FER QUADRAR ELS NÚMEROS

No és fàcil fer política local, i menys en els moments actuals. Per exemple, aquest mateix mes alguns amics m’han fet arribar el seu malestar pels acomiadaments de personal a l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. Darrerament em trobo en situacions com aquesta bastant sovint, perquè evidentment toca gestionar en moments complicats i les decisions que es prenen més aviat són incòmodes. En realitat no estem gens acostumats a aquestes situacions, però no entenc que saltin les alarmes pels acomiadaments que es produeixen en l’àmbit de l’administració i les seves empreses, i pel contrari  no parlem massa dels autònoms o els treballadors de l’empresa privada que treballen en condicions molt pitjors que fa uns anys.  

Precisament, el cas de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament em sembla bastant raonable. Els actuals responsables expliquen que quan el març de 2008 va esclatar de ple la crisi econòmica, el conseller d’Economia Antoni Castells va publicar un decret pel qual no es podien fer més contractacions a l’administració pública. Sembla que tot i el decret, des del 2008 fins al desembre de 2010, l'Agencia va contractar 47 treballadors més. i tot apunta a que realment es va sobrecarregar l’estructura. Per tant, penso que és lògic que en l’actual situació es posi per davant i es prioritzi destinar els recursos a la cooperació i no pas a mantenir l’estructura.

En aquest sentit, els actuals gestors fan una referència comparativa amb la cooperació basca que a l’any 2010 va executar un el pressupost 51 milions d’euros amb 7 treballadors, mentre que l'Agència Catalana va gestionar 37 milions d'euros amb 105 treballadors. És a dir, que en aquest cas més plantilla no equival necessariament a més eficàcia.

Lamento el disgust dels meus amics, però penso que el més important és gestionar els projectes amb professionalitat i destinar els recursos a la cooperació abans que mantenir estructures sobrecarregades. 

EL JOC DE LES COMPARACIONS

Hi ha comparacions gratuïtes, simplistes i odioses. Comparar vol dir mirar que fan a fora. Mirar que fa el veí.  És clar que mirar que fan els altres pot servir de referència, però la comparació ha de ser objectiva. No s'hi val a fer trampa. Una comparació és posar en relació dues realitats semblants, però cal anar amb cura. Per això, llegint el post que va publicar fa uns dies les joventuts del PSC malgratenc em van venir dos pensaments al cap:

-El primer va ser que han d'actualitzar més sovint el bloc. 

-El segon, que per criticar l’oposició i parlar "d’oposició constructiva” el primer que has de fer és un escrit constructiu. Personalment, el seu escrit no em sembla pas un exemple d’actitud constructiva. No argumenten res, i la comparació és massa simplista, però anem a pams.

Diuen que a Calella l'oposició té una actitud constructiva al permetre l'aprovació de la modificació d'ordenances, però evidentment el cas no és comparable. Què Malgrat és diferent?. Segurament, perquè a Calella el que han fet és apujar l'IBI segons l'IPC, el que representa un 3,1%. L'increment suposarà per les families un augment de 10 euros anuals de mitjana, i reportarà a les arques municipals 165.000 euros més. S'ha augmentat també l'Impost de vehicles segons l'IPC i no s'han tocat la resta d'impostos. Política de moderació fiscal per no castigar més al ciutadà.

Precisament, aquest no és el cas de Malgrat. Les ordenances fiscals aprovades pel PSc i el PP a Malgrat no són exemple de moderació fiscal. Incrementen l'IBI més d'un 6,5% (en cap cas parlem de l'IPC), i aquest increment suposarà per les families un augment de 25 euros anuals de mitjana segons el regidor d'hisenda (el que vol dir que pujarà una mica més), i una recaptació per les arques municipals de 350.000 euros (curiosament el cost de cobrir la riera al tram de Can Feliciano). La resta d'impostos s'incrementen molt per sobre de l'IPC (un 4%), i a la mateixa vegada augmenta el preu de l'aigua. Tot plegat, podem afirmar que el cas no presenta cap coincidència i que la comparació ja d'entrada sembla gratuïta i absurda, però la cosa no acaba aquí i posats a fer comparacions podem fer més comparacions.

Així, per exemple a l'inici del mandat es va constituir a Malgrat el nou Consell d'Administració de l'empresa Malgrat Turisme. CIU va demanar estar present al Consell d'Administració donat que la proposta del govern no era representativa de la nova composició del consistori. La resposta va ser la negativa habitual. Una situació ben allunyada de la de Calella on precisament el cap de l'oposició ha estat escollit President de l'empresa municipal GESTVIA.

Definitivament, Malgrat és diferent. De tots nosaltres dependrà canviar la dinàmica, i per fer-ho no és suficient criticar i acusar sempre a l'oposició.  Deixem de mirar-nos el melic, de fer-nos retrets o buscar culpables i posem-nos, cadascú en l’àmbit que li pertoca, a teixir de nou complicitats per impulsar els projectes que el poble necessita. Potser així, la gent deixarà d'expressar als comicis el cansament que ara mostra i retornarà la confiança en la política. Pensem-hi.

QUÈ FARAN ELS DIPUTATS DEL PPC A MADRID? EL MATEIX QUE ELS 25 DEL PSC

L’ eslogan del PP crida a sumar-te al canvi. “Suma’t al canvi”, diuen. I una pensa, quin canvi?. De Guatemala a “Guatepeor”. Si fas l’exercici de reflexionar sobre l’ utilitat que tenen realment per Catalunya els diputats que obtingui el PP el proper diumenge no veus la diferència amb l’ utilitat dels 25 diputats que ha tingut el PSC a Madrid que fins i tot han actuat sota disciplina del PSOE a l’hora de votar a favor de Catalunya com, per exemple, per demanar els 1.400 milions d’euros del Fons de competitivitat. Una vergonya. I els diputats que obtingui el PP a Catalunya, no faran el mateix?. ÉS clar que sí. El dia 21 de novembre es posaran immediatament sota la disciplina del PP i no mouran un dit per Catalunya.  

D’entrada, no hi ha dubte que el PP es presenta a aquestes eleccions amb una clara voluntat recentralitzadora que té com a objectiu tornar a concentrar tot el poder en el Govern de l’Estat i reduir les quotes d’autogovern de les autonomies, especialment en el cas de Catalunya. Un clar exemple d’aquesta voluntat va ser la reforma exprés de la Constitució que de forma unilateral van dur a terme PP i PSOE sense tenir en compte la resta de forces polítiques. De fet,  la visió de país que té el PP és el d’un Estat central omnipotent que no trobi impediments en les competències autonòmiques a l’hora d’aplicar les seves polítiques. Aquesta visió xoca frontalment a les aspiracions de Catalunya de seguir creixent, sense fixar-nos cap límit, en les nostres quotes d’autogovern i capacitat de decisió. El PP tampoc vol el Pacte Fiscal. Rajoy ha dit que no sap ni que és això, i com no li expliquem els catalans amb el nostre vot ho portem clar. Desprès estan els que pensen que el PP ens pot treure de la crisi. Com?. Si no ha mogut ni un dit fins ara, ni hem vist cap gest constructiu. D’altra banda, ja sabem quin és el seu model econòmic, no?.

La veritat és que el PSC no té projecte per Catalunya, només cal veure la seva campanya que es limita a criticar l’actuació del govern de la Generalitat i parlar de “retallades” des del cinisme més absolut. Sí, d’allò que des de Madrid en diuen “ajustes de la economia”, a Catalunya els mateixos en diuen retallades. Si no fos tant dramàtic fins i tot tindria gràcia. Però si el que ens espera a la cantonada és una majoria absoluta del PP l’ escenari no pot ser més dolent per les nostres aspiracions.

En definitiva, que si no pensem en clau catalana el proper 20N només servirà per empitjorar les coses. Ens podrem manifestar, podrem lamentar-nos 4 anys més, podrem acampar a la Plaça Catalunya o podrem estripar-nos les vestidures, però la responsabilitat del que passi serà nostre.

.

PP e

FEM PINYA!

A Catalunya tenim una tradició de gran bellesa que són els “castells”. Bellesa plàstica i bellesa en el seu simbolisme de construir torres humanes. A dalt els més joves i menuts, a baix la gent gran. No importa l'experiència, ni l'edat, ni l'orígen, ni la condició per fer pinya., i sempre m’ha impresionat aquesta simbologia amb la societat de la tradició castellera, i m’encanta observar els moviments d’una colla a la plaça per bastir un castell. A més,  des que els fan per la televisió fins i tot he pogut adquirir un vocabulari casteller i sé que és l’agulla, l’aixecador, l’enxaneta, carregar, descarregar, folre, manilles i, sobretot, la pinya.

La pinya és la base del castell, tot el cos de castellers i persones que s'agrupen al voltant del tronc del castell per donar-li suport. Qualsevol persona del carrer pot situar-se a la pinya dels castells, ja que com més gran sigui i més gent hi participi, més compacte serà el castell, més segur i amb més coixí en cas de caiguda. La imatge d’una plaça plena de gent fent pinya és d’una bellesa i plasticitat singular, però a més és d’una simbologia estranya i inquietant. Una icona. Una imatge  molt potent de força, superació, sacrifici, esforç i identitat.

Ahir Duran demanava “fer pinya al voltant la força política de casa, la força política nacionalista, la única que tenim, i tindrà sempre, les mans lliures, per defensar el progrés econòmic, social i nacional del país que ens estimem, de la nació catalana”. Penso que ho va clavar. Fins i tot podria servir com eslogan de campanya. Fer pinya. Amb les enquestes a la mà toca fer pinya. La majoria del PP el proper 20 de novembre sembla inevitable  i  els catalans no ens podem permetre una posició debilitada a Madrid.  Jo sempre penso que els partits catalans haurien d’anar plegats a les eleccions generals, però avui per avui no sembla possible, i no hi ha dubte que el vot més útil i pràctic és el vot a CIU. És una manera de reforçar el govern català davant el govern que surti del 20N. Ens agradi més o menys toca fer pinya si volem mantenir l’horitzó.