EL MÓN LOCAL I LA XOCOLATA DEL LLORO

Només la frustració davant l'impossibilitat d'impulsar el primer intent de reforma pot haver portat al ministre Montoro a fer l'anunci de la reforma de l'administració local d'aquest divendres. Aquest ministre que podria perfectament representar, sense màscara ni disfressa, un dels personatges malèfics a  qualsevol pel·lícula de la saga "Harry Potter", ens va anunciar divendres una sorprenent reforma del goverrn local basada fonamentalment en traslladar la culpa de tots els mals al pobre món local. Sí, el mateix món local que dona la cara en l'actual situació de crisi absoluta, a l'hora que serveix de mur de contenció social. Què injust que tota la culpa s'acabi descarregant sobre les esquenes d'alcaldes/sses i regidors/es. Què injust i què fàcil, perquè no diviso a l'horitzó cap altre reforma de l'administració, del senat, o tantes altres instàncies de dubtosa utilitat.

Sempre discrepo dels que fan referència a la solvència del Sr. Montoro. De fet, destacar del seu curriculum que ja va ser ministre d'hisenda amb Aznar (2000-2004) i secretari d'Estat i d'Economia amb Rodrigo Rato no li fa cap favor al meu entendre. Recordem que és un dels autors dels grans plans lliberalitzadors del PP en aquell període, i no oblidem que -com diuen en castellà- "de aquellos lodos vienen estos fangos", o alguna cosa així. 

D'entrada, Montoro aporta un estudi be curiós que afirma que l'estalvi amb la reforma serà de 7000 milions d'euros, però això no s'ho creu ningú. A primera vista el que amaga la suposada reforma és una voluntat de control i recentralització evident i un clar atac a l'autonomia local. Reforçar el paper d'interventors i secretaris i afeblir el dels electes locals resulta bastant antidemocràtic. En aquest sentit, comparteixo l'afirmació de Salvador Esteve, President de la Diputació de Barcelona, quan diu que "el món local és la xocolata del lloro". Sempre queda bé dir que suprimirem i rebaixarem els sous dels regidors i regidores, però això és d'una insignificància absoluta.

Tot i així, si que considero que cal ordenar algunes coses en el món local. Clarificar competències i ordenar certs criteris. Només cal observar l'evolució d'un ajuntament com el de Malgrat en els darrers anys. Un municipi amb menys de 20.000 habitants que l'any 2003 només tenia l'alcaldessa en situació de dedicació exclussiva i cap càrrec de confiança.

A partir del 2007, i de forma inexplicable, les dedicacions exclussives augmenten considerablement. Aquest fet coincideix amb la important davallada de feina que experimenten algunes àrees, per exemple la d'urbanisme. Resulta ben significatiu que durant el boom immobiliàri i en plena redacció del POUM el regidor d'urbanisme en tingués prou amb una jornada parcial i que, de cop i volta, sigui necessari mantenir un càrrec a dedicació complerta quan la feina és la meitat. Per altra banda, es produeix un altre fet curiós, a més dedicació exclusiva dels membres del govern menys jornada laboral. A finals del passat mandat es decideix per part del govern -i de forma unilateral- tancar el consistori per les tardes. Així es trenca la tradició de mantenir la casa consistorial al servei dels malgratencs tot el dia  i, a la vegada, es redueix el número d'hores que els regidors de govern  dediquen a la seva tasca municipal. Encara mai ningú ens ha mostrat els números del suposat gran estalvi que representa tancar la casa consistorial per la tarda, però a ningú se li escapa que mentre que pels regidors que compaginen la seva professió amb la tasca municipal això ha suposat un obstacle, per altres ha suposat una gran comoditat i més aviat poca feina. 

A tot plegat cal sumar el fet que ara hem de mantenir també innecessaris càrrecs de confiança per fer senzilles tasques administratives només pel fet de mantenir algunes cadires i un pobre govern en minoria. 

Al final,  és fàcil d'entendre que alguns demanin posar ordre a certs criteris, però en tot cas cal fer-ho amb coherència i sempre des del sentit comú.