dissabte, 11 de febrer del 2012

EL JUTGE GARZÓN I LES ESCOLTES ALS ADVOCATS

De tots els judicis que afronta Garzón el que amb més interès he seguit ha estat el de les escoltes als advocats. Potser, perquè el cas de les escoltes és el que vulnera d'una manera més frontal el dret a la defensa i planteja un autèntic abús per part del jutge. Finalment, aquesta setmana hem conegut la sentència que condemna a Garzón, però com encara no és ferma li aplicarem la presumpció d'innocència fins que ho sigui. Una cosa que precisament Garzón no ha fet en alguns casos en els que ha estat jutge. Val a dir que és un personatge que a mi no em desperta simpaties. Recordo alguns assumptes més que dubtosos en els que ha causat un greu perjudici als imputats i que han acabat en res. Per tant, en cap cas aniré a les portes del tribunal amb una pancarta, un fet d'altra banda que em sembla deplorable. La justícia no s'ha d'impartir mai a cop de pancarta, i com a ciutadana em començo a preguntar quina és la raó per la que si se m'aplica la justícia a mi haig de suposar que és justa encara que no hi estigui d'acord, i per quina raó no ho és quan la justícia s'aplica a un jutge, sigui qui sigui.

Però del que volia parlar és del tema de les escoltes, ja indiciàriament del tot delictives, acordades pel Magistrat i en les que es van enregistrar les converses entre els imputats en situació de presó provisional i els seus advocats, als locutoris de la presó de Soto del Real, en el marc del cas Gürtel. Aquest per a mi és el tema que més controversia hauria d'aixecar. El Sr. Garzón va gravar converses entre imputats i advocats que en cap cas eren imputats. Això és vulnerar el dret a la defensa i la igualtat d'armes amb l'acusació. Això és trencar les regles del joc. Ho faci Garzón o bé ho faci un altre jutge. Entre altres raons, perquè qui ha de fonamentar l'acusació hauria de ser el Ministeri Fiscal i no pas el jutge. Però això ja seria un altre tema.

En aquest cas, els fets desautoritzen a Garzón. La Llei Orgànica General Penitenciària, tot i estar redactada de manera confusa, no autoritza la intervenció indiscriminada de les converses entre advocats i interns, encara que hi concorri ordre judicial. Les interpretacions del Tribunal Constitucional en aquest sentit també ho entenen així. En parla la  STC 183/1994, de 20 de juny relativa al cas d'un pres d' ETA. El jutge en aquest cas va creuar la línia, va gravar converses entre imputats de la trama i advocats que no eren imputats i entenc que va vulnerar el dret a la defensa. Ara, com a mínim la sentència d'aquest cas resol una qüestió fonamental pel dret penal. Als ciutadans i ciutadanes d'aquest país ens empara el dret a la defensa encara que el jutge sigui Garzón.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada