Tinc
gravat cada instant d’aquell dilluns de setembre que va capgirar la nostra
vida. Allà fora tot era perfecte. Feia un sol esplèndid, el cel era d’un blau
intens, i la vida bategava més enllà
dels vidres de la tercera planta de l'hospital. Des d’aquell punt podia
veure el campanar de l’ església de Calella, el mar que brillava encegador, l’horitzó,
la filera d’edificis, els cotxes en filera com formigues a munt i avall per la carretera
Nacional II. Ho mirava tot fixament, immòbil, incapaç de sentir, de dir, de
fer, de plorar. Tot semblava formar part d'un decorat absurd. A vegades, la pròpia vida sembla absurda. Incomprensiblement, a fora tot
era perfecte i el sol lluïa, però jo sentia aquell fred immens com un ganivet clavat al mig del pit. Fred a les mans, a l'ànima, al
cor. Un fred gèlid, contundent, com les paraules i el diagnòstic. Com tornar a
l’habitació i mirar-li als ulls? Com explicar?. Desprès van venir una successió
de dies, uns que ens deixaven esclafats a terra i d’altres més esperançats. No
ho vam amagar ni ocultar. Hi ha qui no parla de la malaltia. Nosaltres ho vam
fer sempre amb naturalitat. Vam parlar molt, suficient per entendre el que va ser una autèntica lliçó de coratge i valentia. Ara transito la
vida molt lleugera d’equipatge. Sé del cert que el més valuós són els afectes i
no fallar a qui t’estimes. Tota la resta és prescindible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada