FENT MEMÒRIA

L'IES Ramon Turró de Malgrat està en lluita. Diuen que "estan en lluita per aconseguir que no hi hagi retallades en l'ensenyament públic, per una escola pública i de qualitat en què tots els ciutadans i les ciutadanes tinguin garantit el dret a ser". Res a dir. És un objectiu lloable. Però no he pogut evitar recordar un episodi que va tenir lloc l'any 2010 a resultes del conflicte de Can Feliciano. Les persones tenim poca memòria, però escriure un bloc té certes avantatges i una és retrobar els apunts. 

Així que avui he recuperat certes afirmacions d'una destacada dirigent local en relació als professors de l'IES i la seva suposada "manipulació" dels alumnes. No sé si la mateixa dirigent local passarà ara nota al Departament d' Ensenyament. Crec que no, però li podem preguntar.

MALGRAT TÉ UN PROBLEMA QUE ES DIU CONXITA CAMPOY

Ja hi tornem a ser. Dilluns, "línia directa amb l'alcaldessa" i polèmica inútil servida. Des que va fer tancar el consistori per les tardes es nota que hi ha poca feina i la dona s'avorreix. Fa uns dies li va tocar el rebre a ERC, i avui ens ha tocat a CIU. En el fons sempre és el mateix, atac personal i desqualificació. La raó de fons és el que menys importa i la qüestió és desacreditar. Però quedi clar que aquest no és un escrit per contestar les declaracions a Ona Malgrat de l’ alcaldessa de Malgrat de Mar, perquè ja vaig dir no fa massa temps que el millor és ignorar les provocacions calculades de qui ha decidit que la política consisteix bàsicament en buscar enemics i en l’ atac personal permanent. 

Avui, un cop més, la Sra. Campoy ens ha ofert una bona mostra del seu estil de fer política, de la seva manera de resoldre els problemes dels ciutadans en temps difícils, i de la seva desinformació sobre la majoria de temes municipals. Avui s'ha aixecat del llit amb ganes de criticar i desprès de donar-hi voltes una estona ha decidit qualificar de “pocavergonyes” a dues ciutadanes de Malgrat -que són també membres del consistori- pel fet d’haver sol·licitat el fraccionament de l’IBI emparant-se en un Acord de Ple de l’Ajuntament de Malgrat. 

Com és habitual la Sra. Conxita Campoy oblida ràpidament els acords que adopta el Ple de l'Ajuntament que presideix, i li hem de fer memòria recordant que el Ple del passat mes de febrer va aprovar per majoria una Moció que demanava “el fraccionament del pagament de l ’Impost de Béns Immobles en dues quotes” amb caràcter general i, precisament, sense necessitat de donar més explicacions. El que realment és una mostra de irresponsabilitat i de poca maduresa democràtica és el fet de que la Conxita Campoy, que diu voler ser alcaldessa de tots,  afirmi que no pensa complir un acord de Ple adoptat per majoria. I el que és mes trist és que la Sra. Campoy no coneix límits en el seu estil barroer de fer política, ni sap diferenciar les coses o bé ho fa veure. Oblida que hi ha uns límits legals que protegeixen als ciutadans del municipi i que es prohibeix precisament que persones com ella puguin abusar de la seva condició d’ autoritat per fer públiques dades dels registres de l’Ajuntament sobre les peticions que fan unes ciutadanes de Malgrat, a títol personal i privat, en relació a les seves obligacions tributàries.

Parlar de diàleg a Malgrat és parlar per parlar. Fa temps que ho sabem els que tenim la gosadia de fer política local. Però amb el temps també treus conclusions. I si tota aquesta rancúnia acumulada que deixa entreveure, i si la manca de recurs dialèctic no fos més que una argúcia per ocultar que fa temps que la Sra. Campoy no té cap discurs? Encara seria pitjor, i em temo que aquesta és la dura veritat. En realitat és això. L'absoluta absència de substància i contingut. 

  

#NOVULLPAGAR, PERÒ VULL UN PAÍS NORMAL

Personalment, la campanya del #novullpagar em recorda la del burro català convertit en símbol de la catalanitat. Sorollosa i desenfocada. Una campanya que al govern de Madrid ni l’inquieta ni el preocupa, perquè resulta que mentre estem distrets en aquestes coses ells van fent. 

Certament, Catalunya pateix una situació greu de discriminació respecte de la resta de l’Estat amb el tema dels peatges, sobretot si tenim en compte que amb 632 km Catalunya és el territori de l’Estat amb més vies de peatge. Això significa que la meitat de vies de gran capacitat són de pagament. En canvi, només el 18% de les vies de gran capacitat de tot l’Estat són de pagament. És lògic, doncs, que els ciutadans d'aquest país acabem indignats. Recordo la meva emprenyada de no fa gaire temps, quan per motius professionals vaig haver de recórrer en cotxe el trajecte Mérida-Madrid, un bon grapat de quilòmetres de via ràpida en perfecte estat i sense ni un peatge. I sí, la recentment anunciada intenció del Ministeri de Foment del Govern Espanyol de rescatar les autopistes radials de Madrid allargant la concessió de les vies de pagament de Catalunya i el País Valencià m'ha posat els pèls de punta, perquè és injust i una autèntica burla.

Per tant, puc entendre que la gent estigui farta i molt emprenyada, i que focalitzi el seu malestar amb el #novullpagar, però no comparteixo ni el fons ni la forma d’una protesta que es materialitza en el lloc equivocat i contra les persones equivocades. No pagar els peatges pot ser una reacció lógica, fins i tot un revulsiu per conscienciar a la gent, però no crec que una campanya com aquesta tingui massa recorregut. La solució no és deixar de pagar un peatge, sinó tenir una hisenda pròpia i controlar l'economia catalana des d'aquest país.

D’altra banda, el que em sembla realment insòlit és que alguns polítics còmodament instal•lats al Parlament –i que han governat aquest país durant més de 7 anys –ERC i ICV, sense anar més lluny- encoratgin la protesta i es barallin per sortir al Telenotícies. S'ha de tenir el rostre de ciment o memòria de peix per no recordar qui ha estat governant aquest país durant l’etapa dels “tripartits” i fer un repàs a la política de peatges que han dut a terme. Quants peatges s’han suprimit? Quants han augmentat el seu preu?. La veritat és que aquells que ara impulsen  la campanya, en el seu moment des del Govern van passar de la “Catalunya lliure de peatges” als “Peatges més cars de la història de Catalunya”, i que l’únic peatge eliminat físicament a Catalunya va ser el de la B-30 a Sant Cugat, amb un Govern de CiU a la Generalitat. 

I les coses com són. La veritat és també que moltes de les concessions són de la mateixa Generalitat, perquè en un determinat moment l’alternativa a una nova autopista amb peatge era, simplement, no tenir autopista. Així que les barreres de Tabasa, Cadí, Terrassa-Manresa, Túnels del Garraf, Maresme i Mollet són concessions de la Generalitat i, per tant, protestar a aquestes barreres és anar contra la capacitat financera del mateix Govern de Catalunya i llençar-nos pedres al propi teulat. A Madrid tant els fa.

Sí, estem farts de pagar. Estic farta de pagar, però també començo a estar farta de que els catalans ens engresquem i ens apuntem a qualsevol moguda que algú penja per la xarxa per comptes de concentrar els esforços en aconseguir allò que realment és urgent. Aquestes mogudes només distreuen dels autèntics objectius d'un país que han de ser molt més ambiciosos i no es poden resumir en un peatge.  

Jo vull un país que administri els seus propis recursos i que no pateixi un espoli constant que l’empobreix dia a dia, però també vull un país amb seguretat jurídica, on no es fomenti que els ciutadans es prenguin la justícia pel seu compte. Vull un país normal, on no faci falta ser un caradura per viure. No pagar el peatge potser és un acte de justícia divina, però em sembla un missatge equívocat i confús.

DES DE LA CÀMERA DEL PLE. (II PART)

I continuem amb el resum d’un Ple per recordar. Ho faré molt breu, perquè la sessió va ser molt llarga. Els punts més interessants van ser el punt 6è en relació al canvi de la forma de gestió del servei públic d’Escola Municipal de Futbol que ha portat molt enrenou. Moltes han estat les trobades mantingudes amb l’actual regidora i en totes elles se’ns han anat canviant les argumentacions i motius. Tot i així, cal agrair que es vagi prendre com a mínim la molèstia d’explicar-nos els seus objectius en relació a la gestió de l’escola i el seu compromís de controlar amb més rigor la gestió i facilitar-nos més informació. Per molt que digui l’alcaldessa i moltes comparacions que es facin, no hi ha cap entitat a Malgrat que rebi una subvenció de quasi 40.000 euros anuals, per tant, és inacceptable  que es permeti justificar les despeses amb tanta lleugeresa i aportant rebuts on no hi figuren dades identificatives de cap tipus. No es tracta de buscar 3 peus al gat, però si d’exigir una mica més de rigor. Només el temps dirà si hi ha realment voluntat de millorar la gestió. 

A partir d’aquí a destacar les mocions que van anar a Ple. CIU en va presentar 3. La primera és una Moció que demana la millora de l’emissora de ràdio municipal de Malgrat, que va obtenir el suport de tots els grups amb la llastimosa excepció del PSC que no s’apunta a cap millora o proposta del nostre grup, ni que sigui pel bé de tots. El que passa és que la realitat és tossuda. Per molt que el regidor Puignou ens llegeixi una llista de les "cosetes" que s’han anat fent, el cert és que hem tingut en pocs mesos dues parades a la ràdio local. Un fet anormal que fa pensar que cal fer alguna "coseta" més. Només demanem que s’impulsi un estudi tècnic del que cal fer per modernitzar l’emissora i per tal de donar als professionals les eines necessàries per fer bé la seva feina. 

La segona Moció de CIU reclama a l’Estat espanyol la transferència del 0,7% dels fons provinents de l’IRPF destinats a Programes de Cooperació i Voluntariat. Curiosa proposta que va aconseguir el suport de ICV-EUA, ERC i l’abstenció del PP i només el vot en contra del PSC que es va tornar a lluir.  

Finalment, la Moció conjunta de CIU i ERC per instar al govern municipal a celebrar una consulta popular per tal que els veïns afectats per les obres dels carrers Llibertat, St. Elm, Carme i Plaça Joaquim Ruyra decideixin el futur del projecte. Tot i que va ser la pròpia alcaldessa qui va suggerir fer una consulta als mateixos veïns, no li va agradar la proposta de que la consulta es faci segons mana la llei amb total transparència i garantia democràtica. El govern va votar-hi en contra, però l’oposició -que suma també majoria si es posa d’acord- va decidir impulsar la proposta que va rebre el suport de CIU, ERC i ICV-EUA.  Ens queda el dubte si aquest acord de Ple es complirà o si, novament, tot seran excuses per  no executar el que la majoria acorda. 

A l’acabament de la sessió la nostra companya Sandra va anunciar que renúncia a l’acta i que tanca una etapa de la seva vida al consistori, una etapa que com vaig dir desitjo que sigui només un parèntesi. El seu comiat va servir per agrair que un dia ens vagi decidir acompanyar-nos en la responsabilitat de formar part del grup de CIU a Malgrat. Avui que els electes i, sobretot, els electes locals estem sempre al punt de mira val la pena recordar que hi ha persones com la Sandra que compaginen la seva vocació política amb la feina, la família, els amics, la formació i el partit, i que ho fan de manera honesta i responsable. Molta sort, Sandra i fins aviat.