista Teresa Márquez, en Jofre aprofita per oferir-nos una aproximació a la seva esfera més humana i personal, però també es mostra prou valent per parlar dels seus orígens, de la influència de la mare en la vocació política,  i la vinculació a la política local. En Jofre porta la inquietud política i l’esperit de servei a la sang. De fet, pocs candidats al'alcaldia de Malgrat de Mar poden presumir de tenir un besavi que va ser alcalde de la vila de Malgrat de l’1 de gener de 1902 al 31 de desembre de 1905, en Francesc Gibert i Turró. Precisament durant la seva gestió es va construir el Passeig de Llevant, es va reformar el pont de la riera i es va obrir el carrer Riera.

Els amics i companys dibuixen el seu retrat. Un retrat precís de qui pretén encapçalar l’Ajuntament de Malgrat. I al retrat  s'hi sumen pensaments i reflexions interessants. “Si una cosa han aconseguit les crisis que hem viscut i la resposta social és que cal repensar-ho tot”, ens diu en Jofre. I, a continuació, desgrana la seva proposta política pels propers anys. Un exercici honest i valent. Jo destaco la honestedat i valentia, perquè són valors difícils de practicar de forma pura, i perquè costa poc enfilar propostes en un programa, però bastir un autèntic projecte de poble, explicar les raons que et porten a liderar aquest projecte i exposar clarament la teva visió de cap on ha d’anar el poble és tota una altra història. Això és, ni més ni menys, el que fa en Jofre. Com diuen els entesos, un llibre és interessant quan ens el creim, quan respira honestedat a cada fragment, sobretot, quan el protagonista fa un exercici d' honestedat amb si mateix.   

A VEURE QUI LA DIU MÉS GROSSA!

És evident que no vull fer campanya per VOX, però hi ha coses realment preocupants més enllà de fer campanya. 

Avui podem llegir a un diari com La Vanguardia aquesta proposta macabra formulada per un individu que seu cada setmana a un tribunal en qualitat d' acusació particular. Fa molta por aquest personatge sinistre ple de gomina i testosterona. La notícia s'acompanya per l'anunci del fitxatge d'un torero i tot plegat és una barreja folklòrica i surrealista amb olor de sofregit. Una escena daliniana. És molt pitjor que el ministre Fernández Díaz condecorant una verge. Aquesta gent viu al mateix país en el que jo visc? 

No ens convertirem en un país més segur, però anem camí de convertir-nos en un espectacle de circ. S'aprofita el dolor dels pares que perden un fill per prometre reformes del Codi Penal, s'exhibeix a un acte electoral a una familia que ha patit un atracament,.....on anirem a parar? I no només això, per què La Vanguardia publica aquesta proposta com si fos una notícia quan en realitat és un esperpent? No confondre legítima defensa amb el Far West. No confondre la vida amb PortAventura World. Hem de reflexionar tots plegats ara que encara hi som a temps.

EL JET LAG MADRILENY

Diuen els entesos que el groc és tendència aquest primavera-estiu, i així ho vaig poder copsar aquest passat dissabte pel centre de Madrid. Una onada de groc va vestir la capital de l'Estat per denunciar el judici polític, però sobretot, per reclamar el nostre dret a ser i a ser respectats. El ball de números posterior ja m'és igual, perquè és un clàssic en aquest tipus d'esdeveniments i cada cop la diferència de xifres és més gran o directament proporcional a la manipulació dels mitjans d'aquest país. La veritat és que els que vam anar-hi ho vam fer, la majoria, amb molta lucidesa i tocant de peus a terra sobre els efectes que pot tenir una moguda com aquesta davant un Estat espanyol cada vegada més sord. Hi vam anar segurament per defensar el caràcter pacífic i democràtic del sobiranisme català que va fer possible que just al nostre costat un individu es passés la tarda mostrant una gran bandera espanyola entre el mar d'estelades i les mirades curioses dels independentistes.  

Tant se val. Més enllà de les xifres, els que hi érem sabem molt bé el que vam viure i el que vam veure. Personalment, vaig copsar l'abisme que hi ha entre la irresponsable indiferència dels madrilenys i la nostra reivindicació. Com si la cosa no anés de democràcia i qualitat democràtica. La sensació és que una gran majoria de catalans vam iniciar una desconnexió fa temps, i els madrilenys a la seva manera també es troben en una espècie de jet lag, una mena de desajust temporal que aquest dissabte encarnava a la perfecció una Cibeles vestida amb l'estelada que no es va perdre detall. 

   

TOTS CONTRA PUIGDEMONT

Diumenge es feia públic que el President Puigdemont encapaçalarà la lista de Junts per Catalunya a les europees, i en qüestió de minuts esclatava la caverna. Des d'aquest dilluns la notícia és objecte de telenotícies, articles i portades de diari. Una autèntica conspiració contra la figura del President Puigdemont. Sense anar més lluny, avui llegir La Vanguardia, - un diari que ha estat sempre present a casa com un membre més de la familia- fa vomitar. Uns i altres busquen desesperadament devaluar i desprestigiar la figura de Puigdemont, una estratègia que històricament s'ha emprat amb els lideratges incòmodes. 

Liderar no és senzill, i és evident que Puigdemont és un lider que incomoda  a molts, fins i tot a la seva pròpia gent. Per això, Duran el qualifica de "il·luminat", perquè es el que es fa, en general, amb la gent que genera il·lusió i esperança. Per això, Santi Vila es desfoga publicant articles a La Vanguardia demanant un Urkullu pels catalans obviant que en tot cas els catalans no som bascos, i que seràn els catalans qui han de dir si volen un Urkullu per anar fent o si volen un nou tipus de lideratge.

Tinc clar que Puigdemont és un polític estrany i difícil d'etiquetar. Per això m'agrada. M'agradava quan era candidat a l'alcaldia de Girona, m'agradava quan era alcalde, i m'agrada de President. Per la fermesa. Per aquest punt d'agosarat. Per la determinació. Per la valentia. Avui llegim que el Parlament ha modificat a la web un punt relatiu a la immunitat i jo que ho celebro. A vegades també tinc dubtes sobre com acabarà aquest procés, però sobre el que mai tinc cap dubte es sobre el coratge i la intel·ligència de qui va decidir plantar cara a l'Estat espanyol. Durant la recent estada a Waterloo vaig tenir el privilegi de participar en una animada tertúlia en la que ja es va veure clar la voluntat de Puigdemont de liderar la llista al Parlament Europeu, però el que més em va entusiasmar no va ser aquesta evidència, sinó la lúcidesa dels seus argumentaris en favor d'una nova manera de fer política, transversal, més enllà de partits i sigles. És evident que no serà fàcil i ho hem vist amb la sorprenent configuració de les llistes de Junts per Catalunya i la sorpresa d'alguns companys, però crec sincerament que cal salvar la política i aquesta és potser la única manera de fer-ho.